dimecres, 29 de febrer del 2012

Una alta càrrega
"La majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere, i no precisament això fa que aquestes dues societats siguin menys masclistes"   David Valls  (Plataforma per la Llengua)

Enmig d’uns paisatges espatarrants, a l’Amazònia, s’hi parla una llengua que s’anomena ushekòlat. Aquesta llengua té una particularitat, i és que té un gènere anomenat B i un gènere anomenat P.
Així, en ushekòlat fan servir el gènere B: per referir-se a grups de persones dels dos sexes; per referir-se a persones del sexe masculí; per referir-se a animals del sexe masculí; per referir-se a tot el que té aigua (pluja, mar, rius, llacs, etc.) i a les muntanyes.
I fan servir el gènere P: per referir-se a persones del sexe femení; per referir-se a animals del sexe femení; per referir-se a les plantes i arbres, al sol, a la lluna.
Es diuen gènere B o P perquè afegeixen aquesta lletra al final de la paraula a la qual li posen el gènere.
Tota la resta de coses són de gènere neutre.
Per tant, en aquesta llengua hauríem de dir “Pedraforca-b”, “Mediterrani-b” o bé, “Andreu-b”, o “tots-b” (referint-nos tant a un grup heterogeni de persones, com a un grup només d’homes). En el gènere P, tindríem una “alzina-p”, “pi-p”, “Maria-p”, “lluna-p”, “sol-p” i anar fent.
L’ushekòlat sembla una llengua prou entenedora en aquest aspecte, oi? I fins i tot senzilla, no es presta a cap confusió. Tot ben classificat. És clar que ara m’haureu de perdonar, perquè si us hi fixeu bé, si desgranem el nom d’aquesta llengua, “ushekòlat”, per separat i una mica transformat veureu que hi diu “us he colat”. Sí, sí, és un exemple que us he colat i que m’he inventat per mirar d’explicar-vos una qüestió sobre el gènere. L’ushèkolat no existeix, però de fet, sí que hi ha llengües que funcionen de forma semblant quant a gènere, com per exemple, la catalana.
Un dels grans errors de la lingüística i de la filologia és el de les nomenclatures gènere femení i gènere masculí, ja que això fa confondre gènere per sexe. Cal que quedi clar que quan parlem de gènere no parlem de sexe. Una taula o un llapis, tenen gènere, femení i masculí, respectivament, però no tenen sexe. Per tant, deixeu-me que us n’expliqui una de gènere.
En català, com en aquesta llengua que m’he inventat, l’ushekòlat, tenim un gènere que en aquest cas i mentre no es canviï la nomenclatura, s’anomena del masculí i que entre d’altres coses serveix per referir-se a grups de persones que inclouen els dos sexes barrejats, i també serveix per referir-se només a persones del sexe masculí. I un altre gènere, el femení, que serveix per referir-se a persones del sexe femení.
Encara més, si anem al castellà, veurem que tenim “niño” i “niña”, on l’arrel és “niñ” i “o” també és la marca del masculí, i “a” és la marca del femení. En canvi en català, tenim “nen” i “nena”, on l’arrel és “nen”, i “a” és pel femení, però... sorpresa! no hi ha marca de masculí! En català no hi ha cap lletra, cap so, cap sufix, o digueu-li com vulgueu, que indiqui que “nen” és masculí. És el que en termes tècnics se’n diria una paraula no marcada, per contraposar-la a una paraula que sí és marcada, com ara “nena”, que té la marca del femení expressada per una “a”. De la mateixa manera tindríem que la marca del plural és una “s”.
Això vol dir que en un grup de persones on hi ha homes i dones, podem parlar de “tots” sense que ningú s’ofengui, perquè l’única marca que hi ha a “tots” és la del plural i res més. Per bé que en aquests moments hi ha gent que hi veu més coses, però són coses que simplement no hi són, perquè la llengua no les diu. Tot i això, en el cas de “tots” tenim un bonic “tothom” que la gent tendeix a oblidar pel que crec que són interferències d’altra mena.
Així doncs, crec que si queda clar com funciona la llengua catalana (i la resta de llengües llatines), entendrem que hi ha estructures que convé no tocar-les, entre d’altres coses perquè el gènere és aleatori. En català tenim “el pont” o “el senyal”, en castellà “el puente” i “la señal”, i en portuguès “a ponte” i “o sinal”, per què? Ni idea, però és per parar boig.
Per tant, cal evitar absurditats com els “bascos i les basques”, “els passatgers i les passatgeres”, etc., perquè llavors hauríem de dir coses com: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de jocs?), l’alt càrrec i l’alta càrrega; o per exemple, els nens i les nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el nens bonics i les nenes boniques. A més, tenim el “professorat”, que algú ens ha fet creure que vol dir que “és un conjunt de professors i de professores”. Si això fos així, podríem dir que en Joan i la Marta són professorat? I que per tant, en Joan és un professorat? Però llavors, la cosa s’embolica encara més, perquè la concordança de gènere ens faria dir, tard o d’hora, que la Marta és una professorada!? Crec que la llengua, com hem vist més amunt, ja deixa ben clar que en Joan i la Marta són professors. Tot això, a part d’embolicar un text (i la parla) de mala manera, no són fórmules pròpies de la nostra llengua.
Tornant a conceptes de lingüística general, cal dir que la majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere, i no precisament això fa que aquestes dues societats siguin menys masclistes. De la mateixa que es pot insultar sense dir cap paraula mal sonant, es pot ser masclista parlant una llengua sense gènere. I encara més, hi ha unes poques llengües natives de nord Amèrica que utilitzen el gènere que en diem femení per referir-se a grup de persones dels dos sexes i per referir-se a persones del sexe femení, i un cop més, això no els fa més igualitaris o menys sexistes.
Això no vol dir que no puguem conservar fórmules tradicionals de cortesia, com ara un “Benvolguts i Benvolgudes” o un “Senyores i Senyors”. I a més, cal combatre el llenguatge sexista i cercar fórmules que no impliquin la discriminació sexista. Per exemple, fins no fa pas gaire quan es miraves en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Ara hi surten les dues definicions. Per tant, aquí hi veuria dues possibilitats. La primera és a l’entrada de “batlle” posar-hi, també, “marit de la batllessa” o la que considero la millor opció, que seria la de treure aquesta última definició, ja que en democràcia, un batlle, és sempre un càrrec electe i no el cònjuge d’algú.

