dilluns, 24 de setembre de 2012

Què és Atupa?

Què és Atupa?
Un partit politic, una postura sexual, un rite tribal...?
Ací en tens un vídeo explicatiu.

"Som ATUPA, un jove grup de Montcada de l’Horta Nord (València) que surt de l’amistad i l’amor per el rap.
Ens caracteritzem bàsicament per la versatilitat i la fusió de tres estils distints de rapejar als nostres tres MC’s i quatre formes d’entendre el Hip Hop. En comú tenim les ganes de festa, de pasar-ho bé i de gaudir del que la música ens done sense oblidar mai la essència del rap, que resideix a la protesta i crítica cap el nostre context polític i social. Comptem amb lletres crítiques amb la València actual que no deixen de banda el veure la realitat amb humor i ràbia conjuntament. També plasmem a les nostres cançons les ganes de viure del jovent d’avui dia i les ganes de lluitar per la nostra cultura i el nostre territori."

I ací podeu escoltar la cançó "Llengua". Com diu l'Anna Gascón, "una classe de Sociolingüística a ritme de rap"

divendres, 21 de setembre de 2012

No tireu el barret al foc!

Pèrdues irreparables 
Pere Ortís 
En detalls amagats, en joies d’expressió desaparegudes, la llengua catalana ha cedit un terreny bellíssim a la castellana, ha perdut un tresor inestimable. Hi ha persones grans que se n’adonen, pel simple fet que es recorden del català col·loquial que hom parlava abans de la grossa esbatussada que fou, i que és, la persecució del franquisme, i coneixen bé i apamen bé el català que parlem ara. I aquestes persones poca cosa més poden fer que patir-hi, puix que piquen sobre ferro fred o són veu que clama en un desert. És injust. Si tenim amor a la llengua, tots hi hauríem de fer un esforç.
El castellà ha imposat les seves expressions, que en alguns casos també sonen correctes en català, però les genuïnes, les ancestrals, han estat dràsticament eliminades.
En paraules i expressions, vegem-ne alguns casos, pocs, perquè n’hi ha massa i tots avui no hi caben: “Broma”, en sentit de folga, de plagasitat, de xanxa, d’estar d’ullera, d’acudit, diu el Fabra que és castellanisme. Així diríem: Estàs d’ullera, tu. No m’agraden aquests jocs. Ves quins acudits, també. Això ho dic de folga. Tu i la teva plagasitat. No t’enfadis, home, que ho deia de riure.
Broma, en català, vol dir núvol. El cel és ple de bromes. El ponent la mou, el llevant la plou. Aquesta aigua la porta aquesta bromada.
“De nada”, i el seu servil “de res”. Quan et diuen gràcies, el bon català respon: No es mereixen. No s’ho val. ─Gràcies pel teu cop de mà. ─No s’ho val.
“Déjalo correr”, ‘deixa-ho córrer’. Deixa-ho estar. No t’hi amoïnis; els mallorquins diuen: Deixa-ho fer. ─M’empipa la grolleria del tararot. ─Deixa-ho fer.
 “¿Está Arnau?”, i el seu servil: “Està Arnau?”. Que hi ha l’Arnau? Que hi és l’Arnau? ─Què hi és el Joan? Que hi ha la Marta?
“Felicidades”, felicitats, sí, però ha bandejat l’ancestral Per molts anys!, clàssic, que ja el deien els llatins: Ad multos annos!. Per felicitar algú pel seu sant dèiem: Per molts anys!, i l’interessat responia: Gràcies, en vida vostra. Ho hem perdut. I tan bonic i noble. Hem perdut les bones formes, les bones maneres. Que trist! Pel sant patró d’algú, doncs, i pel seu natalici: Per molts anys! A Mallorca: Molts d’anys!
“Igual no vienen”, “igual no están”, “igual no llueve”, i el seu servil: “igual no vénen”, “igual no hi són”, “igual no plou”. El millor de tot és construir l’expressió amb el verb deure: No deuran venir; no hi deuen ser; no deurà ploure. I veure d’aplicar-hi, segons el cas, la forma alternativa o les formes alternatives: Vés a saber si vindran. Qui sap si no hi són, és possible que no hi siguin Potser no plourà.
“¿Y eso qué es?”, i el seu servil: “I això què és?”. En català correcte i castís: Què és això? Pronunciat: Quès això?
“No se preocupe”, no es preocupi. Per, no s’amoïni, si es qüestió abstracta d’estar tranquil, davant l’univers idiota. I no s’hi amoïni, si es tracta d’un cas concret: –Pateixo per dir al teu noi que no s’allunyi tant de l’escullera. –No us hi amoïneu, que és un gran nedador.
“No te importa”, no t’importa. Per, No n’has de fer res. –Què li has dit, a la Roser? –No n’has de fer res! “¡Para!”, para! Abans sempre dèiem Atura’t. Ara nens i jovent només saben dir: Para! –Atura’t, que tens una roda punxada.
“¿Qué tal”, i el servil: “Què tal?” Com va? Com va això? Què hi ha de nou? Què diu aquest senyor –aquesta noia? –aquest xicot?, saludant. –Com va això, noi? –Mira, anem tirant.
“¿Qué te pasa?”, i el seu servil: Què et passa? Què tens? Què t’agafa? Què hi ha? Què hi ha de nou? Amb què surts, ara, què t’agafa de sobte?
“¡Qué va!”, i el servil “què va!” I ara! Ca! I ca! Ca, barret! Cal veure el cas, i aplicar-hi el més indicat. –Creus que et pagarà el que et deu? – I ara! I ca! –Els deixaran entrar al Liceu? –Ca, barret!
 “¡Qué ocurrencias!”, i el servil: “Quines ocurrències!” Per: Quins acudits! Quines sortides! Quins acudits, aquest paio! –Comte, amb les sortides d’aquest irresponsable!
“Sin más consecuencias”, i el seu servil: ‘sense més conseqüències’. Sense res de més avant. El cel serà ple de bromes, demà, però sense res de més avant; o ...però no hi haurà res de més avant.
“Tirar la toalla”, ‘tirar la tovallola’. Per: Tirar el barret al foc. El barret sol, fóra: Llençar el barret. –Amb la irresponsabilitat d’aquest paio, n’hi ha per tirar el barret al foc! –No t’hi amoïnis tant, home.
(Imatge: laopinionsevillista)

