dimecres, 24 d’octubre de 2012

*barbarismització

Com voleu dir-ho, com caldria dir-ho o *barbarismitzadament?
En aquest enllaç trobareu un article interessant sobre barbarismes.
hutchesons.org

diumenge, 21 d’octubre de 2012

qui mou els fils


LAX'N'BUSTO, Que boig el món

Que boig el món, que no té cap sentit
i em fa pensar: "no sé què hi faig aquí.
Que boig el món, que no el puc entendre mai.
Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop amb tanta força
que et deixa sol en el principi del camí.
Diuen que al món s’hi ve a patir.

Que boig el món, que no té cap ni peus
ni ens deixa tenir el que teníem ahir.
Que boig el món, que no vol aconseguir
per fi esborrar del mapa aquelles coses que menyspreem,
i ens fan sentir mesquins.
En la distància està el secret,
callat, ocult, pacient, discret.

Per art de màgia baixem com l’aigua i,
a cada obstacle, refem com si res el camí,
construint a mida el destí.

A contracorrent, de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell  que no tens res a perdre,
res a perdre res, res a perdre.
 Boig, el món és boig,
però és nostre i és el millor d’entre els possibles.

Que boig el món, que em fa anar amunt i avall,
i és tard quan veig que molt pitjor estic jo.
Que boig el món, on podem creure en més d'un déu,
i això ens obre les ales de la vanitat,
podem ser injustos i malvats.
Però el pitjor és no saber mai qui mou els fils al teu terrat.

... una llengua d'aigua i terra

Papallona. Pa-pa-llo-na. I al cor li creixen unes aletes minúscules que l'eleven i el transporten. Vermell: esclat de magranes en la boca. Xiuxiuejar: es confessa el vent. Mandonguilla: boleta de riures saltarins. Llesca: carrer acabat d'arruixar. Aquesta és la meua llengua. Cada paraula és un corrent d'aigua on s'hi mullen, barrejats, tots els sentiments: el toll menudet que conserva una bella grafia que ja no és; el torrent que afaiçona formes noves; la mar que arrecera antics mots perlats... Vinc d'una llengua d'aigua i de terra, alhora mullada i seca, alhora viatgera i arrelada. I ella és la que m'atrapa i em gira de l'inrevés, la que m'exposa al món, la que ha esdevingut el cordó umbilical que m'unix, indefugiblement, amb tot allò que vull ser i que vull que siga. I em sent immensament rica per posseir-la. No em cal res més per ser. Ni per estar. No em cal res més, ministre Wert.
Maria Jesús Bolta

dijous, 18 d’octubre de 2012

"False friends"

UN TAST D'ANGLÈS
Albert Pla Nualart 
Macedònia de 'false friends' 
El seu actually no parla d'ara, vol precisar. Els arguments no són mai tranquils. Qui va de candid és sincer, no innocent, i el casual vesteix informalment. Ara, què pots esperar quan al bus revisa els bitllets el conductor i en marxa?
Confonent nas i cul, el constipated va restret. Si us demanen date és que els feu el pes. Però no n'espereu demonstrations si no és al carrer amb pancartes. Val més que us decebin que be deceived però si ho fan encara bo si només acaben embarrased.
El seu disgust és sempre fàstic i el seu concepte de divert vol giragonsa. Quan una cosa no els agrada gens escriuen a l'editor, el seu director de diari, perquè periodical és revista.
És una llengua en què l'exit et deixa al carrer i és tan insòlit que en diuen success. Però l'eventual job és una feina permanent i definitiva.
Són tan tímids que introduce és només presentar-se i molest pot ser motiu suficient per anar a la presó. Si us tracten de miserable no us ofengueu: us veuen deprimits com el seu weather. I si diuen que sou sensible és que us troben assenyat. Poseu-vos nerviosos, en canvi, quan parlen del vostre nerve: podria ser el coratge però més sovint és la barra.
Tot és confús quan la library és una biblioteca on et poden dir quiet encara que no belluguis gens, quan els motorists van en cotxe i t'obliguen a pujar al pavement, que és la vorera, i quan, per estrany que sembli, rare és poc fet i en una reunion tots se saluden com si fes anys que no es veiessin.
Només en una cosa són clars i catalans: en aquell rètol que diu "No entry".
 ARA diumenge 24 de juny del 2012


Quin article!