divendres, 24 de febrer del 2012

Noms de coses procedents de noms de lloc
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 231)

No és necessari haver estudiat a Salamanca per deduir que el mot hamburguesa procedeix del nom de la ciutat alemanya anomenada Hamburg, que la vichysoise és una salsa que ens ha arribat de Vichy, que el pastís que es diu napolitana ha pres nom de la ciutat de Nàpols i que el tipus de calçons coneguts per Bermudas es diuen així perquè s’usaren, o això es creu, primerament a les illes del Carib del mateix nom. Però n’hi ha altres, de noms, alguns ja ben antics en la nostra llengua, que provenen de noms de països o ciutats, en els quals aquests no són tan evidents com en aqueixos exemples que he posat. Vegem-ne alguns.

Comencem pel préssec. Endevinaríeu que el nom que hi és amagat és persicum / persica, és a dir, ‘persa’, en llatí? I és que aquest fruit tan saborós s’introduí a Europa a través de Pèrsia, i amb noms derivats de la seva forma llatina és conegut a la majoria de països d’Europa: pesca en italià; pêche en francès; peach en anglès; Pfirsich, en alemany; perzik, en holandès, etc. I un plat dolç compost amb diverses fruites tallades a trossets als quals s’ha afegit sucre i algun licor és diu macedònia, del nom d’una regió de la península balcànica entre Albània i Bulgària. Un altre nom embullat és baldaquí, ‘dosser que cobreix el tron d’un rei o una imatge o objecte sagrat’, del nom d’una tela preciosa que antigament s’importava de Bagdad, anomenat Baldac, a l’edat mitjana. El nom català sembla haver-nos arribat a través de l’italià baldacchino (pronunciat baldakkíno).

