dijous, 20 de desembre de 2012

Rebel·lió a les aules

EL PUNT AVUI divendres 7 de desembre del 2012
La geminada per excel·lència 
Núria Puyuelo
En català, així com en llatí i italià, tenim tota una sèrie de paraules que s’escriuen amb ela geminada i que s’haurien de pronunciar duplicant el so de la ela. Ara bé, tot i que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) recomana repetir el so, no s’acostuma a pronunciar la geminació i per aquest motiu la ela geminada acaba essent un problema per a molts estudiants de català, perquè el fet que una paraula dugui o no la ela geminada no depèn d’una regla ortogràfica, sinó respon a criteris etimològics. Mil·lenni, sol·licitar, til·la, cancel·lar, cèl·lula, varicel·la en són només alguns exemples. També hi ha paraules amb l·l d’origen culte emparentades amb mots que duen ll: coral·lí (corall); maxil·lar (maixella); metàl·lic (metall); capil·lar (cabell), etcètera. També hi ha alguns mots que sempre fan ballar el cap i que els professors inclouen als exercicis de la ela geminada per embolicar la troca: celebració, solucionar, revelar, elaborar, miler, seleccionar… tots ells amb una sola ela.
Durant un temps la ela geminada es va escriure amb un guionet (l-l), però finalment es va imposar la grafia del punt volat amb l’edició el 1913 de les Normes ortogràfiques, d’Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, que van tenir l’aval de l’IEC. Ara, un segle més tard, s’ha posat en marxa una campanya per internet per a la normalització tipogràfica de la ela geminada en l’entorn digital, que pretén evitar els usos erronis del punt volat a la xarxa –com per exemple les grafies l.l, l-l o l·l–. El projecte té el suport de l’IEC i la col·laboració d’institucions compromeses amb la llengua, com la Fundació puntCat.
Sabíeu que… La ela geminada, igual que els dígrafs dj, ds, tg, tj, ts, tz, ix, rr, ss, se separa sil·làbicament quan es parteix el mot a final de ratlla (col-le-gi / cel-lo-fa-na / go-ril-la).

elcorrector.cat

trànsit, tràfic i tràfec

 Levante-EMV divendres 7 de desembre del 2012
Trànsit, tràfic i tràfec 
J. Leonardo Giménez
rebeldesmarketingonline
 “Eixirem quan amaine el tràfic”, diu el meu amic Voro mirant des del finestral d’una cafeteria de vora carretera, en l’autovia Albacete-València, infestada de cotxes i de camions circulant. Com que és bastant primmirat per a tota classe de precisions, incloent les terminològiques, Lola, la seua dona, punxa com és, li diu: “Com saps que hi ha tràfic? Tu veus els traficants? Voret es veu pillat i rectifica: “Eixirem quan amaine el trànsit”. Eixa és una interferència empobridora, que està guanyant terreny a “trànsit”, que és el terme tradicional que hem usat en esta llengua per a definir la ‘circulació, moviment de persones, vehicles, per carrers i vies públiques, moviment d’embarcacions o d’avions, de ferrocarrils, etc.’, entre altres accepcions de sentit figurat. En valencià “tràfic” és ‘comerç, activitat desplegada en l’intercanvi de mercaderies entre països, poblacions o individus’. En castellà té eixe significat, en la primera accepció, però també el té referit a la circulació, sentit que ha anat imposant-se en la parla valenciana de les ciutats grans i degent jove; però, com que és un calc innecessari, cal recuperar i/o refermar l’ús de “trànsit” per a la circulació. El terme “tràfic”, a banda la interferència que causa, té mala nota, perquè s’associa sovint a accions il·legals i/o a pràctiques de corrupció, com ara tràfic de drogues, de blanques, d’esclaus o d’influències, però no necessàriament té connotacions negatives o immorals, perquè l’activitat comercial lícita també és tràfic. I l’organisme que s’encarrega d’ordenar la circulació de vehicles, de concedir els permisos per a circular i de posar-nos multes és la Direcció General de Trànsit, i no de Tràfic, en esta llengua.
Paregut morfològicament a este últim terme, tenim el de “tràfec”, que també implica moviment o acceleració, però d’un altre caire. Entre altres sentits, semblants entre si, fa referència l’acció o accions d’una persona que es mostra inquieta, que vol intervindre en tot, que no sap estar-se sense fer una cosa o altra: “El teu fill té molt de tràfec hui, no para!”; és també l’acció de trafegar o atrafegar, de moure o mudar coses d’un lloc a un altres, de vegades repetidament: “Els veïns estan tot el dia de tràfec, canviant mobles i fent soroll, no paren!”. Per tant, “trànsit” per a transitar; “tràfic” per a traficar I “tràfec” per a trafegar o atrafegar.

dilluns, 10 de desembre de 2012

Que no ens retallen la llengua

Castelló per la llengua
 dissabte 15 de desembre
"Si una llengua es perd, es perd una manera de veure el món."
Bernat Joan i Marí


dimecres, 5 de desembre de 2012

Vicent Andrés Estellés, cronista de records i esperances

Vídeo de Dossiers, Canal 9. "Estellés, poeta de meravelles".
---------
València recorda Vicent Andrés Estellés amb una exposició que inaugura l'any dedicat al poeta 
'Cronista de records i esperances' repassa la trajectòria personal, literària i el compromís de qui ha estat considerat el millor poeta valencià des d'Ausiàs March 
ARA / ACN València 27/11/2012
Vicent Andrés Estellés El Centre del Carme de València inaugura aquest dimarts l'exposició 'Vicent Andrés Estellés. Cronista de records i esperances', organitzada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La mostra, que es podrà veure fins al 17 de febrer, enceta els actes de l'any dedicat al poeta en el 20è aniversari de la seva mort. Entre els diversos homenatges s'inclou la publicació d'un còmic per divulgar la figura del poeta entre el públic infantil, un documental, la publicació d'un itinerari 'La mirada d'un poeta. La València de Vicent Andrés Estellés', l'antologia poètica 'El mural del País Valencià' així com l'edició d'un CD amb una antologia dels poemes musicats per diversos artistes. L'exposició 'Vicent Andrés Estellés. Cronista de records i esperances' s'inicia amb un repàs fotogràfic de la vida del poeta des de la seva infantesa fins a la seva mort. Imatges de l'Estellés petit donen pas a d'altres en què es pot veure el seu creixement físic i com a poeta. Recitals i homenatges, així com actes de compromís polític al costat de Joan Fuster i altres figures de la transició al País Valencià i, finalment, imatges del seu multitudinari soterrament a Burjassot.
A la mostra també s'hi poden trobar manuscrits, objectes personals, diversos premis rebuts, entrevistes als mitjans de comunicació, tots els llibres editats fins al moment, una selecció dels poemes seus que s'han musicat, així com cartells d'homenatges, retrats, dibuixos i una estàtua.
Els assistents també poden escoltar els poemes d'Estellés recitats en vídeo, i també veure una entrevista de TV3 realitzada per Josep Maria Espinàs o l'especial del programa 'Dossiers' de Canal 9 dedicat al poeta. L'apartat audiovisual es completa amb les cançons sobre els versos d'Estellés, que es poden escoltar a través d'un reproductor.
Buscar la foto fixa d'Estellés 
Durant la presentació, el comissari de l'exposició, Josep Palomero, ha explicat que s'ha volgut mostrar "una foto fixa de qui va ser Vicent Andrés Estellés i què va fer". Com a resposta a les preguntes dels mitjans, Palomero ha defensat que la mostra no defuig el compromís polític del poeta i ho ha exemplificat en les diverses fotografies a manifestacions i actes polítics.
Tot i així, el comissari de la mostra ha defensat que Estellés "no és un poeta polític, és un poeta". Palomero ha dit que sovint es té "una imatge distorsionada" de l'autor de qui va escriure 'Assumiràs la veu d'un poble'. En la seva opinió, Estellés escriu 'El mural del País Valencià' i això fa que sigui percebut "com un poeta més compromès".
Alhora, el comissari de l'Any Estellés, Manuel Pérez Saldanya, ha definit el poeta com "un creador de lectors de poesia, de lectors en valencià i de lectors de poesia en valencià" i també "una persona compromesa amb la llengua, la cultura i la història, un forjador d'identitat".