 Que i quin 
 J. Leonardo Giménez 
Fa uns pocs dies vaig anar a un servei públic a retirar una notificació, de la qual ja tenia l’avís, i l’empleada, valencianoparlant i valencianooient des d’abans d’aguaitar a este món, com que no trobava el document, em preguntà: “¿Què dia va rebre l’avís?”. El verb el digué perfectament, però eixe “què” davant d’un substantiu, normal i corrent, em va danyar colpir. Hauria d’haver dit, com és ben natural i notori: “Quin dia va rebre l’avís?”. La interferència (la substitució de “quin” per “què”) m’alarmà, perquè la xica que m’atenia, a més de ser una bona lectora en esta llengua, és d’un poble mitjà on en castellà només parlen, habitualment, el capità de la Guàrdia Civil, algun agent més de la Benemèrita i pocs més.També hi ha un polític (i docent) que ara i adés cau en eixe error quan discursa. “Hem de tindre clar *què coses diem i *què projecte proposem”, li vaig sentir dir no fa moltes setmanes, reincidint en unes errades que ja són clàssiques en ell. En canvi, quan parla col·loquialment diu els “que/què” i els “quin/a i “quins/quines” com toca. Enric Valor, en Millorem el llenguatge va dedicar una molt bona aclaridora lliçó a eixa interferència, però al final deia que això “generalment no ho diuen més que aquelles persones que no han aprés l’idioma en la seua infància”. El mestre Valor potser tenia raó quan va escriure les mencionades lliçons, però ara, 33 anys després, eixa interferència del castellà afecta alguns/unes valencianoparlants que ho són des que començaren a xarrotejar, com els esmentats.
 Davant de substantiu direm “quin, quina, quins, quines”, “quin cotxe tens?”: “Quina por que em fan els maleïts mercats”, “No sabem quins temes l’interessen”, “Quines xiques més templades!”. En castellà totes eixes frases comencen únicament amb “que”. Però davant d’adjectiu o d’adverbi sí que hem de dir “que”: “Que valentes eren les sufraguistes!”, “Que bona era la meua iaia Maria!, “Que bé que escriu la meua xica!”, “Que malament hem quedat! Cal, per tant, no cedir a eixe reduccionisme que empobrix la nostra parla i expressivitat. No obstant això, hi ha el cas d’algunes expressions exclamatives en què sí que diem, sense que represente cap interferència, “que” davant de substantiu, com en “No sé què dimonis vol”, “Li he dit que no, ¡que collons!, estic fart!
 Levante-EMV divendres 5 d'octubre del 2012
vectorizados.com

dimecres, 17 d’octubre de 2012

El Micalet parla de llibres



Intersindical Cultura i la Societat Coral el Micalet han creat l’activitat EL MICALET PARLA DE LLIBRES, amb l’objectiu de promoure la lectura i amb el desig de reunir moltes persones per a parlar-ne, en molts casos amb la presència de l’autor o de l’autora.
Han elegit unes novel·les en què la ciutat de València és present, un poemari i una obra de teatre. L’activitat està oberta a totes les persones que hi vulguen participar i, si és possible, s’hagen llegit el llibre.
Els encontres tindran lloc a la Biblioteca del Micalet, en el carrer Guillem de Castro, 73, de València. Es parlarà de les obres següents:
3 d’octubre, EL MUT DE LA CAMPANA, de Josep Lozano. Editorial Bromera. Amb la presència de l'autor.
17 d'octubre: JOC DE DOS, de Rosa Roig. Editorial Germania, amb la presència de l'autora.
19 de desembre: QUAN DEIXÀVEM DE SER INFANTS de Gemma Pasqual, Editorial Barcanova.
23 gener 2013, INQUISITIO, d’Alfred Bosch, editorial Columna
6 de març: VIDES DESAFINADES de Xavier Aliaga. Editorial Edicions 62.
10 d’abril, ELS TREBALLS PERDUTS, de Joan F. Mira, Editorial Proa
15 de maig, GRÀCIES PER LA PROPINA, de Ferran torrent, Editorial Columna
29 de maig: DONES DONES DONES, de Manel Molins. Editorial Tres i Quatre.

divendres, 5 d’octubre de 2012

Treballeu l'idioma amb amor



Treballe amb molt d'amor un idioma
que em serà molt censurat de vegades.
Ho pense, ho sé, i no em puc aturar,
car he de dir coses molt necessàries
per al futur de l'idioma que empre.
Vindrà un jorn que ho reconeixeran.
Em buscaran, però no em trobaran.
Llavors diran, però en vers: quina pena!

7 d'Estellés, poemes musicats per Bertomeu

No sigueu rucs!