de pa i porta


(imatge: el taller de cuina)

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni, S. Reig (Llibre inèdit)
 de pa i porta
Menjada o àpat en el qual cadascú es porta el seu menjar.
L’origen de l’expressió es troba, molt probablement, en un joc humorístic de paraules que sona igual que el nom de la població valenciana de Paiporta i que inclou el mot pa, en referència al menjar que du el qui assisteix a un d'eixos àpats –que generalment és un entrepà– i el mot porta, que fa referència al fet que el citat menjar se’l ‘porta’ ell.
Recorda-te’n que el dia catorze tenim sopar de pa i porta en el casal. 
No faltes que hem d’organitzar la loteria d’enguany. 
L’escriptor valencià Joan Francesc Mira empra aquesta expressió en la seua obra literària: Bé, bé, va dir el metge aprimador, incòmode, més val que deixem estar el tema, i va afegir que ell era el president d’una falla del barri de Russafa i que l’endemà, divendres, feien el primer sopar després de sant Josep al casal faller, i que podien considerar-se convidats, no acceptava cap excusa de part del seu company Donat, una vegada que es veien després de tants anys, quants anys, trenta; en fi, Salvador no havia estat mai en un sopar de pa-i-porta en un casal faller?, doncs més motiu encara, això no s’ho podia perdre, i el seu amic africà tampoc; vosté coneix les falles?, preguntà; una miqueta, contestà Teodor, ja fa deu anys que sóc l’autor oficial del llibret de la falla del meu carrer al Cabanyal; ah, vaja; el meu amic és poeta, digué llavors Salvador; no m’ho hauria pensat mai, va dir el metge faller, un poeta que fa cara de ben alimentat. 
En el castellà de la ciutat de València s’usa, per a denominar aquestes menjades, la locució de sobaquillo. Aquesta locució no l’arreplega el DRAE amb el significat definit però sí que la recull el Diccionario de la lengua española d'Espasa-Calpe amb la indicació que és col·loquial: «3. loc. adj. col. [Comida] multitudinaria en que cada uno de los asistentes lleva su bocadillo, pagándose a escote los aperitivos, las ensaladas, las bebidas, los postres, etc.: montamos una cena de sobaquillo en su casa.»
En valencià també es diu: de cabasset, de cantell, de faixa, de pataqueta, de pa i puny, de rua, de sarnatxet, de sarnatxo, en faix
La llengua estàndard sol emprar: de carmanyola
En castellà es diu: de sobaquillo