Estellés es reivindica 
L'exposició ‘Vicent Andrés Estellés, cronista de records i esperances' acosta de manera polièdrica la trajectòria del poeta 
El Punt Avui, 28/11/12 - València - 
Tere Rodríguez Tweet
Vicent Andrés Estellés ix de l'oblit institucional a què l'ha sotmès la Generalitat Valenciana des de la seua mort, ara fa vint anys. En commemoració de l'efemèride, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) –entitat dependent de la Generalitat– va iniciar ahir l'Any Estellés, amb la inauguració de l'exposició Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d'esperances que es podrà visitar al Centre del Carme de València fins al 17 de febrer del 2013. Com es va encarregar de subratllar Carmina, la filla d'un dels poetes contemporanis més importants, “feia falta el suport de l'administració al treball del meu pare, perquè fins ara ha sigut el poble el que ha fet possible el seu reconeixement”.
L'exposició és el primer acte d'un ambiciós programa d'activitats en què es reivindicarà el triple vessant de qui va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i mereixedor de la Creu de Sant Jordi (1982). Tal com va explicar el president de la comissió de l'Any Estellés, Manuel Pérez Saldanya, Estellés “és un creador de lector de poesia i de poesia en català, cosa que mostra el seu compromís amb la llengua; és un forjador d'identitat precisament pel seu compromís amb la llengua i la cultura; i també és un creador de persones fortes per la llengua i la cultura d'aquest país”, va dir en el seu discurs.
La mostra també recull, això sí que de manera molt marginal, el vessant més polític d'Estelles. “Malgrat ser un home compromès, Estellés no fou un poeta polític, sinó un poeta”, va advertir el comissari de l'exposició, Josep Palomero. Com a complement d'aquesta exposició, que viatjarà arreu del país, s'ha dissenyat una ruta per València que s'acompanyarà de la guia Mirada d'un poeta, que ofereix una nova visió de la ciutat, on els versos de l'autor del Llibre de meravelles es transformen en imatges que il·lustren situacions i històries viscudes. També s'ha editat material didàctic per al món educatiu, que inclou un còmic per als més menuts i una guia per als estudiants de secundària, com també un volum, encara en procés, que tracta d'aprofundir des de la investigació en la seua obra. Completa l'any l'edició d'una antologia en format CD.
Demà serà una cançó', el CD recopilatori 
Juntament amb la guia La València d'Estellés, l'AVL trau a la llum una antologia de poemes musicats de Vicent Andrés Estellés amb el títol de Demà serà una cançó. Josep Vicent Frechina, autor del llibre La cançó en valencià, ha estat l'encarregat de seleccionar i coordinar les vint peces que formen part d'aquest treball, que s'ha editat en format CD. Tal com es va recordar en la presentació de l'any que es dedica al “millor poeta valencià des d'Ausiàs March”, en paraules de Pérez Saldanya, els poemes de l'escriptor de Burjassot (l'Horta) han servit per crear al voltant d'unes dues-centes cançons, cosa que el converteix “en un del poetes més musicats”. I això és possible, segons apunta Frechina, “a la qualitat líquida dels seus poemes, que permet adaptar-los a qualsevol partitura”. La compilació comença amb Els amants, d'Ovidi Montllor, i dóna cabuda a Maria del Mar Bonet i Al Tall, amb Bolero de l'Alcúdia, Miquel Gil, que musica La rosa de paper, o M'estime el meu país, de Lluís Miquel.

Vídeos de l'exposició de Vicent Andrés Estellés

http://www.avl.gva.es/ad/poema2.ogv

http://www.avl.gva.es/ad/recorregutExposicio.ogv


A més a més de visitar l'exposició, farem una ruta poètica. 
Ací teniu els poemes.

I ací el recorregut.

dilluns, 3 de desembre de 2012

Sentit propi i figurat

Gràcies a la Jornada Centenari Pere Calders celebrada a la Universitat de València dijous passat, he descobert aquesta interessant entrada sobre l'humor català

Carner, l'obvietat i la ironia


Es tracta del pròleg a L’any que ve, de Francesc Trabal, un llibret d’acudits il·lustrats que va veure la llum el 1925. Carner parla d’una colla d’escriptors i dibuixants sabadellencs, als quals anomena “Confraria de l’Humor Suprasensible”, i dóna compte de l’existència d’un “Humor [català] Indeliberat, Difós, Secret, dins l’Automatisme Tradicional de les Paraules Òbvies”. Un humor que consisteix a fer de l’obvietat una paròdia d’ella mateixa. El volumet n’és una mostra eloqüent. Carner ho argumenta així: “Els Castellans són, cadascú, Tot-un-Cavaller. Els Bascs són Tot-d’una-Peça. Els Aragonesos són Francs. Nosaltres encara som pitjor: som Obvis. La ironia en nosaltres és un instint compensador, una defensa natural contra l’elefantiasi insuportable de la nostra Obvietat”.

Concordança HAVER-HI

ARA dijous 22-23-26-27 de novembre del 2012 
UN TAST DE CATALÀ 
La concordança d''haver-hi'
Albert Pla Nualart
Dedicaré a aquest tema alguns tastos perquè considero que exemplifica molt bé què pot passar quan, en criteris de correcció lingüística, posem els prejudicis per sobre de la intuïció.
Si ara us pregunto "Què és més correcte: hi ha moltes raons o hi han moltes raons ?", la majoria triareu la primera opció. Alguns perquè tot i que dieu hi han sabeu que la norma prescriu hi ha; d'altres, els més joves, perquè l'estàndard que diu sempre hi ha és el medi on heu crescut; i uns tercers, ben pocs, perquè el vostre dialecte no fa aquesta concordança.
En efecte, aquesta és la norma que ha triomfat i la que seguim la gran majoria de mitjans. I ara no us faré ballar el cap propugnant que la canvieu, però (com en altres casos) sí que crec que, si la poguéssim establir de nou situant-nos a principis del XX, seria més assenyat preferir la concordança, com va acabar mig reconeixent el mateix Fabra.
Perquè, per ironies del destí, la norma es va crear -com ens explica molt bé Joan Solà- per reprimir la catalanada consistent a escriure i dir "Allí habían dos " o "Siguen habiendo problemas" en lloc de "Allí había dos " o "Sigue habiendo problemas ".
Tant insistien les gramàtiques castellanes del XIX publicades aquí a reprovar aquest vici que l'estigma va arrelar en el nostre inconscient i els gramàtics catalans van repetir, per pura inèrcia, que fer concordar haver-hi era incorrecte.
No es paraven a pensar que si la majoria de catalans cometien aquell error en castellà era precisament perquè es tractava d'un tret genuí i diferencial de la seva llengua. Demà veurem com al principi Fabra també va caure en el mateix parany i com va anar canviant d'opinió amb el pas del temps.
nightdeposits
 Fabra, en una conversa filològica del 1923, denuncia dos defectes en l'ús d'haver-hi: la concordança que trobem a "Hi han quatre homes" i l'absència d'hi a "No pot haver res que l'interessi tant".
Diu que aquest segon defecte es deu a la imitació de l'espanyol, però que, en canvi, el primer és "d'origen popular". I enlloc explica per què aquesta concordança, que a principis del XX la gent feia parlant i sovint escrivint, l'hem de considerar un defecte que cal corregir.
La curiosa paradoxa és que de les dues correccions que proposa la segona impedeix que imitem el castellà i la primera ens força a imitar-lo. En aquest últim cas, com vam veure ahir, hi pesava l'estigma social que associava concordança a incultura, però -el detall és crucial- no pas en l'ús del català sinó del castellà.
Fabra no en torna a parlar fins a un curset del 1934, quan la qualifica de "no acceptada literàriament", però en els tres cursets posteriors la defensa cada cop més decididament, tal com explica Solà al volum 6 de Pompeu Fabra. Obres completes .
Finalment, a la seva gramàtica pòstuma -publicada per Teide el 1956, vuit anys després de la seva mort-, diu que "no hi ha cap raó prou forta per què no puguin ésser admeses" construccions com "Hi han dos homes", fins aleshores considerades incorrectes.
Això últim, però, no ho deia la gramàtica de Teide. Una nota a peu de plana ja advertia que algú, en nom de l'IEC, havia deixat el text "essencialment intacte". Aquest algú era Joan Coromines, que ho va convertir en "potser algun dia s'hauran d'admetre".
I és que en ple franquisme, ningú tenia dret a qüestionar Fabra, ni tan sols ell mateix.

Divendres vèiem que la posició de Fabra sobre la concordança d' haver-hi havia evolucionat des de veure-hi un defecte -en la línia de la tradició gramatical de l'època- fins a defensar-la, contradient un IEC poc disposat a deixar-li revisar la seva pròpia doctrina.
Rere aquesta evolució, hi havia una millor comprensió de la llengua i -més concretament- una genial i avançada distinció entre dos tipus de verbs intransitius que fins aleshores es confonien: "El nen plora" i "Ha sortit el tren".
Plora -com corre, neda o crida - expressa una activitat del subjecte. Surt -igual que arriba , ve o creix - expressa un canvi d'estat del subjecte.Si crido estic fent alguna cosa. Si creixo , en canvi, més que fer alguna cosa, em passa alguna cosa, sóc més pacient que agent.
La distinció pot semblar subtil però té importants conseqüències sintàctiques que permeten afirmar que el subjecte de verbs del tipus arribar, venir, sortir o créixer té una naturalesa híbrida, a mig camí entre el subjecte i l'objecte directe.
Com l'objecte directe, sol ocupar una posició postverbal i pot ser pronominalitzat amb en. Igual que dic "D'amics teus en veig molts", puc dir "D'amics teus en vénen molts". En canvi, no ens sona igual de bé "D'amics teus en corren molts".
Però, com el subjecte, concorda en nombre i gènere amb el verb. En estàndard, frases com "Ha arribat turistes" o "Ha sortit tres trens" són agramaticals. Demà veurem que això no és així en tots els dialectes.
I el que Fabra va entendre al cap dels anys és que haver-hi tenia prou en comú amb arribar, sortir o venir perquè fer-lo concordar pogués ser considerat un fenomen plenament genuí.

