dilluns, 22 d’agost del 2011

Enric Valor, la passió per la llengua


Jo era d'aquelles que escrivien cartes a les amigues i als pares quan estava de campament i ho havia de fer en castellà, d'aquelles a qui la mare enviava a comprar formatge i cigrons i havia d'escriue a la noteta "queso, garbanzos...".
El meu primer contacte amb la llengua escrita va ser quan estudiava COU (1982-83), però no fou a l'institut, sinó en uns cursos de Carles Salvador que feien al poble dos dies a la setmana, crec, i ho havia de fer d'amagat de la mare, perquè allà s'ajuntaven molts catalanistes i "esquerrereros". El profe era un xic que estudiava Filologia, treballàvem a classe amb el llibre Penyagolosa 1 (Pitarch-Palomero-Pascual) i ves per on haguérem de llegir en veu alta una rondalla d'ENRIC VALOR, Joan Antoni i els Torpalls. Encara ho recorde. Llegir no era massa difícil, però després, escriure quan venia el dictat...
L'any següent vingué la facultat, i arribà el torn de L'ambició d'Aleix i de La flexió verbal. Quantes flexions verbals he comprat en esta vida, i no sols per regalar-les, sinó perquè em desapareixien. Devien ser objectes valuosos, si la gent se'ls volia quedar, no? I a poquet a poquet arribaven Millorem el llenguatge, diverses rondalles, El Cicle de Cassana... Però mai no he tingut ocasió de veure el mestre i escoltar-lo en directe.
El fill d'una amiga, que ja té 24 anys, encara em canta alguna vegada allò del "Dilluns, dimarts i dimecres, tres! Dijous, divendres i dissabte, sis! (...) I diumenge set!" de L'envejós d'Alcalà que anàrem a veure a l'Escalante quan era menut. I sempre em fa somriure.

Índex blogs participants

diumenge, 14 d’agost del 2011


Milonga de lletres
Un forat de pany des d'on veure l'Argentina
« El dia que Buenos Aires va esdevenir Palermo

Immersió lingüística (1)

Des que vaig arribar a Buenos Aires han canviat algunes coses en el meu dia a dia. Quan sona el despertador i em llevo, ja no esmorzo zumo de piña o de melocotón. Ara esmorzo jugo de ananá o de durazno, que malgrat tot, tenen el mateix sabor.
Per vestir-me, al meu armari trio entre la meva roba habitual. Ara bé, ja no ho faig entre faldas, camisetas y abrigos, sinó que trio entre polleras, remeras y tapados.
Per anar a la feina he deixat de caminar cinco minutos para coger el metro, perquè resulta que ara ando cuatro cuadras para tomar el subte. Sí, aquí les distàncies no es mesuren en temps, es mesuren en quadres, una qüestió que té molta lògica per als argentins. Per a ells això és exactitud, i no calcular en minuts ja que la velocitat de cada persona és diferent i, per tant, no es pot determinar una distància en temps.

Les meves salutacions han passat del plural al singular: del buenos días tradicional al buen día porteny. No sé si es tracta d’una qüestió d’economitzar el llenguatge o si hi ha un altre motiu de pes que encara no he descobert…

No me doy prisa per arribar als llocs a temps, me apuro –tot i que gairebé no seria ni necessari, atès que a Buenos Aires és costum arribar, com a mínim, quinze minuts tard a qualsevol trobada amb amics. La puntualitat diria que, fins i tot, està mal vista.
Si dino a un restaurant, faig la meva comanda al mozo, a qui pràcticament de forma indiscutible hauré de deixar una propina del 10%. Si no, dino els plats que em cuino, a base de chauchas, arvejas o porotos, és a dir, de mongetes tendres, pèsols o mongetes blanques.
Passejo pel carrer i no veig a hombres guapos y mujeres guapas. Han passat a ser hombres lindos y mujeres lindas. Clar que la terminologia, no modifica el grau de bellesa. Camino per la vereda perquè no m’atropellin els autos i doblo a la derecha o a la izquierda, en funció del meu destí.
Al súper, carrego les meves compres al changuito; a casa, bec aigua de la canilla; al carrer, vaig amb mil ulls perquè no me afanen; les coses ja no em posen de mal humor, han passat a darme bronca; tot allò que abans era increíble ara és bárbaro; i he passat d’estar súper feliz a ser refeliz.
Tota una immersió lingüística la que estic experimentant!

