dijous, 20 de desembre del 2012

Rebel·lió a les aules

EL PUNT AVUI divendres 7 de desembre del 2012
La geminada per excel·lència 
Núria Puyuelo
En català, així com en llatí i italià, tenim tota una sèrie de paraules que s’escriuen amb ela geminada i que s’haurien de pronunciar duplicant el so de la ela. Ara bé, tot i que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) recomana repetir el so, no s’acostuma a pronunciar la geminació i per aquest motiu la ela geminada acaba essent un problema per a molts estudiants de català, perquè el fet que una paraula dugui o no la ela geminada no depèn d’una regla ortogràfica, sinó respon a criteris etimològics. Mil·lenni, sol·licitar, til·la, cancel·lar, cèl·lula, varicel·la en són només alguns exemples. També hi ha paraules amb l·l d’origen culte emparentades amb mots que duen ll: coral·lí (corall); maxil·lar (maixella); metàl·lic (metall); capil·lar (cabell), etcètera. També hi ha alguns mots que sempre fan ballar el cap i que els professors inclouen als exercicis de la ela geminada per embolicar la troca: celebració, solucionar, revelar, elaborar, miler, seleccionar… tots ells amb una sola ela.
Durant un temps la ela geminada es va escriure amb un guionet (l-l), però finalment es va imposar la grafia del punt volat amb l’edició el 1913 de les Normes ortogràfiques, d’Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, que van tenir l’aval de l’IEC. Ara, un segle més tard, s’ha posat en marxa una campanya per internet per a la normalització tipogràfica de la ela geminada en l’entorn digital, que pretén evitar els usos erronis del punt volat a la xarxa –com per exemple les grafies l.l, l-l o l·l–. El projecte té el suport de l’IEC i la col·laboració d’institucions compromeses amb la llengua, com la Fundació puntCat.
Sabíeu que… La ela geminada, igual que els dígrafs dj, ds, tg, tj, ts, tz, ix, rr, ss, se separa sil·làbicament quan es parteix el mot a final de ratlla (col-le-gi / cel-lo-fa-na / go-ril-la).

elcorrector.cat

trànsit, tràfic i tràfec

 Levante-EMV divendres 7 de desembre del 2012
Trànsit, tràfic i tràfec 
J. Leonardo Giménez
rebeldesmarketingonline
 “Eixirem quan amaine el tràfic”, diu el meu amic Voro mirant des del finestral d’una cafeteria de vora carretera, en l’autovia Albacete-València, infestada de cotxes i de camions circulant. Com que és bastant primmirat per a tota classe de precisions, incloent les terminològiques, Lola, la seua dona, punxa com és, li diu: “Com saps que hi ha tràfic? Tu veus els traficants? Voret es veu pillat i rectifica: “Eixirem quan amaine el trànsit”. Eixa és una interferència empobridora, que està guanyant terreny a “trànsit”, que és el terme tradicional que hem usat en esta llengua per a definir la ‘circulació, moviment de persones, vehicles, per carrers i vies públiques, moviment d’embarcacions o d’avions, de ferrocarrils, etc.’, entre altres accepcions de sentit figurat. En valencià “tràfic” és ‘comerç, activitat desplegada en l’intercanvi de mercaderies entre països, poblacions o individus’. En castellà té eixe significat, en la primera accepció, però també el té referit a la circulació, sentit que ha anat imposant-se en la parla valenciana de les ciutats grans i degent jove; però, com que és un calc innecessari, cal recuperar i/o refermar l’ús de “trànsit” per a la circulació. El terme “tràfic”, a banda la interferència que causa, té mala nota, perquè s’associa sovint a accions il·legals i/o a pràctiques de corrupció, com ara tràfic de drogues, de blanques, d’esclaus o d’influències, però no necessàriament té connotacions negatives o immorals, perquè l’activitat comercial lícita també és tràfic. I l’organisme que s’encarrega d’ordenar la circulació de vehicles, de concedir els permisos per a circular i de posar-nos multes és la Direcció General de Trànsit, i no de Tràfic, en esta llengua.
Paregut morfològicament a este últim terme, tenim el de “tràfec”, que també implica moviment o acceleració, però d’un altre caire. Entre altres sentits, semblants entre si, fa referència l’acció o accions d’una persona que es mostra inquieta, que vol intervindre en tot, que no sap estar-se sense fer una cosa o altra: “El teu fill té molt de tràfec hui, no para!”; és també l’acció de trafegar o atrafegar, de moure o mudar coses d’un lloc a un altres, de vegades repetidament: “Els veïns estan tot el dia de tràfec, canviant mobles i fent soroll, no paren!”. Per tant, “trànsit” per a transitar; “tràfic” per a traficar I “tràfec” per a trafegar o atrafegar.