També el nom d’una altra tela preciosa, el domàs, amaga el nom d’una famosa ciutat de Síria, Damasc, coneguda en català antic pel nom de Domàs. En l’adjectiu damasquí, de creació més recent, el nom de l’antiga ciutat ja hi apareix de forma molt més clara. I el caixmir, és el nom d’una fibra procedent de la llana d’una raça de cabres originària de la Vall de Caixmir, a l’Índia. Una tela més comuna, molt coneguda de sastres i tapissers, anomenada bocaram, en castellà bocarán i en francès bougran, més antigament bouqueran, també prové del nom d’una ciutat d’Àsia, Bukhara, dins l’actual Uzbekistan. I el pergamí, la pell desproveïda de pèl i allisada que durant l’edat mitjana fou el principal suport de l’escriptura, es diu així perquè antigament el principal centre de producció i distribució d’aqueix material fou Pèrgam, ciutat anomenada avui en dia Bergama, situada dins la Turquia asiàtica.
UN TAST DE CATALÀ ara.cat 24/02/2012

El dubte que assalta al lector (1)
ALBERT PLA NUALART
A la contratapa i el pròleg del llibre Un tast de català hi apareix la frase del títol, i un eminent filòleg que l'ha llegit amb molta cura me la marca com a falta. De faltes se me n'escapen, com a tothom, però no en llocs tan destacats. La vaig escriure ben conscient que m'hauria de sentir dir que el dubte ha d'assaltar el lector.
La qüestió de fons és quan podem posar una a davant un nom o grup nominal que fa d'objecte directe (OD) i és un ésser animat. Sabem que és OD perquè es pronominalitzaamb el i no amb li : diem que el dubte l'assalta , no pas que li assalta .
A finals del XIX aquesta a era habitual en la llengua escrita i parlada. Arreu del domini lingüístic hi havia qui deia "He vist a (o ana ) la Maria". Però Fabra, emmirallant-se en el català antic i el francès, hi va veure un castellanisme sintàctic a combatre.
No falten estudiosos que, havent trobat la a en autors medievals, defensen que no respon a influència forana sinó a un procés intern del català. Però el més probable és que totes dues coses siguin certes i resulti d'un procés intern del català influït, com calia esperar, pel seu estret contacte amb el castellà.
En tot cas, és crucial entendre que es tracta d'un procés en què la llengua evoluciona com una estructura solidària, de manera que la norma que n'altera un element -la que diu "elimina la a "- pot fer-la inestable i, per aquest motiu, topar amb una resistència tan forta del sistema que incomplir-la passi a ser, com és el cas, un error sistemàtic. Dilluns continuarem.

