divendres, 23 de desembre de 2011

Els noms dels dies
malgratlaboira
Els noms dels dies de la setmana són una indicador fantàstic per copsar fins a quin punt les llengües reflecteixen la història i la identitat de les comunitats que les parlen. En català, i en les altres llengües romàniques, el dilluns, dedicat a la Lluna, evidencia els orígens pagans; el dimarts (Mart), el dimecres (Mercuri), el dijous (Júpiter) i el divendres (Venus) recullen la influència romana; el dissabte, el dia del Sàbat, denota el passat jueu; i el diumenge, el dia del Senyor (Dominicus), les arrels cristianes. Les llengües germàniques, per la seva banda, també dediquen el dilluns a la Lluna; el dimarts, el dimecres, el dijous i el divendres són, en canvi, per honorar els déus víkings; el dissabte és per Saturn, un déu romà al qual, paradoxalment, els llatins no hem dedicat cap dia; i el diumenge, com si es tanqués el cercle del paganisme, honora el Sol. Per cert, que tant llatins com germànics mantenim, per regla general, el mot “dia” en el nom, ja sigui amb un prefix –dilluns– o amb un sufix –lundi, monday–, si bé els espanyols, entre d’altres, han optat per suprimir-lo. Una curiositat: en català diem estar al mig com el dijous i, justament, Júpiter és el planeta central del sistema solar. I una altra: mentre els jueus celebren el Sàbat i, per tant, no fan feina, els catalans aprofitem per fer dissabte. Qui ha dit que les llengües no són també una manera d’interpretar la realitat?

foto:  http://bibliopoemes.blogspot.com

dilluns, 19 de desembre de 2011

BONES FESTES I BON ANY

“Els Nadals”
Manuel Cuyàs
Avui que és la Mare de Déu Torronera i que a Arenys de Mar és la Mare de Déu Fumadora, o sigui avui que és el dia en què tradicionalment començava el cicle nadalenc, jo proclamo que si al carrer, a les botigues, a la ràdio, per la televisió o pel Twitter haig d'anar sentint o llegint “els Nadals” o simplement “el Nadal”, desconnecto ara mateix de tot i de tothom i no torno a parar orelles fins passat Reis.
Des de quan a Catalunya hem dit “el Nadal” o, encara pitjor, “els Nadals”? Mira que la cançó és clara: “Ara ve Nadal...” No “el Nadal” ni “els Nadals”, “Nadal”.
L'altre dia denunciava aquesta manera de dir en una reunió, i algú que encara no sé si parlava seriosament o em volia prendre el pèl es va pensar que jo era un anticlerical contrari a les festes de Nadal que advocava per substituir “el Nadal” i els “Bons Nadals” que ell creia correctíssims, per “les festes” i les “bones festes”.
Representa que Nadal és l'època de l'any en què donem més corda a la tradició, a tot allò que per anys i generacions que passin es manté inamovible. Destapem la capsa de les figures, i sant Josep ens dóna un disgust si ha perdut un braç. Tastem l'escudella, i hi volem trobar l'exacte gust de cada any. Encetem els torrons i han de ser els de sempre, amb tantes ametlles i amb tanta mel. Doncs bé, no sé què passa però quan arriben aquestes dates tallem braços i mànigues a la gramàtica i al nom que sempre han tingut les coses amb la més gran tranquil·litat. També hi ha els que diuen “Nit Bona” i “Nit Vella”. Els deixarem córrer per no posar-nos nerviosos, però abans direm que entre els que fan anar la tradició oral en doina jo hi reconec alguns que després s'indignen amb els que no fan tió i confien els regals al Papa Noel, que és un estranger, un barbarisme cultural.
He explicat l'anècdota molts cops, però és que m'agrada tant que no em cansaria de repetir-la. Fa uns anys per aquestes dates una presentadora de televisió va preguntar a Pasqual Maragall si era cert que passaria “els Nadals” a l'Argentina amb la seva filla. El president i nét del poeta va respondre amb la naturalitat de qui posseeix el geni de la llengua: “Bé, només aquest, eh?”
elpuntavui  8/12/11
-----------
"La grossa, el jesusset i el pessebre"   J. Leonardo Giménez  (Levante_emv)

------------------
"Per Nadal cada ovella al seu corral"     NÚRIA PUYUELO  (elpuntavui)

-----------------
Tindre un bon pesebre  J. Leonardo Giménez

"Casca"  Alfons Llorenç
Estenem fantasies i els somnis als balcons. I, mentre la vespra dels Reis es vessen il·lusions i es crida fortuna, arribava a tota la geografia de la nostra història i cultura (Occitània i Nàpols, Catalunya i Balears, de València a l’Alguer), i, encara, a Almoines (la Safor), la casca. Una coca de pasta d’ametla, sucre i ous, farcida de dolç de moniato, batata, cabell d’àngel o carabassa, emblema de la resurrecció). Cuita al forn, grial, si matern generador de vida, i al foc, vicari del Sol a la terra. La forma redona és simptomàtica: un símbol solar (al fred gener!), propi dels ritus solsticials precristians i de les ofrenes als déus procreatius; els romans ja menjaven tortells a les festes d’hivern. L’ametla, bàsica, ha estat fecundant signe sexual i vital; maternals, aixoplugaven els pantocràtors (del grec panto-krator = totpoderós, ja aplicat a Zeus) del Pare Etern. Els fèrtils ous guarden el misteri de la vida i l’engendren. I, la dolçor, tan pròpia dels eterns déus olímpics.
La singular forma almoinera (també, Vila-Real), de serp enroscada, no és casual. Demonitzat el pobre rèptil per la caiguda original dels innocents primers pares, seductora, sota la figuera de l’Edén, era, no obstant, signe fàl·lic i fecundador. A més, guardava les fonts de vida i d’immortalitat i els tresors més fabulosos, per tant, vaticinava riquesa i prosperitat.
La casca és senyal de la resistència a la desfeta d’Almansa, a l’assimilació. Ha desafiat al “roscón” castellà, d’origen fiancés, portat pel botxí Felipe V, que volgué imposar-lo; ho va atènyer als dictatorials anys setanta. Encara, una encisadora nit es combreguen casques per la pervivència, captivar la bona ventura i els dons d’uns saturnals “reis” ben nostres: “Senyor rei, ja estic ací; la palla i les garrofes per al seu rossí/ i els joguets i els casques per a mi”.


