dilluns, 23 de juliol de 2012

El llenguatge és la casa del ser

Publicat en el llibre Idees i paraules: Una filosofia de la vida quotidiana (Publicacions de la Universitat de València, València, 2008, pàg. 82)
 Hablar en cristiano 
 Tobies Grimaltos 
 No em digues “háblame en cristiano” i no trencarem palletes. Sobretot no m’ho digues a ma casa. Crec que en això és resumeix el meu nacionalisme o no nacionalisme: que entengues que si vols que formem part de la mateixa cosa, has de respectar la meua idiosincàsia com jo respecte la teua. Et dic jo a ta casa, “parla’m en valencià”? Veritat que no ho entendries? Què ridícul resultaria que un valencià li demanara a un madrileny a Madrid (o a Sevilla, o a un burgalés a Burgos o a Santander) que li parlara en la seua llengua, veritat? Et resultaria més sorprenent que si et demanara que em parlares en extraterrestre i em prendries igualment per boig. En quina situació de superioritat et col·loques, doncs, quan m’exigeixes a ma casa que et parle castellà? D’on t’has tret aqueix dret i per què ho veus tan obvi i ho tens tan assumit? La llei t’empara, jo tinc l’obligació de conèixer la teua llengua, tu no tens l’obligació d’entendre la meua. L’asimetria lingüística és tan aclaparadora que per si mateixa ja és una mica asfixiant. Però tu no en tens prou. 
 “Aquí estamos en España” dius. Si en “España se habla español”, vol dir això que no ho són el basc, el català i el gallec? Si la resposta és no, ets tu qui ens exclous. Si dius que sí, aleshores ens hauràs de respectar, no et sembla? No barreges drets amb educació i deferència. Perquè sé que no m’entens, et parlaré en la teua llengua. Però no abuses i no em demanes sempre aqueix esforç. A les visites se les atén amb tota la cortesia i no se’ls deixa llevar taula. Però si es queden, aleshores ja han d’acostumar-se a la quotidanitat i col·laborar-hi. No voldràs que continue llevant taula sempre jo! 
 Sé que saps anglès, que l’has aprés al col·legi, com jo vaig aprendre el castellà. Posem que el parles perfectament, tanmateix: t’imagines que se t’obligara a dir les paraules amoroses i íntimes en anglès?, que hagueres de maleir sempre en anglès? Imagina’t per un segon que no pogueres dir-los als teus fills que els estimes en la teua llengua, sinó que ho hagueres de fer sempre en aqueixa llengua forastera. Quina follia!
 Fa uns dies, vaig assistir a la presentació del poemari de Manuel Moreno, La saliva del sol. Un llibre esplèndit, bellíssim i ple d’imatges que et fan sentir. El presentava Luis García Montero. Manolo, tot i que parla valencià, és de Tomelloso i, per tant, castellanoparlant de naixement. Reconeixia en la presentació que mai no podria escriure poemes en català, perquè no es podia expressar tan íntimament en una llengua que no fóra la seua materna. García Montero coincidia a dir que la llengua determina el paisatge, el món i les coses de l’escriptor. L’home, venia a dir, és la seua llengua i la seua llengua fixa el seu món. Reblant el clau, s’arribà a citar el pensament de Heidegger “El llenguatge és la casa del ser”, cosa que jo, en el torn de preguntes, els vaig objectar. 
 I, mira, jo ni tan sols et retrac que em feres aprendre la teua llengua. Ans al contrari, el coneixement és riquesa i la diversitat també. Tant de bó m’hagueres ensenyat tan bé l’anglés o el francés. Allò que et recrimine és que no em deixares aprendre la meua, que me l’ocultares, me la rebaixares i volgueres fer-me-la odiar o menysprear. Que volgueres que la trobara inferior, ridícula, baixa i a mi mateix amb ella. 
 Jo sempre he volgut escriure i m’he trobat perdut per culpa teua. Domine perfectament la teua llengua, l’escric millor que molts dels seus fills. M’agrada, admire la seua literatura que també sent com a meua, com un tresor que m’han donat en herència i que puc gaudir. Però no és la meua llengua i en ella no sóc jo; no puc expressar-me, expressar-me jo, a banda de les coses que expresse. I així em vaig trobar fins ben tard, impotent. Podent escriure en una llengua que no era la meua (per molt que fóra la llengua en la qual m’havien transmés tots els coneixements acadèmics) i amb la qual no podia sinó expressar coses que no tingueren res a veure amb mi, amb el meu pensament més pregon i els meus sentiments; una llengua en la qual no podia sinó fingir. D’altra banda, la llengua en què m’hauria pogut expressar, m’era desconeguda en la seua escriptura, el meu vocabulari era ben magre i els meus recursos expressius limitadíssims. Haver de recórrer contínuament al diccionari fa que pugues dir “reial” per “real” i coses d’aqueix estil. Les connotacions, que ho són tot en l’escriptura literària, et són desconegudes i aleshores et trobes inerme. Si jo puc comprendre Manolo, si ho veig tan clar que mai no li demanaria una altra cosa, per què no m’has de comprendre tu a mi?
 M’has privat durant anys i anys de la possibilitat d’expressar-me, de ser jo; de dir-me jo amb les coses que dic i no estar condemnat a amagar-me darrere de les paraules en una llengua i en una altra, l’una per aliena, l’altra per desconeguda. M’has condemnat durant molts anys al silenci funcional i això no t’ho perdone. No goses de tornar-me a dir “Háblame en cristiano”! Sobretot no m’ho digues si tú també ets valencià, o català o balear.