dilluns, 10 de desembre del 2012

Que no ens retallen la llengua

Castelló per la llengua
 dissabte 15 de desembre
"Si una llengua es perd, es perd una manera de veure el món."
Bernat Joan i Marí


dimecres, 5 de desembre del 2012

Vicent Andrés Estellés, cronista de records i esperances

Vídeo de Dossiers, Canal 9. "Estellés, poeta de meravelles".
---------
València recorda Vicent Andrés Estellés amb una exposició que inaugura l'any dedicat al poeta 
'Cronista de records i esperances' repassa la trajectòria personal, literària i el compromís de qui ha estat considerat el millor poeta valencià des d'Ausiàs March 
ARA / ACN València 27/11/2012
Vicent Andrés Estellés El Centre del Carme de València inaugura aquest dimarts l'exposició 'Vicent Andrés Estellés. Cronista de records i esperances', organitzada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La mostra, que es podrà veure fins al 17 de febrer, enceta els actes de l'any dedicat al poeta en el 20è aniversari de la seva mort. Entre els diversos homenatges s'inclou la publicació d'un còmic per divulgar la figura del poeta entre el públic infantil, un documental, la publicació d'un itinerari 'La mirada d'un poeta. La València de Vicent Andrés Estellés', l'antologia poètica 'El mural del País Valencià' així com l'edició d'un CD amb una antologia dels poemes musicats per diversos artistes. L'exposició 'Vicent Andrés Estellés. Cronista de records i esperances' s'inicia amb un repàs fotogràfic de la vida del poeta des de la seva infantesa fins a la seva mort. Imatges de l'Estellés petit donen pas a d'altres en què es pot veure el seu creixement físic i com a poeta. Recitals i homenatges, així com actes de compromís polític al costat de Joan Fuster i altres figures de la transició al País Valencià i, finalment, imatges del seu multitudinari soterrament a Burjassot.
A la mostra també s'hi poden trobar manuscrits, objectes personals, diversos premis rebuts, entrevistes als mitjans de comunicació, tots els llibres editats fins al moment, una selecció dels poemes seus que s'han musicat, així com cartells d'homenatges, retrats, dibuixos i una estàtua.
Els assistents també poden escoltar els poemes d'Estellés recitats en vídeo, i també veure una entrevista de TV3 realitzada per Josep Maria Espinàs o l'especial del programa 'Dossiers' de Canal 9 dedicat al poeta. L'apartat audiovisual es completa amb les cançons sobre els versos d'Estellés, que es poden escoltar a través d'un reproductor.
Buscar la foto fixa d'Estellés 
Durant la presentació, el comissari de l'exposició, Josep Palomero, ha explicat que s'ha volgut mostrar "una foto fixa de qui va ser Vicent Andrés Estellés i què va fer". Com a resposta a les preguntes dels mitjans, Palomero ha defensat que la mostra no defuig el compromís polític del poeta i ho ha exemplificat en les diverses fotografies a manifestacions i actes polítics.
Tot i així, el comissari de la mostra ha defensat que Estellés "no és un poeta polític, és un poeta". Palomero ha dit que sovint es té "una imatge distorsionada" de l'autor de qui va escriure 'Assumiràs la veu d'un poble'. En la seva opinió, Estellés escriu 'El mural del País Valencià' i això fa que sigui percebut "com un poeta més compromès".
Alhora, el comissari de l'Any Estellés, Manuel Pérez Saldanya, ha definit el poeta com "un creador de lectors de poesia, de lectors en valencià i de lectors de poesia en valencià" i també "una persona compromesa amb la llengua, la cultura i la història, un forjador d'identitat".