Els noms de les festes de nadal francesclopez LLIMA
Els propers dies s'acosten dates assenyalades i celebracions, els noms de les quals, per influència d’altres llengües, patixen a vegades transformacions que cal evitar. També plantegen alguns dubtes quant a l’escriptura de majúscules i minúscules. Per això volem recordar-vos algunes expressions:
— Nadal
— el dia de Nadal
— la nit de Nadal
- el segon dia de Nadal
— Sant Esteve
— el dia dels Sants Innocents o el dia dels Innocents
— Cap d’Any
— la nit de Cap d’Any
- el dia de Cap d'Any
— la Cavalcada de Reis
— la nit de Reis
— el dia de Reis
Per tant, s'escriuen amb majúscula tots els substantius i adjectius que formen part de festivitats cíviques, religioses i polítiques. També s'escriuen amb majúscula els noms propis referits a personatges, per exemple els Reis d'Orient (Melcior, Gaspar i Baltasar), el Pare Noel, Santa Claus.
Finalment, recordeu que la paraula Nadal és sempre singular; no hem de dir els Nadals. Així, hem de dir: les festes de Nadal, s’acosta Nadal, felicitar el Nadal, etc.

dilluns, 12 de desembre de 2011

desembre

Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades
Paco Cerdà
El desembre és un vell que fa arrugar la pell. Mor l´any ja gastat mentre el dia va acurtant-se i el fred penetra als ossos. El refranyer ja ho avisa: el fred de desembre es fica dins per sempre, i el seu vent fa tremolar al més valent. Per això, i per la letargia que adorm els solcs dels bancals, el llaurador no ha d´alçar-se del llit massa matí: Per desembre i gener, no cal ser matiner. A la gent fredolina no li convé innovar a la cuina: Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades. I a la jovenalla, més li val fer cas dels més vells i seguir el seu consell: Del desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit, però amb una condició: qui en desembre ha de festejar, vora el foc s´ha de posar.
La llar (o l´estufa o la calefacció, no forcem ni el costumari ni el romanticisme) s´erigeix en protagonista l´últim mes de l´any. I entorn a ella, la família. Amb el Nadal a l´horitzó, s´acosten dates de dinars, sopars i encontres familiars. Diuen que la sang, sense foc bull. Per al bo i per al roín. I l´humor de la tradició en dóna fe: la sogra, ni de sucre és bona; dos cunyats en pau i junts, no hi poden estar més que difunts; apanya´t sogre, per a qui t´herete, dol a la roba i el cor alegre; oncles i ties, el dol quinze dies, i si no et deixen res, huit i no més; amor de gendre, sol de desembre; sogra i nora, quan una riu l´atra plora.
Així, amb la família reunida, arriba el mes de les celebracions més grans de l´any. Diuen que sant Nicolau, obri les festes amb clau (6 de desembre). Per què? Es creu que despús demà —celebració de la mort d´aquell sant orfe i molt caritatiu que visqué a Anatòlia al segle IV— comença el viatge del barbut Santa Claus per a repartir els regals als xiquets de tot el món. Santa Claus deriva de Sant Nicolau, i de cecs és no vore que li està guanyant la partida a la tradició dels Reis.
No obstant això, encara és possible viure un Nadal valencià. I ací proposem —amb més vocació etnogràfica que essencialista— tres exemples. D´entrada, la visita al Betlem de Tirisiti (del 23 de desembre al 8 de gener). És una joia valenciana de la cultura tradicional, declarada Bé Immaterial d´Interés Cultural, que es representa a Alcoi des de mitjan segle XIX recollint l´herència mediterrània dels teatres de titelles de peu i vareta. L´entranyable venter Tirisiti, la seua muller Tereseta, el sereno, el simpàtic agüelo o el bou, així com els personatges de la part més oficial (els Reis, la Sagrada Família, els pastorets…) connecten els xiquets amb un passat atàvic ben diferent al dels centres comercials i els Jingle Bells que aprenen a l´escola.
Precisament per ací va la segona recomanació: recuperar les velles nadales valencianes. Eclipsats pel Noche de paz o el Belén, campanas de Belén i altres villancicos forasters, van deixant-se de sentir —més enllà del Fum, fum, fum— les melodies i lletres nadalenques del poble, aquelles que Sanchis Guarner recollí al Cançoneret valencià de Nadal. «La nit de Nadal / és nit d´alegria, / el fill de Maria / és nat al portal». I tantes altres que es moren…
Així va morir al seu dia el Cant de la Sibil·la, el drama litúrgic de melodia gregoriana que es representava als temples valencianes en la missa del Gall fins que l´Església —sempre temerosa— el prohibí al segle XVI. Amb feu ininterromput a Mallorca i l´Alguer, alguns pobles valencians l´han anat recuperant. Els Menestrils d´Ontinyent representaran el Cant de la Sibil·la el 22 de desembre a l´església de Santa Maria, amb 80 participants disposats a recrear aquesta profecia de la fi del món i el judici final, dia en què «lo sol perdrà sa claredat / mostrant-se fosc i entelat, / la lluna no darà claror / i tot lo món serà tristor».
«Per Nadal, un pas de pardal…»
Pero abans que arribe tot això, entrarà l´hivern el dia 22 (00.38 hores) per a omplir de fred cada racó durant quasi 89 dies. Diuen que les sopes i el sol a l´hivern donen consol, però l´experiència ho contradiu: del sol de l´hivern i dels núvols de l´estiu, enganyats eixiu. Si no el calor, sí que ens queda l´esperança de vore créixer la llum solar, a partir del solstici, amb la vella cantinela: Per santa Llúcia, un pas de puça (dia 13); per Nadal, un pas de pardal (25); per sant Esteve, un pas de llebre (26); per Any nou, un pas de bou (1 de gener); per Reis, mitja hora creix (6); per sant Antoni, un pas de dimoni (17); per sant Sebastià, un pas de marrà (20 de gener); i per la Candelera, una hora entera (2 de febrer). Però encara ens queda bona cosa de foscor (i no parlàvem ara de política, mercats o religió) per suportar: perquè dies de desembre, dies de malura: tot just es fa de dia que ja és nit obscura.
levante-emv

dimarts, 6 de desembre de 2011

uep!