Prefixos

ARA divendres 6 de juliol del 2012
UN TAST DE CATALÀ
 Ho rescric o ho reescric? 
 Albert Pla Nualart 
 Un col·laborador m'assegura que ell rescrivia l'article fins que va veure que el corrector automàtic l'hi subratllava. Ara ja el reescriu, però vol saber si és cert, o ho ha somiat, que abans era rescriure; i, si és així, el motiu del canvi.
 No ho ha somiat. El gener del 1996 l'Institut va fer públic un nou criteri que afecta aquests casos i que ja havia aplicat, un any abans, al DIEC1. Fins a principis dels 90, els diccionaris amb l'aval normatiu entraven rescriure, infrastructura, autoscola o autostop.
 L'arrel d'aquests compostos prové etimològicament d'un mot que comença amb s seguida de consonant. Escriure i estop vénen del llatí i de l'anglès scribere i stop. La e inicial és una vocal de suport que hi vam afegir per fer-los pronunciables. Una vocal, però, que deixa de ser necessària quan al davant hi van prefixos com re-, infra-, auto-, etc.
 Agafant-se a aquest raonament, la norma clàssica preferia rescriure i autostop a la seva forma normativa actual: reescriure i autoestop. El nou criteri distingeix entre compostos de formació moderna i els que eren ja compostos en la llengua d'origen.
Al costat de reescriure tenim el cas d'inscriure, manllevat del llatí inscribere. Però sempre queden pel camí casos límit. El motiu per fer restablir i no reestablir seria que el compost, format ja en català, seria prou antic. També ho és rescriure i, de fet, hi ha un rescribere llatí, tot i que no és del tot clar que en provingui el nostre reescriure. Sigui com sigui, jo sóc disciplinat i reescric. Me'n faig un tip.
(imatge ara.cat.ciència)

dissabte, 14 de juliol de 2012

Romanços

Article publicat en el Levante-EMV divendres 29 de juny del 2012
 Shakira i Piqué, sense romanços 
 J. Leonardo Giménez 
 Hem d'anar molt a espai en les traducció automàtiques perquè poden provocar equívocs i canvis de sentit inconvenients, alguns comentats en esta columneta, com la referència a Natalie Portman, “la cantant fesol”, en comptes de “la cantant jueva”. O aquella notícia que relatava que “Els consellers acudiren a la recepció amb les seues manilles”, en lloc de “amb les seues esposes”, vaja, amb les seues senyores. No menys equívocs va provocar el “cauce” castellà, traduït en més d'una ocasió per “llit” a seques, siga de via legal o de cursos i cavitats fluvials, de manera que els traductors automàtics han arribat a convertir “La demanda i la concesión se tramitarán dentro de los cauces legales” en “La demanda i la concessió es tramitaran dins dels llits legals”. Tampoc calia explicitar tant el poder administratiu dels tàlems. Semblant hilaritat originava “La neteja de llits”, procedent de “La limpieza de cauces”.
 Cal, per tant, fer una revisió acurada dels textos. Un dels últims canvis de sentit que he llegit ha sigut “El romanç de Shakira i Piqué”, inexistent, per ara, crec, en esta llengua. La cantant colombiana i el central del Barça i de la selecció espanyola, de romanços en gastarien ben pocs; algun romancet inicial, potser, de l'un/a a l'altre/a. Degueren anar al gra ben prompte. En valencià entenem, almenys majoritàriament, per “romanç” el ‘relat d'uns fets en vers o en prosa, sovint d'aventures, d'un heroi, fonamentats o atribuïts'. També es designava amb eixe nom les llengües romàniques. Però, popularment, “romanç” (també “romanço”) i “romancejar”, signifiquen, per extensió, ‘explicacions sense trellat ni interés o excuses sense fonament', “Elvira m'ha contat un romanç increïble, tot excuses”, “No em vingues amb romanços i parla clar”, “Estudia i no romanceges tant”. Res a veure amb la relació de Shakira i Piqué, que podem qualificar-la d'aventura, idil·li, festeig o com vulguem, però no de “romanç”. En castellà sí que eixa relació pot rebre el nom de “romance”, però en esta llengua, deixem els romanços per a designar altres conceptes com els esmentats. Albert Pla Nualart ja ho explicava en un article en l'Avui, contingut també en el seu Un tast de català, a propòsit dels idil·lis de Cleopatra. Tot fa pensar que l'egípcia no perdia el temps en romanços. Shakira i Piqué, tampoc.

