divendres, 23 de desembre de 2011

Els noms dels dies
malgratlaboira
Els noms dels dies de la setmana són una indicador fantàstic per copsar fins a quin punt les llengües reflecteixen la història i la identitat de les comunitats que les parlen. En català, i en les altres llengües romàniques, el dilluns, dedicat a la Lluna, evidencia els orígens pagans; el dimarts (Mart), el dimecres (Mercuri), el dijous (Júpiter) i el divendres (Venus) recullen la influència romana; el dissabte, el dia del Sàbat, denota el passat jueu; i el diumenge, el dia del Senyor (Dominicus), les arrels cristianes. Les llengües germàniques, per la seva banda, també dediquen el dilluns a la Lluna; el dimarts, el dimecres, el dijous i el divendres són, en canvi, per honorar els déus víkings; el dissabte és per Saturn, un déu romà al qual, paradoxalment, els llatins no hem dedicat cap dia; i el diumenge, com si es tanqués el cercle del paganisme, honora el Sol. Per cert, que tant llatins com germànics mantenim, per regla general, el mot “dia” en el nom, ja sigui amb un prefix –dilluns– o amb un sufix –lundi, monday–, si bé els espanyols, entre d’altres, han optat per suprimir-lo. Una curiositat: en català diem estar al mig com el dijous i, justament, Júpiter és el planeta central del sistema solar. I una altra: mentre els jueus celebren el Sàbat i, per tant, no fan feina, els catalans aprofitem per fer dissabte. Qui ha dit que les llengües no són també una manera d’interpretar la realitat?

foto:  http://bibliopoemes.blogspot.com

dilluns, 19 de desembre de 2011

BONES FESTES I BON ANY

“Els Nadals”
Manuel Cuyàs
Avui que és la Mare de Déu Torronera i que a Arenys de Mar és la Mare de Déu Fumadora, o sigui avui que és el dia en què tradicionalment començava el cicle nadalenc, jo proclamo que si al carrer, a les botigues, a la ràdio, per la televisió o pel Twitter haig d'anar sentint o llegint “els Nadals” o simplement “el Nadal”, desconnecto ara mateix de tot i de tothom i no torno a parar orelles fins passat Reis.
Des de quan a Catalunya hem dit “el Nadal” o, encara pitjor, “els Nadals”? Mira que la cançó és clara: “Ara ve Nadal...” No “el Nadal” ni “els Nadals”, “Nadal”.
L'altre dia denunciava aquesta manera de dir en una reunió, i algú que encara no sé si parlava seriosament o em volia prendre el pèl es va pensar que jo era un anticlerical contrari a les festes de Nadal que advocava per substituir “el Nadal” i els “Bons Nadals” que ell creia correctíssims, per “les festes” i les “bones festes”.
Representa que Nadal és l'època de l'any en què donem més corda a la tradició, a tot allò que per anys i generacions que passin es manté inamovible. Destapem la capsa de les figures, i sant Josep ens dóna un disgust si ha perdut un braç. Tastem l'escudella, i hi volem trobar l'exacte gust de cada any. Encetem els torrons i han de ser els de sempre, amb tantes ametlles i amb tanta mel. Doncs bé, no sé què passa però quan arriben aquestes dates tallem braços i mànigues a la gramàtica i al nom que sempre han tingut les coses amb la més gran tranquil·litat. També hi ha els que diuen “Nit Bona” i “Nit Vella”. Els deixarem córrer per no posar-nos nerviosos, però abans direm que entre els que fan anar la tradició oral en doina jo hi reconec alguns que després s'indignen amb els que no fan tió i confien els regals al Papa Noel, que és un estranger, un barbarisme cultural.
He explicat l'anècdota molts cops, però és que m'agrada tant que no em cansaria de repetir-la. Fa uns anys per aquestes dates una presentadora de televisió va preguntar a Pasqual Maragall si era cert que passaria “els Nadals” a l'Argentina amb la seva filla. El president i nét del poeta va respondre amb la naturalitat de qui posseeix el geni de la llengua: “Bé, només aquest, eh?”
elpuntavui  8/12/11
-----------
"La grossa, el jesusset i el pessebre"   J. Leonardo Giménez  (Levante_emv)

------------------
"Per Nadal cada ovella al seu corral"     NÚRIA PUYUELO  (elpuntavui)