dimarts, 9 d’agost del 2011

Fiol

Mor el poeta Bartomeu Fiol
El poeta mallorquí va morir ahir a Mallorca als 78 anys. En els darrers anys el seu reconeixement cada vegada s'havia fet més ampli. El 2004 va rebre el premi Carles Riba pel poemari 'Càbales del call'

ara.cat
hermeneia
totxanes

No preg per a sentir-me confortable.
Pregam perquè ens sentim incòmodes.

MATÈRIA DE GRAFFITI

"Lúcid però dislocat",
epitafi el més adient.
"M'heu destorbat la llengua,
m'heu estroncat el doll", hi podeu afegir.

Tanmateix, entesos morbosos, faríeu malament
de centrar-vos en aquesta o en cap altra ferida:
els jos poètics són una gernació
talment com els jos no poètics.

Finalment, amb mà del tot invisible
i grafit untuós, qualcú escriu també,
a la llisa paret o al mur gratellós:
"tot jo és una exageració".

(De Catàleg de matèries, 1998)

dissabte, 6 d’agost del 2011

L'aforisme és l'eslògan publicitari de l'erudit

Autor: Josep Ramon Correal (Lleida, 1954), periodista català.
Font: Llegit al pròleg de Mareselva. Una evolució històrica dels aforismes, de Josep Maria Rexach Reus (Pagès editors, 1999).

diccitionari

divendres, 5 d’agost del 2011

CLAR I EN VALENCIÀ

Trau la llengua, però no te la mossegues

11/07/11 Eugeni S. Reig    El Punt+Avui


Es donen un bes o es fan un bes? Llegiu l'article del Reig
El Punt Avui

Donar el sol / pegar el sol
Donar ganes de plorar / fer ganes de plorar
Donar goig / fer goig
Donar igual / ser igual, tindre igual
Donar l'esquena / girar l'esquena
Donar la volta (a alguna cosa) / capgirar, posar de cap per avall
Donar la volta al món / fer (o pegar) la volta al món
Donar llàstima / fer llàstima
Donar mitja volta / pegar mitja volta
Donar palmes / fer palmes
Donar por / fer por
Donar un abraç (o una abraçada) / fer (o pegar) un abraç (o una abraçada)
Donar un bes (o una besada) / pegar un bes (o una besada)
Donar un bot / pegar un bot
Donar un xiulit / fer un xiulit, xiular
Donar una galtada / pegar una galtada
Donar una volta (o un passeig, o una passejada) / fer (o pegar) una volta (o un passeig, o una passejada)
Donar-se pressa / afanyar-se
Donar-se un bany / banyar-se, prendre el bany

dimecres, 3 d’agost del 2011

El substantiu reviscolat

El substantiu reviscolat         
  Jordi Doca


Dit i fet.
M'he triat la millor roba,
la paraula justa i sincera, ja ho veureu,
per eixir al carrer de la sintaxi
i enfilar, tot xiroi,
la gran travessera dels complements.

I el faig,
aquest gran passeig,
per anar a festejar amb un verb molt transitiu,
amic nostre de tota la vida,
que viu ben folgadament
en un confortable sintagma verbal,
ple de somnis i aventures,
amb dos nebodets adverbis
(molt escotorits),
que es dreça, victoriós,
a la plaça del capdavall del temps.

I aquesta faula, tan tendre,
qui no la voldria,
al país dels mots?