dijous, 20 de setembre de 2012

Fòbies

Hahaha, avui he aprés una paraula nova (de fet, no sabia ni que existira el concepte): hipopotomonstrosesquipedaliofòbia, por a les paraules llargues!

(imatge: bestiolari)
Llegiu l'article

Coneixeu altres fòbies?
- triscaidecafobia (al 13)
- lalofòbia (a parlar en públic)
- belonefòbia (a les agulles)
- amaxofòbia (a conduir)

dimarts, 18 de setembre de 2012

Posa fil a l'agulla


Suïssa, la llengua, el tren 
Joan F. Mira 
El Punt Avui, divendres 14 de setembre del 2012

No sé quin serà el resultat final, o si hi haurà resultat final, o quan n'hi haurà, de tots aquests debats, tensions, i manifestacions, al voltant de la matèria nacional dels catalans, de la llarga i agra qüestió disputada de la relació Catalunya-Espanya: si finalment Catalunya trobarà un lloc propi confortable dins d'Espanya (cosa altament improbable), o si definitivament l'haurà de buscar fora, idea que pareix que s'imposa amb una potència inesperada i mai no vista, i que és també la meua. Sé que la tensió, l'esquinçament i l'agror no haurien arribat al punt on són si aquesta construcció nacional i estatal que en diem Espanya no s'hagués imposat i crescut com un concepte quasi unívocament castellà: “España es una cosa hecha por Castilla”, tal com escrivia Ortega amb contundència, i per tant “Ser español es estar acastellanado”, en paraules igualment contundents de Laín Entralgo. En realitat, no han enganyat mai ningú, abans ni ara. I abans com ara, la llengua és l'expressió més clara d'aquesta unitat nacional espanyola, que és una unitat nacional castellana. Podia haver estat d'una altra manera, però han triat aquesta. I estic segur que la petita història ferroviària que contaré, als espanyols de convicció o d'ofici els ha de resultar incomprensible. La primera vegada que vaig travessar Suïssa jo venia d'Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d'indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren. El revisor, a l'eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, “Signore e signori, biglietti, prego”. La segona vegada que passà deia “Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte”, i la tercera vegada deia “Mesdames et messieurs, vos billets s'il vous plaît”. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l'alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, panini, després Bier i al final bière. D'això, crec, se'n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de la cafeteria del tren. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, i tot funciona suau i amb perfecta naturalitat.
Com que tenien un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, el 1996 van introduir una novetat constitucional que reconeixia al romanx caràcter d'oficialitat no sols al seu cantó --evidentment-- sinó a nivell federal, i un nou text que afavoria i subvencionava el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. Des del 1996, doncs, el romanx és llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la confederació. Fins aleshores, “únicament” era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat en una part dels Grisons, i només per poques desenes de milers de persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les quatre llengües nacionals de Suïssa, i llengua oficial de la confederació.
