diumenge, 27 de novembre del 2011

Una rosa de paper

dilluns, 21 de novembre del 2011

pronoms EN, HI

Correccions lingüístiques
Pere Ortís
[...]
Heus ací, doncs, que en un exemplar de recent aparició, hi trobem la pàgina que conté una agenda adreçada a la dona, que dalt diu: “Dona informa’t”. Si això es referís a la colla de coneixements que brinda l’univers a la dona, estaria ben dit; però referint-se a què la dona s’informi concretament de l’agenda que li despleguen a la vista, cal que hi digui: Dona, informa-te’N.
En un escrit sobre una residència assistida, hom diu referent a un torneig de bitllets que hi organitzaren: “Han participat onze residents..” i cal que hi digui: HI han participat onze residents...
Ai, aquests pobres adverbis pronominals, EN i Hi, que els tenim en perill d’extinció!
En aquell editorial surt tres vegades l’expressió més o menys, la qual evidentment porta l’empenta del castellà “más o menos”. Hem relegat a l’oblit l’ancestral, i tan bonica, si fa no fa. On diu, per exemple, ...de tractors n’hi havia “més o menys” com l’any passat, podria dir-hi: ... de tractors, n’hi havia si fa no fa com l’any passat.
El “menos” castellà ha fet destrosses, en el català actual.
I com que alguns lectors m’han comentat escrits com aquest sobre correcció lingüística en positiu, transcric, un poc escurçada, aquesta carta que he enviat a la senyora Mònica Sorribes, Directora dels nostres mitjans de comunicació:
Després de la parafernàlia de salut i d’expressar satisfacció pels nostres mitjans, li dic:
El dia 24 d’octubre, a dos quarts de nou del matí, un noi que parla a una velocitat que fa que se li perdin conceptes, en el programa El matí, de Manuel Fuentes, a “Catalunya Ràdio”, va dir: “... farem la tertúlia, en Tal, en Tal i en Tal, i tots els oients que vulguin participar...” I calia que digués: I tots els oients (jo hi diria oïdors) que vulguin participar-HI. D’això en vaig avisar l’emissora, trucant al 012, de la Generalitat, i em va respondre una noia molt bonica, sí, molt amable, però en demanar-li jo el telèfon dels responsables de la llengua ben parlada a “Catalunya Ràdio”, em digué: “Ells, telèfon no tenen”, (“ellos teléfono no tienen”), i calia que em digués: Ells, DE telèfon, no EN tenen.
A la mateixa emissora, sentim de tant en tant la veu d’una noia que diu: “Catalunya Ràdio... ningú et donarà més”, (nadie te dará más”), i cal que digui: Ningú no te’N donarà més. On EN fa referència a tot allò que dóna una emissora.
Perdoneu si us dic amablement que molts dels vostres locutors suprimeixen aquests adverbis pronominals, EN i Hi, i que així mutilen lletjament la llengua catalana. I només ens faltava això, puix que tot el jovent català els ha perdut o va pel camí de perdre’ls. Com també els grans els han perdut, en especial a l’àrea de Barcelona. I una llengua catalana sense aquests pronoms ja no val la pena, més val parlar d’una vegada en castellà.
També us vull dir que el senyor Tomàs Molina, a Espai Terra, a dos quarts de nou del vespre, tot sovint diu “anem a veure” (“vamos a ver”), i no es mou de lloc. Si no hi ha trasllat físic, no pot ser dit així, en català. Cal dir: A veure. Vegem. Mirem a veure què hi ha, etc. També diu “empañar” i en català és enllorar,o entelar.
[...]
Infomigjorn

