dilluns, 28 de maig del 2012

Deonomàstica

L deonomàstica inclou el lèxic derivat dels noms propis, és a dir, noms propis que han passat a comuns.

foto: maijo-gino-art.blogspot.com 
Si vols saber d'on vénen tots aquests noms,

burdeus, carinyena, amontillat, rioja, xerès...
camembert, gruyère, manxego...
"xampany",  "conyac",  curaçao, daiquiri, martini, bloody mary...
pruna clàudia, mandarina, clementina, macedònia...
magdalena, deliciós pastisset esponjós, podria venir de Maria Magdalena, i de l'expressió "plorar com una magdalena,
hamburguesa, escalopa milanesa, filet chateaubriand...
avellana, campana...
cafè irlandès, sardina, maonesa, salsa beixamel, praliné,

i molts més, llig quests articles

"Saps què beus i què menges? I
"Saps què beus i què menges? II

dijous, 24 de maig del 2012

 Mut i au 
J. Leonardo Giménez 
La nostra llengua té, en molts casos, una gran precisió lèxica i riquesa de significats. Verbs com “empomar”, “encalar” o “redolar” (“regolar”) no tenen una correspondència específica en castellà respecte del significat en valencià. I tenim parelles verbals que representen accions i sentits diferenciats que el castellà engloba en una sola paraula. Per exemple, en esta llengua doblem i dobleguem, però en castellà només “doblan”; sequem i eixuguem; freguem i escurem; llavem i rentem; netegem i torquem, mentres que en l’idioma veí solament “secan”, “friegan”, “lavan” i “limpian”, respectivament.
Però hi ha casos en què el valencià té una capacitat de síntesi que ni la Santíssima Trinitat, que com sabem és una i trina. Fixem-nos en la curtedat i, alhora, en l’expressivitat dels monosíl·labs “mut” i “au”. El primer, com a accepció principal, té el significat de ‘persona privada físicament de l'ús de la paraula’. També ‘es diu de l'animal que no proferix sons, que no té crit’. O en sentit figurat, ‘que no diu paraula’. Però “mut” és també una orde, una expressió molt expeditiva per a exigir o imposar silenci. S’usa principalment amb xiquets, quan al parer d’algun adult emprenyen o donen la llanda més del compte: “Xiquets, ja està bé, mut!”, o també quan en un acte que es requerix silenci se sent el rum-rum d’algun o alguna xarraire llandós o llandosa i un altre assistent pega el crit pertinent de “mut!”. Allà on el castellà necessita una locució o vocables de dos o més síl·labes, nosaltres amb un monosíl·lab de tres lletres en tenim prou. L’idioma veí, per a eixa funció, gasta “a callar”, “mutis”, “chito”, “chitón”, “silencio”, expressions que tenen correspondència en la nostra llengua, però no en té cap, d’equivalent en brevetat, al nostre escàs, però categòric “mut!”.
L’altre monosíl·lab esmentat, “au”, encara és més sintètic. En un diftong podem incitar a moure’ns, a anar-nos-en, a exhortar a fer alguna cosa, ordenar, despedir-nos col·loquialment i, fins i tot, despatxar algú d’algun lloc. ”Au”, a banda del significat aviari, valdria per a totes eixes situacions. Més brevetat i més polisèmia, impossible. Si en castellà troben un mot tan curt i tan polivalent, pague una ronda.

 Article publicat en el Levante-EMV divendres 11 d'abril del 2012

Qui ens entenga...

Els nebots de l’enginyer 
Magí Camps 
Fa cent anys, la llengua catalana va viure diversos moments fundacionals transcendents
Fa cent anys, Joan Maragall va escriure l’emblemàtic Elogi de la paraula. Eren temps en què els catalanoparlants –pràcticament tothom aleshores a Catalunya–, que vivien en la diglòssia d’haver de fer els estudis només en castellà, prenien consciència de l’anormalitat d’aquesta situació. Calia dotar el català de les eines necessàries perquè fos una llengua d’ús en tots els àmbits. Això no es fa en dos dies, però algun dia s’hi havien de posar. La Renaixença literària del segle XIX havia adobat el terreny perquè es plantegés la necessitat de normalitzar la llengua, amb una ortografia i una gramàtica que fossin reconegudes de manera oficial i popular.
Els terrenys adobats faciliten la germinació de les llavors. En aquest cas, a banda de la literària, que gaudia d’una bona embranzida, va brotar la llavor política i la científica. El 1911, Enric Prat de la Riba, llavors president de la Diputació de Barcelona (la Mancomunitat arribaria el 1913), va impulsar la Secció Filològica dins l’institut d’estudis Catalans, creat quatre anys abans. L’acadèmia de la llengua catalana va tenir una peculiaritat: el principal referent no va ser un lingüista, sinó un enginyer. Per imperatiu familiar, Pompeu Fabra no va fer la carrera de Lletres, que era el que li hauria plagut.
Aquesta formació tècnica és potser la que el va ajudar a mesurar la distància entre la llengua parlada i la llengua escrita. El 1912, fa cent anys, va publicar en castellà la Gramática de la lengua catalana. La paradoxa l’explica Fabra a la introducció, amb una contradicció: “No existe actualmente ninguna gramática catalana para uso de los castellanos; y, en realidad, apenas hace falta, pues contados serán los españoles de lengua castellana que sientan deseos de conocer un idioma que es hablado por más de tres millones y medio de españoles y cuenta con autores como Llull y Auzias March entre los antiguos, y como Maragall y Verdaguer entre los modernos”. Fabra, als 14 anys, va escriure una carta als seus nebots, que eren de vacances. Hi va posar: “Queridos sobrinos”. Tot seguit, i després de rumiar-hi una mica, va estripar el paper i va tornar-hi: “Benvolguts nebots”. Així va néixer el lingüista. Ahir, a la Fira Modernista de Terrassa, Fabra s’hi va passejar explicant aquestes anècdotes. No m’hi havia fixat mai, però el mestre tenia una retirada a David Paloma, el professor de la UAB. Des d’aleshores, durant aquests cent anys, la història de la normativa i de l’oficialitat del català ha anat a batzegades. Sort que un enginyer hi va posar els fonaments.
Publicat en el diari La Vanguardia dilluns 14 de maig del 2012 ( pàg. 26)