Deu ser com una broma sense efectes reals, poden pensar alguns. Doncs no senyor: és un principi constitucional, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport directe a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en ajuts del govern espanyol representa que de Madrid haurien d'arribar uns cinquanta milions d'euros a Catalunya, uns trenta al País Valencià i sis a les Illes. De suport “federal” a la llengua. Sense comptar el que gasta l'administració cantonal, és a dir, autònoma. Per cert, qui es va oposar, a Suïssa, al canvi constitucional i a la llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia “dels automobilistes”, o siga els extremistes liberals. No volien que es mantinguera el principi territorial, sinó que s'imposara la “llibertat individual”: volien, sobretot, que la gent poguera triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no haguessen d'enviar els seus fills, com diu la llei, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d'expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això?
Pel mateix temps, a Friburg, que és prop de Berna, tenien un greu conflicte: si creaven una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, seria difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de pobles francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d'estat, o siga, ministre, insistia, llavors: “Una llengua, un territori. La idea d'un municipi bilingüe és aberrant.” I més encara: “Nosaltres fixem i delimitem el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d'instal·lar-se allà on vol, i d'assimilar-s'hi”. O siga: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure a aquesta banda, ja sap que l'escola, el correu, els rebuts, l'administració, la policia i la justícia funcionen en francès i només en francès, i a l'altra banda en alemany i només en alemany.
Són coses, ja se sap, de països primitius i antiquats com Suïssa, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica --ací francès, allà neerlandès, i que no maregen–, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l'espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?), en plural, d'Espanya. Ni llengües oficials de l'estat, o d'una irreal federació. Ni solidaritat confederal: Suïssa es diu Confederatio Helvetica (CH), en llatí, ¿però qui vol una Confederatio Hispanica? Quins espanyols volen drets iguals d'unes llengües i altres, ni revisors multilingües a la Renfe? Els espanyols no són suïssos, i són “moderns” de l'única manera que van aprendre del Cid Campeador i dels Borbons. Potser caldria que un milió de catalans es manifestaren pels carrers de Madrid. Amb les pancartes en castellà, per si de cas.

dijous, 6 de setembre de 2012

ARA divendres 10 d'agost del 2012

UN TAST DE CATALÀ
Ones i onades 
Albert Pla Nualart 
Els altaveus de les platges de Barcelona es van passar ahir el dia bramant consells davant "l'ona de calor". I propagant, alhora, una onada potser més perillosa: la que iguala català i castellà allà on tenim perfil propi. La distinció ona/onada és un tret peculiar del català que erosionem tant quan en fem servir només una com quan les utilitzem com si fossin sinònims perfectes. I és lògic que a la platja les confonguem, perquè totes dues descriuen el moviment del mar, però fins i tot aquí l'ona, més petita, puja i baixa, mentre que l'onada, com un gran llençol, oscil·la en un eix més horitzontal. En tot cas, cap català sensible pot deixar d'arrufar el nas quan sent coses com "onada expansiva" o "ona de calor". I és un signe d'incultura confondre la longitud d'ona, un fenomen elèctric, amb l'oceanogràfica amplitud d'onada. En el món invisible de la física, parlem sempre d'ones (en castellà ondas ): de les hertzianes de la ràdio -curtes, mitjanes o llargues- i de totes les relacionades amb la propagació del so en un medi. Tenim la sísmica, que no podem confondre amb l'onada solitària del tsunami. I també l'ona verda, el sistema de coordinació que permet a un cotxe cobrir un trajecte ple de semàfors sense aturar-se. Enfront del moviment ondulatori de l'ona, l'onada es mou fent envestides, com certes campanyes de publicitat. Patim, ara mateix, a més de la de calor, una onada de turistes, i seria bo que l'ajuntament no l'accentués parlant un català tan foraster.