dimecres, 16 de novembre del 2011

Article publicat en EL PUNTAVUI dimarts 1 de novembre del 2011

Topònims, nazis, RENFE
Ferran Suay

Explica David Downing al seu llibre Silesian Station, que quan l'exèrcit alemany va ocupar Txèquia, les autoritats nazis anunciaren que divuit paraules (concretament divuit, ni una més ni una menys) eren intraduïbles de l'alemany al txec. Entre aquest mots, hi havia Führer (ja suposem que els txecs se'n podien passar sense), però també Bohmen i Mahren, els noms alemanys de les regions de Bohèmia i Moràvia. Així, els txecs no estaven autoritzats a referir-se al seu propi país, en la seua llengua. Ho havien de fer en la llengua dels invasors.
Cosa de nazis?
A l'estació de trens de Massalfassar es pot sentir clarament com la veu que anuncia els trens en valencià diu, per exemple: “Rodalia amb destí (sic) Castellón, efectuarà la seua eixida...”. Fins i tot quan la locució és en la llengua pròpia —tot i que es tracta d'una traducció grollera, maldestra i calcada de la versió castellana— el topònim és dit en l'idioma de l'exèrcit d'ocupació (Ai, las! volia dir 'en l'altra llengua oficial'). És una manera ben documentada d'humiliar els vençuts i recordar-los a cada moment qui mana.
I per les carreteres ens trobem Peñíscola, malgrat que el nostre alfabet no conté la lletra ñ, i ens trobem Villanueva de Castellón, i Alicante/Alacant. I ara vol la batlessa de Maó que la ciutat es diga Mahón/Mahó, malgrat que la hac és muda i no hi aporta res, si no és confusionisme. I la cosa arriba al ridiculisme extrem del bilingüisme imbècil quan els rètols ens anuncien la proximitat d'Alcoi/Alcoy. (Com pronuncien els castellans la paraula Alcoi? Què llegiria una pobre criatura castellana si es trobara davant d'un cartell que li anuncia senzillament 'Alcoi' sense la inestimable ajuda a la comprensió de l'aclaridor 'Alcoy'? Potser es pensaria que està arribant a Sebastopol o a Kuala Lumpur?).
Alterar la toponímia no és una maniobra banal. És atemptar contra la identitat; un concepte que la caverna mediàtica espanyola considera diabòlic, excepte quan fa referència a la seua identitat, l'espanyola. Per quins set sous els pobles castellans tenen només un nom, el seu, i els valencians en tenen dos? Per què Siete Aguas no és també Set Aigües i en canvi Sagunt sí que és Sagunto? Doncs perquè ells saben que és una bona manera de minar la moral i de diluir la identitat.
Els nazis ho sabien perfectament. Els franquistes ho sabien perfectament. Ho sap el PP i ho sap la RENFE. Quan RENFE enregistra les locucions que han de sonar en totes les estacions, no deixa a la voluntat de la locutora la manera de pronunciar els noms de pobles i ciutats. Li indiquen clarament com ha de fer-ho. I li diuen que els ha de pronunciar a la manera castellana. No siga que els súbdits de províncies (del llatí 'terra vençuda') ens arribem a creure que som algú, que tenim drets i que els podem fer efectius. Només faltaria!
Ja sé que em diran que no és ben bé el mateix la RENFE, els nazis i el PP. I tanmateix jo, en aquest terreny de la política lingüística que perpetren, no hi sé veure la diferència. Voleu dir que n'hi ha?

dimarts, 15 de novembre del 2011

Ferran Torent, "Ombres en la nit"

Ferran Torrent presenta dijous 17 de novembre Ombres en la nit, la seua última novel·la, a les 19,30 hores, a la Casa del Llibre de València (Passeig de Russafa, 11).

Ambientada entre Viena, Montecarlo i València, Ombres en la nit és la història d’una venjança, la d’un gitano de Carcaixent que lluita en la Segona Guerra Mundial al costat de la resistència francesa i que és empresonat pels nazis. Supervivent del camp de concentració de Dachau, s’uneix a un escamot clandestí consagrat a acabar amb els nazis que vivien ocults. Amb la missió de liquidar un pròfug emparat pel règim franquista, torna a València, on haurà d’unir les seues forces a les d’antics lluitadors de la República, a les de dos agents britànics del SIS, a les d’un espia soviètic amb una doble identitat insospitada i, fins i tot, a les d’un expert falsificador potser no tan entestat a oblidar el passat com pretén fer creure. Trobaràs més informació i podràs llegir el primer capítol a la fitxa del llibre a www.bromera.com. També pots veure el tràiler des de bromera.com/promo/ombres o des de You Tube.

