Adéu-siau, i gràcies!

Dijous passat Joan Solà ens anunciava que cloïa la seua col·laboració setmanal en el suplement cultural del diari Avui; jo no sabia que era un acomiadament tan definitiu. Espere que llegiu alguna vegada algun dels seus escrits i comproveu com s'estimava la seua llengua, el català.

Adéu-siau i gràcies!

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col·laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.
La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col·legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.
Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col·lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.
Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Joan Solà

"El sol fet que la llengua és un organisme viu ja en justifica la tasca contínua d'estudi i de vigilància, que és la que la societat ens encomana."
(Del llibre Lingüística i normativa. Barcelona: Empúries, 1990.

Al bloc de Víctor Pàmies teniu un munt d'enllaços en homenatge a Joan Solà.


Mireu quin homenatge tan bonic jugant amb el cognom:

Solàrium? Màrius Serra
La recent mort del mestre Joan Solà ens desolà, no caldria sinó, però el seu esperit glossolàlic pot consolar el lector consolidat des del primer instant de solitud. Imaginem-nos aquest lector en camisola, isolat i mig insolat en un solàrium casolà, disposat a solaçar-se amb la relectura dels textos agresolats en els quals el mestre Solà maçolà mitja vida. El nostre lector casolà trobarà que la lectura dels textos solanians és una activitat consoladora que el pot bressolar pels pendissos pronunciats del nostre idioma solar. Que el pot entotsolar per la seva riquesa totèmica i la seva natura desempeçoladora. La gola desolada del nostre lector solar podrà cantussolar els mots tornassolats d’una llengua sola que es dóna prou per contenir-les totes. El nostre lector solidari podrà rossolar descalç, a l’encalç de les sabates que el mestre Solà solà, dessolà, ressolà i sobresolà tantes vegades perquè el poeta en fes un pedestal. I quan la sabata era esclop, el gansolà ben fort, sempre fornint suport (ço és, cossolant). El lector casolà de Solà som tots, entotsolats al solàrium dels mots que el mestre va recombinar amb tossuderia d’urgellenc i fluïdesa de veneçolà.

“Cal recuperar l’autoestima com a única via per tenir una llengua rica que pugui caminar al costat de les altres en igualtat de condicions”
“Una llengua només se salva si és útil i necessària”.