dimarts, 26 de juny de 2012

Tutoritzar o tutorar? Tutorització, tutoratge o tutoració?

Recentment el Consell Supervisor del TERMCAT ha normalitzat les formes tutoritzar i tutorització en educació. Malgrat una certa coexistència amb les formes tutorar, tutoració i tutoratge, formades probablement per semblança amb el patró monitorar i monitoratge, les formes més utilitzades amb normalitat dins l’àmbit, avalades pels especialistes i documentades ja en nombrosos textos d’especialitat i en alguns reculls lexicogràfics, són tutoritzar i tutorització. El verb tutoritzar pot tenir dos sentits: un amb complement humà (‘orientar, un tutor, un alumne o un grup d’alumnes per mitjà de la tutoria’); i un altre, per ampliació de significat, amb complement no humà (‘fer el seguiment, un tutor, d’un curs, una matèria o bé un treball d’un alumne o un grup d’alumnes’). El substantiu derivat tutorització es refereix tant al ‘procés de tutoritzar un alumne o un grup d’alumnes’ com al ‘procés de tutoritzar un curs, una matèria o un treball’. Des del punt de vista lingüístic, són formes adequades perquè tutoritzar és un verb derivat del substantiu tutor, ja recollit en el diccionari normatiu, amb l’adjunció del sufix -itzar, del llatí -izare, que generalment significa 'convertir en', però que també té el significat més genèric, com en aquest cas (i com a hospitalitzar, satiritzar o tiranitzar, entre d’altres), d’‘acció o procés relacionats amb (la base a què s’adjunta)’; el substantiu tutorització, al seu torn, és un derivat del verb tutoritzar creat amb el sufix -ció, del llatí -tio, -onis, que significa 'acció i efecte de'.

TERMCAT

diumenge, 24 de juny de 2012

Sobre "rist" i "rigut"

–«En ma vida m’he rist més
que una nit collint tomaques:
em vaig girar i vaig vore
una gallina amb sabates.»



Article publicat en el CIUMENGE, suplement dominical del periòdic CIUDAD DE ALCOY, diumenge 21 de febrer del 2010 (pàgina 19)
Sobre rist i rigut 
Eugeni S. Reig 
La forma tradicional valenciana del participi del verb riure és rist i així ho hem dit sempre tots els valencians i així continuem dient-ho la immensa majoria de nosaltres amb molt poques excepcions. El participi dèbil rigut, que és el que s’usa majoritàriament a Catalunya –el participi fort rist només sobreviu al Montsià i al Baix Ebre–, és una forma més recent que pràcticament no ha penetrat en els parlars valencians. (El mapa número 065 del llibre Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó de Carles Segura ens informa que en la comarca del Baix Vinalopó es diu rist en tota la comarca execepte a Crevillent, Guardamar del Segura i la Marina de Pinet a on diuen rigut). Rigut és una forma més regular però, per a la majoria de valencians, és una forma estranya. De riure fer rigut ens sona tan estrambòtic i inversemblant com si d’escriure férem 'escrigut', de descriure 'descrigut' o d’inscriure 'inscrigut', que també són formes regulars però inexistents. En la nostra llengua hi han diversos verbs que tenen participi fort i no dèbil, malgrat que aquest darrer és més regular i, per tant, més lògic. Així de cloure fem clos i no clogut, d’encendre fem encés i no encenut o encengut, de fondre fem fos i no fondut o fongut, de moldre fem mòlt i no molgut –forma aquesta darrera que s’usa en alguns llocs però que la llengua normativa no admet–, de pondre fem post i no pongut, de prometre fem promés i no prometut, de veure fem vist i no vegut, etc. La normativa admet per al verb coure dos participis: cuit (fort) i cogut (dèbil), però tenen significats diferents. La llengua clàssica usava la forma ris, procedent del llatí risu, que és l’etimològica. La forma moderna rist és l’hereua de la forma clàssica, que porta una t no etimològica afegida al final, és a dir, una t epitètica, per analogia amb altres participis que la duen. Rigut és una forma regular creada per analogia amb els participis acabats en -ut d’altres verbs, com ara begut, viscut, corregut, vençut, conegut, etc.
[...]

diumenge, 17 de juny de 2012

Lectures per a l'estiu

A la serp blanca, l' Enric Iborra ens fa una selecció de lectures per a l'estiu. Això sí, és per a ús exclusiu d’alumnes inteŀligents. Us hi atreviu?


