dilluns, 29 de març de 2010

Quim Monzó



5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=26
http://www.escriptors.com/?q=publicacions_glosses_monzoq
http://www.monzo.info/catc.htm

Nova selectivitat. Temes (enllaç)

diumenge, 28 de març de 2010

Poseu-me les ulleres



I dijous a la vesprada vam estar al teatre Micalet per veure l'obra Poseu-me les ulleres, sobre la qual m'agradaria que escriguéreu algun comentari.
Pel que fa als poemes que apareixen a l'obra..."Poseu-me les ulleres" el teniu en una entrada anterior. "Els amants", l'hem llegit a classe. Ací teniu la "Cançó de la rosa de paper" que comentarem pròximament. Que no aniríeu completant vosaltres la llista?

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER (Homenatge a José Martí)
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Diàleg escriptor-joves lectors 2010


Dijous al matí vam estar dialogant amb Maria Barbal, autora de Pedra de tartera. Què en destacaríeu?


"Llegim des del que som (...) No hi ha millors o pitjors lectures d'un text , són diferents."

"ESCRIVIU, REPASSEU, INSISTIU...CREIEU EN VOSALTRES MATEIXOS!"

Ací en teniu un resum, que espere que ajudeu a completar vosaltres.
I ací teniu l'article d'Enric Sòria que aparegué a El País de dijous 25 de març, "Bones notícies". (He vist que també està penjat al bloc del Diàleg)
Espere els vostres comentaris a la xarxa!

dimarts, 23 de març de 2010

Quim Monzó

Coneixeu Quim Monzó? N'heu llegit alguna "cosa"? Aquí el teniu en el Discurs a la Fira de Frankfurt 2007.



I ací teniu l'enllaç amb el text escrit. Seríeu capaços de resumir-lo?

Poseu-me les ulleres



Poseu-me les ulleres (basat en la vida i l'obra de Vicent Andrés Estellés)

Companyia: COMPANYIA TEATRE MICALET

Director: PEP TOSAR

Repartiment: PILAR ALMERIA, ISABEL ANYÓ ESTELLÉS, MIQUEL GIL, ENRIC JUEZAS, JOAN PERIS

Poseu-me les ulleres no és un espectacle de teatre convencional. En cap sentit: no és un espectacle modern, ni antic, ni de repertori. És un espectacle biogràfic que fa ús d'un llenguatge basat en la narrativa documental i en la narrativa dramàtica. En aquest cas es narra la vida del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. L'espectacle proposa una recerca dels episodis més rellevants de la seva existència i buscar les connexions que existeixen entre la seva vida i la seva obra per tal d'oferir a l'espectador un conjunt de sensacions emocionals, catàrtiques, que el vinculen d'una manera íntima al cosmos del poeta valencià. I en aquest sentit, l'espectador assisteix a la recreació del personatge central, Andrés Estellés, interpretat per l'actor Enric Juezas, en companyia d'un músic, Miquel Gil, un contertulià, Joan Peris, que comparteixen el que podria ser un vermut d'un diumenge de primavera a un antic cafè de Burjassot, en el nostre cas, regentat per la cantinera/contertuliana, Pilar Almeria.

Més enllà d'aquest quartet, Estellés/solista, guitarra/cantant, contertulia i cantinera, l'espectacle vol recrear, en un pla més abstracte, l'essència més espiritual del contingut de la poesia estellesiana. Així, la paret de fons d'aquest cafè, és un tul translúcid darrere del qual intervé fragmentadament la ballarina Isabel Anyó Andrés. Aquest espai més abstracte, més oníric, està habitat només per un senzill escriptori que ens ha de fer present, per contrast amb l'espai del cafè, l'àmbit del poeta en la seua més estricta intimitat. És en aquest espai mental, de record, més teatral, si es vol, on Isabel interpreta les coreografies que Toni Aparisi ha creat per potenciar, per a sintetitzar a través de la dansa el moments de l'espectacle més relacionats amb la poesia.

I per acabar, sobre el tul es projecten petits fragments bé de paisatges vinculats als versos d'Estellés, bé fragments d'entrevistes realitzades a personatges que ens il·luminen la figura del nostre protagonista des de punts de vista diversos: els seus fills, els seus amics de Burjassot, els intel·lectuals que han estudiat la seva obra o el seu editor.

L'espectacle està concebut i estructurat com un concert de música popular per guitarra, veu, orador, contertulià, cantinera, ballarina i vídeo. Un sextet peculiar per recórrer l'existència d'un poeta irrepetible.

(I, a més a més, "punt" extra)



Altres articles:
elpunt.cat
levante-emv

Bilingüisme imbècil


Un títol suggeridor, no? Llegiu l'article i el comentarem a classe.