Ahir vèiem que haver-hi forma part d'un grup de verbs en què el subjecte té algunes característiques d'OD, com ara que sol anar darrere el verb ("Ha sortit el tren", "Hi ha el teu amic") o que es pot pronominalitzar amb en ("De trens en surten sovint", "D'amics teus n'hi ha(n) uns quants").
Això també passa amb el subjecte de l'anomenada passiva pronominal ("S'ha(n) d'elegir dos delegats", "Se n'ha(n) d'elegir dos") o amb verbs com caldre ("Calen dos delegats", "En calen dos").
En tots aquests casos el caràcter híbrid, entre subjecte i OD, del nom que va amb el verb fa que la concordança vacil·li o variï dialectalment. Segons afirma Solà, els dialectes nord-occidentals que no fan concordar haver-hi ni la passiva pronominal, tampoc fan concordar sempre verbs com arribar o caldre. I, així, diuen: "Aquest any arriba molts turistes" o "Cal uns quants hòmens". Això fa pensar que en el dialecte central i el valencià -en què la concordança és la norma general- convertir haver-hi en una excepció contradient l'ús espontani suposa, a la pràctica, reprimir un fenomen genuí i esperable des d'un punt de vista lingüístic.
Com ja vam comentar, la rigidesa normativa en aquest punt sembla que respon a un estigma heretat de les gramàtiques castellanes i, de fet, ens obliga a imitar el castellà. Es tracta, però, d'un d'aquells casos en què la norma ha penetrat tant que una marxa enrere unilateral fa més mal que ve. Hauria de ser el mateix IEC qui, en la futura i esperem que pròxima gramàtica, la flexibilitzés, de manera que aquell dia en què "potser s'hauran d'admetre" apuntat per Coromines no acabi sent el del Judici Final.

La concordança del verb haver locatiu amb el subjecte Aquesta concordança ha estat estudiada en profunditat pel professor Abelard Saragossà en el capítol 5é del seu llibre Reivindicació del valencià. Una contribució titulat “La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució”.
Editorial Tabarca (València, 2007).
einesdellengua1
einesdellengua2

dissabte, 24 de novembre de 2012

Un país de llibre

Heu vist el nou programa de llibre de Canal 9? La protagonista és Esperança Camps.

"Casualment", també parla del tòpic literari i cinematrogràfic de les estacions i els trens (com allà a La meitat de l'ànima)


dijous, 22 de novembre de 2012

los-*lis

 (Dedicat amb els col·legues de Torrent, amb estima)

Article publicat en el Levante-EMV divendres 9 de novembre del 2012
Dis-los i dis-lis 
J. Leonardo Giménez 
imatge: herbadolça.blogspot
El dia d’abans de Tots Sants em trobí una veïna en el caminal del cementeri del meu poble, ella de tornada i jo d’anada. Faig la clàssica i retòrica pregunta apropiada al cas: “D’on véns’?”. La contestació, previsible, va ser que venia de posar flors a familiars difuntes, però no tant predicible va ser la substitució pronominal respecte de les destinatàries de tan tradicional visita. Exactament em contestà: “Vinc de posar-lis flors, a ma mare i a ma tia·. Eixe “lis”, que ja li l’havia sentit altres vegades, sembla com un empelt estrany en el cos de la nostra llengua. Pareix més propi de persones castellanoparlants que no dominen del tot el nostre idioma, però no és el cas de la meua veïna, que si en domina oralment algun és este. Però ocorre que eixe “lis”, com a plural de “li”, està colant-se més del compte en alguns casos i per determinades persones que fugint del foc cauen en les brases (o viceversa). La frase natural, en l’oralitat general, hauria d’haver sigut: “Vinc de portar-los flors, a ma mare i a ma tia”, perquè, com és ben notori, “los” i “els” són també, plurals de “li”, encara que l’antecedent siga únicament femení.
Resulta curiós que eixes formes tan morfològicament masculines siguen també plurals femenins, però són les usuals i generals i les que, com no pot ser de cap altra manera, preceptua la normativa. Quan fem classe de valencià, això cal explicar-ho bé, perquè la tendència, sobretot, de qui no és originàriament valencianoparlant és dir i escriure “lis” en compte de “los” o “els”, en frases com “Dis-lis a les dues companyes que entren” o “Lis vaig dir, tant a Pepi com a Sandra, que aniríem de passeig”.
Hem de dir i escriure “Dis-los a les dues companyes que entren” o “Els vaig dir, tant a Pepi com a Sandra, que aniríem de passeig”. No obstant això, el Diccionari català-valencià-balear inclou la forma “lis” com a datiu plural, però assenyala que “no s’usa en el llenguatge literari modern; és purament dialectal”. Enric Valor, en Temes de correccció recomanava evitar-lo per estrany a l’idioma i innecessari. Com que no hi ha cap necessitat, no usarem “lis” com a pronom. Si que l’usarem com a nom de planta, i la seua flor: “flor de lis”.

dimecres, 21 de novembre de 2012

25N

25 DE NOVEMBRE. DIA MUNDIAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE


- En aquest ENLLAÇ podeu llegir una anàlisi interessant sobre allò que vam comentar a classe després de llegir La plaça del Diamant (Perfil psicològig de la dona maltractada / de l'home maltractador").


- Us agraden les piulades que han guanyat al concurs de la Universitat d'Alacant?
"Que les parelles només és maten a besos" (María Jiménez Santonja)
"Cuando el enemigo duerme en tu cama no basta con hablar con la almohada" (Xavi Marset Gimeno)
"¡Que la oscuridad de tu pasado sirva para iluminar tu presente! Tienes la llave del futuro" (Rosa Pastor Peña)

twitter 

M’agradaria que estiguéreu totes ací… 
M'agradaria que la teua boca fóra d'argila color canyella per poder-la modelar amb fruïció i dibuixar-hi el somriure que el dolor va esborrar fa tant de temps.
M'agradaria que els teus ulls foren d'aigua de mar per passar-hi lentament els dits i dibuixar-hi les il·lusions que s'ofegaren un dia.
M'agradaria que les teues pupil·les foren prunes maragdes per posar-los la dolçor que les llàgrimes s'emportaren en silenci.
M’agradaria que les teues mans foren branques d'olivera per abraçar-les amb desesper i impedir que el vent turmentat ens les arrabasse.
M'agradaria que el teu pit fóra roca de penya-segat per construir-hi una cova on arreceraria el teu cor mutilat.
M’agradaria que el teu nom fóra un clam i un murmuri, un udol i un somriure per dir al món que la teua vida perduda batega ara més que mai en la molsa, humida de llàgrimes, dels nostres cors adolorits.
Maria Jesús Bolta


NO somos propiedad de nadie.
NO somos tetas y vagina.
No hemos nacido programadas para saber barrer.
La casa NO es nuestra sola, y el marido y los hijos NO son invitados que "ayudan".
NO somos guarras si queremos acostarnos con un hombre cada noche, o con dos.
NO somos la madre de nuestro compañero.
NO tenemos que aguantar insultos, ni humillaciones por los hijos, ni en aras de nada.
El amor NO lo es todo.
El amor NO duele, NO pega, NO exige, NO coarta. NO te dice que no hables con alguien, ni que no uses tal ropa, ni que no salgas con tus amigas.
El amor NO te mata.
NO a la violencia.
NO a la violencia contra las mujeres hoy, 25 de noviembre, y el resto de días del año.
 María José Membrado


dimarts, 20 de novembre de 2012

Lletres Valencianes




20 de novembre, Dia de les Lletres Valencianes 
El 20 de novembre de 1490, eixia d’una impremta valenciana la primera edició del Tirant lo Blanc, la novel·la cavalleresca de Joanot Martorell considerada una de les obres cabdals de la literat ura universal.
La coneixeu?

dimarts, 13 de novembre de 2012

Un tast de català

ARA dilluns 8 d'octubre del 2012
 'Vaja' i 'vaya' 
Les interjeccions vaja i vaya coincideixen en molts aspectes. Totes dues provenen d'una forma verbal -d' anar i ir - i totes dues poden expressar disgust, decepció o contrarietat. La semblança arriba al punt que l'Alcover-Moll especula sobre la possibilitat que vaja sigui, en origen, un castellanisme, cosa que Coromines desmenteix amb la seva vehemència habitual.
En tot cas, el que convé saber avui és que la seva sinonímia és només parcial i que certs usos de vaja són un d'aquells castellanismes d'invasió subtil que tant costen d'evitar.
Trobo, per exemple, en un poeta i novel·lista premiat una frase d'aquest estil: "Vaja quines coses, ara va en X i se'ns declara partidari de Y". Deixant de banda el dubtós "va... i" -ja en parlarem un altre dia-, aquest vaja hauria de ser clarament un caram o, potser encara millor, tota l'expressió s'hauria d'haver substituït per un "Ves per on".
 El barbarisme és molt més detonant en expressions emfàtiques del tipus "Vaja dona!" o "Vaja un, aquell!", que, clarament, haurien de ser "Quina dona!" o "Quin un, aquell!" I tampoc dringa bé el vaja, vaja que tradueix un vaya, vaya castellà de ponderació entre admirativa i burleta: "O sigui que ara tens nòvia. Vaja, vaja!" Jo aquí diria "Caram, caram!"
 També és clara interferència el vaja d'irritació del tipus "Vaja amb el nen!" o "Vaja amb la musiqueta!", en què podríem dir, per exemple, "Quin nen més pesat!" o "Quina llauna de música!"
 L'ús correcte i genuí, doncs, l'hem de restringir a casos en què vaja lamenti alguna cosa amb matisos de simpatia, concessió, contrarietat, desil·lusió, etc.: "Vaja, ara no funciona!", "Vaja, em sap greu", "Aquest peix no m'entusiasma, però vaja... me'l menjaré".