Pataplim, pataplam, ric-rac, pluf
22/11/11 Núria Puyuelo
Sabíeu que en català esternudem fent atxim, atxem o atxum, mentre que els castellans quan estan constipats se'ls escapen achís? És apassionant el món de les onomatopeies. Reprodueixen amb més o menys encert els sorolls de la nostra vida quotidiana, però paradoxalment difereixen molt segons on es diuen. Dins mateix dels Països Catalans trobem diversitat dialectal: la interjecció ep! que fem servir per cridar algú té la seva variant mallorquina –uep!–. Però les diferències més interessants les trobem si comparem les onomatopeies entre diferents idiomes. Per exemple, la veu del gos. En català, els gossos fan bub-bub; en castellà, guau; en francès, ouah ouah; en italià, bau bau; en portuguès, au-au; en anglès, bow-wow, i en alemany, wau wau. Trobem la mateixa diversitat amb els galls: mentre que en català criden quiquiriquic; els galls castellans fan quiquiriquí; els francesos, cocorico; els italians, chicchirichì; els portuguesos, cocoricó; els anglesos, cock-a-doodle-doo, i els alemanys, kickeriki.
Ara bé, tot i la genuïnitat i la riquesa expressiva i lingüística de les onomatopeies, en català tenim un buit bibliogràfic en aquesta matèria. Només disposem d'un diccionari, el de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume, que, juntament amb el Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll, constitueix un recull de referència d'aquest llenguatge, tan propi del món infantil i dels còmics.

elpunt avui

diumenge, 27 de novembre de 2011

Una rosa de paper

dilluns, 21 de novembre de 2011

pronoms EN, HI

Correccions lingüístiques
Pere Ortís
[...]
Heus ací, doncs, que en un exemplar de recent aparició, hi trobem la pàgina que conté una agenda adreçada a la dona, que dalt diu: “Dona informa’t”. Si això es referís a la colla de coneixements que brinda l’univers a la dona, estaria ben dit; però referint-se a què la dona s’informi concretament de l’agenda que li despleguen a la vista, cal que hi digui: Dona, informa-te’N.
En un escrit sobre una residència assistida, hom diu referent a un torneig de bitllets que hi organitzaren: “Han participat onze residents..” i cal que hi digui: HI han participat onze residents...
Ai, aquests pobres adverbis pronominals, EN i Hi, que els tenim en perill d’extinció!
En aquell editorial surt tres vegades l’expressió més o menys, la qual evidentment porta l’empenta del castellà “más o menos”. Hem relegat a l’oblit l’ancestral, i tan bonica, si fa no fa. On diu, per exemple, ...de tractors n’hi havia “més o menys” com l’any passat, podria dir-hi: ... de tractors, n’hi havia si fa no fa com l’any passat.
El “menos” castellà ha fet destrosses, en el català actual.
I com que alguns lectors m’han comentat escrits com aquest sobre correcció lingüística en positiu, transcric, un poc escurçada, aquesta carta que he enviat a la senyora Mònica Sorribes, Directora dels nostres mitjans de comunicació:
Després de la parafernàlia de salut i d’expressar satisfacció pels nostres mitjans, li dic:
El dia 24 d’octubre, a dos quarts de nou del matí, un noi que parla a una velocitat que fa que se li perdin conceptes, en el programa El matí, de Manuel Fuentes, a “Catalunya Ràdio”, va dir: “... farem la tertúlia, en Tal, en Tal i en Tal, i tots els oients que vulguin participar...” I calia que digués: I tots els oients (jo hi diria oïdors) que vulguin participar-HI. D’això en vaig avisar l’emissora, trucant al 012, de la Generalitat, i em va respondre una noia molt bonica, sí, molt amable, però en demanar-li jo el telèfon dels responsables de la llengua ben parlada a “Catalunya Ràdio”, em digué: “Ells, telèfon no tenen”, (“ellos teléfono no tienen”), i calia que em digués: Ells, DE telèfon, no EN tenen.
A la mateixa emissora, sentim de tant en tant la veu d’una noia que diu: “Catalunya Ràdio... ningú et donarà més”, (nadie te dará más”), i cal que digui: Ningú no te’N donarà més. On EN fa referència a tot allò que dóna una emissora.
Perdoneu si us dic amablement que molts dels vostres locutors suprimeixen aquests adverbis pronominals, EN i Hi, i que així mutilen lletjament la llengua catalana. I només ens faltava això, puix que tot el jovent català els ha perdut o va pel camí de perdre’ls. Com també els grans els han perdut, en especial a l’àrea de Barcelona. I una llengua catalana sense aquests pronoms ja no val la pena, més val parlar d’una vegada en castellà.
També us vull dir que el senyor Tomàs Molina, a Espai Terra, a dos quarts de nou del vespre, tot sovint diu “anem a veure” (“vamos a ver”), i no es mou de lloc. Si no hi ha trasllat físic, no pot ser dit així, en català. Cal dir: A veure. Vegem. Mirem a veure què hi ha, etc. També diu “empañar” i en català és enllorar,o entelar.
[...]
Infomigjorn

dimecres, 16 de novembre de 2011

Article publicat en EL PUNTAVUI dimarts 1 de novembre del 2011

Topònims, nazis, RENFE
Ferran Suay

Explica David Downing al seu llibre Silesian Station, que quan l'exèrcit alemany va ocupar Txèquia, les autoritats nazis anunciaren que divuit paraules (concretament divuit, ni una més ni una menys) eren intraduïbles de l'alemany al txec. Entre aquest mots, hi havia Führer (ja suposem que els txecs se'n podien passar sense), però també Bohmen i Mahren, els noms alemanys de les regions de Bohèmia i Moràvia. Així, els txecs no estaven autoritzats a referir-se al seu propi país, en la seua llengua. Ho havien de fer en la llengua dels invasors.
Cosa de nazis?
A l'estació de trens de Massalfassar es pot sentir clarament com la veu que anuncia els trens en valencià diu, per exemple: “Rodalia amb destí (sic) Castellón, efectuarà la seua eixida...”. Fins i tot quan la locució és en la llengua pròpia —tot i que es tracta d'una traducció grollera, maldestra i calcada de la versió castellana— el topònim és dit en l'idioma de l'exèrcit d'ocupació (Ai, las! volia dir 'en l'altra llengua oficial'). És una manera ben documentada d'humiliar els vençuts i recordar-los a cada moment qui mana.
I per les carreteres ens trobem Peñíscola, malgrat que el nostre alfabet no conté la lletra ñ, i ens trobem Villanueva de Castellón, i Alicante/Alacant. I ara vol la batlessa de Maó que la ciutat es diga Mahón/Mahó, malgrat que la hac és muda i no hi aporta res, si no és confusionisme. I la cosa arriba al ridiculisme extrem del bilingüisme imbècil quan els rètols ens anuncien la proximitat d'Alcoi/Alcoy. (Com pronuncien els castellans la paraula Alcoi? Què llegiria una pobre criatura castellana si es trobara davant d'un cartell que li anuncia senzillament 'Alcoi' sense la inestimable ajuda a la comprensió de l'aclaridor 'Alcoy'? Potser es pensaria que està arribant a Sebastopol o a Kuala Lumpur?).
Alterar la toponímia no és una maniobra banal. És atemptar contra la identitat; un concepte que la caverna mediàtica espanyola considera diabòlic, excepte quan fa referència a la seua identitat, l'espanyola. Per quins set sous els pobles castellans tenen només un nom, el seu, i els valencians en tenen dos? Per què Siete Aguas no és també Set Aigües i en canvi Sagunt sí que és Sagunto? Doncs perquè ells saben que és una bona manera de minar la moral i de diluir la identitat.
Els nazis ho sabien perfectament. Els franquistes ho sabien perfectament. Ho sap el PP i ho sap la RENFE. Quan RENFE enregistra les locucions que han de sonar en totes les estacions, no deixa a la voluntat de la locutora la manera de pronunciar els noms de pobles i ciutats. Li indiquen clarament com ha de fer-ho. I li diuen que els ha de pronunciar a la manera castellana. No siga que els súbdits de províncies (del llatí 'terra vençuda') ens arribem a creure que som algú, que tenim drets i que els podem fer efectius. Només faltaria!
Ja sé que em diran que no és ben bé el mateix la RENFE, els nazis i el PP. I tanmateix jo, en aquest terreny de la política lingüística que perpetren, no hi sé veure la diferència. Voleu dir que n'hi ha?