Estellés es reivindica 
L'exposició ‘Vicent Andrés Estellés, cronista de records i esperances' acosta de manera polièdrica la trajectòria del poeta 
El Punt Avui, 28/11/12 - València - 
Tere Rodríguez Tweet
Vicent Andrés Estellés ix de l'oblit institucional a què l'ha sotmès la Generalitat Valenciana des de la seua mort, ara fa vint anys. En commemoració de l'efemèride, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) –entitat dependent de la Generalitat– va iniciar ahir l'Any Estellés, amb la inauguració de l'exposició Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d'esperances que es podrà visitar al Centre del Carme de València fins al 17 de febrer del 2013. Com es va encarregar de subratllar Carmina, la filla d'un dels poetes contemporanis més importants, “feia falta el suport de l'administració al treball del meu pare, perquè fins ara ha sigut el poble el que ha fet possible el seu reconeixement”.
L'exposició és el primer acte d'un ambiciós programa d'activitats en què es reivindicarà el triple vessant de qui va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i mereixedor de la Creu de Sant Jordi (1982). Tal com va explicar el president de la comissió de l'Any Estellés, Manuel Pérez Saldanya, Estellés “és un creador de lector de poesia i de poesia en català, cosa que mostra el seu compromís amb la llengua; és un forjador d'identitat precisament pel seu compromís amb la llengua i la cultura; i també és un creador de persones fortes per la llengua i la cultura d'aquest país”, va dir en el seu discurs.
La mostra també recull, això sí que de manera molt marginal, el vessant més polític d'Estelles. “Malgrat ser un home compromès, Estellés no fou un poeta polític, sinó un poeta”, va advertir el comissari de l'exposició, Josep Palomero. Com a complement d'aquesta exposició, que viatjarà arreu del país, s'ha dissenyat una ruta per València que s'acompanyarà de la guia Mirada d'un poeta, que ofereix una nova visió de la ciutat, on els versos de l'autor del Llibre de meravelles es transformen en imatges que il·lustren situacions i històries viscudes. També s'ha editat material didàctic per al món educatiu, que inclou un còmic per als més menuts i una guia per als estudiants de secundària, com també un volum, encara en procés, que tracta d'aprofundir des de la investigació en la seua obra. Completa l'any l'edició d'una antologia en format CD.
Demà serà una cançó', el CD recopilatori 
Juntament amb la guia La València d'Estellés, l'AVL trau a la llum una antologia de poemes musicats de Vicent Andrés Estellés amb el títol de Demà serà una cançó. Josep Vicent Frechina, autor del llibre La cançó en valencià, ha estat l'encarregat de seleccionar i coordinar les vint peces que formen part d'aquest treball, que s'ha editat en format CD. Tal com es va recordar en la presentació de l'any que es dedica al “millor poeta valencià des d'Ausiàs March”, en paraules de Pérez Saldanya, els poemes de l'escriptor de Burjassot (l'Horta) han servit per crear al voltant d'unes dues-centes cançons, cosa que el converteix “en un del poetes més musicats”. I això és possible, segons apunta Frechina, “a la qualitat líquida dels seus poemes, que permet adaptar-los a qualsevol partitura”. La compilació comença amb Els amants, d'Ovidi Montllor, i dóna cabuda a Maria del Mar Bonet i Al Tall, amb Bolero de l'Alcúdia, Miquel Gil, que musica La rosa de paper, o M'estime el meu país, de Lluís Miquel.

Vídeos de l'exposició de Vicent Andrés Estellés

http://www.avl.gva.es/ad/poema2.ogv

http://www.avl.gva.es/ad/recorregutExposicio.ogv


A més a més de visitar l'exposició, farem una ruta poètica. 
Ací teniu els poemes.