dilluns, 11 de juny de 2012

¿A quién le importa que se muera una lengua?
llegiu l'article a elpaís
Raquel Seco

 Cada 15 días muere un idioma en el mundo 

dissabte, 2 de juny de 2012

 UN TAST DE CATALÀ
Articles d'Albert Pla Nualart, diari ARA
  No es tracta tant de... sinó de...
dilluns 7 de maig del 2012
http://www.ara.cat/premium/opinio/No-tracta-tant-sino_0_695930402.html

La coordinació pot ser copulativa, disjuntiva o adversativa. Amb la còpula i, que és la que crea menys maldecaps, unim una frase a l'altra fent que se sumin, sense que la segona mani menys que la primera ni la qüestioni en cap sentit. L'excés de copulatives dóna com a resultat una sintaxi telegràfica, d'encefalograma pla, perquè el pensament complex sorgeix del solapament i la contraposició: el joc de llums i ombres que creen les idees quan juguen i es barallen entre elles. Els nexes disjuntius plantegen tria, tot i que la o és també sovint una i despistada i tolerant. "Els dies que feia bo sortien a passejar o anaven a la platja", i feien altres coses o totes dues, perquè la o dóna un cert marge de llibertat. Els adversatius oposen una frase a l'altra, com si la segona retopés a la primera. Són dues veus que se sobreposen i creen una polifonia. El però és un desacord parcial, que només matisa: "M'agrada, però es pot millorar". El sinó , en canvi, desqualifica: "No es tracta d'això sinó d'allò". I com que sona ofensiu sovint l'atenuem escrivint :"No es tracta tant d'això com d'allò". El tant... com... , situat a la cruïlla de les tres coordinacions, és un nexe que fa els arguments subtils i sinuosos. Últimament, però, trobo sovint "No es tracta tant d'això sinó d'allò", com si el redactor s'acabés de convèncer del que diu a mig escriure la frase. És un híbrid indesitjable que deixa el text descosit, perquè el lector no sap què fer amb aquest tant orfe de com .

 Com un 'abre' nu
dimarts dimarts 8 de maig del 2012
http://www.ara.cat/premium/opinio/abre-nu_0_696530408.html

Tornant ahir a Barcelona en cotxe, sentia la presentadora d'un informatiu donant pas als corresponsals amb un "Bora nit":"Bora nit, Jordi", "Bora nit, Anna", i així set o vuit vegades en menys de mitja hora. Bora nit és una forma col·loquial molt estesa que neix d'un procés de dissimilació, com el que fa que alguns diguin vegília en lloc de vigília , o el que origina pelegrí a partir de peregrí . El parlant se sent incòmode dient dos sons iguals tan seguits i en canvia un o se'l carrega. Això últim passa sovint quan una paraula té dues erres bategants molt a prop. Escrivim arbre però, amb poques excepcions dialectals, diem abre , i el fenomen és prou antic i general perquè l'IEC consideri abre la pronúncia estàndard. Ara bé: com que el català té, en general, una ortografia transparent, i la norma oral s'ha divulgat molt poc, alguns es pensen que és més correcte dir arbre . I fins i tot arriben a inculcar-ho als seus fills. Això explica l' arbre nu de Llach i els arbres del Benvolgut de Manel, i potser obligarà a replantejar-ho. Mentrestant, convé tenir clar que bora nit no és incorrecte però sí inadequat en un informatiu. I que, així com pograma o fustració són detonants en registre formal, abre és adequat en el discurs més solemne. La norma oral, com l'ortogràfica, veu més estàndard una forma com més extensió, arrelament i prestigi tingui, però és, al final, una convenció que ens toca aprendre. Calen més diccionaris i manuals que la difonguin.




  L'empremta de l'ortografisme
dimecres 9 de maig del 2012
 http://www.ara.cat/premium/opinio/Lempremta-lortografisme_0_697130326.html

