dimecres, 29 de desembre de 2010

Ací teniu un conte de Fonalleras titulat "Fragments".  Llegiu-lo i vegeu si després el podeu relacionar amb algun aspecte de Sis homes.
FRAGMENTS
ALESHORES, ÒSCAR VA ACABAR DE LLEGIR. Va tancar els cinc fulls del capítol en un sobre i es va dirigir cap a l'estació que estava indicada en el lent viacrucis que Martín havia traçat, un mapa que semblava una endevinalla, el laboriós trajecte del mercuri a través d'una proveta alambinada, el tub digestiu d'un remugant. Un mapa que, en unes altres circumstàncies, s'hauria assemblat també a un joc infantil de pistes.
   Tots els amics de Martín, una trentena, tenien a les seves mans un capítol de la novel·la. Se'ls anaven passant: el que tenia el primer el llegia i el passava al segon de la llista, que, després de llegir-lo, el feia arribar a un tercer que havia començat a llegir la novel·la pel capítol número tres. I així, fins a trenta. El que feia trenta era l'encarregat de tornar el capítol número trenta al primer, que així es convertia en un privilegiat que havia pogut començar a llegir pel començament, però que obligatòriament havia de continuar pel final, refent -com qui diu- la novel·la a l'inrevés. Per a cada un dels lectors la novel·la era diferent, hi accedia des d'escletxes que només ell coneixia. La continuïtat de l'anècdota no era tan important com el cabal d'informació que el lector era capaç de retenir per reconstruir, al final, la novel·la sencera. Cada capítol era un tresor únic, un univers on la prosa desfilava i on només eres capaç de distingir els ecos dels timbals de les altres proses, dels altres capítols. El fragment era un déu. Cada peça del mosaic era més important que no pas el mosaic sencer.
   La lectura per entregues de la novel·la de Martín no solament va evitar que la policia literària del règim confisqués l'obra i acusés Martín d'injúries al govern. Aquella deglució lenta, aquell neguit per rebre el següent capítol, la por que una inspecció per sorpresa de la policia enxampés una baula i trenqués la cadena dels amics de Martin i, amb la cadena, la trama de la novel·la, l'afany de la continuïtat, va fer néixer
amistats contundents, lligams poderosos entre els posseïdors de les petites parcel·les d'aquell paradís prohibit.
   Si es trobaven casualment en un tramvia dos dels amics de Martin, que potser es coneixien només de vista, de seguida es feien còmplices d’aquell contraban de pàgines i més d’un s’acostava a un altre dels lectors i li recitava, a cau d’orella, una frase, un paràgraf sencer de l’obra. Després, quan baixaven del tranmvia, feien veure que no es coneixien.
Òscar, que era a l’últim racó d’aquesta teranyina de budells, va pensar que encara passarien uns quants dies abans no pogués arribar a les paraules primeres: «Aleshores, Òscar va acabar de llegir».

No es diu...Cal dir...

No es diu... cal dir... deia Toni Mestre en el programa De dalt a baix de Ràdio Peninsular (emissora de Ràdio Nacional d'Espanya) que va nàixer el 1974 i, desprès de diverses interrupcions va desaparèixer definitivament a començament dels noranta. A InfoMigjorn apareix enllaçat aquest vídeo amb incorreccions que apareixen sovint als mitjans de comunicació. Feu-hi una ullada.



"Amb el poder que tenen els mitjans no es tarda ni una setmana a escampar una paraula. Al segon dia de dir-la ja no estranya a ningú i al tercer ja tothom es pensa que hi és de sempre" El periódico, 28/09/2007

diumenge, 26 de desembre de 2010

Al bloc de Francesc López LLIMA teniu un recull de paraules de Nadal. Llegiu-lo i amplieu-lo amb pàgines com aquesta, ésadir, o amb altres paraules que vosaltres conegueu.

Sobre "els Nadals", "la Nit Bona" i el castellà que, pobre, recula a Catalunya cosa de no dir... Totxanes, totxos i maons

divendres, 17 de desembre de 2010


Escriure bé és important? El que compta és el contingut? Llegiu aquest article i el comentem a classe.
Escribim mol bé
SEBASTIÀ ALZAMORA, Ara.cat (10/12/2010)
[...]
Dit d'una altra manera, el personal escriu molt malament. No es tracta ara de fer de mestretites: ocasionalment a tots se'ns pot escapar alguna falta o algun error de sintaxi, però del que jo parlo és d'una incapacitat flagrant d'expressar-se amb uns mínims de coherència i d'articulació del discurs. Llicenciats universitaris, suposadament més ben formats que mai, presenten documents o envien correus electrònics pràcticament incomprensibles, que obliguen els seus soferts destinataris a una feina ímproba de desencriptació i desxiframent. I ho fan amb tota la tranquil·litat del món, perquè de tan freqüent com s'ha tornat, ja ningú dóna importància al fet de rebre un text redactat de forma impresentable.