El dubte que assalta al lector (2)
Les excepcions a la prohibició normativa de posar a davant OD han augmentat com més s'ha investigat la qüestió. Deixarem ara de banda -ja en parlarem a fons un altre dia- els casos en què la a ja és generalment admesa: davant certs pronoms forts -"No he trobat a ningú ", " A qui has saludat?- i quan hi ha duplicació pronominal -" A l'Anna l' he estimat molt", " L' he renyat a ell ", "Aquest tema només ens fascina als correctors ". (En les últimes dues frases la a és obligatòria.)
I ens centrarem en les a que tradicionalment s'han acceptat per desfer l'ambigüitat de frases en què era impossible saber qui feia de subjecte i qui feia d'OD.
Però ambigüitat ja és un concepte ambigu. En l'exemple clàssic "Perseguia el gat a la rata", l'ambigüitat és relativa. El que sabem del món ens diu que les rates no empaiten els gats. ¿És doncs suficient, per posar-hi a , l'ambigüitat sintàctica?
Si canvio a l'exemple "Estimava el Joan la Maria?", l'ambigüitat és indiscutible, però jo diria que només és agramatical -per raons d'estructura- si el Joan és subjecte.
Ho prova aquesta altra frase: "He obligat a endreçar l'habitació la nena". El que la fa inviable sense a no és l'ambigüitat sinó la interposició d'un complement complex entre el verb i el seu OD animat. És com si el verb, quan té l'OD lluny, no li pogués assignar el cas acusatiu i ho hagués de fer la preposició.
Però en la frase del títol l'OD està enganxat al verb. Què hi pot justificar la presència de la a ? Demà ho veurem.
----------------
El dubte que assalta al lector (i 3)
Albert Pla Nualart
Evitar l'ambigüitat justifica posar a davant OD fins i tot quan va just després del verb. Posem-ne un exemple: "El Barça es classificarà si guanya a l'Arsenal". Sense aquesta a és impossible saber si l'Arsenal és subjecte o OD. Cap mitjà que vulgui comunicar l'elidirà.
També són una font d'ambigüitat els pronoms interrogatius i relatius. A "Qui critica el mestre?" o "El noi que saluda l'avi" no sabem qui és criticat i saludat.
En casos així posem a davant el pronom si el subjecte és el mestre o l'avi: "A qui critica el mestre?", "El noi a qui saluda l'avi". I la a també s'hi acaba posant en casos en què no hi ha ambigüitat perquè la concordança del verb la desfà: "A qui critiques?", "El noi a qui sempre trobem".
El fet que en certes frases calgui la a per desambiguar pot portar la llengua a fer-ne un ús sistemàtic. És el que ha passat en castellà i el que passa en català en un procés menys complet i acabat, però que va més enllà del que admet la norma.
Al francès no li cal perquè té altres maneres d'evitar l'ambigüitat. La frase del títol, per exemple, seria "Le doute qui assaille le lecteur", on aquest qui oposat a que -un qui que existeix en català antic i dialectal però no en estàndard- fa inútil la a . Enterrant el qui , de retruc, hem fet més viva la a .
I és cert que la frase, en català, es pot entendre sense la a , però costa una mica més. Com a escriptor, la vull clara com l'aigua, i no crec que ningú pugui venir amb un ambiguòmetre i dictaminar que és incorrecta.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Mucha policía, poca educación
El jueves, 21 febrer 2012
llegiu article



La gossa sorda, El dia que tot rebente



Ei, jo que tinc?
ei, tu que tens?
la boca, la boca plena de dents.
Vindran les sèquies plenes,
plouran idees, farem saó
i plouran pedres,
moltes pedres

la força de la paraula



febrer 2012

estudiants
les vostres armes han de ser
la paraula i la rosa
el llibre i la pau

no cediu al xantatge brutal
de la violència
que practiquen
sobre vosaltres
les forces de l'ordre
i els seus responsables
polítics, sols es mereixen
el vostre menyspreu

no caigueu en la tentació
de contestar violentament
és el que ells esperen
és la seua tàctica

feu l'amor, no la guerra
useu la paraula, no la força
o la força de la paraula
declareu-vos en rebel·lia
pacíficament
no els doneu arguments

vosaltres sou la il·lusió
i el futur, que no us el facen
malbé, teniu el dret
la raó i l'alegria


Miquel Català

divendres, 17 de febrer del 2012

anglicismes, "false friends"

Trobeu que aquests titulars estan ben escrits?
El tribut de Jennifer Hudson a Whitney Houston
La reunió dels Beach Boys
Estadístiques del mercat domèstic