Ahir vèiem com l'ortografia pesa tant en la consciència dels parlants que molts, començant per cantants de moda, pronuncien les dues r d'arbre tot i que, per dissimilació, la majoria de dialectes (amb excepcions balears) diuen abre i la norma ho recomana. I avui veurem que el mateix fenomen afecta algunes assimilacions típiques de la llengua oral que, malgrat ser abonades per la norma, estan en retrocés. No tothom sap, per exemple, que la manera més correcta de dir setmana és semmana i no pas, com cada dia sento més, sedmana. També percebo que atleta es pronuncia cada cop més adleta i no pas al·leta , que és la pronunciació recomanada i la que, per exemple, fixa l'ÉsAdir per als locutors de TV3. Ni sedmana ni adleta són pronúncies inadmissibles però sí ortografistes (interferides per l'escriptura) i tot fa pensar que no era com ho deien els nostres rebesavis analfabets. És l'ortografisme el que explica, per exemple, que el poll au i el poll insecte avui es tendeixin a pronunciar igual en certs parlars orientals que sempre havien dit poll i poi . I si ahir lamentava la falta d'eines que orientin en ortologia, avui rectifico per dir-vos que sí que n'hi ha una de molt útil en línia, el Diccionari de dubtes del català oral . No només ens explica com hem de pronunciar cada paraula sinó que ens permet sentir-la en els cinc gran dialectes. Els responsables d'aquesta valuosa iniciativa són els professors universitaris David Paloma, Josep À. Mas i Mònica Montserrat.

  Patades i potades
---------------- Publicat en el diari ARA dijous 10 de maig del 2012 http://www.ara.cat/premium/opinio/Patades-potades_0_697730268.html UN TAST DE CATALÀ Albert Pla Nualart Un lector de Sabadell, reaccionant al meu ús de patada com a versió col·loquial de puntada, recordava que la seva mare de petit li deia: "Acabo de fregar i tu ja m'ho has omplert tot de potades. No sé què et faria!" Ho he canviat una mica perquè coincideixi amb el que deia la meva mare, que té 87 anys i és de Cassà de la Selva. Però no hi coincideix del tot perquè la meva deia i diu patades. No me la imagino dient potades . L'homofonia potada/putada en parlars orientals fa difícil desarrelar aquest antic castellanisme. El DCVB ja entra patada, al costat de potada, amb el triple sentit de cop de peu, el soroll que fa i el senyal que deixa. Però el DIEC li tanca la porta amb pany i forrellat tot i admetre patilla. I l'ÉsAdir també la ignora, tot i que ens permet, en converses informals, patejar-nos una fortuna o una ciutat. I al final, a les retransmissions, els futbolistes ja semblen puntaires de tantes puntades que donen. Alguns apunten que coça i guitza farien el fet, però no són del mateix registre i, normativament, només en tiren les mules o els cavalls. Diria que patada, com apretar, és una paraula fortament integrada al col·loquial. Pocs catalans la senten estranya fins que un saberut els diu que és un barbarisme. I jo no la veig inadequada en diàlegs espontanis. Ara bé, vull deixar-ho clar al lector: és del tot incorrecta normativament. Dubto molt, però, que cap disciplina normativa porti mai una embarassada, de dialecte oriental, a dir plena d'emoció: "Ai, la primera potada del nen!"

  Fons i fondo
divendres 11 de maig del 2012
 http://www.ara.cat/premium/opinio/Fons-fondo_0_698330222.html

 La pressió del castellà arrossega fons a fondo; i la por instintiva al castellanisme, fondo a fons . Per poc o massa, amb fons i fondo hem perdut la carta de navegar. D'entrada, la distinció ens pot semblar trivial. Fons, un substantiu que s'escriu igual en singular que en plural, designa la part més inferior o interna d'una cosa. Parlem del fons del mar, el fons d'una caixa, el fons d'una persona, el fons d'un llibre (oposat a la forma)... Fons també pot fer referència als diners disponibles. I així, si ens quedem sense fons, fem un fons comú i, quan ens en sobren, els posem en un fons d'inversió que, si cau en picat, ens pot fer tocar fons. Un bon truc per no equivocar-se és tenir clar que amb preposició al davant sempre serà fons i no pas fondo. Posem música de fons, tenim el lavabo al fons a la dreta i podem conèixer algú a fons. Fondo és un adjectiu sinònim de profund que sol traduir el castellà hondo. Un plat o un pou poden ser fondos i podem sentir un malestar fondo. Però també és, i aquí és on ve el maldecap, un adverbi que vol dir de manera profunda . Contra fondo hi conspira el tabú que pesa sobre els mots acabats en o àtona. I això fa que molts trobin que és més correcte respirar a fons que respirar fondo . Però així com hem d'analitzar un tema a fons (en profunditat, d'una manera gens superficial), hem de respirar, llaurar o cavar fondo (amb profunditat, anant cap avall d'una manera més física que no pas figurada).