ONA / ONADA / ONDA
Les paraules ona i onada són sinònimes quan fan referència al moviment oscil·latori de les aigües de la mar: ›Una ona enorme tombà l'embarcació. 
 o bé: › Una onada enorme tombà l'embarcació. 
Però s'usa exclusivament la paraula ona per a referir-se, en àmbits tècnics, al concepte fisicomatemàtic que descriu un fenomen ondulatori:
› S'anomena ona sonora el mitjà de propagació del so en un medi. 
› Esta part de l'edifici no ha quedat afectada per l'ona expansiva de la bomba. 
En canvi, s'utilitza la paraula onada per a designar figuradament allò que es mou a envestides:
› Dos indigents han mort a causa de l'onada de fred que es va produir la setmana passada. 
› S'espera que una onada de turistes s'acoste a les nostres platges durant este pont.
I, finalment, amb la paraula onda s'indica que alguna cosa és ondulada:
› Els cabells li fan ondes.
› La vora de la cortina fa ondes.
gva.es 

(imatge: amareway.org)

"falsos amics"

Mots estrangers semblants però diferents 
Núria Puyuelo 
"Les paraules ‘agenda', ‘bomber' i ‘casual' s'escriuen igual en català i anglès però tenen significats diferents" 
Punt Avui, dimarts 17 de juliol del 2012
elpuntavui.cat

Si la setmana passada parlàvem dels falsos sinònims, avui és el torn dels falsos amics. I qui són aquests amics deslleials? Són paraules de dues llengües diferent que tenen una forma molt semblant o idèntica però que volen dir coses diferents, i que els parlants les utilitzen erròniament com a equivalents. La semblança entre els dos mots prové del fet que comparteixen la mateixa etimologia però a diferència d'altres paraules han seguit una evolució semàntica diversa. Per això trobem una gran quantitat de falsos amics entre les llengües romàniques. Com és sabut, l'anglès compta amb una gran influència romànica i, per tant, amb diversos mots que comparteixen l'etimologia amb el català. Per la seva banda, el català en els últims anys també ha pres de la llengua anglesa una gran quantitat d'anglicismes, i és per aquest motiu que entre les dues llengües s'han format molts falsos amics, que els estudiosos i els traductors de l'anglès coneixen prou bé.
Un exemple seria actually en anglès i actualment en català. Actually significa “de fet, en realitat” en català, un significat ben diferent del mot actualment. Així la conversa “Are you here on holiday? No, I'm actually living here now” l'hem de traduir per “Estàs aquí de vacances? No, de fet, ara visc aquí”, i no “No, *actualment, ara visc aquí” (exemples extrets del Diccionari de paranys de traducció anglès-català, 1999).
Un altre cas seria els adjectius constipated i constipat, que en anglès vol dir anar restret, mentre que en català significa estar refredat.
Els significats del mot argument tampoc coincideixen exactament en les dues llengües. En totes dues ens servim d'arguments per expressar la nostra disconformitat en una qüestió, però en anglès argument també vol dir “discussió, disputa” (per exemple, “I had an argument with Mary”, “Vaig tenir una discussió amb la Maria”), mentre que en català parlem de l'argument d'una pel·lícula, quan els anglesos en aquest cas utilitzen la paraula plot (“I didn't like de plot of this book at all”, “No m'ha agradat gens l'argument d'aquest llibre”). Pel que fa a altres llengües romàniques, en francès el mot truite només es refereix a la truita de riu, mentre que de la truita d'ou en diuen omelette.