ARA dimarts 9 d'octubre del 2012
Llocs on anar / llocs que visitar 
Si em trobo escrit "Tenim molts llocs on anar" o "Tenim molts llocs que visitar" tendeixo a convertir-ho en "Tenim molts llocs per anar" i "Tenim molts llocs per visitar". Però són dues correccions diferents: la primera és estilística i opinable, mentre que la segona és del tot imprescindible. I ho és perquè en català una oració de relatiu introduïda per que no pot ser d'infinitiu. Podem tenir, doncs, temes de què (o dels quals) parlar però no pas temes que estudiar. Alguns autors, com Joan Solà, veuen poc genuïnes totes les relatives d'infinitiu, però com explica Àlex Alsina a la Gramàtica del català contemporani (pp. 2414-2415) hem de distingir entre les que són només adequades a certs registres i les que són sempre incorrectes. Per exemple, la que em trobo a la cinquena ratlla del Jo confesso de Cabré ("De sobte havia entès [...] que mai no havia pogut [...] comptar amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions") la considero adequada al registre literari a què pertany. En canvi, no hi ha cap dubte que escriure "Tinc moltes coses que fer" en comptes de "per fer" o "a fer" és un flagrant castellanisme en qualsevol context, tot i que frases així cada dia es diuen i s'escriuen més a causa de la pressió del castellà però també del paral·lelisme amb les interrogatives indirectes, en què tan correcte és "No sé on anar" com "No sé què fer" o "No sé què visitar". Però resistir aquesta pressió no ens hauria de portar a l'altre extrem: afirmar -com feia jo mateix, massa alegrement, l'agost del 2009- que el català, a diferència del castellà, no permet els relatius amb un infinitiu. Ara bé, crec que sovint val més prescindir-ne.

 ARA dimecres 10 d'octubre del 2012
Lloc per aparcar o per aparcar-hi?  
 Ahir vèiem que és inviable una frase com "Hi ha molts llocs que visitar", que no seria rar trobar en fullets turístics. Però, a l'hora de corregir-la, algú pot dubtar entre "per visitar" i "per visitar-los", com també dubtaria entre "Hi ha lloc per aparcar" i "per aparcar-hi". El fet que hi vagi o no el pronom feble depèn de si el per + infinitiu completa el sentit del substantiu precedent, igual que ho faria una oració de relatiu, o el de tota l'oració, com pertoca a una subordinada final. Sona millor "He reservat dos llocs per aparcar-hi" que "Hi ha dos llocs per aparcar-hi", perquè a la primera frase el verb expressa una acció voluntària i això justifica que es digui quina és la seva finalitat, però també seria bo "He reservat dos lloc per aparcar". El per aparcar ens diu com són els llocs; i el per aparcar-hi, per a què els reservo. Igualment, a "Busco un pis per llogar" dic com ha de ser el pis; i a "Busco un pis per llogar-lo", per a què el busco. Però aquest contrast no es dóna si, en lloc d'un locatiu o un OD de l'infinitiu (aparcar en un lloc , llogar un pis ) tenim un OI o un complement preposicional (donar una cosa a algú), (parlar d'una cosa). Tant hem de dir "Busco algú per donar-li el condol" com "No hi havia ningú per donar-li el condol", i "Tria dos temes per parlar-ne demà" com "No tenim temes per parlar-ne demà". Aquí l'el·lipsi del pronom feble no sembla possible en cap cas. Cal dir que el cas del locatiu no tothom el veu igual. Al Plantem cara (p. 224) Joan Solà diu que es pot fer un prestatge per posar els esquís o per posar-hi els esquís. En canvi, a la GCC (p. 2417) Àlex Alsina sembla que només admeti un bagul per posar-hi els records.

 ARA dijous 11 d'octubre del 2012
 Preguntes per fer o a fer? 
La diferència entre "Tenim preguntes per fer" i "Tenim preguntes a fer" és que la segona només vol dir que les vull fer o les he de fer, mentre que la primera també vol dir que encara no les he fet, que les tinc pendents de fer. Però així com el per + infinitiu que complementa un nom com ho faria una oració de relatiu tothom l'admet, la forma similar a + infinitiu s'ha qüestionat com a gal·licisme. Hi deu haver influït el fet que la RAE i els llibres d'estil del castellà -que té els seus temas a tratar, problemas a resolver, ejemplos a seguir , etc.- la desaconsellen i recomanen canviar a per por o fer una relativa: temas por tratar o temas que tratar . Però en català que + infintiu és un evident castellanisme i per + infintiu (igual que en castellà) genera unes ambigüitats indesitjables: no vol dir el mateix una quantitat per pagar que una quantitat a pagar . Només la primera connota retard. El català té, a més, unes formes molt semblants que són indiscutiblement genuïnes, com ara "Tinc poca cosa a dir" o "No hi ha res a fer", i que el castellà fa amb que . Per tot plegat, la nostra norma es mostra més oberta que la castellana a acceptar aquest a + infinitiu , que no considera incorrecte però també veu amb recel. En tot cas, vull deixar clar que "equip a batre" o "espai a emplenar" no són, en cap cas, formes genuïnes com "res a fer" sinó que s'han reintroduït modernament per la pressió d'un ús castellà que ve del francès. Un cop més, és clau l'adequació al registre. És lògic que certs llenguatges especialitzats hi recorrin: són més àgils. "Quantitat a deduir" és més adequat en un imprès d'IRPF que no pas en el diàleg informal d'una novel·la.

ARA divendres 12 d'octubre del 2012
 'Tractar' i 'tractar de' 
Quan fem servir el verb tractar en el sentit de prendre una cosa com a objecte d'estudi, debat, etc., se'ns planteja el dubte de si hem de tractar un tema o bé tractar d'un tema . En versió pronominal: si l'hem de tractar o n'hem de tractar . Potser perquè, amb aquest sentit, el tractar de és sempre possible i el tractar transitiu no, la majoria de diccionaris (incloent-hi el DIEC2) només admeten el primer, cosa que exclouria en teoria de la llengua normativa una frase com ara "Aquesta qüestió no l'hem tractada". A la pràctica això és inviable, com ho demostra que el mateix DIEC2 defineix judici sumari com a procediment per "tractar qüestions urgents". Convé, per tant, filar més prim per precisar en quins casos seria lícit aquest ús transitiu en lloc de limitar-se a condemnar-lo. I això és precisament el que fa el Diccionari d'ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat. Concretament, diu "que la preposició és obligatòria si el complement no porta determinant". I dóna com a exemple incorrecte "Aquest llibre tracta matemàtiques". Tot seguit, però, remarca que hi ha una excepció: les formes en plural de termes genèrics com ara temes , qüestions , aspectes , problemes , punts , matèries , etc. Així doncs, tan bo és "Avui hem tractat el règim verbal" com "Avui hem tractat del règim verbal", però a "Quan tractareu d'aquest tema?" jo respondria "Avui l'hem tractat" més que no pas "Avui n'hem tractat". I acabo alertant contra l'abús de tractar de en el sentit dramàtic del "Tracta d'arrencar-lo!" que li va costar un títol a Carlos Sainz. Per a un registre neutre potser és millor intentar; i per al més col·loquial, mirar de<

Paraules que porten confusió

Al blog "Treballem la Llengua i Literatura catalanes" he trobat aquestos exercicis del lèxic que estem treballant a 2n i 4t d'ESO.

Ortografia. Paraules que porten confusió. (1)

HOMÒNIMS. HOMÒGRAFS I HOMÒFONS.







dimecres, 7 de novembre de 2012

la Rodoreda

Feu una ullada a aquesta entrada interessant del bloc Cruïlla sobre Mercé Rodoreda.

bibliopoemes


divendres, 2 de novembre de 2012

parar faves

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 273)

elsfogonsdecasaialtresdesastres
 Esbajocar, esbessonar, esclovellar, pelar 
  De vegades es fa un ús abusiu del verb pelar, utilitzant-lo en lloc d’esclovellar en coses en les quals seria més apropiat usar aquest darrer, per la senzilla raó que no es tracta de llevar la pell, sinó una clovella, o, com diuen al continent, clofolla. Un d’aquests casos és pelar faves per esclovellar faves. Les faves, per a utilitzar-les a la cuina, una vegada collides caldrà esbajocar-les, o esbessonar-les, i, si ja són velles, esclovellar-les, com quan en volem fer fava parada, aquest cuinat tan bo i tan nutritiu, sobretot si a més de la col i/o altres verdures s’hi afegeix carn de porc, un poc de sobrassada, i tallades de botifarró. Molta gent li diu, per ultracorrecció, «fava pelada», en lloc de fava parada. Una de les accepcions del verb parar és ‘posar a punt’, ‘preparar’, com és veu a les locucions parar casa, parar taula, parar botiga, parar una arma, parar una trampa, etc. En el cas de les faves, per fer-ne el guisat al qual m’he referit, cal esclovellar-les (o, si ho voleu així, pelar-les), però això no és tot, perquè després cal xapar el bessó de dalt a baix en el sentit de l’amplària, perquè siguin més bones de coure. Parades d’aquesta manera, acaben de parar-se posant-les dins l’olla amb tots els ingredients apropiats i deixar que coguin a bastament fins a tenir a punt la fava parada, deliciosa per a aquells a qui els agrada aquest llegum, però que hi ha persones que no en volen ni sentir l’olor.
Les faves es cultiven des de temps prehistòrics, i han estat un aliment bàsic per a molts de pobles de l’antiguitat. Els egipcis les detestaven, però eren molt preuades pels romans. Un cas notable d’aversió a les faves és el del famós savi grec Pitàgores, que malgrat esser vegetarià, no en menjava mai, ni parades ni sense parar, i en tenia prohibit el consum als seus deixebles.
 Esclovellar, a Mallorca escloveiar, és també usat a l’illa, i a alguns llocs de Catalunya, amb el sentit de ‘xerrar d’una cosa que convé tenir reservada’, que no és per esser divulgada, com per exemple: li vaig parlar clarament, li vaig esclovellar bé l’assumpte, però li vaig dir que no en parlàs a ningú. I també hi ha la dita esclovellar sa magrana, per ‘dir coses que convendria més no divulgar-les’.