A 2n ESO estem estudiant la polisèmia i hi ha un exercici amb els noms dels animals. Al blog picalapica he trobat un article ben interessant, amb la cançó "Armengol", dels Amics de les Arts




ARMENGOL
S’acaba un dia poc normal,
aparca el toro i ai quin mal!
diu l’Armengol aquest ull de poll…
Els seus companys per carretera,
munten un "pollo" de primera
i ell a la mina, que és un gallina.
Mentre es descorda la granota,
diu: avui no ficaré la pota
salvar la pell, trobar un camell.
Que no me’l citi en un pas zebra,
que no li doni gat per llebre,
que l’endemà ja afluixarà.
I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
perd un cargol pobre Armengol.
I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
i es torna mico, per un bon pico.
I arrenca lent el dos cavalls
a la ràdio hi fan lluita de galls
i a l’escarabat del seu costat
jeu un goril·la amb tres lleones
si que estan bones les cabrones.
I ara va i plou, toca’t un ou.
I quan de lluny sent marrameu
mira el retrovisor i veu
l’abric de Marta i aquella carta
que diu "tornem a començar"
que vas ser ruc de no enviar
ai la cangur, la vaig liar…
Que ara em controlo la cigala
juro que li he tallat les ales.
Quin semental, el meu pardal!
 I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
perd un cargol pobre Armengol.
I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
i es torna mico, per un bon pico.
En un carrer a la Guineueta
hi ha cosa fina, cosa neta.
Gripau babau (eh!) es diu el cau (ah!).
L’amo és un gos i se li atansa
és que cobra el cavall amb pasta gansa.
Has vingut sol? Sí. Ves a fer un volt.
Sortint “un pez llamado Wanda”
sona de dins d’un Seat Panda.
L’has de seguir com un dofí.
I en acabat cantar-li a pèl Ulisses
i Floquet al cel.
Ei camallarg, xuta’t al parc.
Entre la gespa, zum-zum de vespa,
vola pel mar amb un jaguar
i fa flamenc amb un elenc
d’amics del Cobi allà a Nairobi.
I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
perd un cargol pobre Armengol.
I quan té el mono de cavall,
en el seu cap quin guirigall,
 i es torna mico, per un bon pico.

Se us n'ocorren altres?  (Ser una formigueta, ser un xaiet, ser un porc, estar com una cabra...)

dijous, 4 d’octubre de 2012

El catanyol es cura

El català oral i escrit està farcit d’interferències del castellà. Alguns barbarismes són fàcilment detectables (liar, bueno, desperdici...) però n’hi ha d’altres que conviuen camuflats en la llengua, com ara exitós, bronca i a mida que.
Mes enllà dels castellanismes vinculats al lèxic, la llengua també se serveix d’interferències sintàctiques i morfològiques, que sovint passen més inadvertides per als parlants. És el cas de la deute o ho parlem, quan en català el deute és masculí i parlem d’una cosa, i per tant direm que en parlem. Aquest català, ben viu sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, és conegut popularment com a catanyol, un terme format pels mots català i espanyol. Per combatre’l acaba de publicar-se un manual pràctic que inclou prop de 500 interferències extretes de la vida real, de converses anònimes de carrer, dels mitjans de comunicació, i documentades i recollides pel filòleg Pau Vidal, El catanyol es cura (Barcanova, 2012)
El llibre no pretén ser un diccionari que es limiti a donar una llista d’equivalències entre el catanyol i el català correcte, sinó que va més enllà i ofereix exemples pràctics acompanyats d’explicacions, com ara que “en català ens donem la mà, donem les gràcies i moltes altres coses, però els petons els fem”, “fem un pas”, i no “donem un pas” com en castellà.
L’autor també recopila alguns mots admesos per la normativa però que segons el seu parer són “blasmables”, com ara tenda, quan ens referim a la botiga; mudar-se, en el sentit de canviar de casa; prendre una dutxa, quan ja tenim el verb dutxar-se, i per complet quan en català ja tenim la locució del tot o l’adverbi completament.
Sabíeu que... Els jocs i els esports s’escriuen amb preposició i sense article. Per exemple, “jugar a bàsquet” i no “jugar al bàsquet”. Només hi ha alguns jocs de cartes que trenquen la norma, com ara “jugar a la brisca .