I ací el recorregut.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Sentit propi i figurat

Gràcies a la Jornada Centenari Pere Calders celebrada a la Universitat de València dijous passat, he descobert aquesta interessant entrada sobre l'humor català

Carner, l'obvietat i la ironia


Es tracta del pròleg a L’any que ve, de Francesc Trabal, un llibret d’acudits il·lustrats que va veure la llum el 1925. Carner parla d’una colla d’escriptors i dibuixants sabadellencs, als quals anomena “Confraria de l’Humor Suprasensible”, i dóna compte de l’existència d’un “Humor [català] Indeliberat, Difós, Secret, dins l’Automatisme Tradicional de les Paraules Òbvies”. Un humor que consisteix a fer de l’obvietat una paròdia d’ella mateixa. El volumet n’és una mostra eloqüent. Carner ho argumenta així: “Els Castellans són, cadascú, Tot-un-Cavaller. Els Bascs són Tot-d’una-Peça. Els Aragonesos són Francs. Nosaltres encara som pitjor: som Obvis. La ironia en nosaltres és un instint compensador, una defensa natural contra l’elefantiasi insuportable de la nostra Obvietat”.

Concordança HAVER-HI

ARA dijous 22-23-26-27 de novembre del 2012 
UN TAST DE CATALÀ 
La concordança d''haver-hi'
Albert Pla Nualart
Dedicaré a aquest tema alguns tastos perquè considero que exemplifica molt bé què pot passar quan, en criteris de correcció lingüística, posem els prejudicis per sobre de la intuïció.
Si ara us pregunto "Què és més correcte: hi ha moltes raons o hi han moltes raons ?", la majoria triareu la primera opció. Alguns perquè tot i que dieu hi han sabeu que la norma prescriu hi ha; d'altres, els més joves, perquè l'estàndard que diu sempre hi ha és el medi on heu crescut; i uns tercers, ben pocs, perquè el vostre dialecte no fa aquesta concordança.
En efecte, aquesta és la norma que ha triomfat i la que seguim la gran majoria de mitjans. I ara no us faré ballar el cap propugnant que la canvieu, però (com en altres casos) sí que crec que, si la poguéssim establir de nou situant-nos a principis del XX, seria més assenyat preferir la concordança, com va acabar mig reconeixent el mateix Fabra.
Perquè, per ironies del destí, la norma es va crear -com ens explica molt bé Joan Solà- per reprimir la catalanada consistent a escriure i dir "Allí habían dos " o "Siguen habiendo problemas" en lloc de "Allí había dos " o "Sigue habiendo problemas ".
Tant insistien les gramàtiques castellanes del XIX publicades aquí a reprovar aquest vici que l'estigma va arrelar en el nostre inconscient i els gramàtics catalans van repetir, per pura inèrcia, que fer concordar haver-hi era incorrecte.
No es paraven a pensar que si la majoria de catalans cometien aquell error en castellà era precisament perquè es tractava d'un tret genuí i diferencial de la seva llengua. Demà veurem com al principi Fabra també va caure en el mateix parany i com va anar canviant d'opinió amb el pas del temps.
nightdeposits
 Fabra, en una conversa filològica del 1923, denuncia dos defectes en l'ús d'haver-hi: la concordança que trobem a "Hi han quatre homes" i l'absència d'hi a "No pot haver res que l'interessi tant".
Diu que aquest segon defecte es deu a la imitació de l'espanyol, però que, en canvi, el primer és "d'origen popular". I enlloc explica per què aquesta concordança, que a principis del XX la gent feia parlant i sovint escrivint, l'hem de considerar un defecte que cal corregir.
La curiosa paradoxa és que de les dues correccions que proposa la segona impedeix que imitem el castellà i la primera ens força a imitar-lo. En aquest últim cas, com vam veure ahir, hi pesava l'estigma social que associava concordança a incultura, però -el detall és crucial- no pas en l'ús del català sinó del castellà.
Fabra no en torna a parlar fins a un curset del 1934, quan la qualifica de "no acceptada literàriament", però en els tres cursets posteriors la defensa cada cop més decididament, tal com explica Solà al volum 6 de Pompeu Fabra. Obres completes .
Finalment, a la seva gramàtica pòstuma -publicada per Teide el 1956, vuit anys després de la seva mort-, diu que "no hi ha cap raó prou forta per què no puguin ésser admeses" construccions com "Hi han dos homes", fins aleshores considerades incorrectes.
Això últim, però, no ho deia la gramàtica de Teide. Una nota a peu de plana ja advertia que algú, en nom de l'IEC, havia deixat el text "essencialment intacte". Aquest algú era Joan Coromines, que ho va convertir en "potser algun dia s'hauran d'admetre".
I és que en ple franquisme, ningú tenia dret a qüestionar Fabra, ni tan sols ell mateix.