UN TAST DE CATALÀ 
 Xurra, xamba, potra, llet i xiripa 
Albert Pla Nualart  (ara.cat) 
En català normatiu la xurra és un ocell de l'estepa semblant a la ganga. Xurra i ganga són noms d'origen onomatopeic: imiten el crit d'aquestes aus. Sembla que la ganga era difícil de caçar i dura de menjar. D'aquí, en sentit irònic, que es digui del que val molt i costa poc. El pas de xurra a sort, en canvi, sembla que té parada en el churro castellà que significa encert casual , però el GD62 i DCVB estan d'acord a admetre xurra en aquest sentit: "Quina xurra que has tingut!" Xamba ve del castellà i potser del portuguès però, per antiguitat o pura sort, no se li posen traves i des de sempre tots els diccionaris l'admeten. A Mèxic -per raons ara fàcils d'entendre- chamba vol dir lloc de treball . La potra, a més de designar una hèrnia a l'escrot, també vol dir sort, tant en català com en castellà. Són dos significats que fan de mal lligar. Només puc pensar en una superstició semblant a la de tocar-li la gepa a un geperut o trepitjar merda. Potser perquè per a una dona era i és una sort tenir llet per criar el fill, tenir llet és sinònim de bona fortuna. També ho és en espanyol de Veneçuela o l'Equador. En el d'Espanya, però, té un sentit més violent, el del famós "¡A que te pego, leches!" I deixo per al final la xiripa, que el DIEC no admet però sí el GDLC (versió en línia), el GD62 i el DCVB. És també un castellanisme històric i alguns l'han volgut fer sinònim de serendipitat (serendipity) : el fet de descobrir una cosa, per atzar, quan n'investigues una altra. Però xiripa és massa popular per poder ser tan solemne.


(santigarcia.net)

dilluns, 9 de juliol de 2012

Ser de poble i parlar valencià

Publicat en el llibre Idees i paraules: Una filosofia de la vida quotidiana (Publicacions de la Universitat de València, València, 2008, pàg. 67)