dimarts, 15 de novembre de 2011

Ferran Torent, "Ombres en la nit"

Ferran Torrent presenta dijous 17 de novembre Ombres en la nit, la seua última novel·la, a les 19,30 hores, a la Casa del Llibre de València (Passeig de Russafa, 11).

Ambientada entre Viena, Montecarlo i València, Ombres en la nit és la història d’una venjança, la d’un gitano de Carcaixent que lluita en la Segona Guerra Mundial al costat de la resistència francesa i que és empresonat pels nazis. Supervivent del camp de concentració de Dachau, s’uneix a un escamot clandestí consagrat a acabar amb els nazis que vivien ocults. Amb la missió de liquidar un pròfug emparat pel règim franquista, torna a València, on haurà d’unir les seues forces a les d’antics lluitadors de la República, a les de dos agents britànics del SIS, a les d’un espia soviètic amb una doble identitat insospitada i, fins i tot, a les d’un expert falsificador potser no tan entestat a oblidar el passat com pretén fer creure. Trobaràs més informació i podràs llegir el primer capítol a la fitxa del llibre a www.bromera.com. També pots veure el tràiler des de bromera.com/promo/ombres o des de You Tube.

L’autor aborda en aquesta novel·la un tema tan controvertit com la legitimitat de l’ús de la violència i de la venjança en determinades circumstàncies, i s’endinsa en les contradiccions vitals d’una persona que dedica la seua existència a eliminar altres caçadors de persones. A més, denuncia el patiment d’una comunitat, la dels gitanos, massacrada també pel nazisme, amb més de 600.000 morts.

Ferran Torrent (Sedaví, 1951) és un dels escriptors valencians més consolidats amb una exitosa producció que l’ha fet mereixedor de guardons com el Premi Sant Jordi de Novel·la, el Joan Crexells, el Nacional de la Crítica o el de la Crítica Serra d’Or. Així mateix, va ser finalista del Premi Planeta. Amb un estil que transita de la novel·la negra a la costumista, l’autora ha anat creant, novel·la rere novel·la, un món i uns personatges de ficció que retraten la cara més canalla i corrupta del submón de la València actual. Al catàleg de Bromera hi ha també bona part de la seua producció literària: Gràcies per la propina, La mirada del tafur, L’illa de l’holandès, Living l’Havana, Cambres d’acer inoxidable, Societat limitada, Espècies protegides, La vida en l’abisme i Judici final.

bromera

Ara, Estellés

Al blog Valencià, llengua i imatge trobem la següent informació:

Presentació: a l'Octubre CCC "Ara, Estellés"

Lloc: Octubre Centre Cultural (València).

Dia: Divendres, 18 de novembre.

Hora: 19.00h.

Acte: Presentació del llibre “Ara, Estellés. 12 poemes, 12 cançons a Benicarló” (Onada Edicions) amb concert de Ximo Caffarena i Quim Sanç.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Dialecte

Albert Pla Nualart
Els lingüistes, amb Jesús Tuson al capdavant, han fet esforços notables per desnegativitzar el terme dialecte . El fan sinònim de varietat i afirmen que una llengua només la podem parlar a través d'un dialecte, perquè no és res més que la suma de les seves varietats.
Però l'ús popular l'associa a una manera de parlar que no arriba a llengua i que estigmatitza socialment els que el fan servir. I és tan cert que res que sigui lingüístic el fa inferior, com que, històricament, parlar certs dialectes ha tancat portes.
Desafiant tots aquests prejudicis, avui joves catalans procedents de les varietats més allunyades del central, mantenen (quan ja fa anys que viuen a Barcelona) els seus trets dialectals, tot i que també són capaços de parlar i escriure l'estàndard força millor que molts barcelonins.
Mantenir amb orgull el dialecte és profundament coherent amb la lluita per salvar el català. En altres paraules, la defensa del català només crearà complicitats si el món entén que és la nostra manera de defensar la diversitat lingüística. I per fer-ho creïble, primer hem de respectar la diversitat interna de les llengües.
És just el contrari del que va fer l'altre dia el nostre president quan va dir que a alguns nens andalusos quan parlen castellà no se'ls entén.
Jo li diria dues coses. Primer, que a casa seva ningú té cap problema per entendre'ls. I segon, que perquè Mas entengui perfectament els nens andalusos i gallecs cal una lluita aferrissada contra la diversitat lingüística que crec que als catalans no ens toca abanderar.
ARA 19 d'octubre del 2011

dimarts, 1 de novembre de 2011

Tots Sants

La mort i el refranyer
La festivitat de Tots Sants va estretament vinculada al cicle vida-mort a través de reminiscències antigues del cicle de la terra: després de l'abundor de les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura.

Llegiu l'article del Víctor Pàmies a
raons que rimen




Eufemismes i disfemismes per parlar de la mort 
Les perles cultivades de Ramon Solsona
escolteu-ho a  RAC1

dijous, 27 d’octubre de 2011

ficar i posar

(foto flickriver.com)
levante-emv     14 d'octubre del 2011
Ficar i posar
J. Leonardo Giménez
(...)
És possible que eixa mescla i/o reducció es dega a la influència del castellà "poner", que no sols pot contindre el significat dels dos verbs valencians esmentats, sinó també el de "pondre". El nostre "ficar", a més d'altres matisos, significa "fer entrar (una cosa) dins d'una altra o dins d'algun lloc", "fica les claus en el calaix (o en el pany)", "fica el menjar (o la coca) en el forn", "no para de ficar-se les mans en les butxaques", etc., mentre que "posar", entre altres accepcions, és "fer que una cosa estiga en un lloc determinat on no estava", "fer que una cosa estiga en una nova posició", "posar un llibre a l'armari", "posar dreta la granera", "posar bé les cadires", etc.
"Posar" pot ser sinònim de "col•locar", "situar", "ubicar", "afegir", "aplicar", "instal•lar", etc. "Ficar" també és "posar una cosa dins d'una altra", com en "fica-ho (o posa-ho) ben a dins", "no has ficat (o posat) bé la clau en el forat del pany"; també en sentit figurat, "no hi ha manera de ficar-li-ho (o de posar-li-ho) en el cap", etc. És a dir, "ficar" és quasi sempre canviable per "posar" en el significat de "introduir", "clavar" i sentits semblants, però "posar", en la majoria de les seues accepcions, no és sinònim de "ficar", perquè no devem dir "fica dreta la granera", "fica bé les cadires", ni "s'ha ficat a treballar de manobre" o "es ficaran a viure arrendats". En estos últims casos el verb és "posar". I com a prevenció de certes malalties i per al control de la natalitat, "fica-te'l, fica-li'l", millor que posa-te'l, posa-li'l.

