diumenge, 14 de novembre de 2010


Encara que aquest article no és recent, llegiu, llegiu:

Història certa i tràgica
(Gabriel Bibiloni, juliol 2006)
Empar estudia per a enfermera. Acaba de fer els exàmens i ha hagut d’apretar molt per a intentar conseguir un aprovat que al final no ha pogut ser. El mes de juny s’ha passat hores i hores empollant i empollant, pensant sols a alcançar la meta proposada. Ha deixat de fer el poc de deport que feia dos vegades per setmana, ha abandonat l’ensaig del divendres (cantava a una coral) i ni tan sols s’ha permés el capritxo de passar per la peluqueria per a posar-se guapa, com li agradava fer. Menjava de qualsevol manera, un poc de fiambre i un trago de vi per a almorzar i per a dinar, i pa del dia si havia tingut temps de passar per la panaderia. Només pensava en el puto examen. El dia que havia de fer l’últim, en què es jugava el curs, caminava disparada cap a la facultat (arribà a patir un flato) i pensava amb obsessió que aquell examen l’havia d’aprovar. Era una assignatura que arrastrava feia no se sap quin temps. Però en el moment decisiu la ment se li va borrar i va tornar a casa amb el rabo entre les cames. Per si no bastaven els apretons que els estudis li donaven, aquest mes li van caure un muntó de gastos, com un xorro cruel, sobretot un inesperat i elevat impost d’una herència que acabava de rebre. Pensava que allò era un robo, i va intentar un aplaçament del pago, però no va ser possible. A la vida has de menjar molts de sapos, meditava desolada i amb cara d’enterro.

Empar tenia un nóvio a qui estimava amb amor cego. El tio, però, no va tenir escrúpols a apanyar-se amb una amiga mentre la nóvia estava enclaustrada amb els llibres. Pensava que no s’enteraria però un conegut se li va xivar. El molt mentirós ho negava i encara en feia broma, però allò no era cap xiste i la relació se’n va anar a fer la mà. Sense curs, sense nóvio i sense un duro, així ha acabat la pobra Empar. La història no té desperdici.

La història tràgica (i certa), però, no és exactament el que succeix en aquest petit relat, sinó el fet que totes les paraules que hi surten figuren en el nou Diccionari ortogràfic i de pronúncia del valencià, obra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta és, doncs, una mostra de “valencià” normatiu, segons una normativa sembla que estratègicament encarregada i desenvolupada per a fer trossos la llengua catalana.

http://bibiloni.cat/blog/?p=197