dijous, 28 d’octubre del 2010

Adéu-siau, i gràcies!


Dijous passat Joan Solà ens anunciava que cloïa la seua col·laboració setmanal en el suplement cultural del diari Avui; jo no sabia que era un acomiadament tan definitiu. Espere que llegiu alguna vegada algun dels seus escrits i comproveu com s'estimava la seua llengua, el català.

Adéu-siau i gràcies!
Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col·laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.
La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col·legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.
Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col·lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.
Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.
Joan Solà

"El sol fet que la llengua és un organisme viu ja en justifica la tasca contínua d'estudi i de vigilància, que és la que la societat ens encomana."
(Del llibre Lingüística i normativa. Barcelona: Empúries, 1990.

Al bloc de Víctor Pàmies teniu un munt d'enllaços en homenatge a Joan Solà.


Mireu quin homenatge tan bonic jugant amb el cognom:

Solàrium? Màrius Serra
La recent mort del mestre Joan Solà ens desolà, no caldria sinó, però el seu esperit glossolàlic pot consolar el lector consolidat des del primer instant de solitud. Imaginem-nos aquest lector en camisola, isolat i mig insolat en un solàrium casolà, disposat a solaçar-se amb la relectura dels textos agresolats en els quals el mestre Solà maçolà mitja vida. El nostre lector casolà trobarà que la lectura dels textos solanians és una activitat consoladora que el pot bressolar pels pendissos pronunciats del nostre idioma solar. Que el pot entotsolar per la seva riquesa totèmica i la seva natura desempeçoladora. La gola desolada del nostre lector solar podrà cantussolar els mots tornassolats d’una llengua sola que es dóna prou per contenir-les totes. El nostre lector solidari podrà rossolar descalç, a l’encalç de les sabates que el mestre Solà solà, dessolà, ressolà i sobresolà tantes vegades perquè el poeta en fes un pedestal. I quan la sabata era esclop, el gansolà ben fort, sempre fornint suport (ço és, cossolant). El lector casolà de Solà som tots, entotsolats al solàrium dels mots que el mestre va recombinar amb tossuderia d’urgellenc i fluïdesa de veneçolà.

“Cal recuperar l’autoestima com a única via per tenir una llengua rica que pugui caminar al costat de les altres en igualtat de condicions”
Una llengua només se salva si és útil i necessària”.

dimarts, 19 d’octubre del 2010


Al bloc Segon de Bat, de l'IES Joanot Martorell han penjat un Un vídeo molt interessant que us recomane
Perquè una llengua no es perda, cal parlar-la amb normalitat, i l'actitud dels parlants (a més de les actuacions institucionals per preservar-la i difondre-la) hi influeix molt. És per això que els responsables dels Tallers per la Llengua han elaborat aquest vídeo d'entrevistes a persones destacades de la cultura i la comunicació, com els periodistes Miquel Calçada, Vicent Sanchis i Patricia Gabancho, l’escriptor Sebastià Alzamora, el director editorial del Grup 62, Fèlix Riera, i la presidenta d’Òmnium Cultura, Muriel Casals. L'objectiu és desmuntar diverses fal·làcies que envolten l'ús del català
enllaç

L'última, una de tantes: reunió de la tutora amb els pares d'alumnes de 2n batx.
-Bon dia a tots, gràcies per haver vingut...
(una mà que s'alça) -Perdone. ¿Podría hablar en castellano?
(el millor dels meus somriures) -En acabant, si hi ha hagut alguna cosa que no haja entés, jo li l'explique.
(Acaba la reunió)
-Bé, hi ha alguna cosa que vol que li explique?
-No, si yo lo entiendo.
(Cada any he de traure el millor dels meus somriures?)

diumenge, 17 d’octubre del 2010


En el concert de presentació del XI Festival de Música Antiga que se celebra a La Nau de la Universitat de València amb l'epígraf Música, Història i Art, Capella de Ministrers, sota la batuta de Carles Magraner, ofereix en directe la música del seu últim treball, un discollibre titulat Els viatges de Tirant lo Blanch. S'hi recrea, en el centenari de Joanot Martorell, la música que s'escoltava en els temps del protagonista de la novel·la. Una obra que compta amb un text de l'últim guardonat amb el Nobel de literatura, Mario Vargas Llosa, fervent admirador de Tirant Lo Blanch. Dijous 21 a les 19.00.

dimecres, 13 d’octubre del 2010


Llig el següent poema de Josep Carner (Els fruits saborosos) i analitza els següents aspectes:
-Mètrica i rima.
-Tema i estructura.
-Recursos retòrics.
-Veus enunciatives.