dimarts, 25 d’octubre de 2011



Anem raonant cada dia
amb menys paraules i les diem lentament,
oh comiat tristíssim de les paraules, vídues
de coses.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993) / Minimàlia

dilluns, 24 d’octubre de 2011

lectura+

El lector d'una novel·la, o el lector de poesia, si n'ha sortit transformat, quan tanca el llibre per darrer cop, sap que a partir d'aquell moment ell és ell més aquella lectura.

Jaume Cabré (Barcelona 1947) / MINIMALIA

dijous, 20 d’octubre de 2011

Qui és talibà? Què és ser talibà?

El líder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, ha explicat a la ràdio per què parla castellà en la intimitat de casa seva, amb els seus fills i la seva dona, a Eivissa. "La meva llengua és el català, però no sóc un talibà [...]No penso imposar el català a la gent que estimo"

el periodico

(la paraula talibà ve de l'arab, significa "estudiant")


Nosaltres, els talibans EMPAR MOLINER

Ara.cat, 20/10/2011

El fet que Gerard Quintana, que és un cantant en llengua catalana, hagi explicat a El convidat que enraona en espanyol amb els fills és la prova més fefaent que a Catalunya, en qüestions lingüístiques, tothom fa el que vol. Ho trobo saludable, de la mateixa manera que trobaria saludable que, posem pel cas, la Mayte Martín, que és cantant en llengua castellana, parlés en català amb els fills.

Diu en Quintana que la mare dels nens, tot i que és catalana, enraona en espanyol amb els nens, i ell fa el mateix. Res a dir. Jo conec un matrimoni, catalans de soca-rel tots dos, que es parlen en espanyol. Això sí, amb un accent tan megacatalà com el d'en Quintana quan canta Tu sexo (no se'l perdin!). I es parlen en espanyol perquè es van conèixer parlant en espanyol. I es van conèixer parlant en espanyol perquè eren en una botiga. I ells, a les botigues, parlen en espanyol.

El que sí que em resulta curiós és la frase d'en Quintana per explicar la disglòssia. "La meva llengua és el català, però no sóc un talibà i no penso imposar-la a la gent que m'estimo". O sigui: si ell volgués parlar en català amb la gent que estima l'estaria "imposant". I seria un talibà. Però ¿és una talibana la seva companya, que sí que parla la seva llengua amb els nens? Naturalment que no. Perquè transmetre la llengua castellana als fills és un acte normal i natural com respirar. El que no és un acte normal i natural com respirar és transmetre'ls la llengua catalana. Les paraules del cantant són molt reveladores alhora que molt respectables. Em fan pensar -en un altre sentit- en un portaveu de la plataforma Basta Ya que va dir en una roda de premsa que no parlaria mai el basc perquè era la llengua dels etarres. I ho deia en espanyol, que, si ens posem així, va ser la de Franco.

victoralexandre

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Una llengua que camina



Una llengua que camina
Amb motiu de la Diada Nacional del País Valencià, el proper 9 d'octubre, "El documental" estrena "Una llengua que camina", un treball que mostra l'estat de salut del valencià a partir de la quotidianitat de cinc persones de diferents àmbits socials, professionals i geogràfics que van participar a la diada del 2010 en les celebracions dels 25 anys de Trobades d'Escoles en Valencià.

València, 9 d'Octubre



València, 9 d'Octubre
(...)
Missatges d'esperança en els càntics de la gent
El futur es patrimoni de qui creu en el present
Es tan fàcil contagiar-se de l'eufòria dominant
Bastirem els nostres somnis sense por a flaquejar

És València 9 d'Octubre
No podran fer-nos callar
Cridarem amb tantes ganes
Que l'asfalt tremolarà

Pau ALABAJOS (Teoria del caos)

dilluns, 3 d’octubre de 2011

llengua

ARA .cat  (13 de setembre del 2011)

ESMOLET DE PARAULES, Albert Pla Nualart

Llengua

Llengua funciona com a metàfora en gairebé totes les llengües: el múscul del cos més important per parlar dóna nom al complex sistema que associant sons a significats crea infinites frases partint d'un conjunt finit.
Fins i tot l'anglès, que té tongue i language , parla de la mother tongue. Però, en canvi, no té una paraula per referir-se a la llengua com a facultat humana i una altra per referir-se a un codi lingüístic concret. Nosaltres sí: en diem llenguatge i llengua , una distinció que si no es té prou clara genera grans malentesos.
El llenguatge és una realitat natural, com l'òrgan de la visió. L'estudia la lingüística, que encara que sembli que estudiï llengües, l'únic que li interessa és el codi que subjau a totes. Les pren només com a miralls d'una dotació biològica universal.
Per contra, una llengua concreta -el francès o el català- és un fenomen social i polític de base natural i, per tant, no pot ser l'objecte de la ci ència entesa en el sentit més propi i restrictiu, el del mètode experimental tal com s'aplica, per exemple, en física.
Preguntar-li a un lingüística si el portuguès i el gallec són la mateixa llengua és -i ho caricaturitzo una mica perquè s'entengui- com demanar a un geòleg que dibuixi la línia per separar dos països.
És evident que una alta serralada o un ample riu són llocs adequats per posar-hi la frontera, però factors socials i polítics imprevisibles modelen arbitràriament el que semblava tan lògic, i els mapamundis en van plens.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

la tardor

Cuantes fruites diríeu que són pròpies de la tardor?

blocs.xtec.cat
Que en podríeu afegir alguna a la taula de la tardor?
Coneixeu els arboços? Sabeu com es diuen en castellà?

flickr.com

dimecres, 28 de setembre de 2011

Nou programa de llibres


Via llibre - 27/09/2011
El gran objectiu de "Via llibre" és viure amb els lectors les seves emocions. És una finestra oberta a tothom, a tots els àmbits dels llibres: narrativa, assaig, poesia, teatre, i fins i tot als llibres d'autoajuda... Sense oblidar la literatura infantil i juvenil. Tot per acostar el món de la lectura al gran públic.