Llegiu l'article
Maria R. Mariné
Punyetera llengua!
Diari de bord d'una correctora en un mar de dubtes

dijous, 16 de febrer del 2012

Nosaltres, els valencians

Joan Fuster.
Celebració dels 50 anys de Nosaltres, els valencians, hui dijous en La Nau
La Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València ha organitzat un seguit d’activitats amb motiu dels cinquanta anys de la publicació de l’obra Nosaltres, els valencians, de l’intel·lectual de Sueca Joan Fuster. El primer acte és la taula redona ‘50 anys de Nosaltres, els valencians (1962-2012)’, hui dijous 16 de febrer a les 18 hores en l’Aula Magna de La Nau. Hui també s’inaugura, a les 20 hores, en la Sala Estudi General de La Nau, l’exposició ‘Joan Fuster. Nosaltres, els valencians (1962-2012)’

uv 

dissabte, 11 de febrer del 2012

intermedi

Punyetera llengua!
Diari de bord d'una correctora en un mar de dubtes  Maria R. Mariné           10/02/2012

Per què fem parades intermèdies?
En el camí cap a qualsevol objectiu, podem fer més o menys parades, però mai seran intermitges, sinó intermèdies. Igual que entre l’estat i el ciutadà hi ha administracions intermèdies, i que entre una generació gran i una de jove n’hi pot haver d’intermèdies.
El problema d’intermedi és que s’assembla molt al castellà intermedio i sovint ens pensem que és un castellanisme, però intermig, si existís, estaria mal format, seria un híbrid.Estacion-de-tren-S-Bahn.JPG
Tant mig com medi són dues paraules catalanes que vénen del llatí medius, però ja es veu que la segona s’hi assembla més que la primera. Mig és el resultat de l’evolució al llarg de la història de medius i, en canvi, medi s’ha agafat modernament del llatí medium (al seu torn, derivat de medius). Parlant tècnicament, mig és un mot patrimonial o d’evolució popular i medi un cultisme.
Aquests doblets, habituals en les llengües romàniques, de vegades provoquen maldecaps ortogràfics. Per exemple, boca/bucal (bucca), cervell/cerebel (cerebellum), calb/calvície (calvus), corba/curvatura (curvus), etc. En molts casos el cultisme no és literalment la paraula llatina sinó una forma que en deriva directament. És a dir, té una arrel llatina i no catalana: calvície deriva de calvus, no de calb.
Doncs bé, sembla que passa una cosa semblant amb els prefixos entre- i inter-, tots dos derivats del llatí inter-. L’un és patrimonial i l’altre un cultisme. És lògic, doncs, que per coherència no barregem mots patrimonials amb cultismes, i formem entremig i intermedi. Però és que, a més, intermedium ja es va formar en llatí, i per tant intermedi està agafat directament de la llengua mare.
Tot plegat no impedirà que alguns continuïn fent parades intermitges, però pot fer que d’altres, que ara ja les fan intermèdies per disciplina, se sentin millor dient-ne així.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Calc

Calquem amb criteri   (Termcat, 23/01/12)

El calc, que és la traducció literal d’un mot o d’un sintagma en una altra llengua, és un recurs per a la creació de neologia que s’utilitza habitualment en terminologia, especialment quan una denominació catalana formada amb els recursos de la pròpia llengua no es considera viable. Són exemples molt coneguts de calcs les formes ratolí i xarxa en informàtica (de l’anglès mouse i net, respectivament), coixinet en telefonia (del castellà almohadilla), correu electrònic (de l’anglès e-mail) o alta costura (del francès haute couture). Totes aquestes denominacions, si bé s’han creat a partir de la traducció literal d’un mot o d’un sintagma d’una altra llengua, es poden considerar semànticament adequades en català, ja sigui com a designacions metafòriques o com a designacions descriptives del concepte.
El calc pot ser desaconsellable, però, quan en la llengua d’arribada la traducció no té una motivació semàntica. Sovint aquest tipus de calcs corresponen al que en didàctica de llengües estrangeres i en la pràctica de la traducció rep el nom de falsos amics: mots formalment similars en dues llengües, sovint perquè tenen el mateix origen etimològic, però amb significats totalment o parcialment diferents. És el cas, per exemple, dels mots anglesos battery, casual, library i sympathetic, dels mots francesos bonbon, constipé i truite, i dels mots castellans espalda, oído i tráfico, que en totes o algunes de les accepcions no corresponen al mot català formalment paral·lel.

article