Una societat formada per individus que no saben expressar-se per escrit és una societat que té un nivell molt baix de comprensió lectora i, per tant, demostra que és una societat inepta. I el fet ens parla de la mena d'educació que s'hi transmet: no tant pel que fa a l'aprenentatge de la gramàtica, que també, com de l'assumpció de nocions tan bàsiques com ara la responsabilitat sobre un mateix o la voluntat de comprendre el món en què vivim.

dimarts, 14 de desembre de 2010


En aquest enllaç (www.blogger.com) hi ha un text de Mirall trencat de Mercé Rodoreda amb algunes preguntes que podeu contestar i comentar.

dilluns, 13 de desembre de 2010



Coneixeu els Monty Python? Vegeu el video de la pel·lícula Els cavallers de la taula quadrada on s'està decidint si una dona és una bruixa i reflexioneu sobre l'argumentació.
En aquest enllaç trobareu altres vídeos interessants per treballar l'argumentació.
AnàLisi De Textos Argumentatius
www.slideshare.net/marclia
uji
uab
parles.upf
xtec
batxillerat.blogspot

divendres, 3 de desembre de 2010

desembre


Per què el mes en què estem s'anomena "desembre"? Si vols saber alguna coseta sobre els noms dels mesos, llig aquest article d'Eugeni S. Reig
elpunt

dimarts, 30 de novembre de 2010

El text expositiu


Repasseu l'esquema, busqueu un text expositiu que us interesse i analitzeu-lo.

TEXTOS EXPOSITIUS:
- Característiques generals

- Recursos lingüístics
UJI
xtec
pàgines 74-75 llibre

- Procediments de cohesió

ampliació i condensació de la informació (pàgines 77-78)
referència gramatical i lèxica (pàgines 129-130, 82-92)
connectors (130-132)

- Estructura i Organització
xtec
catalaonline
IES La Melva
- Classificació

Per ampliar imformació:
cohesió textual

dimecres, 24 de novembre de 2010



25 de novembre, un dia per dir

Dóna la cara pels bons tractes!


25 de novembre, a les 19,30h al Parterre: MANIFESTACIÓ CONTRA LA VIOLÈNCIA CAP A LES DONES

divendres, 19 de novembre de 2010

L'illa dels Monzons


Ara que ja coneixeu Quim Monzó, què vos sembla una versió teatral dels seus contes? Les funcions són a les 19h i a les 20,30, però n'hi ha una especial dijous 2 de desembre a les 17 h; si en som més de 20, sols ens costaria 10 €. Animeu-vos-hi i dimarts en parlem.

Al teatre El Micalet es representa L'illa dels Monzons, a partir de Vuitanta-sis contes de Quim Monzó. Jordi Faura, n'ha fet la dramatúrgia i n'ha dirigit l'espectacle. Ha situat les accions en una illa deserta on un nàufrag (interpretat per Jacob Torres) fa parlar una pedra. Arriben a l'illa tres naturistes (interpretats per Mònica Glaenzel, Pau Roca i Beth Rodergas) que escapen de la civilització i pretenen fundar a l'illa un món nou. A partir d'aquí, l'adopció dels contes monzonians són la base d'accions surrealistes. El resultat és un conte llarg de situacions encadenades. Per a adults.

Triomfar a la vida és arribar
al punt en què tot plegat
se te'n foti tant que no anhelis
cap somni inabastable.
QUIM MONZÓ

preus i horaris

dijous, 18 de novembre de 2010


Us heu preguntat per què als pobles valencians (si més no als de l'Horta que jo conec) trobem gent amb noms com Vicente, Francisco, José, Juan, Carmen... anant a processons en honor dels sants Vicent, Francesc, Josep, Joan o la Mare de Déu del Carme? Jo no ho he entés mai. Mireu que en diu Ferran Suay:
Colonitzacions reeixides

dilluns, 15 de novembre de 2010



He llegit al blog de Francesc López que dimecres, al Centre Octubre, entrevisten Joan Francesc Mira, autor del llibre que llegirem al tercer trimestre, Una biblioteca en el desert. Us interessa?

Dia: dimecres, 17 de novembre

Hora: 19:30 h.

Lloc: Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Acte: Entrevista a Joan Francesc Mira.

