dimecres, 24 de febrer de 2016

Fa 35 anys

Ahir, a El Intermedio, una enquesta impagable feta a uns joves per veure què saben sobre el 23-F.

Ja fa 35 anys de l'intent de cop d'Estat del coronel Antonio Tejero al Congrés dels Diputats, el 23 de febrer de 1981. El 23-F, que encara genera interrogants, ha estat el germen creatiu de dues cançons catalanes: «La dansa del sabre», de La Trinca, i «El dia dels innocents», de Brams. Us convidem a escoltar-les.
catorze.cat

23 F  (1981, fa 35 anys)
El dia dels innocents / Brams
Corria un mes de febrer
dels principis dels vuitanta,
el govern de l'UCD
i tot l'estat feia aigües,
i es van fer els espanyols
—i els que no ho som— una pregunta:
Com collons hi pot haver
transició sense ruptura?
 Així doncs que aprofitant
un debat d'investidura
van trobar del tot adient
recordar la dictadura,
donar un sentit al rei
i a aquella Espanya nova.
El sistema amb l'aigua el coll
volia guardar la roba. 
Calia muntar
un dia dels innocents
els poders factics
no podien perdre temps
 Els "pallassos de la tele"
van interrompre esgarrifats,
per emetre en directe
el segrest dels diputats.
Però allò era un número de circ,
i no una interrupció:
Gabi, Juan Carlos, Miliki,
el Tejero i el Fofó.
Després va sortir la toia
amb el guió molt ben après,
no és d'estranyar perquè el tenia
escrit des de fotia un mes,
i tot i que és mal actor
i se li va veure el plumero,
la gent que ho mirava deia:
"—Olé, els teus collons, torero."
 Vint-i-tres de febrer,
dia dels innocents,
"ha guanyat la democràcia!!"
cridaven tots contents.
Però cercant la realitat
i fugint de pallassades:
la monarquia, l'estat,
Espanya i sa democràcia
són filles del dictador
que va prendre per les armes
el poder a un pobles forts
que no creien innocentades.



"Dansa del sabre" / La Trinca
Quan escoltàvem per la ràdio
el vot de la investidura
amb tricorni i metralleta
treu el cap la dictadura
i ens quedem esparverats. . . .garratibats
Quin cobriment que va agafar-nos
quin espant i quin canguel·lo
quan la veu enrogallada
va cridar "todos al suelo"
començant a disparar. . . . . . . ratatata
Llavors ens diuen que a València
per acabar de fer la guitza
va la cosa adelantada
i un catxondo els hi organitza
unes falles pel febrer . . . . . Ai quin merder!
Ja ens veiem tots altra vegada
ballant la dansa del sabre
que si algú no se'n recorda
és la dansa més macabra
de les que es fan i es desfan. . . .
Oi tant! Llavors, quina nit, quina nit!
estàvem amagats sota el llit
però amb serenitat
i amb el cul apretat
no en poséssim pas nerviosos!
Tranquil, Jordi, tranquil
que és la Guàrdia Civil
tu tranquil.
Ai, mama, por!
I se'ns donava la consigna
demà tots cap a la feina
"porque aquí no pasa nada"
segadors no esmoleu l'eina
que podríem prendre mal . . . . . en general
I sobretot serenitat!
però si guanya el del mostatxo
valdrà més estar borratxo
i deixar-se de punyetes corre,
agafa les maletes
i no paris fins a Perpinyà . . . . . Ja s'ho farà!
 I l'endemà quan va arreglar-se,
quina cosa més estranya
fins i tot els més escèptics
tots cridaven "Viva España
i viva la Constitució", . . . . mira per on!
I visca el rei . . . . . ves quin remei!
I és que no saps mai
de qui carai has de refiar-te
si serà per bé o per mal
però ben segur que mai més res no serà igual.



"El cop del 23-F va triomfar" VICENÇ VILLATORO
ara.cat  23/02/2016

Cada any, en aquesta data, algú ens recorda com, miraculosament i per intervenció reial, va fracassar el cop d’estat del 23-F. Personalment, sempre he pensat que va triomfar. Més ben dit, tinc la sensació que en el 23-F hi havia diversos cops d’estat simultanis. Els més folklòrics, els més impossibles, els del tricorni i metralleta o el dels tancs al carrer van fracassar. O van ser utilitzats, conscientment o no, perquè triomfés el de veritat: el que posava els límits de la Transició en allò que més importava, en allò que ara hem sabut que Franco va demanar al seu successor en el llit de mort, el manteniment de la unitat d’Espanya. Hi ha un abans i un després del 23-F. Fins aquell moment el procés estava obert i encara explorava fins on es podia arribar Constitució en mà. A partir d’aquell moment es tanca, marca els límits, i comença fins i tot a recular: neix la Loapa i la sistemàtica jurisprudència del Constitucional per limitar a la baixa el procés autonòmic. L’exhibició de força va servir per fer-nos creure que salvàvem la democràcia a canvi de transigir amb la contrareforma autonòmica. De fet, és ara que el 23-F està començant a fracassar. És ara que es pot tornar a obrir el que es va tancar. Trenta-cinc anys després.

"35 anys després"
23 febrer 2016 Miquel Colomer

M’hi he referit més d’una i de dues vegades, però al final del dia d’avui hauran passat ja 35 anys des d’aquell 23 de febrer que teníem examen de Sintaxi a la facultat i que, en acabar-lo, l’enyorat i recordat Joan Solà ens agraí a tots l’assistència sobretot perquè “podria molt ben ser que aquest hagi estat l’últim examen de Català celebrat en aquesta Facultat durant un temps indeterminat”. Ell sabia ja què acabava de passar a Madrid, aquell cop militar que després va semblar que havia acabat en no-res. I avui estic del tot d’acord amb Vicenç Villatoro, només ho va semblar. Perquè sí que va triomfar aquell 23-F del 1981, i tant que sí. Franco a Juan Carlos de Borbó, una cosa us demano per damunt de tot, que mantingueu la unitat d’Espanya, la unitat imposada. Límits a la transició, LOAPA, sentències del TC sempre en un únic sentit, un d’únic, hereus d’aquell franquisme. I no és fins ara, si per cas, que aquell 23-F comença a fracassar. Comença. I és veritat que aquell examen de Sintaxi no va ser l’últim examen. Però també ho és que el català encara ara no és la llengua imprescindible que hauria de ser si fóssim normals.


Febrer. Francesc Bayarri.
València: L'Eixam, "El Tàvec", 2004.

La ciutat de València és ocupada militarment la nit del 23 de febrer de 1981. Els tancs apunten els seus canons sobre les principals institucions democràtiques. Les emissores de ràdio repeteixen un ban que confirma l'evidència: es tracta d'un colp militar contra la jove democràcia. Però la ciutat no respon. Les institucions civils apaguen les llums i tots els ciutadans obeeixen submisament les ordres dels colpistes. Febrer no és la crònica de la rebel·lió militar, sinó una reflexió sobre l'absència de resposta democràtica. Cada personatge de Febrer, enmig de l'ambient desenganyat de l'època, actuarà durant la nit del colp d'estat de manera distinta. Però cap d'ells no desentonarà del desencant general. Febrer plasma la particular visió de l'autor sobre la transició valenciana, que va iniciar amb L'avió del migdia. Com en l'anterior novel·la, l'autor prefereix centrar l'atenció en el món interior dels personatges. Els fets històrics apareixeran, així, només com el teló de fons d'una acció on les esperances i les frustracions dels protagonistes són l'autèntic motor de la narració.
escriptors.cat