dilluns, 22 d’abril de 2013

'Escrache'


'Escrache' 
Sus Martí. Correcte.cat. / 8.04.2013  núvol.com
Sus Martí, responsable del portal Correcte.cat, fa un primer recull de la disparitat d’opinions i solucions que han adoptat lingüistes i mitjans de comunicació davant l’aàrició del mot ‘escrache. No hi ha un equivalent clar en català i és un campi qui pugui. 


Aquests darrers dies, s’ha posat de moda usar a tort i a dret el mot escrache, que a l’Argentina utilitzen quan es refereixen a la denúncia popular en contra de persones acusades de violacions dels drets humans o de corrupció, que es fa amb actes com pintades, cants o segudes davant del seu domicili particular o en llocs públics, segons explica el Termcat que, al mateix temps, ens diu que, en català, no hi ha un equivalent directe d’aquesta forma i recomana l’ús de formes descriptives com ara assetjament públic, pressió pública o escarni i, si escau, precisar si aquesta situació es dóna a la feina o a casa, per exemple.
L’ús d’escrache ha comportat discussions a la xarxa i ha entretingut alguns autors que han escrit articles per defensar-lo com a neologisme o rebutjar-lo en benefici d’alguna forma genuïnament catalana. També els mitjans de comunicació discrepen i cadascun utilitza la forma que li ha semblat més convenient.
Albert Pla Nualart s’ha pronunciat a favor d’adoptar le terme escrache a l’Ara a l’article ‘Escrache’ o escarni (30/03/13) També a l’Ara, Ferran Sáez Mateu ha publicat un altre article, ‘Escrache’: primera part (03/04/13), en què es decanta pel mot argentí, al·legant que defensa escrache com defensa el tango i el mate, altres mots argentins que han arrelat a Catalunya.
A Twitter també se n’ha parlat molt.
 I, finalment, hi ha la decisió dels serveis lingüístics dels diaris: els d’El Punt Avui han decidit que usaran mots catalans i que, en casos en què no ho puguin evitar, hi posaran ‘escrache’, entre cometes; els de l’Ara, escrache, així, com si fos una paraula ben nostrada; pel que fa a El Periódico i La Vanguardia, s’han decantat per escrache i assetjament, respectivament. De TV3 i Catalunya Ràdio, en tenia dubtes, però m’han sorprès perquè d’una banda accepten mots com *vivenda i, de l’altra, ara, l’Ésadir apunta a escarni. Vist això, que només pretén ser un resum de la diversitat d’opinions davant l’arribada d’un mot nou en l’àmbit de la llengua catalana, es pot dir que guanya la tendència a adoptar escrache per sempre més, sense ni tan sols fer l’esforç de provar si una de les propostes del Termcat té bona acceptació entre els usuaris i descriu els fets d’una manera més o menys fidel a la realitat. Ens costa molt poc decidir que no tenim una llengua prou rica per explicar tot el que passa al món (ara, amb l’escrache, el món és casa nostra, també). Ens costa molt poc decidir que la paraula que ens arriba d’una altra llengua és tan perfecta que també és insubstituïble. I, de veritat, no puc entendre com, d’una banda, plorem quan algú proposa que Catalunya tingui cooficialitat de llengües i, de l’altra, sempre ens agrada més allò que ens ve de fora.
No puc acabar de fer aquests comentaris sense posicionar-me: Julià de Jòdar diu que la meva tria és moral, no filològica i jo dic que la meva tria és moral i filològica.

La llengua i la rosa.


23 d'abril. Sant Jordi. Dia Internacional del Llibre