Ranaixença

4t ESO

En aquest enllaç trobareu alguns PDF interessant sobre la Literatura de la Renaixença.


dijous, 1 de novembre de 2012

Tots Sants

TOTS SANTS
cementeri de Carcassona

culte a la mort
diuen que avui toca
ritual ancestral

no aniré a veure cap mort
si tampoc hi anava en vida
potser hi ha una mica massa
d'oficial hipocresia

a qui estimava de veres
sempre el tinc en el record
de cor i de pensament
 no em caldrà d'anar-hi un dia

quins costums mana l'església
que ningú gosa canviar
doncs així fem pont i festa
i els diners que van rodant

i per rematar-ho tot
importem costums? aliens
diuen halloween els joves
i la por alimentem

 no sé el mestre Umberto Eco
què pot pensar del ritual
però a El nom de la rosa
deixà un missatge molt clar

 Miquel Català 



Per Tots Sants, abrics i guants 
Núria Puyuelo 
Ja ho diu el refranyer, de Tots Sants enllà, agafa la manta i no la deixis anar. Tots Sants es considera popularment el primer dia de l’hivern, per això, tradicionalment, la gent es posava l’abric tant si feia fred com si no, i el no se’l treia fins que arribava el dijous sant. Altres refranys alerten de l’arribada del fred, com ara de Tots Sants a Nadal, l’hivern formal; per Tots Sants, capes i mocadors grans; entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat; per Tots Sants, la neu pels alts, i per sant Andreu, la neu al peu; per Tots Sants, abrics i guants, i per Tots Sants, pluges i vents.
Ahir tot just celebràvem Tots Sants, la festa dels morts, i avui, el Dia dels Morts. Totes dues festivitats conserven creences que són anteriors al cristianisme, de la cultura celta. Segons la tradició, l’1 de novembre els vius visiten els morts i el 2 de novembre són els morts els que visiten els vius. 
A banda del fred, Tots Sants també arriba acompanyat del costum de menjar castanyes i panellets. Tradicionalment, la castanyada –una festa molt generalitzada a finals del segle XVIII– se celebrava en família, després de sopar, i s’acompanyava de panellets i vi dolç, mentre es passava el rosari per recordar els familiars difunts. Pel que fa als panellets, era costum que els padrins en regalessin als seus fillols, igual que per Pasqua els donaven la mona. En algunes comarques de Ponent, com la Segarra i l’Urgell, els panellets reben el nom de mitgetes. Les castanyes també són protagonistes en diverses frases fetes. Per exemple, quan solucionem una situació compromesa a algú, li traiem les castanyes del foc; quan una persona és molt tancada, és més closa que una castanya; quan dues coses són molt diferents, s’assemblen com un ou a una castanya, i si algú té un mal despertar, s’alça amb la castanya torta. I també trobem castanyes en uns quants refranys, com castanya bullida, castanya ensopida, i castanya sencera al foc peta. Sabíeu que… De la paella plena de forats on es torren les castanyes, en diem castanyera, igual com la dona que torra castanyes al carrer i les ven.
 Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 2 de novembre del 2012

dimecres, 24 d’octubre de 2012

*barbarismització

Com voleu dir-ho, com caldria dir-ho o *barbarismitzadament?
En aquest enllaç trobareu un article interessant sobre barbarismes.
hutchesons.org

diumenge, 21 d’octubre de 2012

qui mou els fils


LAX'N'BUSTO, Que boig el món

Que boig el món, que no té cap sentit
i em fa pensar: "no sé què hi faig aquí.
Que boig el món, que no el puc entendre mai.
Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop amb tanta força
que et deixa sol en el principi del camí.
Diuen que al món s’hi ve a patir.

Que boig el món, que no té cap ni peus
ni ens deixa tenir el que teníem ahir.
Que boig el món, que no vol aconseguir
per fi esborrar del mapa aquelles coses que menyspreem,
i ens fan sentir mesquins.
En la distància està el secret,
callat, ocult, pacient, discret.

Per art de màgia baixem com l’aigua i,
a cada obstacle, refem com si res el camí,
construint a mida el destí.

A contracorrent, de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell  que no tens res a perdre,
res a perdre res, res a perdre.
 Boig, el món és boig,
però és nostre i és el millor d’entre els possibles.

Que boig el món, que em fa anar amunt i avall,
i és tard quan veig que molt pitjor estic jo.
Que boig el món, on podem creure en més d'un déu,
i això ens obre les ales de la vanitat,
podem ser injustos i malvats.
Però el pitjor és no saber mai qui mou els fils al teu terrat.

... una llengua d'aigua i terra

Papallona. Pa-pa-llo-na. I al cor li creixen unes aletes minúscules que l'eleven i el transporten. Vermell: esclat de magranes en la boca. Xiuxiuejar: es confessa el vent. Mandonguilla: boleta de riures saltarins. Llesca: carrer acabat d'arruixar. Aquesta és la meua llengua. Cada paraula és un corrent d'aigua on s'hi mullen, barrejats, tots els sentiments: el toll menudet que conserva una bella grafia que ja no és; el torrent que afaiçona formes noves; la mar que arrecera antics mots perlats... Vinc d'una llengua d'aigua i de terra, alhora mullada i seca, alhora viatgera i arrelada. I ella és la que m'atrapa i em gira de l'inrevés, la que m'exposa al món, la que ha esdevingut el cordó umbilical que m'unix, indefugiblement, amb tot allò que vull ser i que vull que siga. I em sent immensament rica per posseir-la. No em cal res més per ser. Ni per estar. No em cal res més, ministre Wert.
Maria Jesús Bolta

dijous, 18 d’octubre de 2012

"False friends"

UN TAST D'ANGLÈS
Albert Pla Nualart 
Macedònia de 'false friends' 
El seu actually no parla d'ara, vol precisar. Els arguments no són mai tranquils. Qui va de candid és sincer, no innocent, i el casual vesteix informalment. Ara, què pots esperar quan al bus revisa els bitllets el conductor i en marxa?
Confonent nas i cul, el constipated va restret. Si us demanen date és que els feu el pes. Però no n'espereu demonstrations si no és al carrer amb pancartes. Val més que us decebin que be deceived però si ho fan encara bo si només acaben embarrased.
El seu disgust és sempre fàstic i el seu concepte de divert vol giragonsa. Quan una cosa no els agrada gens escriuen a l'editor, el seu director de diari, perquè periodical és revista.
És una llengua en què l'exit et deixa al carrer i és tan insòlit que en diuen success. Però l'eventual job és una feina permanent i definitiva.
Són tan tímids que introduce és només presentar-se i molest pot ser motiu suficient per anar a la presó. Si us tracten de miserable no us ofengueu: us veuen deprimits com el seu weather. I si diuen que sou sensible és que us troben assenyat. Poseu-vos nerviosos, en canvi, quan parlen del vostre nerve: podria ser el coratge però més sovint és la barra.
Tot és confús quan la library és una biblioteca on et poden dir quiet encara que no belluguis gens, quan els motorists van en cotxe i t'obliguen a pujar al pavement, que és la vorera, i quan, per estrany que sembli, rare és poc fet i en una reunion tots se saluden com si fes anys que no es veiessin.
Només en una cosa són clars i catalans: en aquell rètol que diu "No entry".
 ARA diumenge 24 de juny del 2012


Quin article!

 Que i quin 
 J. Leonardo Giménez 
Fa uns pocs dies vaig anar a un servei públic a retirar una notificació, de la qual ja tenia l’avís, i l’empleada, valencianoparlant i valencianooient des d’abans d’aguaitar a este món, com que no trobava el document, em preguntà: “¿Què dia va rebre l’avís?”. El verb el digué perfectament, però eixe “què” davant d’un substantiu, normal i corrent, em va danyar colpir. Hauria d’haver dit, com és ben natural i notori: “Quin dia va rebre l’avís?”. La interferència (la substitució de “quin” per “què”) m’alarmà, perquè la xica que m’atenia, a més de ser una bona lectora en esta llengua, és d’un poble mitjà on en castellà només parlen, habitualment, el capità de la Guàrdia Civil, algun agent més de la Benemèrita i pocs més.També hi ha un polític (i docent) que ara i adés cau en eixe error quan discursa. “Hem de tindre clar *què coses diem i *què projecte proposem”, li vaig sentir dir no fa moltes setmanes, reincidint en unes errades que ja són clàssiques en ell. En canvi, quan parla col·loquialment diu els “que/què” i els “quin/a i “quins/quines” com toca. Enric Valor, en Millorem el llenguatge va dedicar una molt bona aclaridora lliçó a eixa interferència, però al final deia que això “generalment no ho diuen més que aquelles persones que no han aprés l’idioma en la seua infància”. El mestre Valor potser tenia raó quan va escriure les mencionades lliçons, però ara, 33 anys després, eixa interferència del castellà afecta alguns/unes valencianoparlants que ho són des que començaren a xarrotejar, com els esmentats.
 Davant de substantiu direm “quin, quina, quins, quines”, “quin cotxe tens?”: “Quina por que em fan els maleïts mercats”, “No sabem quins temes l’interessen”, “Quines xiques més templades!”. En castellà totes eixes frases comencen únicament amb “que”. Però davant d’adjectiu o d’adverbi sí que hem de dir “que”: “Que valentes eren les sufraguistes!”, “Que bona era la meua iaia Maria!, “Que bé que escriu la meua xica!”, “Que malament hem quedat! Cal, per tant, no cedir a eixe reduccionisme que empobrix la nostra parla i expressivitat. No obstant això, hi ha el cas d’algunes expressions exclamatives en què sí que diem, sense que represente cap interferència, “que” davant de substantiu, com en “No sé què dimonis vol”, “Li he dit que no, ¡que collons!, estic fart!
 Levante-EMV divendres 5 d'octubre del 2012
vectorizados.com