La poma escollida

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,
mos peus són balbsi sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

lletra.uoc
escriptors.cat
Per treballar alguns poemes: biblionet
Ací us penge el solucionari del exercicis referits als textos assagístics de Jaume Brossa i de Joan Maragall que treballàrem a classe (tot i que alguns aspectes que comentàrem no apareixen).

[És divertit com scribd ha canviat Modernisme per Modern is Me, no?]

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Any Maragall


Ahir va fer 150 anys del naixement de Maragall

"Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar com encantats, com enlluernats. Perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món."
Joan Maragall(Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) (Minimàlia, 11/10/2010)

Any Maragall
escriptors.cat
vilaweb
musicadepoetes

Per què no trieu algun poema, el prepareu i en llegim uns quants a classe?

LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
(Poesies, 1895)

Podríeu buscar la versió que en féu Pere Quart i comentar-les.

ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, la veu d'un fill
que et parla en llengua no castellana:
parlo en la llengua que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d'ara i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a morts els fills,
te satisfeies d'honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l'atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.
On són els barcos. On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
1898



divendres, 8 d’octubre del 2010




Per celebrar el 9 d'Octubre, una recomanació musical: El jardí perdut (Al-Hadiqat al-Adai'a), de Capella de Ministrers.



Oh, València! Tu no ets tu Ibn Jafáya
Oh, València!
en les teues terres
s'han comés barbaritats;
la destrucció i el foc
han esborrat la teua bellesa.
Ets una terra assolada per les catàstrofes:
la fatalitat sempre s'ha obstinat
a destruir-te.
La mà del fat
en la teua plaça major ha escrit:
"Tu no ets tu,
ni els teus llocs són els que jo conec."


I també la visita al bloc del poeta Salvador Jàfer, Poesia araboandalusina

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Sensacions, símbols i flors


No, encara no hem vist a classe Mercé Rodoreda, però he vist aquest article a InfoMigjorn i he pensat que us podria ser útil.
"MERCÈ RODOREDA: SENSACIONS, SÍMBOLS I FLORS"
Josep Maria Corretger i Olivar

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Amunt, ànima forta!

Ací teniu la versió del Pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera, que fa Maria del Mar Bonet.

I ací la versió de La Balenguera, de Joan Alcover, que fa... sí, sí, Chenoa (encara que la més coneguda també és de Maria del Mar Bonet)

En musicadepoetes trobareu moltes altres poemes musicats de Joan Maragall, Maria Antònia Salvà, Gabriel Alomar,

Xocolata desfeta

(imatge: flickr.com)
RELAT
Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l'aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: "Jo també sóc de Cassà de la Selva" i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me'l a la panxa.
Em vaig despertar dos dies més tard, a l'hospital. Prop meu, un policia d'uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: "Somreia, mentre us apunyalava?"
Joan-Lluís LLUÍS. Xocolata desfeta. Exercicis d'espill

Alguns dels vostres exercicis d'estil / d'espill per a classe estaven molt bé. Perquè no n'hi incloeu algun?



Contra la ignorància, imaginació

Com cada 31 de juny, anava a llepar una banyera de xocolata desfeta al sostre del carrer Petritxol. Però no vaig poder pujar més amunt de la porta número disset de l’edifici de 50 pisos cap avall, ja que la Julia Roberts em va aturar, amb un aire negre. Anava vestida de iogurt de fresa, duia els cabells blaus de Marge Simpson i conduïa una aspiradora. Va cridar: «No en volem cap que no estiga borratxo, no en volem cap que no estiga bufat» i, sense deixar-me temps per gravar-la amb la meua càmera d’últim model de l’any 1620, va treure una cullera de la mànega i va clavar-me-la al melic.
Em vaig despertar dos minuts més tard, a Disneyland. Prop meu, Mickey Mouse vestit d’uniforme semblava vigilar-me. La seua primera pregunta va ser: «quan va somriure, no et vas fixar que li faltava una dent?»
Cristina Verdeguer 2n Batx-A

divendres, 1 d’octubre del 2010

Literatura i gastronomia


Què tenen a veure l'una amb l'altra?
I per a tu, què és la literatura? Amb què la compararies?
Ací teniu una imatge ben suggerent; d'un poeta, clar.
Els gèneres literaris tenen la seua correspondència justa en la gastronomia, que és la forma justa de beure i menjar adobada per a la satisfacció dels sentits. Així una novel·la és com un menú complet, morós i variat, amb postres, sobretaula i algun licor digestiu. La poesia brilla de tant en tant a l'interior d'una copa de bon vi anyal, amb les seues iridiscències enigmàtiques, passa com una olor que evoca frescor de roures i s'immortalitza en el paladar en la forma d'un vers impossible d'oblidar. La tapa, en canvi, aqueixa meravella del minimalisme, és breu i rotunda com un aforisme o una sentència.
Manel Rodríguez-Castelló, Els dies contats