La legislació espanyola discrimina el català


La legislació espanyola discrimina el català

La Plataforma per la Llengua presenta avui tres informes complementaris que comparen el reconeixement legal que té el català a l'Estat espanyol amb la situació que experimenten altres llengües amb un nombre similar de parlants en el context europeu i en d'altres països plurilingües.
(llegiu-ne més)

diumenge, 21 de març de 2010

Fal·lera per llegir


Ei, que tornem a la faena. Supose que alguns de vosaltres heu anat llegint el bloc Diàleg entre l'escriptor i el lector; per si no ho heu fet, us enllace l'article que ha escrit Ramon Solsona, l'escriptor de l'any passat, parlant d'aquesta activitat.

divendres, 12 de març de 2010

Fonètica sintàctica



Amb permís (o sense) de la profe del Clara, us enganxe un document sobre fonètica sintàctica, és a dir, quin comportament tenen els sons quan entren en contacte amb altres que els alteren en la seua pronúncia original.

dijous, 11 de març de 2010

11 març

Algú va dir, i és com un lloc comú, que un poble que no recorda la seua història està condemnat a repetir-la. Però és molt pitjor: un poble que no és conscient de la pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, a perdre's ell mateix, a dissoldre's i a deixar d'existir.
Joan F. Mira (Minimàlia, 11 de març de 2010)

dimecres, 10 de març de 2010

MIRA les falles


"Contra les Falles" Joan F. MIRA

Contra les Falles de València, contra la Magdalena de Castelló, contra les Fogueres d’Alacant, contra la Tomatina de Bunyol, contra les vaques i els bous de carrer, no sé si contra els Moros i Cristians, i en general contra la major part de les festes que els pobles, viles i ciutats del País Valencià celebren amb tanta abundància i ex és, amb tant de soroll i tumult, amb tan universal ocupació de places i carrers, amb tants dies de dedicació i amb un volum general tan enorme. Estic, amb gran desolació espiritual, en contra de la desmesura de les festes. De menut, vaig ser promotor, president i quasi autor d’una falla infantil. De més gran, i fins ara, he participat activament en romeries i falles, he corregut bous, he dedicat molt de temps i d’esforç observant i estudiant el fenomen fester valencià, que és especial i ben interessant. He escrit papers l1args sobre el tema, he inaugurat o tancat congressos sobre festes, he donat conferències, i he arribat a concloure que ho hem fet tot malbé, com tantes coses. Per excés de promoció pública, per excés de diners, per massa gent, per massa dies i hores, per massa quantitat de tot. Una ofrena de flors és bonica, una desfilada de tres dies seguits és una rutina insuportable. Llançar-se tomates pot ser divertit, inundar una plaça de pasta de tomata és repugnant. Una batalla de flors, amb fiors, pot ser elegant i atractiva, cobrir el carrer amb un pam de confeti, bolcar-se pel cap sacs sencers de paper picat, és fastigós i enemic de l’estética. Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids apegalosos, restes de menjar, plàstics, papers i un solatge fastigós és, simplement, repulsiu. I així va quasi tot: una escampada universal de brutícia, d’excés, de sorolls estridents, de bullanga i xaranga, de desfilades reiterades, de rutina massiva. De tot allò que no tenien les festes quan érem més antics i més pobres, més moderats, més civils i, en el fons, més alegres. No és una evolució fatal o inevitable: això no passa a París ni a Bohèmia ni a Roma, ni a Lisboa ni a Holanda, ni a Galícia ni a Suïssa, que jo sàpiga. Deu ser que ací som més moderns i més rics.

El País, 10 de març de 2005

fallesfusterfalles



Potser sorprendrà trobar entre la bibliografia de Fuster, un iconoclasta hostil als tòpics, un llibre sobre les falles, l'espectacle que més tòpics concentra de tot el folklore oficial valencià. Combustible per a falles, però, no és ni un pamflet ni un libel irreverent i despietat contra les falles, sinó un recull d'escrits amables, a manera de breus apunts sociològics, que tracten d'explorar, a través del motiu faller, el caràcter i la mentalitat dels valencians.

L'autor, amb el seu estil àgil i incisiu, ens parla dels ingredients i de la significació de les falles, una manifestació festiva que pot ser tant una mostra innocent de la ufania i el barroquisme valencians com també un poderós instrument de control social i de reprovació moral. Un aspecte intolerant i inquisitiu que el mateix Fuster va patir directament en ser cremat en efígie, el 1963, en una cerimònia que rememorava les antigues pràctiques inquisitorials.