dimecres, 17 d’octubre de 2012

El Micalet parla de llibres



Intersindical Cultura i la Societat Coral el Micalet han creat l’activitat EL MICALET PARLA DE LLIBRES, amb l’objectiu de promoure la lectura i amb el desig de reunir moltes persones per a parlar-ne, en molts casos amb la presència de l’autor o de l’autora.
Han elegit unes novel·les en què la ciutat de València és present, un poemari i una obra de teatre. L’activitat està oberta a totes les persones que hi vulguen participar i, si és possible, s’hagen llegit el llibre.
Els encontres tindran lloc a la Biblioteca del Micalet, en el carrer Guillem de Castro, 73, de València. Es parlarà de les obres següents:
3 d’octubre, EL MUT DE LA CAMPANA, de Josep Lozano. Editorial Bromera. Amb la presència de l'autor.
17 d'octubre: JOC DE DOS, de Rosa Roig. Editorial Germania, amb la presència de l'autora.
19 de desembre: QUAN DEIXÀVEM DE SER INFANTS de Gemma Pasqual, Editorial Barcanova.
23 gener 2013, INQUISITIO, d’Alfred Bosch, editorial Columna
6 de març: VIDES DESAFINADES de Xavier Aliaga. Editorial Edicions 62.
10 d’abril, ELS TREBALLS PERDUTS, de Joan F. Mira, Editorial Proa
15 de maig, GRÀCIES PER LA PROPINA, de Ferran torrent, Editorial Columna
29 de maig: DONES DONES DONES, de Manel Molins. Editorial Tres i Quatre.

divendres, 5 d’octubre de 2012

Treballeu l'idioma amb amor



Treballe amb molt d'amor un idioma
que em serà molt censurat de vegades.
Ho pense, ho sé, i no em puc aturar,
car he de dir coses molt necessàries
per al futur de l'idioma que empre.
Vindrà un jorn que ho reconeixeran.
Em buscaran, però no em trobaran.
Llavors diran, però en vers: quina pena!

7 d'Estellés, poemes musicats per Bertomeu

No sigueu rucs!

A 2n ESO estem estudiant la polisèmia i hi ha un exercici amb els noms dels animals. Al blog picalapica he trobat un article ben interessant, amb la cançó "Armengol", dels Amics de les Arts




ARMENGOL
S’acaba un dia poc normal,
aparca el toro i ai quin mal!
diu l’Armengol aquest ull de poll…
Els seus companys per carretera,
munten un "pollo" de primera
i ell a la mina, que és un gallina.
Mentre es descorda la granota,
diu: avui no ficaré la pota
salvar la pell, trobar un camell.
Que no me’l citi en un pas zebra,
que no li doni gat per llebre,
que l’endemà ja afluixarà.
I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
perd un cargol pobre Armengol.
I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
i es torna mico, per un bon pico.
I arrenca lent el dos cavalls
a la ràdio hi fan lluita de galls
i a l’escarabat del seu costat
jeu un goril·la amb tres lleones
si que estan bones les cabrones.
I ara va i plou, toca’t un ou.
I quan de lluny sent marrameu
mira el retrovisor i veu
l’abric de Marta i aquella carta
que diu "tornem a començar"
que vas ser ruc de no enviar
ai la cangur, la vaig liar…
Que ara em controlo la cigala
juro que li he tallat les ales.
Quin semental, el meu pardal!
 I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
perd un cargol pobre Armengol.
I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
i es torna mico, per un bon pico.
En un carrer a la Guineueta
hi ha cosa fina, cosa neta.
Gripau babau (eh!) es diu el cau (ah!).
L’amo és un gos i se li atansa
és que cobra el cavall amb pasta gansa.
Has vingut sol? Sí. Ves a fer un volt.
Sortint “un pez llamado Wanda”
sona de dins d’un Seat Panda.
L’has de seguir com un dofí.
I en acabat cantar-li a pèl Ulisses
i Floquet al cel.
Ei camallarg, xuta’t al parc.
Entre la gespa, zum-zum de vespa,
vola pel mar amb un jaguar
i fa flamenc amb un elenc
d’amics del Cobi allà a Nairobi.
I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
perd un cargol pobre Armengol.
I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
 i es torna mico, per un bon pico.

Se us n'ocorren altres?  (Ser una formigueta, ser un xaiet, ser un porc, estar com una cabra...)

dijous, 4 d’octubre de 2012

El catanyol es cura

El català oral i escrit està farcit d’interferències del castellà. Alguns barbarismes són fàcilment detectables (liar, bueno, desperdici...) però n’hi ha d’altres que conviuen camuflats en la llengua, com ara exitós, bronca i a mida que.
Mes enllà dels castellanismes vinculats al lèxic, la llengua també se serveix d’interferències sintàctiques i morfològiques, que sovint passen més inadvertides per als parlants. És el cas de la deute o ho parlem, quan en català el deute és masculí i parlem d’una cosa, i per tant direm que en parlem. Aquest català, ben viu sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, és conegut popularment com a catanyol, un terme format pels mots català i espanyol. Per combatre’l acaba de publicar-se un manual pràctic que inclou prop de 500 interferències extretes de la vida real, de converses anònimes de carrer, dels mitjans de comunicació, i documentades i recollides pel filòleg Pau Vidal, El catanyol es cura (Barcanova, 2012)
El llibre no pretén ser un diccionari que es limiti a donar una llista d’equivalències entre el catanyol i el català correcte, sinó que va més enllà i ofereix exemples pràctics acompanyats d’explicacions, com ara que “en català ens donem la mà, donem les gràcies i moltes altres coses, però els petons els fem”, “fem un pas”, i no “donem un pas” com en castellà.
L’autor també recopila alguns mots admesos per la normativa però que segons el seu parer són “blasmables”, com ara tenda, quan ens referim a la botiga; mudar-se, en el sentit de canviar de casa; prendre una dutxa, quan ja tenim el verb dutxar-se, i per complet quan en català ja tenim la locució del tot o l’adverbi completament.
Sabíeu que... Els jocs i els esports s’escriuen amb preposició i sense article. Per exemple, “jugar a bàsquet” i no “jugar al bàsquet”. Només hi ha alguns jocs de cartes que trenquen la norma, com ara “jugar a la brisca .

EL PUNT AVUI divendres 14 de setembre del 2012, "Posem remei al ‘catanyol’?", Núria Puyuelo

Joan Fuster - 9 d'Octubre




manifest

La tornada a l'escola

La tornada a escola 
J. Leonardo Giménez

imatge: xtec
L’inici del curs escolar propicia els anuncis de venda de llibres, material, etc. Traduït directament del castellà, n’he vist un en un diari digital que diu “LA VOLTA AL COL·LE”. En un primer moment u pensa que és una cursa o marxa a peu, pegant-li la volta a l’escola, però, quina carrera més curta!, només al recinte escolar, ni tan sols al barri. Malauradament ens hem acostumat a les interferències procedents de la llengua veïna i d’algun altre poderós idioma i, per tant, sabem què han volgut dir, retolant d’eixa manera, però l’anunci citat té molt poc de valencià, encara que està escrit sense cap falta ortogràfica ni morfològica ni sintàctica. És com quan algú ens diu que colga el telèfon quan no pretén fer cap clot per a colgar-lo, sinó que simplement el vol penjar, encara que siga figuradament. Però en el cas de “La volta al col·le”, pitjor, perquè la destrossa lingüística és més greu, ja que el sintagma citat conté un error semàntic i un calc i empobriment lingüístic innecessaris. Si un iaio o una iaia, finats fa només cinquanta anys, alçaren el cap, primer que res preguntarien què és això del “col·le”, perquè sempre s’havia dit “escola” als centres on s’impartix l’ensenyament primari o bàsic. Quan algú els haguera explicat eixe innecessari calc abreviat, seguidament pensarien el que hem dit al principi sobre fer voltes a la redor de l’escola, un trajecte inútil i curt.
Un anunci com el citat, en valencià, ha de dir: “LA TORNADA A ESCOLA”, directament i sense pegar-li cap de volta. I els xiquetes i les xiquetes van “a escola” i tornen d’escola, així, sense article, entenent el terme “escola” com un tot, ‘l’assistència a un centre educatiu dedicat a la infància en general’. Sí que hem de dir l’article quan l’acció la referim a una escola concreta, a l’edifici singular on s’impartix qualsevol tipus d’educació, i que de vegades té el terme “escola” incorporat al nom complet. Són usuals i correctes frases com “L’escola on anava el meu fill és la mateixa que jo vaig anar”, “Vinc de l’escola de la meua filla, de parlar amb la tutora”. I també “L’escola d’idiomes l’han tancada, de moment, per reformes. Com “parar taula”, per a dinar o sopar, i “canviar la taula de lloc”, vaja.
Levante-EMV divendres 7 de setembre del 2012



