diumenge, 28 de febrer de 2010

Cinc conceptes de sociolingüística



Per si voleu canviar el format del llibre pel de la pantalla, aci teniu un enllaç al blog de l'IES la Melva que (des de verba volant) parla de cinc conceptes de sociolingüística.

Ara o mai



Llegiu el text de Fuster i contesteu les preguntes:
Els valencians estem en perill immediat de perdre l'idioma. La crisi actual no és comparable amb qualsevol altra que la nostra llengua ha sofert al llarg de la història. Si almenys n'arribem a tenir una consciència plena, ja començarà a haver-hi lloc per a l'esperança. després encara vindrà molta feina a fer: un gran esforç, lent i complicat, enèrgic. L'alternativa no serà sinó la desaparició com a poble. Crec que no resultaria lícit limitar-nos a atribuir-ho a "genocidi": seria, així mateix, una mena de "suïcidi" col·lectiu. De nosaltres depén.
Joan FUSTER, Ara o mai. 1981

Podríem dir que Fuster era un "visionari"?
Quina tesi defensa Fuster?
Quins termes sociolingüístics dels que coneixeu podríeu comentar a partir del text?

Tio Canya




Escolteu aquesta cançó del Tio Canya que comentarem a classe.






I ara, aquesta un poc més canyera

diumenge, 21 de febrer de 2010

Coherència i cohesió



Ací teniu un bon resum d'aspectes relacionats amb la coherència i cohesió del text. De moment, aniria bé que revisàreu allò referit a l'anàfora i la dixi.

PLA-FUSTER-PLA



"L'única manera de lluitar contra la terrible invasió de l'oblit, de crear una memòria col•lectiva és recordar, infatigablement, el que alguns homes —és a dir, el poble— han fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits."

(Del llibre Homenots. Segona sèrie. Barcelona: Destino, 1970, p. 6)
* * *
"Havent trucat, em vingueren a obrir. Em vaig trobar davant d'un home jove, més aviat flac, vestit sumàriament de gris, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrere d'uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar quan parlem d'una cara de pomes agres.

— El senyor Fuster —que jo vaig dir.

— Per servir-lo... vós sembleu...

— Sí, el mateix. Deixeu-me entrar, si us plau. Us he vingut a veure, però no sé pas si aquest és el dia més ben trobat per a anar per les cases. Perdoneu-me! Tinc fred, i aquesta pluja em té aclaparat.

D'entrada, em semblà que la cara contreta i estirada de Fuster, l'escassa hospitalitat d'aquelles faccions, era una conseqüència normal de la situació meteorològica —d'aquella pluja que anava caient feia tants dies sense parar, i que a ell, com a mi, l'empipava. Em féu l'efecte que tenia a la cara la molèstia habitual del meridional davant de l'excés d'aigua.

Ho vaig trobar natural.

Entràrem en els típics baixos d'una casa valenciana: una sola nau, i sobre la paret de la dreta dos envans que no arribaven al sostre, formant un reduït compartiment on tenia el seu diguem-ne públic despatx: una taula plena de papers, unes prestatgeries amb llibres de totes mides, desordenats, diaris, revistes, unes cadires i un tocadiscos que en aquell moment, i sota la mirada d'un jove molt ben vestit i de faccions pacífiques, plenes i correctes, reproduïa una música de Vivaldi. Fuster interrompé el disc i em presentà el seu company.

— Josep Palacios, estudiant, autor d'un llibre de poesies, "Les quatre estacions", molt notable.

Josep Palacios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d'un entregent molt agradable.

Parlàrem llargament, i, com que entre aquells dos envans es tenia una idea molt vaga del món exterior i Fuster creà de seguida un ambient directe i amical, em vaig sentir molt recollit i comfortable, De seguida vaig fer un descobriment: vaig veure que la cara d'escàs humor que feia Fuster en el moment d'obrir-me la porta no era pas produïda per l'excés d'aigua constatable en el rodal, sinó que era la seva cara habitual —natural. La cara de Joan Fuster semblava tenir un vèrtex: el vèrtex dels seus ulls sortits, que mantenen tibants i estirats tots els teixits de les seves faccions i fins i tot els lligams del coll, que té notòriament crispats. Aquesta crispació general li dóna un estat de presència molt visible —una presència caracteritzada per una agudesa inquieta, nerviosa i apassionada. És la mateixa cara que de jove tenia Trotski —penso. La mala cara que presenta Fuster sembla tenir per origen la seva activitat interna. No és pas això, és clar, però ho sembla."
I aquest fou el primer contacte amb Fuster, l’inici d’una relació que des del meu punt de vista s’ha mantingut en una creixent curiositat.

