dijous, 27 d’octubre del 2011

ficar i posar

(foto flickriver.com)
levante-emv     14 d'octubre del 2011
Ficar i posar
J. Leonardo Giménez
(...)
És possible que eixa mescla i/o reducció es dega a la influència del castellà "poner", que no sols pot contindre el significat dels dos verbs valencians esmentats, sinó també el de "pondre". El nostre "ficar", a més d'altres matisos, significa "fer entrar (una cosa) dins d'una altra o dins d'algun lloc", "fica les claus en el calaix (o en el pany)", "fica el menjar (o la coca) en el forn", "no para de ficar-se les mans en les butxaques", etc., mentre que "posar", entre altres accepcions, és "fer que una cosa estiga en un lloc determinat on no estava", "fer que una cosa estiga en una nova posició", "posar un llibre a l'armari", "posar dreta la granera", "posar bé les cadires", etc.
"Posar" pot ser sinònim de "col•locar", "situar", "ubicar", "afegir", "aplicar", "instal•lar", etc. "Ficar" també és "posar una cosa dins d'una altra", com en "fica-ho (o posa-ho) ben a dins", "no has ficat (o posat) bé la clau en el forat del pany"; també en sentit figurat, "no hi ha manera de ficar-li-ho (o de posar-li-ho) en el cap", etc. És a dir, "ficar" és quasi sempre canviable per "posar" en el significat de "introduir", "clavar" i sentits semblants, però "posar", en la majoria de les seues accepcions, no és sinònim de "ficar", perquè no devem dir "fica dreta la granera", "fica bé les cadires", ni "s'ha ficat a treballar de manobre" o "es ficaran a viure arrendats". En estos últims casos el verb és "posar". I com a prevenció de certes malalties i per al control de la natalitat, "fica-te'l, fica-li'l", millor que posa-te'l, posa-li'l.

dimarts, 25 d’octubre del 2011



Anem raonant cada dia
amb menys paraules i les diem lentament,
oh comiat tristíssim de les paraules, vídues
de coses.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993) / Minimàlia

dilluns, 24 d’octubre del 2011

lectura+

El lector d'una novel·la, o el lector de poesia, si n'ha sortit transformat, quan tanca el llibre per darrer cop, sap que a partir d'aquell moment ell és ell més aquella lectura.

Jaume Cabré (Barcelona 1947) / MINIMALIA

dijous, 20 d’octubre del 2011

Qui és talibà? Què és ser talibà?

El líder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, ha explicat a la ràdio per què parla castellà en la intimitat de casa seva, amb els seus fills i la seva dona, a Eivissa. "La meva llengua és el català, però no sóc un talibà [...]No penso imposar el català a la gent que estimo"

el periodico

(la paraula talibà ve de l'arab, significa "estudiant")


Nosaltres, els talibans EMPAR MOLINER

Ara.cat, 20/10/2011

El fet que Gerard Quintana, que és un cantant en llengua catalana, hagi explicat a El convidat que enraona en espanyol amb els fills és la prova més fefaent que a Catalunya, en qüestions lingüístiques, tothom fa el que vol. Ho trobo saludable, de la mateixa manera que trobaria saludable que, posem pel cas, la Mayte Martín, que és cantant en llengua castellana, parlés en català amb els fills.

Diu en Quintana que la mare dels nens, tot i que és catalana, enraona en espanyol amb els nens, i ell fa el mateix. Res a dir. Jo conec un matrimoni, catalans de soca-rel tots dos, que es parlen en espanyol. Això sí, amb un accent tan megacatalà com el d'en Quintana quan canta Tu sexo (no se'l perdin!). I es parlen en espanyol perquè es van conèixer parlant en espanyol. I es van conèixer parlant en espanyol perquè eren en una botiga. I ells, a les botigues, parlen en espanyol.

El que sí que em resulta curiós és la frase d'en Quintana per explicar la disglòssia. "La meva llengua és el català, però no sóc un talibà i no penso imposar-la a la gent que m'estimo". O sigui: si ell volgués parlar en català amb la gent que estima l'estaria "imposant". I seria un talibà. Però ¿és una talibana la seva companya, que sí que parla la seva llengua amb els nens? Naturalment que no. Perquè transmetre la llengua castellana als fills és un acte normal i natural com respirar. El que no és un acte normal i natural com respirar és transmetre'ls la llengua catalana. Les paraules del cantant són molt reveladores alhora que molt respectables. Em fan pensar -en un altre sentit- en un portaveu de la plataforma Basta Ya que va dir en una roda de premsa que no parlaria mai el basc perquè era la llengua dels etarres. I ho deia en espanyol, que, si ens posem així, va ser la de Franco.

victoralexandre

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Una llengua que camina



Una llengua que camina
Amb motiu de la Diada Nacional del País Valencià, el proper 9 d'octubre, "El documental" estrena "Una llengua que camina", un treball que mostra l'estat de salut del valencià a partir de la quotidianitat de cinc persones de diferents àmbits socials, professionals i geogràfics que van participar a la diada del 2010 en les celebracions dels 25 anys de Trobades d'Escoles en Valencià.

València, 9 d'Octubre



València, 9 d'Octubre
(...)
Missatges d'esperança en els càntics de la gent
El futur es patrimoni de qui creu en el present
Es tan fàcil contagiar-se de l'eufòria dominant
Bastirem els nostres somnis sense por a flaquejar

És València 9 d'Octubre
No podran fer-nos callar
Cridarem amb tantes ganes
Que l'asfalt tremolarà

Pau ALABAJOS (Teoria del caos)

dilluns, 3 d’octubre del 2011

llengua

ARA .cat  (13 de setembre del 2011)

ESMOLET DE PARAULES, Albert Pla Nualart

Llengua

Llengua funciona com a metàfora en gairebé totes les llengües: el múscul del cos més important per parlar dóna nom al complex sistema que associant sons a significats crea infinites frases partint d'un conjunt finit.
Fins i tot l'anglès, que té tongue i language , parla de la mother tongue. Però, en canvi, no té una paraula per referir-se a la llengua com a facultat humana i una altra per referir-se a un codi lingüístic concret. Nosaltres sí: en diem llenguatge i llengua , una distinció que si no es té prou clara genera grans malentesos.
El llenguatge és una realitat natural, com l'òrgan de la visió. L'estudia la lingüística, que encara que sembli que estudiï llengües, l'únic que li interessa és el codi que subjau a totes. Les pren només com a miralls d'una dotació biològica universal.
Per contra, una llengua concreta -el francès o el català- és un fenomen social i polític de base natural i, per tant, no pot ser l'objecte de la ci ència entesa en el sentit més propi i restrictiu, el del mètode experimental tal com s'aplica, per exemple, en física.
Preguntar-li a un lingüística si el portuguès i el gallec són la mateixa llengua és -i ho caricaturitzo una mica perquè s'entengui- com demanar a un geòleg que dibuixi la línia per separar dos països.
És evident que una alta serralada o un ample riu són llocs adequats per posar-hi la frontera, però factors socials i polítics imprevisibles modelen arbitràriament el que semblava tan lògic, i els mapamundis en van plens.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

la tardor

Cuantes fruites diríeu que són pròpies de la tardor?

blocs.xtec.cat
Que en podríeu afegir alguna a la taula de la tardor?
Coneixeu els arboços? Sabeu com es diuen en castellà?

flickr.com