EL PUNT AVUI divendres 14 de setembre del 2012, "Posem remei al ‘catanyol’?", Núria Puyuelo

Joan Fuster - 9 d'Octubre




manifest

La tornada a l'escola

La tornada a escola 
J. Leonardo Giménez

imatge: xtec
L’inici del curs escolar propicia els anuncis de venda de llibres, material, etc. Traduït directament del castellà, n’he vist un en un diari digital que diu “LA VOLTA AL COL·LE”. En un primer moment u pensa que és una cursa o marxa a peu, pegant-li la volta a l’escola, però, quina carrera més curta!, només al recinte escolar, ni tan sols al barri. Malauradament ens hem acostumat a les interferències procedents de la llengua veïna i d’algun altre poderós idioma i, per tant, sabem què han volgut dir, retolant d’eixa manera, però l’anunci citat té molt poc de valencià, encara que està escrit sense cap falta ortogràfica ni morfològica ni sintàctica. És com quan algú ens diu que colga el telèfon quan no pretén fer cap clot per a colgar-lo, sinó que simplement el vol penjar, encara que siga figuradament. Però en el cas de “La volta al col·le”, pitjor, perquè la destrossa lingüística és més greu, ja que el sintagma citat conté un error semàntic i un calc i empobriment lingüístic innecessaris. Si un iaio o una iaia, finats fa només cinquanta anys, alçaren el cap, primer que res preguntarien què és això del “col·le”, perquè sempre s’havia dit “escola” als centres on s’impartix l’ensenyament primari o bàsic. Quan algú els haguera explicat eixe innecessari calc abreviat, seguidament pensarien el que hem dit al principi sobre fer voltes a la redor de l’escola, un trajecte inútil i curt.
Un anunci com el citat, en valencià, ha de dir: “LA TORNADA A ESCOLA”, directament i sense pegar-li cap de volta. I els xiquetes i les xiquetes van “a escola” i tornen d’escola, així, sense article, entenent el terme “escola” com un tot, ‘l’assistència a un centre educatiu dedicat a la infància en general’. Sí que hem de dir l’article quan l’acció la referim a una escola concreta, a l’edifici singular on s’impartix qualsevol tipus d’educació, i que de vegades té el terme “escola” incorporat al nom complet. Són usuals i correctes frases com “L’escola on anava el meu fill és la mateixa que jo vaig anar”, “Vinc de l’escola de la meua filla, de parlar amb la tutora”. I també “L’escola d’idiomes l’han tancada, de moment, per reformes. Com “parar taula”, per a dinar o sopar, i “canviar la taula de lloc”, vaja.
Levante-EMV divendres 7 de setembre del 2012



 Les tornes 
 J. Leonardo Giménez 
dannyarcher
 La setmana passada apuntava, ací mateix, la barbaritat que significava la llegenda “La volta al col·le”, vista en un diari digital, quan no es referia a cap trajecte a la redor de ningun recinte escolar, sinó a “La tornada a escola”. Hui torne a la “volta”, perquè fa uns pocs dies vaig sentir dir un barbarisme del mateix tenor que l’esmentat, o pitjor. En una cafeteria, un client deixa unes monedes per pagar la consumició i se’n va. En adonar-se’n el cambrer, el crida dient-li: “Senyor, espere’s que li done la volta”. El client contesta: “La volta, per a què?, però en vore que l’empleat li tornava els cèntims sobrants de la consumició ja no va continuar interessant-se per l’enigmàtica volta, invocada pel cambrer. Em pose a parlar amb este i l’alabe per parlar en valencià; em diu que és foraster, però que té interés a parlar bé en esta llengua. Si el practica ja està en camí d’aconseguir-ho. Li dic que, una altra vegada que haja d’usar l’expressió que ha provocat l’estranyesa del client, diga: “Senyor, que es deixa les tornes” o “Senyor, que es deixa el canvi”. Per a assegurar-me de la salut de “les tornes”, a l’endemà pregunte a Sònia i a Adrià, dos excel·lents becaris de la “Dipu et beca”, del servei de valencià del meu ajuntament, com dirien “la vuelta”, en el sentit de devolució de diners sobrants, i els dos, a l’uníson, exclamen: “Les tornes”. Un 10 en genuïnitat.
 Però els diccionaris de referència no arrepleguen eixa locució exactament amb l’accepció esmentada. Sí que ho fa el de la RACV. La majoria de reculls lexicogràfics no inclouen eixe sentit, i els bilingües castellà-valencià (o català), de “vuelta” (de tornar diners), traduïxen tan sols“canvi”. Bé, la gastarem com a sinònima, però la locució genuïna, en bona part del territori valencianoparlant, sempre ha sigut “les tornes”. Quan ma mare, de menut, m’enviava a la botiga que comprara alguna cosa, i jo, amb la intenció de fer cisa, no li tornava els xavos o pessetes sobrants, em deia: “Ei, les tornes que vinguen ací”.
Dic que “canvi” és correcte també, perquè ho diuen els diccionaris, i també s’hi diu, però no deixa de semblar un manlleu castellà prescindible. Esperem que el futur DNV de l’AVL no ens deixe sense “les tornes”.
 Levante-EMV divendres 14 de setembre del 2012