-----------------
Tindre un bon pesebre  J. Leonardo Giménez

"Casca"  Alfons Llorenç
Estenem fantasies i els somnis als balcons. I, mentre la vespra dels Reis es vessen il·lusions i es crida fortuna, arribava a tota la geografia de la nostra història i cultura (Occitània i Nàpols, Catalunya i Balears, de València a l’Alguer), i, encara, a Almoines (la Safor), la casca. Una coca de pasta d’ametla, sucre i ous, farcida de dolç de moniato, batata, cabell d’àngel o carabassa, emblema de la resurrecció). Cuita al forn, grial, si matern generador de vida, i al foc, vicari del Sol a la terra. La forma redona és simptomàtica: un símbol solar (al fred gener!), propi dels ritus solsticials precristians i de les ofrenes als déus procreatius; els romans ja menjaven tortells a les festes d’hivern. L’ametla, bàsica, ha estat fecundant signe sexual i vital; maternals, aixoplugaven els pantocràtors (del grec panto-krator = totpoderós, ja aplicat a Zeus) del Pare Etern. Els fèrtils ous guarden el misteri de la vida i l’engendren. I, la dolçor, tan pròpia dels eterns déus olímpics.
La singular forma almoinera (també, Vila-Real), de serp enroscada, no és casual. Demonitzat el pobre rèptil per la caiguda original dels innocents primers pares, seductora, sota la figuera de l’Edén, era, no obstant, signe fàl·lic i fecundador. A més, guardava les fonts de vida i d’immortalitat i els tresors més fabulosos, per tant, vaticinava riquesa i prosperitat.
La casca és senyal de la resistència a la desfeta d’Almansa, a l’assimilació. Ha desafiat al “roscón” castellà, d’origen fiancés, portat pel botxí Felipe V, que volgué imposar-lo; ho va atènyer als dictatorials anys setanta. Encara, una encisadora nit es combreguen casques per la pervivència, captivar la bona ventura i els dons d’uns saturnals “reis” ben nostres: “Senyor rei, ja estic ací; la palla i les garrofes per al seu rossí/ i els joguets i els casques per a mi”.


Els noms de les festes de nadal francesclopez LLIMA
Els propers dies s'acosten dates assenyalades i celebracions, els noms de les quals, per influència d’altres llengües, patixen a vegades transformacions que cal evitar. També plantegen alguns dubtes quant a l’escriptura de majúscules i minúscules. Per això volem recordar-vos algunes expressions:
— Nadal
— el dia de Nadal
— la nit de Nadal
- el segon dia de Nadal
— Sant Esteve
— el dia dels Sants Innocents o el dia dels Innocents
— Cap d’Any
— la nit de Cap d’Any
- el dia de Cap d'Any
— la Cavalcada de Reis
— la nit de Reis
— el dia de Reis
Per tant, s'escriuen amb majúscula tots els substantius i adjectius que formen part de festivitats cíviques, religioses i polítiques. També s'escriuen amb majúscula els noms propis referits a personatges, per exemple els Reis d'Orient (Melcior, Gaspar i Baltasar), el Pare Noel, Santa Claus.
Finalment, recordeu que la paraula Nadal és sempre singular; no hem de dir els Nadals. Així, hem de dir: les festes de Nadal, s’acosta Nadal, felicitar el Nadal, etc.