Pere Antoni Pons és autor del llibre La vida, el temps, el món: Sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira (Publicacions de la Universitat de València).

diumenge, 14 de novembre de 2010


Encara que aquest article no és recent, llegiu, llegiu:

Història certa i tràgica
(Gabriel Bibiloni, juliol 2006)
Empar estudia per a enfermera. Acaba de fer els exàmens i ha hagut d’apretar molt per a intentar conseguir un aprovat que al final no ha pogut ser. El mes de juny s’ha passat hores i hores empollant i empollant, pensant sols a alcançar la meta proposada. Ha deixat de fer el poc de deport que feia dos vegades per setmana, ha abandonat l’ensaig del divendres (cantava a una coral) i ni tan sols s’ha permés el capritxo de passar per la peluqueria per a posar-se guapa, com li agradava fer. Menjava de qualsevol manera, un poc de fiambre i un trago de vi per a almorzar i per a dinar, i pa del dia si havia tingut temps de passar per la panaderia. Només pensava en el puto examen. El dia que havia de fer l’últim, en què es jugava el curs, caminava disparada cap a la facultat (arribà a patir un flato) i pensava amb obsessió que aquell examen l’havia d’aprovar. Era una assignatura que arrastrava feia no se sap quin temps. Però en el moment decisiu la ment se li va borrar i va tornar a casa amb el rabo entre les cames. Per si no bastaven els apretons que els estudis li donaven, aquest mes li van caure un muntó de gastos, com un xorro cruel, sobretot un inesperat i elevat impost d’una herència que acabava de rebre. Pensava que allò era un robo, i va intentar un aplaçament del pago, però no va ser possible. A la vida has de menjar molts de sapos, meditava desolada i amb cara d’enterro.

Empar tenia un nóvio a qui estimava amb amor cego. El tio, però, no va tenir escrúpols a apanyar-se amb una amiga mentre la nóvia estava enclaustrada amb els llibres. Pensava que no s’enteraria però un conegut se li va xivar. El molt mentirós ho negava i encara en feia broma, però allò no era cap xiste i la relació se’n va anar a fer la mà. Sense curs, sense nóvio i sense un duro, així ha acabat la pobra Empar. La història no té desperdici.

La història tràgica (i certa), però, no és exactament el que succeix en aquest petit relat, sinó el fet que totes les paraules que hi surten figuren en el nou Diccionari ortogràfic i de pronúncia del valencià, obra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta és, doncs, una mostra de “valencià” normatiu, segons una normativa sembla que estratègicament encarregada i desenvolupada per a fer trossos la llengua catalana.

http://bibiloni.cat/blog/?p=197

mar...sal... MARÇAL


D'ARTEMIS A DIANA (La germana, l'estrangera)
Uns ulls nous se m'obrien dessota les parpelles.
Adrienne Rich
(...)
A les paraules demano camins
que ens assenderin les noves petjades.
Uns altres llavis que deixin carmí
en els vidres extrems de vells miratges.
Noves mans, llengua nova, nous sentits.
Uns nous camins excavats sang a sang.
(...)

DIVISA (Sal oberta)
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l’oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui!
Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l’enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l’escandall encalci les estrelles!
Sal oberta i, en reble, cel obert!
Dixar senyal de sal on l’ona manqui
que m’assaoni llengua, nas i orelles!
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!

IIIJornades Marçalianes


"Covava l'ou de la morta blanca" // Maria-Mercè Marçal // Sílvia Pérez Cruz

www.fmmm.cat/musica/ Catorze poemes, catorze cançons

divendres, 12 de novembre de 2010

(laverdaderamagnitud.wordpress.com)
Calendari i horari PAU 2010-2011

Divendres 10 de juny de 2011 eixirà un dia esplèndid, i s'alinearan tots els planetes de manera que us seran favorables i fareu el millors dels exàmens.

dimecres, 10 de novembre de 2010




On diries que està aquest edicifi?
I de quin estil diries que és?

És l'hora de crear

poema visual: composició que utilitza elements de la tipografia, del dibuix, de la fotografia o dels codis no lingüístics de la vida quotidiana. A partir d'una motivació temàtica concreta, la màgia del poema ha d'estar present en la poesia visual. És un gènere que permet múltiples tipus, intencions, llenguatges i tractaments.
Actualment s'ha generalitzat entre els autors la utilització de mitjans digitals en la creació de la seva obra, i ja es parla del Net Art o Net Poesia. (Viquipèdia)

Poema sobre partitura, G.Vega
Es tracta d'una creació poètica basada en recursos visuals (Gustavo Vega)

cal·ligrama: composició poètica que combina les paraules del poema de tal manera que fa una composició o dibuix del missatge del poema. La base de l'estructura del poema no és el vers, sinó que cada paraula o frase està disposada segons la resta d'elements que la formen. El poeta pot fer servir tot tipus i mides de lletres, colors, disposició física de les lletres en la pàgina, etc.

poema objecte: un objecte d'ús quotidià (un barret, una cadira, una cullera...) esdevé un objecte poètic quan suggereix una doble interpretació. El poema sorgeix després d'aïllar o relacionar l'objecte amb altres objectes, és a dir, després d'entrar en el camp de la imaginació.
Burocràcia, J.Brossa
Joan Brossa
poemes visuals Toni Prats
definicions poesia visual
activitats

dimecres, 3 de novembre de 2010


El Manifest Groc és un manifest signat el març del 1928 per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, i considerat el document literari més conegut de l'avantguardisme català dels anys vint i trenta. Va rebre aquest nom perquè fou reproduït sobre paper de color groc.
És escrit en un to agressiu i sarcàstic i es caracteritza per denunciar el noucentisme com a corrent mixtificador de l'hel·lenisme i l'afirmació dels nous corrents avantguardistes lligats al progrés de la tècnica. Es burla de la Fundació Bernat Metge, les obres d'Àngel Guimerà i l'Orfeó Català, tot defensant l'esport, el cinema i les obres de Tristan Tzara, André Breton, Giorgio de Chirico, Le Corbusier, Hans Arp o Constantin Brancusi.