dilluns, 21 de maig del 2012

Verbs no reflexius

Alteració d'alguns verbs 
Aquests darrers temps s’ha imposat molt, en el català col·loquial i també en el de tertúlia, fer passius, o reflexius, verbs que en català són transitius, i viceversa, per l’influx del castellà. Heus-en ací alguns:
Caure molts el fan reflexiu, en català, i no ho és. El nen ha caigut, i no “el nen s’ha caigut”, “el niño se cayó”. Ha caigut al clot, i no “s’ha caigut al clot”. M’ha caigut el llibre a terra, i no “se m’ha caigut el llibre a terra”. Ara li cauran els cabells i no “ara se li caurà el pèl”, “se le va a caer el pelo”.
Escapar (-se), en català generalment és reflexiu, Escapar-se d’un mastegot, s’ha escapat de la feina, s’escapà pel barranc, i no “escapà pel barranc”. Però sentireu que diuen ‘Ha escapat el perill’, per S’ha escapat del perill, ‘escapà la mort’, per S’escapà de la mort, ‘escapà amb les mans al cap’, per S’escapà amb les mans al cap. Està bé: Les ulleres li escaparen de la mà ─o se li escaparen de la mà. Això escapa a les meves possibilitats o ...s’escapa de les meves possibilitats.
Esperar en català és utilitzat en activa i en reflexiu, però ara alguns l’utilitzen sempre només en activa, copiant el cas del castellà: ‘Espera, que ja vinc’, “espera que ya voy”. En català és: Espera’t, que ja vinc. Qui s’espera es desespera. Espera’t, que sabràs com em dic! Però: L’esperava i no ha fet cap.
Llegir. És verb actiu i molts el fan reflexiu. “El pare ja s’ha llegit el diari, per El pare ja ha llegit el diari. “M’he llegit tota la carta de la mare”, per He llegit tota la carta de la mare.
Pujar. El fan reflexiu i no ho és. “Puja’t al carro”, “súbete al carro”, per Puja al carro. “Puja’t més a dalt”, “súbete más arriba”, per Puja més amunt.
(foto: pitxaunlio)

Trobar. De si és verb actiu, però molts el fan sempre reflexiu: “M’he trobat un bitlleter”, “me hallé una cartera”, per He trobat un bitlleter. “He perdut els dos sabatots i només me n’he trobat un”, per ...només n’he trobat un. Però: Venia a cercar-lo, i em trobo que no hi és.
I ja que hi som, volia cridar l’atenció sobre el verb donar, utilitzat en el sentit de ‘pegar’, com li dóna el castellà. Així diuen: “Li donava amb un pal”, “le daba con un palo”, per Li pegava amb un bastó. Sí, bastó, o garrot, que encara és més solemne. Que pal, en català és una perxa alta i més aviat grossa; i per a l’escombra i el fregall és més bo el mànec de l’escombra, el mànec del fregall. Per tant cal dir: Ja ho veuràs, porta’m el bastó! El tracta a bastonades. Estem tips de garrotades de part dels poderosos. Alça, noi, quina garrotada que li ha clavat! Per tant, no es pertany de dir: “Posar pals a les rodes”, ans cal dir: Ser un esguerracries, que és frase feta, molt elegant. En tot cas hauria de ser ‘posar bastons a les rodes’, però no siguem servils, vatua el món, que la nostra llengua és molt rica i no necessita manllevar res de cap altra. O també fóra bo: Ets un aigualidor de festes! Si us plau, no aigualim, no descafeïnem la nostra llengua, que és prou capacitada i formosa.
Pere Ortís
(Infomigjorn)