[seguint deomises, amb poca traça i molt bona voluntat] 

dimarts, 2 d’agost del 2011

La febre de la raó

FOTO CONTE  ara.cat 2/08/2011
La febre de la raó  MARTÍ DOMÍNGUEZ

 JOHN MOORE / GETTY IMAGES

Em dic Pep Calafat i sóc llaurador d'Alboraia. Alboraia significa en àrab "torre petita". Els camps de xufa els tinc en Almàssera, que en àrab significa "el molí d'oli". Són coses que he anat descobrint jo a poc a poc, com ara el significat del meu cognom, que al·ludeix a l'ofici de calafatar les barques, ço és, de ficar estopa i pega dins les juntures de les barques perquè no entre l'aigua. Un ofici que em tem que quasi ha desaparegut, però que s'ha conservat en el meu cognom, com una mena de peça fòssil d'uns altres temps. D'ací no res l'ofici de llaurador serà com el del calafat, una cosa d'antany. Sempre he tingut aquesta dèria per saber què volen dir les coses, les paraules que emprem. Per exemple, l'altre dia un amic em va dir que tenia una casa a Benetússer i jo el vaig tallar, i li vaig dir: saps què significa Benetússer? El meu amic no ho sabia i jo li vaig explicar que volia dir "fill de Tuzem", i que Tuzem és l'antic nom de Tunísia. Són coses que deixen amb la boca oberta a tothom. La gent viu a Sedaví, posem per cas, sense saber què vol dir Sedaví. De vegades, a mi em fa l'efecte de ser, aquesta gent, com morts vivents, que s'arrosseguen per la vida sense sentir curiositat per res. En canvi, jo visc amb aquesta dèria al cap: no puc fer un pas sense preguntar-me què vol dir això o allò o allò altre. Com més sé més m'adone de tot el que no sé. És una sensació estranya, que a qualsevol altre el podria angoixar, però a la qual jo no done més importància. Cadascú té els seus vicis: una amiga meua té el costum de llegir les calories que tenen els aliments que consumeix compulsivament i explicar-te que aquell paquet de patates fregides equival a no sé quants bistecs. L'altre dia em deia que ella no volia prendre una orxata (jo n'estava prenent una de deliciosa) perquè era una dosi de midons innecessaris. Jo la vaig aturar en sec i li vaig preguntar si sabia d'on provenia la paraula orxata . Ella em va dir que sí, per a la meua sorpresa: "Quan Jaume I anava a conquerir València una bella llauradora li va dur un got d'aquesta beguda. El rei se la va beure i la va trobar tan bona que li va dir: «Açò és or, xata!»". Aquesta història em va fer molta gràcia, però cal dir que és falsa. La paraula orxata , li vaig dir a la meua amiga, prové de l'italià orzata , que al seu torn significa "feta amb ordi", per la qual cosa abans, en compte de la xufa, es devia emprar l'ordi. A la meua amiga la meua explicació li va semblar molt sospitosa, i en canvi la seua li semblava molt més versemblant. Tant se val: això serveix per a demostrar el que vull dir, la gent es creu unes històries increïbles i en canvi al davant de la veritat, la veritat científica, arrufen el nas. Si la meua amiga al final em va creure és perquè sóc llaurador i tinc camps de xufa. Orxata, una paraula italiana! Vinga, home, vinga!, em deia rient. En fi, el que jo us dic: la societat està formada per autòmats que viuen, mengen, es reprodueixen i no pensen en res més. Quina classe de societat és aquesta? Per què ningú no sent curiositat per res? Ara els joves sembla que s'estan despertant una miqueta i sincerament tinc moltes esperances dipositades en el 15-M. He assistit a totes les reunions que he pogut, i sempre hi he dit la meua. Als joves sempre els ha agradat el que he dit i han mogut les mans d'aquella manera que vol dir que així és, així és, que hi estan conformes, conformes amb tot. Ara forme part de la plataforma 15-M de Russafa, la més combativa de València. Els vaig convèncer per a que férem un cartell agraint als joves d'Egipte el que havien fet a la plaça de Tahrir, que en àrab significa "Alliberació". Sense ells i sense Facebook no hi seríem avui ací, els vaig dir. Vaig escriure en un cartell la paraula Facebook i un dels indignats , que era d'origen marroquí, hi va afegir en àrab: "Gràcies joves Egipte". Li vaig fer una fotografia que crec que ha donat la volta al món. Com diu La Rochefoucauld: "La joventut és una febre contínua: la febre de la raó". Tant de bo tinga raó, aquest gran savi francès!