Per quin motiu escriuríeu vosaltres un manifest? Triaríeu un color? Us hi animeu?
Ací teniu el que us dedica, als joves del segle XXI, el profe i poeta Xavier Piris.

dilluns, 1 de novembre de 2010


Els francesos ‘intercomprenen' el català
Avui, 23/10/10 02:00 - Vicent Partal

"Em pregunte com és que a París es posen tan contents quan ens entenen però a Perpinyà no? I a Madrid?"
llegir article

dijous, 28 d’octubre de 2010

Adéu-siau, i gràcies!


Dijous passat Joan Solà ens anunciava que cloïa la seua col·laboració setmanal en el suplement cultural del diari Avui; jo no sabia que era un acomiadament tan definitiu. Espere que llegiu alguna vegada algun dels seus escrits i comproveu com s'estimava la seua llengua, el català.

Adéu-siau i gràcies!
Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col·laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.
La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col·legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.
Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col·lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.
Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.
Joan Solà

"El sol fet que la llengua és un organisme viu ja en justifica la tasca contínua d'estudi i de vigilància, que és la que la societat ens encomana."
(Del llibre Lingüística i normativa. Barcelona: Empúries, 1990.

Al bloc de Víctor Pàmies teniu un munt d'enllaços en homenatge a Joan Solà.


Mireu quin homenatge tan bonic jugant amb el cognom:

Solàrium? Màrius Serra
La recent mort del mestre Joan Solà ens desolà, no caldria sinó, però el seu esperit glossolàlic pot consolar el lector consolidat des del primer instant de solitud. Imaginem-nos aquest lector en camisola, isolat i mig insolat en un solàrium casolà, disposat a solaçar-se amb la relectura dels textos agresolats en els quals el mestre Solà maçolà mitja vida. El nostre lector casolà trobarà que la lectura dels textos solanians és una activitat consoladora que el pot bressolar pels pendissos pronunciats del nostre idioma solar. Que el pot entotsolar per la seva riquesa totèmica i la seva natura desempeçoladora. La gola desolada del nostre lector solar podrà cantussolar els mots tornassolats d’una llengua sola que es dóna prou per contenir-les totes. El nostre lector solidari podrà rossolar descalç, a l’encalç de les sabates que el mestre Solà solà, dessolà, ressolà i sobresolà tantes vegades perquè el poeta en fes un pedestal. I quan la sabata era esclop, el gansolà ben fort, sempre fornint suport (ço és, cossolant). El lector casolà de Solà som tots, entotsolats al solàrium dels mots que el mestre va recombinar amb tossuderia d’urgellenc i fluïdesa de veneçolà.

“Cal recuperar l’autoestima com a única via per tenir una llengua rica que pugui caminar al costat de les altres en igualtat de condicions”
Una llengua només se salva si és útil i necessària”.

dimarts, 19 d’octubre de 2010


Al bloc Segon de Bat, de l'IES Joanot Martorell han penjat un Un vídeo molt interessant que us recomane
Perquè una llengua no es perda, cal parlar-la amb normalitat, i l'actitud dels parlants (a més de les actuacions institucionals per preservar-la i difondre-la) hi influeix molt. És per això que els responsables dels Tallers per la Llengua han elaborat aquest vídeo d'entrevistes a persones destacades de la cultura i la comunicació, com els periodistes Miquel Calçada, Vicent Sanchis i Patricia Gabancho, l’escriptor Sebastià Alzamora, el director editorial del Grup 62, Fèlix Riera, i la presidenta d’Òmnium Cultura, Muriel Casals. L'objectiu és desmuntar diverses fal·làcies que envolten l'ús del català
enllaç

L'última, una de tantes: reunió de la tutora amb els pares d'alumnes de 2n batx.
-Bon dia a tots, gràcies per haver vingut...
(una mà que s'alça) -Perdone. ¿Podría hablar en castellano?
(el millor dels meus somriures) -En acabant, si hi ha hagut alguna cosa que no haja entés, jo li l'explique.
(Acaba la reunió)
-Bé, hi ha alguna cosa que vol que li explique?
-No, si yo lo entiendo.
(Cada any he de traure el millor dels meus somriures?)

diumenge, 17 d’octubre de 2010


En el concert de presentació del XI Festival de Música Antiga que se celebra a La Nau de la Universitat de València amb l'epígraf Música, Història i Art, Capella de Ministrers, sota la batuta de Carles Magraner, ofereix en directe la música del seu últim treball, un discollibre titulat Els viatges de Tirant lo Blanch. S'hi recrea, en el centenari de Joanot Martorell, la música que s'escoltava en els temps del protagonista de la novel·la. Una obra que compta amb un text de l'últim guardonat amb el Nobel de literatura, Mario Vargas Llosa, fervent admirador de Tirant Lo Blanch. Dijous 21 a les 19.00.

dimecres, 13 d’octubre de 2010


Llig el següent poema de Josep Carner (Els fruits saborosos) i analitza els següents aspectes:
-Mètrica i rima.
-Tema i estructura.
-Recursos retòrics.
-Veus enunciatives.