dimecres, 21 de setembre de 2011

EL TEMPS (nº1422, 13/09/2011)  La Gatonera

Podríeu posar-hi paraules?

diumenge, 18 de setembre de 2011


Finalistes Premis Blocs Catalunya 2011


Ací trobareu blocs molt interessants sobre cultura, educació, literatura, història, cuina, esports, música...

dimarts, 13 de setembre de 2011

Neologismes

Gabriel Bibiloni: 'Sempre hi ha algú que inventa les paraules, que les crea'
Què son el neologismes? I els manlleus? I les paraules patrimonials?
D'on surten les paraules que fem servir cada dia per comunicar-nos? Qui les forma? Com es capté el català en la formació de paraules noves? Com es transmeten?
En parlem amb el lingüista i doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, Gabriel Bibiloni, que va fer un curs sobre neologismes a la Universitat Catalana d'Estiu.


veure video
vilaweb

diumenge, 11 de setembre de 2011

'Català a l'atac! Visca la llengua viva!'

Màrius Serra: 'Català a l'atac! Visca la llengua viva!'

Màrius Serra: 'Català, a l'atac! Visca la llengua viva!' from VilaWeb on Vimeo.

Transcripció del discurs de Màrius Serra
"Solà va proposar 11 conceptes que explicaven la reconstrucció del català com a llengua moderna, rica, de cultura i germana de les altres llengües d’Europa"
"Deia Fabra: (...) la cosa interessant és l’adquisició del llenguatge per part dels infants, l’adquisició de l’ús corrent de la llengua que s’anomena literària i per això es necessita gramàtica, però no massa gramàtica. D’això que deia Fabra ara fa cent anys, avui en diem immersió lingüística."
"necessitem més immersió lingüística que mai per tenir un futur capicua. Amb el cap i amb el cor. Només si vehiculem del dret i del revés el nom de la nostra llengua en traurem l’entrellat : Català a l’atac. Visca la llengua viva i visca el submarinisme."

dimarts, 6 de setembre de 2011

Comencem el curs

LA FRASE DEL DIA (RODAMOTS):
Si no hi ha un mínim d'exigència, de necessitat d'esforçar-se una mica, no hi ha progrés ni educació possibles.
Emili Teixidor (Roda de Ter, Osona 1934)



____________________

Qui pensa és mestre del bon dir
Ramon Sangles i Moles

Qui pensa, aprèn, i, de retop, ensenya; qui no pensa, sempre ha de ser arrossegat i esperonat. Pensar no és anar recordant coses o inventar, sinó aprofundir en una cosa concreta, dissecar-la, analitzar-la, voler saber com ha estat ja coneguda i tractada per altres persones sàvies; en resum, pensar és investigar, raonar i intercanviar coneixements. De la perícia en tot això ve l’art de conversar, de comunicar, de ser mestres i de fer de pares i mares del bon dir.
 COMUNICAR-SE, TOT UN ART, Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 64)

________________________

Procés de l’escriptura

No hi ha res més pràctic que una bona idea. A l’hora d’escriure, la idea de l’escriptura com a procés és bàsica. I és vàlida per a tota mena d’escrits, des de la convocatòria d’una reunió fins a una novel·la. L’escriptura és un procés, que comença molt abans d’escriure la primera lletra i que no acaba fins que allò que hem escrit és llegit per una altra persona. A més a més, hem de recordar que la comunicació escrita i la comunicació presencial funcionen de manera ben diferent. En la comunicació escrita, un emissor fa arribar un missatge escrit a un receptor i la comunicació es produeix entre l’escrit i el lector. En canvi, en la comunicació presencial emissor i missatge són percebuts pel receptor –amb raó– com una mateixa cosa. Per tant, quan escrivim hem de saber que, un cop hem enllestit l’escrit, aquest ha de tenir vida pròpia (nosaltres no hi serem, al costat del lector, per precisar el sentit del que hem volgut dir). Tant és així que avui dia llegim llibres d’autors que fa segles que han mort, obres anònimes i multitud d’escrits dels quals ignorem l’autoria. També hem de reconèixer que, en general, escriure és una cosa que fa respecte. Més encara: fa por. És natural. Tot i que vivim en una societat plenament alfabetitzada, llegir és relativament fàcil i, en canvi, escriure requereix sempre un cert esforç i una certa traça. Solució? La pràctica, com en tot. Acompanyada, això sí, de bons criteris.
Joan Tudela, Llengua i comunicació.

diumenge, 4 de setembre de 2011

II Diada d'Estellés


Digueu-me si m'equivoque, però trobe que a València no hi ha un sol carrer que porte el nom de Vicent Andrés Estellés. Ni a Castelló. Ni a Alacant. Ni al meu poble, Almàssera. (Mira, ací prop de l'institut, a Alaquàs, sí que n'hi ha un) Quin gran pecat deu haver fet este senyor? Ser poeta? Escriure en valencià? Assumir la veu d'un poble? Hui de vesprada inauguraré a ma casa el corredor de V.A.Estellés, hi posaré una rosa de paper i en llegiré el poema, i allà que em parega, en llegiré un altre. Hi esteu convidats (però guardeu-me el secret)

(...)
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
(...)
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
(...)

Llista de participants a la Segona Diada Estellés (raonsquerimen)
Blogs participants (1entretants)

dilluns, 22 d’agost de 2011

Enric Valor, la passió per la llengua


Jo era d'aquelles que escrivien cartes a les amigues i als pares quan estava de campament i ho havia de fer en castellà, d'aquelles a qui la mare enviava a comprar formatge i cigrons i havia d'escriue a la noteta "queso, garbanzos...".
El meu primer contacte amb la llengua escrita va ser quan estudiava COU (1982-83), però no fou a l'institut, sinó en uns cursos de Carles Salvador que feien al poble dos dies a la setmana, crec, i ho havia de fer d'amagat de la mare, perquè allà s'ajuntaven molts catalanistes i "esquerrereros". El profe era un xic que estudiava Filologia, treballàvem a classe amb el llibre Penyagolosa 1 (Pitarch-Palomero-Pascual) i ves per on haguérem de llegir en veu alta una rondalla d'ENRIC VALOR, Joan Antoni i els Torpalls. Encara ho recorde. Llegir no era massa difícil, però després, escriure quan venia el dictat...
L'any següent vingué la facultat, i arribà el torn de L'ambició d'Aleix i de La flexió verbal. Quantes flexions verbals he comprat en esta vida, i no sols per regalar-les, sinó perquè em desapareixien. Devien ser objectes valuosos, si la gent se'ls volia quedar, no? I a poquet a poquet arribaven Millorem el llenguatge, diverses rondalles, El Cicle de Cassana... Però mai no he tingut ocasió de veure el mestre i escoltar-lo en directe.
El fill d'una amiga, que ja té 24 anys, encara em canta alguna vegada allò del "Dilluns, dimarts i dimecres, tres! Dijous, divendres i dissabte, sis! (...) I diumenge set!" de L'envejós d'Alcalà que anàrem a veure a l'Escalante quan era menut. I sempre em fa somriure.