 Les tornes 
 J. Leonardo Giménez 
dannyarcher
 La setmana passada apuntava, ací mateix, la barbaritat que significava la llegenda “La volta al col·le”, vista en un diari digital, quan no es referia a cap trajecte a la redor de ningun recinte escolar, sinó a “La tornada a escola”. Hui torne a la “volta”, perquè fa uns pocs dies vaig sentir dir un barbarisme del mateix tenor que l’esmentat, o pitjor. En una cafeteria, un client deixa unes monedes per pagar la consumició i se’n va. En adonar-se’n el cambrer, el crida dient-li: “Senyor, espere’s que li done la volta”. El client contesta: “La volta, per a què?, però en vore que l’empleat li tornava els cèntims sobrants de la consumició ja no va continuar interessant-se per l’enigmàtica volta, invocada pel cambrer. Em pose a parlar amb este i l’alabe per parlar en valencià; em diu que és foraster, però que té interés a parlar bé en esta llengua. Si el practica ja està en camí d’aconseguir-ho. Li dic que, una altra vegada que haja d’usar l’expressió que ha provocat l’estranyesa del client, diga: “Senyor, que es deixa les tornes” o “Senyor, que es deixa el canvi”. Per a assegurar-me de la salut de “les tornes”, a l’endemà pregunte a Sònia i a Adrià, dos excel·lents becaris de la “Dipu et beca”, del servei de valencià del meu ajuntament, com dirien “la vuelta”, en el sentit de devolució de diners sobrants, i els dos, a l’uníson, exclamen: “Les tornes”. Un 10 en genuïnitat.
 Però els diccionaris de referència no arrepleguen eixa locució exactament amb l’accepció esmentada. Sí que ho fa el de la RACV. La majoria de reculls lexicogràfics no inclouen eixe sentit, i els bilingües castellà-valencià (o català), de “vuelta” (de tornar diners), traduïxen tan sols“canvi”. Bé, la gastarem com a sinònima, però la locució genuïna, en bona part del territori valencianoparlant, sempre ha sigut “les tornes”. Quan ma mare, de menut, m’enviava a la botiga que comprara alguna cosa, i jo, amb la intenció de fer cisa, no li tornava els xavos o pessetes sobrants, em deia: “Ei, les tornes que vinguen ací”.
Dic que “canvi” és correcte també, perquè ho diuen els diccionaris, i també s’hi diu, però no deixa de semblar un manlleu castellà prescindible. Esperem que el futur DNV de l’AVL no ens deixe sense “les tornes”.
 Levante-EMV divendres 14 de setembre del 2012

dilluns, 24 de setembre de 2012

Què és Atupa?

Què és Atupa?
Un partit politic, una postura sexual, un rite tribal...?
Ací en tens un vídeo explicatiu.

"Som ATUPA, un jove grup de Montcada de l’Horta Nord (València) que surt de l’amistad i l’amor per el rap.
Ens caracteritzem bàsicament per la versatilitat i la fusió de tres estils distints de rapejar als nostres tres MC’s i quatre formes d’entendre el Hip Hop. En comú tenim les ganes de festa, de pasar-ho bé i de gaudir del que la música ens done sense oblidar mai la essència del rap, que resideix a la protesta i crítica cap el nostre context polític i social. Comptem amb lletres crítiques amb la València actual que no deixen de banda el veure la realitat amb humor i ràbia conjuntament. També plasmem a les nostres cançons les ganes de viure del jovent d’avui dia i les ganes de lluitar per la nostra cultura i el nostre territori."

I ací podeu escoltar la cançó "Llengua". Com diu l'Anna Gascón, "una classe de Sociolingüística a ritme de rap"

divendres, 21 de setembre de 2012

No tireu el barret al foc!

Pèrdues irreparables 
Pere Ortís 
En detalls amagats, en joies d’expressió desaparegudes, la llengua catalana ha cedit un terreny bellíssim a la castellana, ha perdut un tresor inestimable. Hi ha persones grans que se n’adonen, pel simple fet que es recorden del català col·loquial que hom parlava abans de la grossa esbatussada que fou, i que és, la persecució del franquisme, i coneixen bé i apamen bé el català que parlem ara. I aquestes persones poca cosa més poden fer que patir-hi, puix que piquen sobre ferro fred o són veu que clama en un desert. És injust. Si tenim amor a la llengua, tots hi hauríem de fer un esforç.
El castellà ha imposat les seves expressions, que en alguns casos també sonen correctes en català, però les genuïnes, les ancestrals, han estat dràsticament eliminades.
En paraules i expressions, vegem-ne alguns casos, pocs, perquè n’hi ha massa i tots avui no hi caben: “Broma”, en sentit de folga, de plagasitat, de xanxa, d’estar d’ullera, d’acudit, diu el Fabra que és castellanisme. Així diríem: Estàs d’ullera, tu. No m’agraden aquests jocs. Ves quins acudits, també. Això ho dic de folga. Tu i la teva plagasitat. No t’enfadis, home, que ho deia de riure.
Broma, en català, vol dir núvol. El cel és ple de bromes. El ponent la mou, el llevant la plou. Aquesta aigua la porta aquesta bromada.
“De nada”, i el seu servil “de res”. Quan et diuen gràcies, el bon català respon: No es mereixen. No s’ho val. ─Gràcies pel teu cop de mà. ─No s’ho val.
“Déjalo correr”, ‘deixa-ho córrer’. Deixa-ho estar. No t’hi amoïnis; els mallorquins diuen: Deixa-ho fer. ─M’empipa la grolleria del tararot. ─Deixa-ho fer.
 “¿Está Arnau?”, i el seu servil: “Està Arnau?”. Que hi ha l’Arnau? Que hi és l’Arnau? ─Què hi és el Joan? Que hi ha la Marta?
“Felicidades”, felicitats, sí, però ha bandejat l’ancestral Per molts anys!, clàssic, que ja el deien els llatins: Ad multos annos!. Per felicitar algú pel seu sant dèiem: Per molts anys!, i l’interessat responia: Gràcies, en vida vostra. Ho hem perdut. I tan bonic i noble. Hem perdut les bones formes, les bones maneres. Que trist! Pel sant patró d’algú, doncs, i pel seu natalici: Per molts anys! A Mallorca: Molts d’anys!
“Igual no vienen”, “igual no están”, “igual no llueve”, i el seu servil: “igual no vénen”, “igual no hi són”, “igual no plou”. El millor de tot és construir l’expressió amb el verb deure: No deuran venir; no hi deuen ser; no deurà ploure. I veure d’aplicar-hi, segons el cas, la forma alternativa o les formes alternatives: Vés a saber si vindran. Qui sap si no hi són, és possible que no hi siguin Potser no plourà.
“¿Y eso qué es?”, i el seu servil: “I això què és?”. En català correcte i castís: Què és això? Pronunciat: Quès això?
“No se preocupe”, no es preocupi. Per, no s’amoïni, si es qüestió abstracta d’estar tranquil, davant l’univers idiota. I no s’hi amoïni, si es tracta d’un cas concret: –Pateixo per dir al teu noi que no s’allunyi tant de l’escullera. –No us hi amoïneu, que és un gran nedador.
“No te importa”, no t’importa. Per, No n’has de fer res. –Què li has dit, a la Roser? –No n’has de fer res! “¡Para!”, para! Abans sempre dèiem Atura’t. Ara nens i jovent només saben dir: Para! –Atura’t, que tens una roda punxada.
“¿Qué tal”, i el servil: “Què tal?” Com va? Com va això? Què hi ha de nou? Què diu aquest senyor –aquesta noia? –aquest xicot?, saludant. –Com va això, noi? –Mira, anem tirant.
“¿Qué te pasa?”, i el seu servil: Què et passa? Què tens? Què t’agafa? Què hi ha? Què hi ha de nou? Amb què surts, ara, què t’agafa de sobte?
“¡Qué va!”, i el servil “què va!” I ara! Ca! I ca! Ca, barret! Cal veure el cas, i aplicar-hi el més indicat. –Creus que et pagarà el que et deu? – I ara! I ca! –Els deixaran entrar al Liceu? –Ca, barret!
 “¡Qué ocurrencias!”, i el servil: “Quines ocurrències!” Per: Quins acudits! Quines sortides! Quins acudits, aquest paio! –Comte, amb les sortides d’aquest irresponsable!
“Sin más consecuencias”, i el seu servil: ‘sense més conseqüències’. Sense res de més avant. El cel serà ple de bromes, demà, però sense res de més avant; o ...però no hi haurà res de més avant.
“Tirar la toalla”, ‘tirar la tovallola’. Per: Tirar el barret al foc. El barret sol, fóra: Llençar el barret. –Amb la irresponsabilitat d’aquest paio, n’hi ha per tirar el barret al foc! –No t’hi amoïnis tant, home.
(Imatge: laopinionsevillista)

de pa i porta


(imatge: el taller de cuina)