La poma escollida

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,
mos peus són balbsi sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

lletra.uoc
escriptors.cat
Per treballar alguns poemes: biblionet
Ací us penge el solucionari del exercicis referits als textos assagístics de Jaume Brossa i de Joan Maragall que treballàrem a classe (tot i que alguns aspectes que comentàrem no apareixen).

[És divertit com scribd ha canviat Modernisme per Modern is Me, no?]

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Any Maragall


Ahir va fer 150 anys del naixement de Maragall

"Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar com encantats, com enlluernats. Perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món."
Joan Maragall(Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) (Minimàlia, 11/10/2010)

Any Maragall
escriptors.cat
vilaweb
musicadepoetes

Per què no trieu algun poema, el prepareu i en llegim uns quants a classe?

LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
(Poesies, 1895)

Podríeu buscar la versió que en féu Pere Quart i comentar-les.

ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, la veu d'un fill
que et parla en llengua no castellana:
parlo en la llengua que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d'ara i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a morts els fills,
te satisfeies d'honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l'atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.
On són els barcos. On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
1898



divendres, 8 d’octubre de 2010




Per celebrar el 9 d'Octubre, una recomanació musical: El jardí perdut (Al-Hadiqat al-Adai'a), de Capella de Ministrers.



Oh, València! Tu no ets tu Ibn Jafáya
Oh, València!
en les teues terres
s'han comés barbaritats;
la destrucció i el foc
han esborrat la teua bellesa.
Ets una terra assolada per les catàstrofes:
la fatalitat sempre s'ha obstinat
a destruir-te.
La mà del fat
en la teua plaça major ha escrit:
"Tu no ets tu,
ni els teus llocs són els que jo conec."


I també la visita al bloc del poeta Salvador Jàfer, Poesia araboandalusina

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Sensacions, símbols i flors


No, encara no hem vist a classe Mercé Rodoreda, però he vist aquest article a InfoMigjorn i he pensat que us podria ser útil.
"MERCÈ RODOREDA: SENSACIONS, SÍMBOLS I FLORS"
Josep Maria Corretger i Olivar

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Amunt, ànima forta!

Ací teniu la versió del Pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera, que fa Maria del Mar Bonet.

I ací la versió de La Balenguera, de Joan Alcover, que fa... sí, sí, Chenoa (encara que la més coneguda també és de Maria del Mar Bonet)

En musicadepoetes trobareu moltes altres poemes musicats de Joan Maragall, Maria Antònia Salvà, Gabriel Alomar,

Xocolata desfeta

(imatge: flickr.com)
RELAT
Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l'aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: "Jo també sóc de Cassà de la Selva" i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me'l a la panxa.
Em vaig despertar dos dies més tard, a l'hospital. Prop meu, un policia d'uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: "Somreia, mentre us apunyalava?"
Joan-Lluís LLUÍS. Xocolata desfeta. Exercicis d'espill

Alguns dels vostres exercicis d'estil / d'espill per a classe estaven molt bé. Perquè no n'hi incloeu algun?



Contra la ignorància, imaginació

Com cada 31 de juny, anava a llepar una banyera de xocolata desfeta al sostre del carrer Petritxol. Però no vaig poder pujar més amunt de la porta número disset de l’edifici de 50 pisos cap avall, ja que la Julia Roberts em va aturar, amb un aire negre. Anava vestida de iogurt de fresa, duia els cabells blaus de Marge Simpson i conduïa una aspiradora. Va cridar: «No en volem cap que no estiga borratxo, no en volem cap que no estiga bufat» i, sense deixar-me temps per gravar-la amb la meua càmera d’últim model de l’any 1620, va treure una cullera de la mànega i va clavar-me-la al melic.
Em vaig despertar dos minuts més tard, a Disneyland. Prop meu, Mickey Mouse vestit d’uniforme semblava vigilar-me. La seua primera pregunta va ser: «quan va somriure, no et vas fixar que li faltava una dent?»
Cristina Verdeguer 2n Batx-A