Índex blogs participants

diumenge, 14 d’agost de 2011


Milonga de lletres
Un forat de pany des d'on veure l'Argentina
« El dia que Buenos Aires va esdevenir Palermo

Immersió lingüística (1)

Des que vaig arribar a Buenos Aires han canviat algunes coses en el meu dia a dia. Quan sona el despertador i em llevo, ja no esmorzo zumo de piña o de melocotón. Ara esmorzo jugo de ananá o de durazno, que malgrat tot, tenen el mateix sabor.
Per vestir-me, al meu armari trio entre la meva roba habitual. Ara bé, ja no ho faig entre faldas, camisetas y abrigos, sinó que trio entre polleras, remeras y tapados.
Per anar a la feina he deixat de caminar cinco minutos para coger el metro, perquè resulta que ara ando cuatro cuadras para tomar el subte. Sí, aquí les distàncies no es mesuren en temps, es mesuren en quadres, una qüestió que té molta lògica per als argentins. Per a ells això és exactitud, i no calcular en minuts ja que la velocitat de cada persona és diferent i, per tant, no es pot determinar una distància en temps.

Les meves salutacions han passat del plural al singular: del buenos días tradicional al buen día porteny. No sé si es tracta d’una qüestió d’economitzar el llenguatge o si hi ha un altre motiu de pes que encara no he descobert…

No me doy prisa per arribar als llocs a temps, me apuro –tot i que gairebé no seria ni necessari, atès que a Buenos Aires és costum arribar, com a mínim, quinze minuts tard a qualsevol trobada amb amics. La puntualitat diria que, fins i tot, està mal vista.
Si dino a un restaurant, faig la meva comanda al mozo, a qui pràcticament de forma indiscutible hauré de deixar una propina del 10%. Si no, dino els plats que em cuino, a base de chauchas, arvejas o porotos, és a dir, de mongetes tendres, pèsols o mongetes blanques.
Passejo pel carrer i no veig a hombres guapos y mujeres guapas. Han passat a ser hombres lindos y mujeres lindas. Clar que la terminologia, no modifica el grau de bellesa. Camino per la vereda perquè no m’atropellin els autos i doblo a la derecha o a la izquierda, en funció del meu destí.
Al súper, carrego les meves compres al changuito; a casa, bec aigua de la canilla; al carrer, vaig amb mil ulls perquè no me afanen; les coses ja no em posen de mal humor, han passat a darme bronca; tot allò que abans era increíble ara és bárbaro; i he passat d’estar súper feliz a ser refeliz.
Tota una immersió lingüística la que estic experimentant!

dimarts, 9 d’agost de 2011

Fiol

Mor el poeta Bartomeu Fiol
El poeta mallorquí va morir ahir a Mallorca als 78 anys. En els darrers anys el seu reconeixement cada vegada s'havia fet més ampli. El 2004 va rebre el premi Carles Riba pel poemari 'Càbales del call'

ara.cat
hermeneia
totxanes

No preg per a sentir-me confortable.
Pregam perquè ens sentim incòmodes.

MATÈRIA DE GRAFFITI

"Lúcid però dislocat",
epitafi el més adient.
"M'heu destorbat la llengua,
m'heu estroncat el doll", hi podeu afegir.

Tanmateix, entesos morbosos, faríeu malament
de centrar-vos en aquesta o en cap altra ferida:
els jos poètics són una gernació
talment com els jos no poètics.

Finalment, amb mà del tot invisible
i grafit untuós, qualcú escriu també,
a la llisa paret o al mur gratellós:
"tot jo és una exageració".

(De Catàleg de matèries, 1998)

dissabte, 6 d’agost de 2011

L'aforisme és l'eslògan publicitari de l'erudit

Autor: Josep Ramon Correal (Lleida, 1954), periodista català.
Font: Llegit al pròleg de Mareselva. Una evolució històrica dels aforismes, de Josep Maria Rexach Reus (Pagès editors, 1999).

diccitionari

divendres, 5 d’agost de 2011

CLAR I EN VALENCIÀ

Trau la llengua, però no te la mossegues

11/07/11 Eugeni S. Reig    El Punt+Avui


Es donen un bes o es fan un bes? Llegiu l'article del Reig
El Punt Avui

Donar el sol / pegar el sol
Donar ganes de plorar / fer ganes de plorar
Donar goig / fer goig
Donar igual / ser igual, tindre igual
Donar l'esquena / girar l'esquena
Donar la volta (a alguna cosa) / capgirar, posar de cap per avall
Donar la volta al món / fer (o pegar) la volta al món
Donar llàstima / fer llàstima
Donar mitja volta / pegar mitja volta
Donar palmes / fer palmes
Donar por / fer por
Donar un abraç (o una abraçada) / fer (o pegar) un abraç (o una abraçada)
Donar un bes (o una besada) / pegar un bes (o una besada)
Donar un bot / pegar un bot
Donar un xiulit / fer un xiulit, xiular
Donar una galtada / pegar una galtada
Donar una volta (o un passeig, o una passejada) / fer (o pegar) una volta (o un passeig, o una passejada)
Donar-se pressa / afanyar-se
Donar-se un bany / banyar-se, prendre el bany

dimecres, 3 d’agost de 2011

El substantiu reviscolat

El substantiu reviscolat         
  Jordi Doca


Dit i fet.
M'he triat la millor roba,
la paraula justa i sincera, ja ho veureu,
per eixir al carrer de la sintaxi
i enfilar, tot xiroi,
la gran travessera dels complements.

I el faig,
aquest gran passeig,
per anar a festejar amb un verb molt transitiu,
amic nostre de tota la vida,
que viu ben folgadament
en un confortable sintagma verbal,
ple de somnis i aventures,
amb dos nebodets adverbis
(molt escotorits),
que es dreça, victoriós,
a la plaça del capdavall del temps.

I aquesta faula, tan tendre,
qui no la voldria,
al país dels mots?