Els verbs atterrir i aterrir també s'assemblen molt, però en francès el verb significa “aterrar” i en català, “tenir por”.
(imatge: yourlifeyourway)

Fermer vol dir “tancar” i no “fermar” com algú es podria pensar, i pourtant significa “no obstant això” i no “per tant”.
D'altra banda, en italià els mots imbarazzo i embaràs tampoc volen dir el mateix, tot i la seva semblança fonètica. Imbarazzo vol dir “confusió, desconcert” i l'embaràs es tradueix com la gravidanza.
Dos falsos amics més són els verbs guardare i guardar, que en italià vol dir “mirar”, per exemple “guardare per la finestra”, i en català “desar”. Entre el castellà i el català també hi ha tota una sèrie de falsos amics, però en general no ens suposen un problema perquè en principi sabem més de castellà que d'altres llengües. Seria el cas, per exemple, de trigo en castellà (“blat”) i trigo en català, del verb trigar, i bordar en castellà (“brodar”) i bordar en català (“ladrar”).

"falsos sinònims"

No tots els sinònims volen dir el mateix
 Núria Puyuelo
El Punt Avui, dimarts 10 de juliol del 2012
Trobar dues paraules que siguin totalment sinònimes és complicat, perquè sempre hi ha un matís que les diferencia. De sinònims totals només en trobem de geogràfics, com per exemple moix-gat, mirall-espill i roig-vermell. La majoria de sinònims són parcials i, per tant, només es poden intercanviar en alguns contextos. Per exemple, si busquem el verb dormir al diccionari de sinònims trobarem altres verbs amb un significat semblant però no idèntic a dormir, com ara dormitar, que vol dir estar mig adormit; fer una becaina, que significa trencar el son, i clapar, que es fa servir en un registre més vulgar.
Ara bé, els que presenten més problemes són un altre tipus de sinònims: els falsos sinònims. Són paraules que tenen una forma o un significat molt semblant però que en canvi no expressen el mateix significat. Els parlants les fan servir pensant que són paraules sinònimes, però en realitat són interferències d'altres llengües com ara el castellà. Analitzem-ne alguns casos.
Són falsos sinònims soterrani i subterrani. El soterrani és el pis o la part de baix d'un edifici que està situat per sota del nivell del carrer, mentre que el subterrani, igual que soterrani, funciona com a adjectiu (“És una clavaguera subterrània” o “soterrània”).
Un altre doblet que sovint crea confusions és posta i posada. La posta és l'acció o l'efecte de pondre o pondre's i no prové del verb posar, com posada. Per tant, parlarem de “la posta de sol” o “la posta d'ous” i de “la posada en marxa d'un projecte” i “la posada de llarg d'una festa”.
Un altre exemple és la parella de paraules fons i fondo. Per diferenciar-les, el primer que hem de tenir clar és que fons és un substantiu i fondo un adjectiu o un adverbi –acompanya un nom o el verb–. Així, ens referirem al “fons d'un pot” i “d'un problema” o “els fons d'inversió”, i “respirarem fondo” i “menjarem la sopa en un plat fondo”.
(imatge: artmajeur.com)

Cabdal, cabal i caudal també costen de diferenciar. Cabdal és un adjectiu que significa ‘principal, eminent', per tant, direm que és “un assumpte cabdal” o “un novel·lista cabdal”, mentre que cabal és el substantiu que utilitzem per referir-nos a la quantitat d'aigua que baixa per un riu i al conjunt de propietats i riqueses que té una persona.
Finalment també comentarem composar i compondre. Composar, al contrari del que creuen molts parlants, només té els significats d'‘imposar arbitràriament (a algú) una contribució o una multa' i ‘captenir-se (amb algú) fent-lo anar dret, fent-li creure el que hom vol', uns sentits molt restringits que no tenen res a veure amb compondre, que és el verb més estès (“ha compost –i no ha composat– una melodia molt harmoniosa” o “l'univers es compon de milions de galàxies”).
Aquests només són alguns exemples. Per saber la diferència entre nombre i número, medecina i medicina, nomenar i anomenar, entre molts altres falsos sinònims, són molt útils el Diccionari de dubtes i barbarismes (2008), de David Paloma i Albert Rico, i el Nou diccionari auxiliar (2011), de Josep Ruaix.