divendres, 1 d’octubre de 2010

Literatura i gastronomia


Què tenen a veure l'una amb l'altra?
I per a tu, què és la literatura? Amb què la compararies?
Ací teniu una imatge ben suggerent; d'un poeta, clar.
Els gèneres literaris tenen la seua correspondència justa en la gastronomia, que és la forma justa de beure i menjar adobada per a la satisfacció dels sentits. Així una novel·la és com un menú complet, morós i variat, amb postres, sobretaula i algun licor digestiu. La poesia brilla de tant en tant a l'interior d'una copa de bon vi anyal, amb les seues iridiscències enigmàtiques, passa com una olor que evoca frescor de roures i s'immortalitza en el paladar en la forma d'un vers impossible d'oblidar. La tapa, en canvi, aqueixa meravella del minimalisme, és breu i rotunda com un aforisme o una sentència.
Manel Rodríguez-Castelló, Els dies contats

dijous, 16 de setembre de 2010

Benvinguts



Comencem el curs! L'hem de començar amb ganes, i quan no puguem més, fem un kit-kat i dediquem-lo a alguna cosa que sabem que ens posa de bon humor, per exemple una cançó, com "Qualsevol nit pot sortir el sol" de Jaume Sisa, o "Bon dia" dels Pets. Les coneixeu?

(foto: esplaiserrallonga.blogspot.com)





I ara, unes sentències que podem discutir a classe.

Educació és allò que queda quan s’oblida allò que es va aprendre a l’escola.
Albert Einstein / Minimàlia

Ens agrada estrenar les coses i després ja ens en cansem. Perquè quan comences tot està per fer, i quan acabes veus que no has fet res.
Albert Om / Minimàlia



dissabte, 4 de setembre de 2010

HOMENATGE BLOCAIRE A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


Endevina, endevinalla, qui ha escrit "els millors versos de l'idioma català en el segle XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, amb el permís de Pere Quart i Espriu"?
V.A.Estellés, El gran foc dels garbons


Com podríem dir en una altra llengua que "aquest és el meu País / aquest és el vostre País /aquest és el nostre País"? Com es poden despellorfar panolles o enramar oli i sucar pa en altres llengües?
Per si a algú li sembla que només els valencians podem llegir Estellés, allà van unes traduccions dels seus poemes.

There’s nothing I like as much
I
there’s nothing i like as much
as garlanding roast peppers
with virgin olive oil.
then i sing happily, i talk to the oil, to the fruits of the earth.
I love roast peppers
―not too roasted, that ruins them―
but with the inside easy to get at
when you lift off the burnt skin.
I spread them on the plate in an exciting sequence
and garland them with oil and a pinch of salt
and i dunk lots of bread,
as the poor people do,
in the oil mixed with salt and flavored by the roast peppers.
then i pick up a bit of pepper
and a bit of bread between my thumb
and my index finger, i raise them avidly,
eucharistically,
I stare at them in the air.
sometimes i reach a point of ecstasy, of orgasm.
I close my eyes and gulp down the motherfucker.

Nights that make the night: selected poems of Vicent Andrés Estellés, Persea Books, New York, 1992. Traducció de David H. Rosenthal.

Les Amants
La chair convoite la chair
AUSIÀS MARCH

« IL N'y avait pas à Valence deux amants comme nous.

Nous nous aimions férocement du matin au soir.
Je me souviens de tout cela pendant que tu étends le linge.
Des années ont passé, beaucoup d’années; il s’est passé beacoup de choses.
Soudain aujourd’hui encore le vent de jadis ou l’amour m’envahissent
et nous roulons par terre dans l’étreinte et les baisers.
Nous n’entendons pas l’amour comme une coutume aimable,
comme une habitude pacifique faite d’obligations et de beau linge
( et que le chaste M. López-Picó nous en excuse ).
Il s’eveille en nous, soudain, comme un vieil ouragan,
et il nous fait tomber tous deux par terre, nous rapproche, nous pousse.
Je souhaitais, parfois, un amour bien poli
et le tourne-disques en marche, et moi qui t’embrasse négligentment,
d’abord l’épaule et ensuite le lobe d’une oreille.
Notre amour est un amour brusque et sauvage,
et nous avons la nostalgie amère de la terre,
de nous rouler dans les baisers et les coups d’ongles.
Que voulez-vous que j’y fasse. Elémentaire, je sais.
Nous ignorons Petrarque et nous ignorons beaucoup de choses.
Les Estances de Riba et les Rimas de Becquer.
Après affalés par terre n’importe comment,
rous comprenons que nous sommes des barbares, et que ce ne sont pas des manières,
que nous n’avons plus l’âge, et ceci et cela.

Il n’y avait pas à Valence deux amants comme nous,
Car des amants comme nous on n’en fait pas tous les jours ».

Traduït per Amador Calvo i Ramon
Vicent Andrés Estellés, Les Amants.