dilluns, 12 de desembre de 2011

desembre

Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades
Paco Cerdà
El desembre és un vell que fa arrugar la pell. Mor l´any ja gastat mentre el dia va acurtant-se i el fred penetra als ossos. El refranyer ja ho avisa: el fred de desembre es fica dins per sempre, i el seu vent fa tremolar al més valent. Per això, i per la letargia que adorm els solcs dels bancals, el llaurador no ha d´alçar-se del llit massa matí: Per desembre i gener, no cal ser matiner. A la gent fredolina no li convé innovar a la cuina: Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades. I a la jovenalla, més li val fer cas dels més vells i seguir el seu consell: Del desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit, però amb una condició: qui en desembre ha de festejar, vora el foc s´ha de posar.
La llar (o l´estufa o la calefacció, no forcem ni el costumari ni el romanticisme) s´erigeix en protagonista l´últim mes de l´any. I entorn a ella, la família. Amb el Nadal a l´horitzó, s´acosten dates de dinars, sopars i encontres familiars. Diuen que la sang, sense foc bull. Per al bo i per al roín. I l´humor de la tradició en dóna fe: la sogra, ni de sucre és bona; dos cunyats en pau i junts, no hi poden estar més que difunts; apanya´t sogre, per a qui t´herete, dol a la roba i el cor alegre; oncles i ties, el dol quinze dies, i si no et deixen res, huit i no més; amor de gendre, sol de desembre; sogra i nora, quan una riu l´atra plora.
Així, amb la família reunida, arriba el mes de les celebracions més grans de l´any. Diuen que sant Nicolau, obri les festes amb clau (6 de desembre). Per què? Es creu que despús demà —celebració de la mort d´aquell sant orfe i molt caritatiu que visqué a Anatòlia al segle IV— comença el viatge del barbut Santa Claus per a repartir els regals als xiquets de tot el món. Santa Claus deriva de Sant Nicolau, i de cecs és no vore que li està guanyant la partida a la tradició dels Reis.
No obstant això, encara és possible viure un Nadal valencià. I ací proposem —amb més vocació etnogràfica que essencialista— tres exemples. D´entrada, la visita al Betlem de Tirisiti (del 23 de desembre al 8 de gener). És una joia valenciana de la cultura tradicional, declarada Bé Immaterial d´Interés Cultural, que es representa a Alcoi des de mitjan segle XIX recollint l´herència mediterrània dels teatres de titelles de peu i vareta. L´entranyable venter Tirisiti, la seua muller Tereseta, el sereno, el simpàtic agüelo o el bou, així com els personatges de la part més oficial (els Reis, la Sagrada Família, els pastorets…) connecten els xiquets amb un passat atàvic ben diferent al dels centres comercials i els Jingle Bells que aprenen a l´escola.
Precisament per ací va la segona recomanació: recuperar les velles nadales valencianes. Eclipsats pel Noche de paz o el Belén, campanas de Belén i altres villancicos forasters, van deixant-se de sentir —més enllà del Fum, fum, fum— les melodies i lletres nadalenques del poble, aquelles que Sanchis Guarner recollí al Cançoneret valencià de Nadal. «La nit de Nadal / és nit d´alegria, / el fill de Maria / és nat al portal». I tantes altres que es moren…
Així va morir al seu dia el Cant de la Sibil·la, el drama litúrgic de melodia gregoriana que es representava als temples valencianes en la missa del Gall fins que l´Església —sempre temerosa— el prohibí al segle XVI. Amb feu ininterromput a Mallorca i l´Alguer, alguns pobles valencians l´han anat recuperant. Els Menestrils d´Ontinyent representaran el Cant de la Sibil·la el 22 de desembre a l´església de Santa Maria, amb 80 participants disposats a recrear aquesta profecia de la fi del món i el judici final, dia en què «lo sol perdrà sa claredat / mostrant-se fosc i entelat, / la lluna no darà claror / i tot lo món serà tristor».
«Per Nadal, un pas de pardal…»
Pero abans que arribe tot això, entrarà l´hivern el dia 22 (00.38 hores) per a omplir de fred cada racó durant quasi 89 dies. Diuen que les sopes i el sol a l´hivern donen consol, però l´experiència ho contradiu: del sol de l´hivern i dels núvols de l´estiu, enganyats eixiu. Si no el calor, sí que ens queda l´esperança de vore créixer la llum solar, a partir del solstici, amb la vella cantinela: Per santa Llúcia, un pas de puça (dia 13); per Nadal, un pas de pardal (25); per sant Esteve, un pas de llebre (26); per Any nou, un pas de bou (1 de gener); per Reis, mitja hora creix (6); per sant Antoni, un pas de dimoni (17); per sant Sebastià, un pas de marrà (20 de gener); i per la Candelera, una hora entera (2 de febrer). Però encara ens queda bona cosa de foscor (i no parlàvem ara de política, mercats o religió) per suportar: perquè dies de desembre, dies de malura: tot just es fa de dia que ja és nit obscura.
levante-emv

dimarts, 6 de desembre de 2011

uep!


Pataplim, pataplam, ric-rac, pluf
22/11/11 Núria Puyuelo
Sabíeu que en català esternudem fent atxim, atxem o atxum, mentre que els castellans quan estan constipats se'ls escapen achís? És apassionant el món de les onomatopeies. Reprodueixen amb més o menys encert els sorolls de la nostra vida quotidiana, però paradoxalment difereixen molt segons on es diuen. Dins mateix dels Països Catalans trobem diversitat dialectal: la interjecció ep! que fem servir per cridar algú té la seva variant mallorquina –uep!–. Però les diferències més interessants les trobem si comparem les onomatopeies entre diferents idiomes. Per exemple, la veu del gos. En català, els gossos fan bub-bub; en castellà, guau; en francès, ouah ouah; en italià, bau bau; en portuguès, au-au; en anglès, bow-wow, i en alemany, wau wau. Trobem la mateixa diversitat amb els galls: mentre que en català criden quiquiriquic; els galls castellans fan quiquiriquí; els francesos, cocorico; els italians, chicchirichì; els portuguesos, cocoricó; els anglesos, cock-a-doodle-doo, i els alemanys, kickeriki.
Ara bé, tot i la genuïnitat i la riquesa expressiva i lingüística de les onomatopeies, en català tenim un buit bibliogràfic en aquesta matèria. Només disposem d'un diccionari, el de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume, que, juntament amb el Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll, constitueix un recull de referència d'aquest llenguatge, tan propi del món infantil i dels còmics.

elpunt avui