[seguint deomises, amb poca traça i molt bona voluntat] 

dimarts, 2 d’agost de 2011

La febre de la raó

FOTO CONTE  ara.cat 2/08/2011
La febre de la raó  MARTÍ DOMÍNGUEZ

 JOHN MOORE / GETTY IMAGES

Em dic Pep Calafat i sóc llaurador d'Alboraia. Alboraia significa en àrab "torre petita". Els camps de xufa els tinc en Almàssera, que en àrab significa "el molí d'oli". Són coses que he anat descobrint jo a poc a poc, com ara el significat del meu cognom, que al·ludeix a l'ofici de calafatar les barques, ço és, de ficar estopa i pega dins les juntures de les barques perquè no entre l'aigua. Un ofici que em tem que quasi ha desaparegut, però que s'ha conservat en el meu cognom, com una mena de peça fòssil d'uns altres temps. D'ací no res l'ofici de llaurador serà com el del calafat, una cosa d'antany. Sempre he tingut aquesta dèria per saber què volen dir les coses, les paraules que emprem. Per exemple, l'altre dia un amic em va dir que tenia una casa a Benetússer i jo el vaig tallar, i li vaig dir: saps què significa Benetússer? El meu amic no ho sabia i jo li vaig explicar que volia dir "fill de Tuzem", i que Tuzem és l'antic nom de Tunísia. Són coses que deixen amb la boca oberta a tothom. La gent viu a Sedaví, posem per cas, sense saber què vol dir Sedaví. De vegades, a mi em fa l'efecte de ser, aquesta gent, com morts vivents, que s'arrosseguen per la vida sense sentir curiositat per res. En canvi, jo visc amb aquesta dèria al cap: no puc fer un pas sense preguntar-me què vol dir això o allò o allò altre. Com més sé més m'adone de tot el que no sé. És una sensació estranya, que a qualsevol altre el podria angoixar, però a la qual jo no done més importància. Cadascú té els seus vicis: una amiga meua té el costum de llegir les calories que tenen els aliments que consumeix compulsivament i explicar-te que aquell paquet de patates fregides equival a no sé quants bistecs. L'altre dia em deia que ella no volia prendre una orxata (jo n'estava prenent una de deliciosa) perquè era una dosi de midons innecessaris. Jo la vaig aturar en sec i li vaig preguntar si sabia d'on provenia la paraula orxata . Ella em va dir que sí, per a la meua sorpresa: "Quan Jaume I anava a conquerir València una bella llauradora li va dur un got d'aquesta beguda. El rei se la va beure i la va trobar tan bona que li va dir: «Açò és or, xata!»". Aquesta història em va fer molta gràcia, però cal dir que és falsa. La paraula orxata , li vaig dir a la meua amiga, prové de l'italià orzata , que al seu torn significa "feta amb ordi", per la qual cosa abans, en compte de la xufa, es devia emprar l'ordi. A la meua amiga la meua explicació li va semblar molt sospitosa, i en canvi la seua li semblava molt més versemblant. Tant se val: això serveix per a demostrar el que vull dir, la gent es creu unes històries increïbles i en canvi al davant de la veritat, la veritat científica, arrufen el nas. Si la meua amiga al final em va creure és perquè sóc llaurador i tinc camps de xufa. Orxata, una paraula italiana! Vinga, home, vinga!, em deia rient. En fi, el que jo us dic: la societat està formada per autòmats que viuen, mengen, es reprodueixen i no pensen en res més. Quina classe de societat és aquesta? Per què ningú no sent curiositat per res? Ara els joves sembla que s'estan despertant una miqueta i sincerament tinc moltes esperances dipositades en el 15-M. He assistit a totes les reunions que he pogut, i sempre hi he dit la meua. Als joves sempre els ha agradat el que he dit i han mogut les mans d'aquella manera que vol dir que així és, així és, que hi estan conformes, conformes amb tot. Ara forme part de la plataforma 15-M de Russafa, la més combativa de València. Els vaig convèncer per a que férem un cartell agraint als joves d'Egipte el que havien fet a la plaça de Tahrir, que en àrab significa "Alliberació". Sense ells i sense Facebook no hi seríem avui ací, els vaig dir. Vaig escriure en un cartell la paraula Facebook i un dels indignats , que era d'origen marroquí, hi va afegir en àrab: "Gràcies joves Egipte". Li vaig fer una fotografia que crec que ha donat la volta al món. Com diu La Rochefoucauld: "La joventut és una febre contínua: la febre de la raó". Tant de bo tinga raó, aquest gran savi francès!

diumenge, 24 de juliol de 2011


La llengua natural
NARCÍS COMADIRA, 24/07/2011 ara.com

(...) El país està íntimament intricat amb la llengua. Llengua i país s'han format alhora (...) el català necessita ser protegit, té dret a ser la llengua vehicular de l'escola, de tot l'ensenyament i de tot el país. És un dret de naixement. I és un deure de respecte i de pietat per part dels parlants de la llengua totpoderosa acceptar-ho. Matar el català, que és el que estan fent a València, a Mallorca i que volen fer a Catalunya, és un genocidi cultural.
De fet, sempre m'he preguntat què en treuen. Què hi guanyen, els espanyols, amb la mort del català? Res de res. Llavors per què? Per què aquesta insídia constant, per què aquest odi a una llengua que, de fet, els enriquiria? Qualsevol llengua és un enriquiment mental, és una visió del món. És que els espanyols creuen que ja en tenen prou amb la seva, de visió del món? Deu ser això.

article

dissabte, 23 de juliol de 2011

Iniciatives literàries creatives.
Dones en Xarxa
Judith Vives i Neus Pinart: "Finalment, cal posar-hi cara a tothom".

divendres, 22 de juliol de 2011

Nou llibre per al Diàleg entre l'escriptor i els lectors joves 2012
Nou llibre de les bèsties (Moll)
Carles el Saure, el viatger humanista
vilaweb

dimarts, 19 de juliol de 2011

Mans a l'obra

Mans a l'obra - El Penjoll, art de paraula


Àvid i impàvid lector sóc.
Malgrat que em trobe
desconeixedor de l’alfabet llatí.
A dia de hui,
no llig més llibres
que les mans que tinc davant.
¿Quirománcia?
¿Llengua de signes?

Sé que les mans són per a escriure…
Per a escriure en elles la vida,
per a garbejar eixe temps que s’ens en fuig.

Escrivivint se’m fa tard.
Hui hi ha ball de disfresses.
Encara tinc la ràdio connectada
i li escolte dir a Raimon,
que, de l’home,
mira sempre les mans.
Abans que l'apague,
Radio Futura llança la pregunta:
¿Qui ha escrit les línies de les mans?

Mitjanit:
Les vint-i-quatre hores de les mans.
Entre el parany de disfresses d’engany:
supermans, spidermans, batmans, barmans...
i una del manc de Lepant.
¿Literatura?
No, només fricció:
La d'una galtada
per tocar-li el collons a la Ventafocs.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Noves glòries a Espanya

TRIBUNA OBERTA
Contra els llibres: Noves glòries, velles agressions...!
Miquel Rosselló. Editorial Afers

recull articles  Vicent Olmos