Das große Feuer aus Reisigbündeln (El gran foc dels garbons)
103
Legt mir das Kreuz dann in die Hände, oder
den schlichten Rosenkranz, alt und verschwitzt
von all den Stunden voller Furcht und Trauer,
und schon ganz unansehnlich. Danach schließt
den Sarg. Ich möchte nicht, daß man mich sieht.
Zur rechten Stunde soll in Burjassot,
im selben Kirchspiel, wo man einst mich taufte,
die Totenglocke läuten. Auch gefiel' mir's,
wenn eine Frau in meinem Dorf herausträt',
zur Tür, und fragte: «Wer ist denn gestorben?»
Und daß sie ihr dann knapp zur Antwort gäben:
«Der Sohn des Bäckers, der, der Verse machte.»
Und noch formeller gar: «Der ältste Enkel
von Nadalet.» Setzt mir die Brille auf.

Traduït per Hans-Ingo Radatz
Vicent Andrés Estellés, Das große Feuer aus Reisigbündeln.

Der ältste Enkel von Nadalet: El nét major de Nadalet

(En podeu trobar més a visat.cat)


Que no us domine la peresa i aneu seguint les paraules d'Estellés pels diferents homenatges que s'estan fent avui a la xarxa. El ressò mediàtic de la festa
participants

dimarts, 13 de juliol de 2010


Us recordeu d'Hèctor, aquell xic que feia les pràctiques a l'insti i us va llegir aquells poemes d'Estellés que us agradaren tant? Dons mireu, mireu:
Premis Bancaixa-Universitat de València d'Escriptura de Creació 2009
En la modalitat de POESIA EN VALENCIÀ i vista la proposta del jurat format per: Begoña Mezquita, Eduard Ramírez i Josep Ribera, actuant com a secretaria Mercedes Quilis Merín, s’ha resolt concedir el premi a l’obra Terrabastall suburbial de Hèctor Serra i Cubilles. El premi consistirà en 1.200 euros i la publicació de l’obra.Si podem, ja us en farem un tast.
ENHORABONA!

plurals no genuïns







Com diríeu en català les següents paraules o expressions?
saltar por los aires
a sus espaldas
subir las temperaturas
dar ànimos
¡Felicidades!
bajarle los humos
rascacielos
tren de cercanías
Blancanieves
...
Llegiu l'article de G. Bibiloni, que us ajudarà i us donarà molts altres exemples de
plurals no genuïns.

oisiveté, loisir


Acaba d'aparéixer a les llibreries franceses el llibre Dictionnaire a l´usage des oisits. A què us sona? Un llibre de 1964, d'un autor "ben nostre" (Top 10: als 16 de les PAU)

dimarts, 22 de juny de 2010

Sortir de l'armari lingüístic

Parlar en valencià causa estrès



Els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés, de la Societat Valenciana de Psicologia, analitzen en un estudi l’estrés afegit "que suporten els valencianoparlants al resistir-se a canviar d’idioma quan interactuen amb parlants de la llengua dominant, el castellà". En el seu llibre Sortir de l'armari lingüístic proposen consells per a rebaixar esta tensió personal i sentir-se bé al triar la llengua pròpia, tal com informa un article del diari Levante-EMV.

No he llegit el llibre, però té un títol suggerent, i dóna consells i tècniques de defensa, supose, per a aquells que hem de patir constantment allò de "¡Con lo fácil que seria entendernos todos en español!", o "¿Siempre hablas en valenciano?", o "Perdona, no te había reconocido, como todas las del valenciano os parecéis", o "Es que yo no soy de aquí", o "¿El carnet de conducir en catalán? ¡Sí, hombre!" I tan llarg etcètera.

dijous, 17 de juny de 2010



Vargas Llosa revela que la novel·la 'Tirant lo Blanc' li va ajudar a descobrir "l'escriptor que volia ser"

(llegir notícia)
levante.emv

Podeu imaginar un peruà parlant a la manera de Carmesina, la del Tirant, en català?
«Les va a chocar un poco que lea en valenciano con mi acento, pero háganse a la idea de que es tan raro como les sonaría aquel valenciano del siglo XV»



CDXXXVI. Com Tirant vencé la batalla e per força d'armes entrà lo castell.
-Mon senyor Tirant, no canvieu en treballosa pena l'esperança de tanta glòria com és atènyer la vostra desitjada vista. Reposau-vos, senyor, e no vullau usar de vostra bel.licosa força, que les forces d'una delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller. No em tracteu, per vostra gentilea, de tal manera. Los combats d'amor no es volen molt estrènyer; no ab força, mas ab ginyosos afalacs e dolços engans s'atenyen. Deixau porfídia, senyor; no siau cruel; no penseu açò ésser camp ni lliça d'infels; no vullau vençre la que és vençuda de vostra benvolença: cavaller vos mostrareu damunt l'abandonada donzella. Feu-me part de la vostra homenia perquè us puga resistir. ¡Ai, senyor! I com vos pot delitar cosa forçada? Ai! ¿E amor vos pot consentir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per vostra virtut e acostumada noblea. Guardau, mesquina! ¡Que no deuen tallar les armes d'amor, no han de rompre, no deu nafrar l'enamorada llança! ¡Hajau pietat, hajau compassió d'aquesta sola donzella! Ai cruel, fals cavaller! Cridaré! Guardau, que vull cridar! Senyor Tirant, no haureu mercè de mi? No sou Tirant! Trista de mi! Açò és lo que jo tant desitjava? Oh esperança de la mia vida, vet la tua Princesa morta!