L’autor aborda en aquesta novel·la un tema tan controvertit com la legitimitat de l’ús de la violència i de la venjança en determinades circumstàncies, i s’endinsa en les contradiccions vitals d’una persona que dedica la seua existència a eliminar altres caçadors de persones. A més, denuncia el patiment d’una comunitat, la dels gitanos, massacrada també pel nazisme, amb més de 600.000 morts.

Ferran Torrent (Sedaví, 1951) és un dels escriptors valencians més consolidats amb una exitosa producció que l’ha fet mereixedor de guardons com el Premi Sant Jordi de Novel·la, el Joan Crexells, el Nacional de la Crítica o el de la Crítica Serra d’Or. Així mateix, va ser finalista del Premi Planeta. Amb un estil que transita de la novel·la negra a la costumista, l’autora ha anat creant, novel·la rere novel·la, un món i uns personatges de ficció que retraten la cara més canalla i corrupta del submón de la València actual. Al catàleg de Bromera hi ha també bona part de la seua producció literària: Gràcies per la propina, La mirada del tafur, L’illa de l’holandès, Living l’Havana, Cambres d’acer inoxidable, Societat limitada, Espècies protegides, La vida en l’abisme i Judici final.

bromera

Ara, Estellés

Al blog Valencià, llengua i imatge trobem la següent informació:

Presentació: a l'Octubre CCC "Ara, Estellés"

Lloc: Octubre Centre Cultural (València).

Dia: Divendres, 18 de novembre.

Hora: 19.00h.

Acte: Presentació del llibre “Ara, Estellés. 12 poemes, 12 cançons a Benicarló” (Onada Edicions) amb concert de Ximo Caffarena i Quim Sanç.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Dialecte

Albert Pla Nualart
Els lingüistes, amb Jesús Tuson al capdavant, han fet esforços notables per desnegativitzar el terme dialecte . El fan sinònim de varietat i afirmen que una llengua només la podem parlar a través d'un dialecte, perquè no és res més que la suma de les seves varietats.
Però l'ús popular l'associa a una manera de parlar que no arriba a llengua i que estigmatitza socialment els que el fan servir. I és tan cert que res que sigui lingüístic el fa inferior, com que, històricament, parlar certs dialectes ha tancat portes.
Desafiant tots aquests prejudicis, avui joves catalans procedents de les varietats més allunyades del central, mantenen (quan ja fa anys que viuen a Barcelona) els seus trets dialectals, tot i que també són capaços de parlar i escriure l'estàndard força millor que molts barcelonins.
Mantenir amb orgull el dialecte és profundament coherent amb la lluita per salvar el català. En altres paraules, la defensa del català només crearà complicitats si el món entén que és la nostra manera de defensar la diversitat lingüística. I per fer-ho creïble, primer hem de respectar la diversitat interna de les llengües.
És just el contrari del que va fer l'altre dia el nostre president quan va dir que a alguns nens andalusos quan parlen castellà no se'ls entén.
Jo li diria dues coses. Primer, que a casa seva ningú té cap problema per entendre'ls. I segon, que perquè Mas entengui perfectament els nens andalusos i gallecs cal una lluita aferrissada contra la diversitat lingüística que crec que als catalans no ens toca abanderar.
ARA 19 d'octubre del 2011

dimarts, 1 de novembre del 2011

Tots Sants

La mort i el refranyer
La festivitat de Tots Sants va estretament vinculada al cicle vida-mort a través de reminiscències antigues del cicle de la terra: després de l'abundor de les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura.

Llegiu l'article del Víctor Pàmies a
raons que rimen




Eufemismes i disfemismes per parlar de la mort 
Les perles cultivades de Ramon Solsona
escolteu-ho a  RAC1