divendres, 11 de maig del 2012

fons - fondo

UN TAST DE CATALÀ - ALBERT PLA NUALART |  11/05/2012
Fons i fondo  

La pressió del castellà arrossega fons a fondo ; i la por instintiva al castellanisme, fondo a fons . Per poc o massa, amb fons i fondo hem perdut la carta de navegar. D'entrada, la distinció ens pot semblar trivial.  
Fons , un substantiu que s'escriu igual en singular que en plural, designa la part més inferior o interna d'una cosa. Parlem del fons del mar, el fons d'una caixa, el fons d'una persona, el fons d'un llibre (oposat a la forma)... Fons també pot fer referència als diners disponibles. I així, si ens quedem sense fons, fem un fons comú i, quan ens en sobren, els posem en un fons d'inversió que, si cau en picat, ens pot fer tocar fons. Un bon truc per no equivocar-se és tenir clar que amb preposició al davant sempre serà fons i no pas fondo . Posem música de fons, tenim el lavabo al fons a la dreta i podem conèixer algú a fons.
Fondo és un adjectiu sinònim de profund que sol traduir el castellà hondo . Un plat o un pou poden ser fondos i podem sentir un malestar fondo. Però també és, i aquí és on ve el maldecap, un adverbi que vol dir de manera profunda. Contra fondo hi conspira el tabú que pesa sobre els mots acabats en o àtona. I això fa que molts trobin que és més correcte respirar a fons que respirar fondo. Però així com hem d'analitzar un tema a fons (en profunditat, d'una manera gens superficial), hem de respirar, llaurar o cavar fondo (amb profunditat, anant cap avall d'una manera més física que no pas figurada).
150è aniversari del naixement d'Antoni M. Alcover
Antoni M. Alcover i la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua
Antoni Maria Alcover 

Llegiu l'article de Josep Daniem Climent on es parla, en 1908, de la de lebració d'un "Congreso de amadores de la lengua valenciana", de la constitució d’una Acadèmia de la llengua...
Es parla de Josep Nebot i Pérez, de mossèn Alcover, del nostre Faustí Barberà, de Teodor Llorente, de Pompeu Fabra...

Faustí Barberà
interesperlallenguadelsvalencians

dimecres, 9 de maig del 2012

Us fa comboi?

Gràcies a Víctor Pàmies he conegut l'homenatge per a commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans batejat com l'Any de la paraula viva, amb algunes iniciatives com ara el DiccionAra, amb mots inventats i definits, el concurs organitzat per la Direcció General de Política Lingüística, amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística i el Centre de Terminologia TERMCAT, denominat "Sigues viu, tingues paraula" o els escrits que Jordi Dorca ha dedicat des del seu blog Adverbia, entre d'altres.
 aPARAULA'm 

Vos apuntaríeu a apadrinar una paraula avui dimecres 9 de maig?

És una ocasió per recordar aquelles paraules que deia l'àvia o que deien al poble i que ara ja quasi no escoltem.
Jo he decidit apadrinar la paraula "acomboiar". Recorde la veu que feia ma mare, i la cara que posava, quan m'acusava de comboianta; deia que sempre era jo la que animava les amigues a eixir de casa, a disfressar-nos, a muntar festes...
"fer comboi", seria sinònim d’abellir, fer il·lusió o goig alguna cosa, sobretot si és amb més gent (potser per això allò del "comboi", conjunt de vehicles ... que... fan la ruta plegats -DIEC-)

Altres paraules que m'agradaria apadrinar:
mante
ausaes mi vida  (ausades / a gosades): certament, molt
un sisàs com un braç
un cap de fruita   (macedònia)
adés no és com abans

Llista de paraules i participants

dimarts, 8 de maig del 2012

Fer jaç

Quines males passades les dels apitxats. Recorde la primera vegada que vaig buscar "gínjol" al diccionari perquè no sabia com es deia en castellà. Clar, no el trobava, perquè buscava "xínxol".
 I avui em trobe una frase feta que no he reconegut: quan nosaltres escoltàvem molt una cançó o anàvem molt a un lloc, els "féiem xas", i clar ara veig allò de "fer jaç" i...

Llegiu el que ens conten sobre "fer jaç" a  speakingvalencian

 «Ja en el poble vàrem fer jaç un forn que hi havia i vàrem berenar». [Hi van fer molt de gasto]
(D’este blog sobre senderisme)

 «Xiquet, que qualsevol dia d’aquests em passe per ta casa amb el súper disc extern que m’he comprat. Vaig a fer-lo jaç! No em puc perdre aquestes novetats!» [usar molt, traure molt de profit] Comentari d’un diàleg entre dos internautes.

dilluns, 7 de maig del 2012

Fuster

Homenatge a Joan Fuster 
Cicle de conferències organitzat per la Secció d'Ensenyament d'Acció Cultural del País Valencià

dimecres 09.05.2012 |19.00h 
Joan Borja i Sanz: «Joan Fuster: erudició, compromís i estratègia»
Presenta l'acte: Isidre Crespo
Centre Octubre  C/ Sant Ferran, 12 - 46001 València. Tel.  96 315 77 99