No ho oblidem: la falla, en definitiva, és una foguera. En un principi –uns orígens no massa remots, per cert– era només una foguera. Més endavant, el combustible bàsic va sofrir una metamorfosi genial: el munt de trastos inútils, l' «estoreta velleta i totes les altres coses que donaven pàbul a les flames d'un simple goig gremial o de veïnat es van convertir en una bastida de fusta i cartons, amb ninots intencionats. La falla passà a ser un espectacle de carrer, propici a l'animació ciutadana i a l’atracció de forasters: la mala bava satírica es ficà pel mig, i a mesura que la festa prenia vol, el «monument» adoptava proporcions sumptuoses i balafiadores. En una paraula: l'interessant, en la falla, no era ja tant la foguera, el foc, com el material destinat a ser cremat. Certament, es tractava d'un material curiosament feliç, divertit, ric, bigarrat. La gent acudia -acudeix- de totes bandes a admirar-lo. L'enginy dels valencians, aquella tendència innata a la mordacitat que ens caracteritza, tenia ocasió d'aplicar-se en aquest cas. El foc, sense voler-ho, quedava en un segon terme.
És clar que ningú no pretengué mai eliminar-lo. A tot estirar, s'ha fet la tímida excepció d'indultar un ninot cada any, i un pensa, no sense tristesa, que el pobre ninot de tela i cartó salvat de les flames hauria preferit cent vegades la incineració a aqueixa cadena perpètua a què el condemnen en Déu sap quins polsosos sostremorts municipals. Tothom està d'acord que la falla es planta per a ser cremada. Ens horroritza la hipòtesi contrària. I feriria el nostre millor amor propi local. Precisament, en l'íntima satisfacció que els valencians senten davant les falles, intervé un indiscutible element d'orgull: ens agrada que es veja que cremen les falles, és a dir, que «cremem» els diners que ens costaren. Sembla que, amb aquesta festa, manifestem la nostra condició de poble pròsper, capaç de tan enorme i repetit dispendi. I, a més, hi ha el fet mateix de ser la foguera, en si, un espectacle agradable: una forma de pirotècnia elemental i massiva.
Les falles valencianes se situen a la vora de la primavera. Si van unides a la celebració de Sant Josep, aquest lleu desplaçament de dies ha de ser entés com una concessió per a cristianitzar la festa.
Quan els valencians s'apiloten als carrers de la ciutat, la mitjanit del 19 de març, per veure cremar les seues falles, un batec anacrònic i esfereïdor els uneix a les més fosques forces del passat.


Joan FUSTER. Combustible per a falles

dilluns, 8 de març de 2010

8 de març






Utopia

Si voleu, més que un home, seré un núvol amb pantalons (Vladimir Maiakovski)

Em ric de les fronteres. Transformo les bombes en maletes i els cors en aeroports.
Vull / Volo Vols / Voles Vol / Vola
Del pensament singular a la conjugació plural.
Volem / Volem Voleu / Voleu Volen / Volen
M’acompanyen un exèrcit de núvols amb pantalons de cotó abanderats.
Volem, voleu, volen
reconquerir l’aire amb paracaigudes de colors.
Volem, voleu, volen demostrar la GRAVETAT de les lleis.
I no arribar mai a tocar del tot de peus a terra.

http://silviabel.wordpress.com/

dissabte, 6 de març de 2010



Blocs participants en l'homenatge a Salvador Espriu en el 25é aniversari de la seua mort.

Teatre Micalet, del 3 al 28 de març

Poseu-me les ulleres es tracta d'un espectacle molt poc convencional, ja que és una obra biogràfica basada en la narrativa documental i en la narrativa dramàtica. L'espectacle proposa una recerca dels episodis més rellevants de la vida de Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot, i té com a objectiu fer arribar a l'espectador un conjunt de sensacions a través de la música, la dansa i la tertúlia. Un músic, un contertulià i una cantinera comparteixen el que podria ser un vermut d'un diumenge de primavera a un antic café de Burjassot. Així, la paret de fons d'aquest café, és un tul translúcid darrere el qual intervé fragmentadament la ballarina Isabel Anyó Andrés. Aquest espai més abstracte és habitat només per un senzill escriptori que ens ha de fer present, per contrast amb l'espai del café, l'àmbit del poeta en la seua intimitat més estricta. L'espectacle és concebut com un concert de música popular per guitarra, veu, orador, contertulià, cantinera, ballarina i vídeo. Un sextet peculiar per recórrer l'existència d'un poeta irrepetible.
http://au-agenda.com/es



El gran foc dels garbons
103

Em posareu entre les mans la creu

o aquell rosari humil, suat, gastat,

d’aquelles hores de tristesa i por,

i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot, a la pàrroquia on em batejaren,

toquen a mort. M’agradaria encara,

que alguna dona del meu poble isqués

al carrer, inquirint : “Que qui s’ha mort?”.

I que li donen una breu notícia:

“És el fill del forner, que feia versos”

Més cultamente encara: ” El nét major

de Nadalet.” Poseu-me les ulleres

Poema musicat per Paco Muñoz.

dilluns, 1 de març de 2010

Joan F. MIRA



Pàgina personal.