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni, S. Reig (Llibre inèdit)
 de pa i porta
Menjada o àpat en el qual cadascú es porta el seu menjar.
L’origen de l’expressió es troba, molt probablement, en un joc humorístic de paraules que sona igual que el nom de la població valenciana de Paiporta i que inclou el mot pa, en referència al menjar que du el qui assisteix a un d'eixos àpats –que generalment és un entrepà– i el mot porta, que fa referència al fet que el citat menjar se’l ‘porta’ ell.
Recorda-te’n que el dia catorze tenim sopar de pa i porta en el casal. 
No faltes que hem d’organitzar la loteria d’enguany. 
L’escriptor valencià Joan Francesc Mira empra aquesta expressió en la seua obra literària: Bé, bé, va dir el metge aprimador, incòmode, més val que deixem estar el tema, i va afegir que ell era el president d’una falla del barri de Russafa i que l’endemà, divendres, feien el primer sopar després de sant Josep al casal faller, i que podien considerar-se convidats, no acceptava cap excusa de part del seu company Donat, una vegada que es veien després de tants anys, quants anys, trenta; en fi, Salvador no havia estat mai en un sopar de pa-i-porta en un casal faller?, doncs més motiu encara, això no s’ho podia perdre, i el seu amic africà tampoc; vosté coneix les falles?, preguntà; una miqueta, contestà Teodor, ja fa deu anys que sóc l’autor oficial del llibret de la falla del meu carrer al Cabanyal; ah, vaja; el meu amic és poeta, digué llavors Salvador; no m’ho hauria pensat mai, va dir el metge faller, un poeta que fa cara de ben alimentat. 
En el castellà de la ciutat de València s’usa, per a denominar aquestes menjades, la locució de sobaquillo. Aquesta locució no l’arreplega el DRAE amb el significat definit però sí que la recull el Diccionario de la lengua española d'Espasa-Calpe amb la indicació que és col·loquial: «3. loc. adj. col. [Comida] multitudinaria en que cada uno de los asistentes lleva su bocadillo, pagándose a escote los aperitivos, las ensaladas, las bebidas, los postres, etc.: montamos una cena de sobaquillo en su casa.»
En valencià també es diu: de cabasset, de cantell, de faixa, de pataqueta, de pa i puny, de rua, de sarnatxet, de sarnatxo, en faix
La llengua estàndard sol emprar: de carmanyola
En castellà es diu: de sobaquillo

dijous, 20 de setembre de 2012

Fòbies

Hahaha, avui he aprés una paraula nova (de fet, no sabia ni que existira el concepte): hipopotomonstrosesquipedaliofòbia, por a les paraules llargues!

(imatge: bestiolari)
Llegiu l'article

Coneixeu altres fòbies?
- triscaidecafobia (al 13)
- lalofòbia (a parlar en públic)
- belonefòbia (a les agulles)
- amaxofòbia (a conduir)

dimarts, 18 de setembre de 2012

Posa fil a l'agulla


Suïssa, la llengua, el tren 
Joan F. Mira 
El Punt Avui, divendres 14 de setembre del 2012

No sé quin serà el resultat final, o si hi haurà resultat final, o quan n'hi haurà, de tots aquests debats, tensions, i manifestacions, al voltant de la matèria nacional dels catalans, de la llarga i agra qüestió disputada de la relació Catalunya-Espanya: si finalment Catalunya trobarà un lloc propi confortable dins d'Espanya (cosa altament improbable), o si definitivament l'haurà de buscar fora, idea que pareix que s'imposa amb una potència inesperada i mai no vista, i que és també la meua. Sé que la tensió, l'esquinçament i l'agror no haurien arribat al punt on són si aquesta construcció nacional i estatal que en diem Espanya no s'hagués imposat i crescut com un concepte quasi unívocament castellà: “España es una cosa hecha por Castilla”, tal com escrivia Ortega amb contundència, i per tant “Ser español es estar acastellanado”, en paraules igualment contundents de Laín Entralgo. En realitat, no han enganyat mai ningú, abans ni ara. I abans com ara, la llengua és l'expressió més clara d'aquesta unitat nacional espanyola, que és una unitat nacional castellana. Podia haver estat d'una altra manera, però han triat aquesta. I estic segur que la petita història ferroviària que contaré, als espanyols de convicció o d'ofici els ha de resultar incomprensible. La primera vegada que vaig travessar Suïssa jo venia d'Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d'indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren. El revisor, a l'eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, “Signore e signori, biglietti, prego”. La segona vegada que passà deia “Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte”, i la tercera vegada deia “Mesdames et messieurs, vos billets s'il vous plaît”. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l'alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, panini, després Bier i al final bière. D'això, crec, se'n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de la cafeteria del tren. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, i tot funciona suau i amb perfecta naturalitat.
Com que tenien un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, el 1996 van introduir una novetat constitucional que reconeixia al romanx caràcter d'oficialitat no sols al seu cantó --evidentment-- sinó a nivell federal, i un nou text que afavoria i subvencionava el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. Des del 1996, doncs, el romanx és llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la confederació. Fins aleshores, “únicament” era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat en una part dels Grisons, i només per poques desenes de milers de persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les quatre llengües nacionals de Suïssa, i llengua oficial de la confederació.
Deu ser com una broma sense efectes reals, poden pensar alguns. Doncs no senyor: és un principi constitucional, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport directe a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en ajuts del govern espanyol representa que de Madrid haurien d'arribar uns cinquanta milions d'euros a Catalunya, uns trenta al País Valencià i sis a les Illes. De suport “federal” a la llengua. Sense comptar el que gasta l'administració cantonal, és a dir, autònoma. Per cert, qui es va oposar, a Suïssa, al canvi constitucional i a la llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia “dels automobilistes”, o siga els extremistes liberals. No volien que es mantinguera el principi territorial, sinó que s'imposara la “llibertat individual”: volien, sobretot, que la gent poguera triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no haguessen d'enviar els seus fills, com diu la llei, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d'expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això?
Pel mateix temps, a Friburg, que és prop de Berna, tenien un greu conflicte: si creaven una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, seria difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de pobles francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d'estat, o siga, ministre, insistia, llavors: “Una llengua, un territori. La idea d'un municipi bilingüe és aberrant.” I més encara: “Nosaltres fixem i delimitem el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d'instal·lar-se allà on vol, i d'assimilar-s'hi”. O siga: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure a aquesta banda, ja sap que l'escola, el correu, els rebuts, l'administració, la policia i la justícia funcionen en francès i només en francès, i a l'altra banda en alemany i només en alemany.
Són coses, ja se sap, de països primitius i antiquats com Suïssa, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica --ací francès, allà neerlandès, i que no maregen–, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l'espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?), en plural, d'Espanya. Ni llengües oficials de l'estat, o d'una irreal federació. Ni solidaritat confederal: Suïssa es diu Confederatio Helvetica (CH), en llatí, ¿però qui vol una Confederatio Hispanica? Quins espanyols volen drets iguals d'unes llengües i altres, ni revisors multilingües a la Renfe? Els espanyols no són suïssos, i són “moderns” de l'única manera que van aprendre del Cid Campeador i dels Borbons. Potser caldria que un milió de catalans es manifestaren pels carrers de Madrid. Amb les pancartes en castellà, per si de cas.

dijous, 6 de setembre de 2012

ARA divendres 10 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ
Ones i onades 
Albert Pla Nualart 
Els altaveus de les platges de Barcelona es van passar ahir el dia bramant consells davant "l'ona de calor". I propagant, alhora, una onada potser més perillosa: la que iguala català i castellà allà on tenim perfil propi. La distinció ona/onada és un tret peculiar del català que erosionem tant quan en fem servir només una com quan les utilitzem com si fossin sinònims perfectes. I és lògic que a la platja les confonguem, perquè totes dues descriuen el moviment del mar, però fins i tot aquí l'ona, més petita, puja i baixa, mentre que l'onada, com un gran llençol, oscil·la en un eix més horitzontal. En tot cas, cap català sensible pot deixar d'arrufar el nas quan sent coses com "onada expansiva" o "ona de calor". I és un signe d'incultura confondre la longitud d'ona, un fenomen elèctric, amb l'oceanogràfica amplitud d'onada. En el món invisible de la física, parlem sempre d'ones (en castellà ondas ): de les hertzianes de la ràdio -curtes, mitjanes o llargues- i de totes les relacionades amb la propagació del so en un medi. Tenim la sísmica, que no podem confondre amb l'onada solitària del tsunami. I també l'ona verda, el sistema de coordinació que permet a un cotxe cobrir un trajecte ple de semàfors sense aturar-se. Enfront del moviment ondulatori de l'ona, l'onada es mou fent envestides, com certes campanyes de publicitat. Patim, ara mateix, a més de la de calor, una onada de turistes, i seria bo que l'ajuntament no l'accentués parlant un català tan foraster.

ONA / ONADA / ONDA
Les paraules ona i onada són sinònimes quan fan referència al moviment oscil·latori de les aigües de la mar: ›Una ona enorme tombà l'embarcació. 
 o bé: › Una onada enorme tombà l'embarcació. 
Però s'usa exclusivament la paraula ona per a referir-se, en àmbits tècnics, al concepte fisicomatemàtic que descriu un fenomen ondulatori:
› S'anomena ona sonora el mitjà de propagació del so en un medi. 
› Esta part de l'edifici no ha quedat afectada per l'ona expansiva de la bomba. 
En canvi, s'utilitza la paraula onada per a designar figuradament allò que es mou a envestides:
› Dos indigents han mort a causa de l'onada de fred que es va produir la setmana passada. 
› S'espera que una onada de turistes s'acoste a les nostres platges durant este pont.
I, finalment, amb la paraula onda s'indica que alguna cosa és ondulada:
› Els cabells li fan ondes.
› La vora de la cortina fa ondes.
gva.es 

(imatge: amareway.org)