Algú va escoltar cap altra paraula en valencià a "l'església"?


TIRANT AL CAP, JC Girbés "(...) ni la ment més retorçuda de molts dels allà convidats no podia imaginar que tot l'acte d'homenatge al màxim exponent de la literatura en valencià es desenvoluparia en castellà. No només ha resultat indignant i indigne, sinó vertaderament humiliant, intolerable, increïble però cert."

Vicent Baydal, L'informatiu. "Algú imagina un acte sobre Don Quijote organitzat a Toledo per la Junta de Castella i la Manxa en què no es diguera ni pruna en castellà?"

Perpinyà declara llengua oficial el valencià.
(llegir +)

Per què en diem gènere quan volem dir sexe?
"L'ús del masculí no té res a veure amb el masclisme i, en canvi, la duplicació de gènere no dóna visibilitat a les dones sinó que els dóna una valor diferent i, atès el tarannà de la humanitat, difícilment la diferència serà al seu favor. El gènere és una categoria arbitrària i convertir-lo en una categoria motivada és un joc massa perillós."
(llegir l'article)

dimarts, 15 de juny de 2010


La perspectiva lingüística
DE L'HORTA ESTANT

Es pot ser neutral quant a l'ús de la llengua?
(llegir +)

enllaç

diumenge, 13 de juny de 2010

Examen valencià PAU juny 2010






Ací teniu l'examen de valencià de les PAU.

text SOLÀ Avui

Com us ha anat? Espere que Una biblioteca en el desert, Pedra de tartera, Mirall trencat i tot allò que heu llegit i treballat us haja fet "bon profit".

Article al bloc de Joan-Carles Martí Casanova

dimecres, 9 de juny de 2010

¿Donem o no donem?





No us fa llàstima que es perden paraules o expressions com afanyar-se, tindre igual, girar l'esquena, fer por o pegar un bes?

Vegeu què en pensa Eugeni Reig a "¿Donem o no donem?". El Punt dilluns 31 de maig del 2010

divendres, 4 de juny de 2010

De prop o de lluny, Corpus pel juny




Mentre vosaltres estudieu molt i molt bé, a València la gent ix al carrer i celebra -o no- el Corpus.
Heu vist mai la Roca diablera, la Moma, la Cuca Fera, la Tarasca, els Cirialots...?

A Barcelona fan ballar l'ou, sabeu com?
L'ou com balla


MOLTÍSSIMA SORT A TOTS I TOTES!

dilluns, 31 de maig de 2010

alaquaser? alaquasí? alaquasenc? alaquaseny?


rus o russi? siri o sirià? egipci o egipcià? indi o indià? tunisi, tunisià, tunisenc?...

Amb bones paraules
De serbis i altres gentilicis discutibles
Gabriel Bibilonin /"L'Espira", Diari de Balears

Que fàcil que és transformar una paraula espanyola en una paraula catalana llevant-li la -o final! Ho hem fet amb casc, indi, plàtan, regal, tram, etc., i de miracle no hem fet frasc, gast, húngar, novat, palc, pirop, recat, sèquit, terremot, tim, xasc, etc. (...)
Un cas interesantíssim d'aquest fenomen són els gentilicis acabats en -i. Em ve al cap la paraula serbi, que és una simple adaptació a partir de l'espanyol serbio (abans servio) amb el mecanisme prodigiós de suprimir la -o final. Com indi, que ja vam tractar en un altre article. Si fem el simple raonament que si un habitant de Rússia és un rus i no un russi, o si un de Mongòlia és un mongol i no un mongoli, podríem intuir que un habitant de Sèrbia ha de ser un serb i no un serbi. Potser fins aquí encara no n'estam convençuts, però si fem una passada per les llengües europees ens n'acabarem de convèncer: anglès serb, francès serbe, italià serbo, romanès sârb, serb srb, etc. La i només apareix en espanyol (serbio) i en portuguès (servio), tot i que en espanyol és serbocroata, no serbiocroata. Com en català: sembla que ens han copiat!

Sivols llegir-ne més... 1r article 2n article

diumenge, 30 de maig de 2010

Deixeu viure les sargantanes


(...)Posar-se a la pell de l’altre, sobretot quan aquest pateix, és un aprenentatge que desenvolupa la nostra sensibilitat, és a dir que ens humanitza (...)
I és que els parlants que pateixen per una llengua que va de mal borràs poden tenir problemes físics, psicològics i socials (...)

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

(llegir+)

Fem "una xicoteta pausa"?

La fem o no?

un tio bo / un bon tio
una tia bona / una bona tia
una trista funcionària / una funcionària trista

Eugeni Reig (llegir+)