Divendres vèiem que la posició de Fabra sobre la concordança d' haver-hi havia evolucionat des de veure-hi un defecte -en la línia de la tradició gramatical de l'època- fins a defensar-la, contradient un IEC poc disposat a deixar-li revisar la seva pròpia doctrina.
Rere aquesta evolució, hi havia una millor comprensió de la llengua i -més concretament- una genial i avançada distinció entre dos tipus de verbs intransitius que fins aleshores es confonien: "El nen plora" i "Ha sortit el tren".
Plora -com corre, neda o crida - expressa una activitat del subjecte. Surt -igual que arriba , ve o creix - expressa un canvi d'estat del subjecte.Si crido estic fent alguna cosa. Si creixo , en canvi, més que fer alguna cosa, em passa alguna cosa, sóc més pacient que agent.
La distinció pot semblar subtil però té importants conseqüències sintàctiques que permeten afirmar que el subjecte de verbs del tipus arribar, venir, sortir o créixer té una naturalesa híbrida, a mig camí entre el subjecte i l'objecte directe.
Com l'objecte directe, sol ocupar una posició postverbal i pot ser pronominalitzat amb en. Igual que dic "D'amics teus en veig molts", puc dir "D'amics teus en vénen molts". En canvi, no ens sona igual de bé "D'amics teus en corren molts".
Però, com el subjecte, concorda en nombre i gènere amb el verb. En estàndard, frases com "Ha arribat turistes" o "Ha sortit tres trens" són agramaticals. Demà veurem que això no és així en tots els dialectes.
I el que Fabra va entendre al cap dels anys és que haver-hi tenia prou en comú amb arribar, sortir o venir perquè fer-lo concordar pogués ser considerat un fenomen plenament genuí.

Ahir vèiem que haver-hi forma part d'un grup de verbs en què el subjecte té algunes característiques d'OD, com ara que sol anar darrere el verb ("Ha sortit el tren", "Hi ha el teu amic") o que es pot pronominalitzar amb en ("De trens en surten sovint", "D'amics teus n'hi ha(n) uns quants").
Això també passa amb el subjecte de l'anomenada passiva pronominal ("S'ha(n) d'elegir dos delegats", "Se n'ha(n) d'elegir dos") o amb verbs com caldre ("Calen dos delegats", "En calen dos").
En tots aquests casos el caràcter híbrid, entre subjecte i OD, del nom que va amb el verb fa que la concordança vacil·li o variï dialectalment. Segons afirma Solà, els dialectes nord-occidentals que no fan concordar haver-hi ni la passiva pronominal, tampoc fan concordar sempre verbs com arribar o caldre. I, així, diuen: "Aquest any arriba molts turistes" o "Cal uns quants hòmens". Això fa pensar que en el dialecte central i el valencià -en què la concordança és la norma general- convertir haver-hi en una excepció contradient l'ús espontani suposa, a la pràctica, reprimir un fenomen genuí i esperable des d'un punt de vista lingüístic.
Com ja vam comentar, la rigidesa normativa en aquest punt sembla que respon a un estigma heretat de les gramàtiques castellanes i, de fet, ens obliga a imitar el castellà. Es tracta, però, d'un d'aquells casos en què la norma ha penetrat tant que una marxa enrere unilateral fa més mal que ve. Hauria de ser el mateix IEC qui, en la futura i esperem que pròxima gramàtica, la flexibilitzés, de manera que aquell dia en què "potser s'hauran d'admetre" apuntat per Coromines no acabi sent el del Judici Final.

La concordança del verb haver locatiu amb el subjecte Aquesta concordança ha estat estudiada en profunditat pel professor Abelard Saragossà en el capítol 5é del seu llibre Reivindicació del valencià. Una contribució titulat “La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució”.
Editorial Tabarca (València, 2007).
einesdellengua1
einesdellengua2