(Del llibre Homenots. Quarta sèrie. Barcelona: Destino, 2004, p. 362-364)
 Identifica algunes de les característiques de l’estil de pla en aquest text sobre Joan Fuster.

dijous, 18 de febrer de 2010

Vicent Andrés Estellés



Ací teniu el poema complet de la pàgina 207 del llibre de text.
(Per cert, sabeu on està el Cap de l'Indi? I la Cova Negra?


M'agenolle amb reverència
i prenc un grapat de pols
amb les meues mans que han pecat
perquè aquest és el meu país.

Enlaire el grapat de pols
i trobe en els seus estams
aquest secret que més buscava
perquè aquest és el meu país.

Recorreria de genolls
els indrets de tota la terra.
em fregaria amb terra els ulls
i menjaria només terra
perquè aquest és el meu país.

No em pregunteu res. deixeu-me
de genolls damunt la terra
amb el cap ficat a la pols
perquè aquest és el meu país.

Perquè aquesta copa de terra
que he begut i que enlaire ara
és la terra del meu país.

No ho comprendreu mai. anireu
de banda a banda preguntant.
però tot el secret roman
en aquesta copa de terra.

Per ell matareu. Per ell
morireu. per ell caureu
brandant la nit de corbelles
de cavalls i barrancs perduts.
perquè aquest és el meu país.

Us ho dic. Aquest és el meu país.
el veieu. Aquest és el meu país.

Que circule la copa de terra
entre tots els que som a la taula,
perquè aquest és el vostre país.

Esgotareu en gran silenci
el calze de la cova negra.
un tros d’os resistirà del calze
però, amb això serà bastant.
Perquè aquest és el nostre país.
ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent. Mort i pam

Fuster-Mira-Fuster

Llegim Fuster i sabem què és assaig. No falla. I no pot fallar, perquè cap altre gran escriptor de la nostra literatura -o de les veïnes- no s’ha proposat amb tanta clarividència, que jo sàpiga, i amb tan determinada vocació, produir estrictament assaig com a gruix i part substancial de la pròpia obra. [ ... ]

La pretensió d'assajar permanentment, sense saber si l’as­saig té un final, i sobretot sense proposar-se un final, no implica només un punt de partida relativista i escèptic, sinó també un punt de mirada -un punt des d’on mirar- tan immutable com fràgil: l'individu que mira. Fuster, com Montaigne, pensava que ell mateix era l'únic possible objecte de coneixement. Quan escriu l'aforisme famós, «Joan Fuster és la mesura de totes les coses», està dient la mateixa cosa que Montaigne quan afirma que «chaque homme porte la forme entière de l 'humaine condition» [cada home porta la forma sencera de la condició humana]. Segurament per això, per aquest principi més que compartit conviscut, l’òliba de Sueca visitava tan sovint, i amb tant de gust, la torre els senyor de la Muntanya.

J.F. MIRA. «Joan Fuster: l’assaig, o la literatura d’idees», dins Homenatge a Joan Fuster. Gen. Valenciana

Club de Lectura IES Clara Campoamor

Ací us passe un video de la sessió d'ahir del Club de Lectura del Clara Campoamor, amb Isidre Crespo, Joan Fuster...
I ací unes quantes fotos: 1, 2, 3, 4, 5,

Al bloc totapedrafaparet n'apareix aquest resum gràfic.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Pedra de tartera




Us recorde que podeu consultar el blog de Pedra de tartera i que podeu participar-hi "utilizant-me" de mitjancera.

CONCURS
Com sabeu, es tracta de recrear, en clau literària i a la manera de
'Pedra de tartera', l'experiència vital d'una persona real o inventada.
Com l'any passat, hi haurà premi i el nom dels guanyadors es comunicarà
durant la trobada amb Maria Barbal, tant a Gandia com a València.

Per a participar en el concurs, cal tindre en compte les tres normes
següents:
1. Només es valoraran les narracions publicades al blog.
2. La data límit per a publicar-les és el 19 de març.
3. Les narracions hauran de tindre al voltant de 500 paraules com a
màxim.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Si arribeu


David, dedicada: Si arribeu, amb la lletra.

FUSTER

No vull atabalar-vos després de l'examen d'avui que de ben segur heu fet molt bé, però ací teniu l'enllaç d'un poema de Joan Fuster, Criatura dolcíssima, i la versió musicada de Lluís LLach.
I una miqueta més dens, perquè el porteu en la maleta de viatge a Roma i no vos pese massa, l'enllaç de Diccionari per a ociosos.