 Ser de poble i parlar valencià 
 Tobies Grimaltos 
 Ser de poble i parlar valencià ha estat sempre un problema a València ciutat. I no tant per ser de poble com per parlar valencià. Al cap i a la fi, parlar valencià ha significat a València ser de poble i, en conseqüència, ser pobre i incult. Els de pobles castellanoparlants han estat en aqueix aspecte estalvis: no se’ls ha notat (no a tots se’ls ha notat). A més, tenien una possessió que els de la ciutat respectaven i anhelaven: la llengua castellana. Els valencianoparlants eren doblement de poble, o eren els únics de poble. Bé això era abans, ara potser encara és pitjor. Però anem a pams. 
 Una vegada vaig veure una pintada que deia: Abans ens deien “pueblerinos”, ara, catalanistes. El resum era perfecte. Parlar valencià a la ciutat ha suposat sempre un esforç considerable que ha requerit de militància. Això és un problema gros. Quan el mer fet de parlar està definint-te molt més enllà del que és just i tolerable, la situació és angoixosa. Si hom parla castellà, podràs saber —tot i que justament en castellà això no sempre es fàcil— podràs saber, dic, el seu lloc d’origen geogràfic i la seua extracció social. Dic que en castellà, de tota manera, la cosa no és tan fàcil com en altres llengües. Els britànics, per exemple, fa uns anys, quan assolien cert nivell en els estudis (sobretot quan entraven a la universitat) feien tot el possible per perdre l’accent que pogueren tenir i adoptar la parla estàndar (el BBC English que en diuen). Era una manera d’evitar ser reconeguts en característiques que no sempre són rellevants. Era com poder no dir certes coses si no es volia fer expressament. Ara sembla que la moda consisteix a reivindicar aquells accents, en parlar com han parlat sempre a casa i mostrar-se orgullós dels seus orígens. Molts professors universitaris britànics han adoptat aquesta posició front als seus col·legues de la generació anterior.
 El problema amb el valencià, dic, és tot un altre i més gros. Si la llengua és l’instrument de la comunicació per excel·lència, resulta que parlar valencià, d’una banda, ho dificulta i, de l’altra, comunica més del que seria de desitjar: és tot un testimoni de la posició ideològica de qui parla. D’aquesta manera, en nombroses ocasions, parlar valencià sembla que és oposar-se, fer-se notar. És com fer-li veure a l’altre que no estàs amb ell, que vols enfastijar. Esdevé un “parlar contra” més que un “parlar amb”. Hom té la sensació d’estar, des del començament, enfrontant-se a l’oient i aquest té la sensació que el parlant se li enfronta. Una de les raons d’això té a veure amb un pensament molt estès, injustificat, però estès. Si saps parlar castellà, perquè no el parles? Moltes persones no entenen per què fas això. Si saps els dos idiomes i l’altre només en parla un, (encara que t’entenga perfectament), perquè no parles el de l’altre? A què ve això d’entestar-te a parlar en vernacle? La cosa potser més o menys innocent (és a dir, inconscient) però reflexa tot un statu quo. El dret és de l’altre, teua la obligació. No hi ha igualtat ni simetria entre les dues llengües. L’altre et fa creure que ets un mal educat: estàs demanant-li un esforç, cosa a la qual no tens dret. Com que allò que és propi, és —se sol pensar— l’únic o el millor, es tendeix a menystenir l’alié. Si a més es té el certificat de correcció o supremacia, la cosa no admet més que una considerable dosi de bona voluntat que, és clar, no sempre es té. D’altra banda, també et resulta molest a tu mateix, et suposa més esforç del compte, i és alhora (o per això) com plantar una bandera davant del nas de l’altre, qui sovint ho veu com una provocació.
 Aleshores, caure en el parany, evitar parlar la teua llengua és ben fàcil, còmode i temptador. Al cap i a la fi, hom no pot estar sempre amb la guàrdia alta. Jo mateix he de reconéixer ací que, sense voler, moltes vegades quan vaig al supermercat (ja no dic altres llocs més solemnes) acabe parlant castellà, per tranquilitat emocional i també per economia. I és que m’han passat coses com demanar un quart de formatge blau i tenir que aturar la dependenta abans que començara a tallar el pernil dolç que hem volia donar a canvi. Sé que l’exemple sembla inversemblant, literàriament incorrecte, però és que es tracta d’un exemple real i la realitat supera, en vulgaritat i tot, la ficció.
 No s’entén que pel fet de parlar valencià no vols fotre. Abans, quan erem “pueblerinos” se’ns burlaven, però ens ho toleraven. Què havíem de fer, pobrets, si no sabíem parlar castellà! Prou desgràcia teníem! Ara ja no, ara ho fem —pensen molts— per collons. No entenen, potser, que ho fem perquè ens estimem allò propi sense menystenir l’alié. Perquè ens trobem bé i còmodes (fent les salvetats que he dit), simplement perquè volem i tenim el dret. A l’època dels “pueblerinos” alguns ciutadans de València dels que parlaven sempre castellà, podien fer l’esforç de parlar-te valencià, descendien a aqueix exotisme per fer-se els francs, els senzills, els “campechanos”. Consentien, com en un joc que per un instant els feia sentir condescendents, gairebé caritatius, com qui dona una almoina o un cigarret a un pobre o dedica cinc minuts a parlar amb ell, sense arribar mai a embrutar-se (a involucrar-se realment volia dir, perdoneu). Alguns metges ho feien amb els seus pacients de poble. Els pacients, sorpresos, adoraven el metge com a persona per aqueix fet: que planer era don Tal!. I per aqueixa mateixa raó començaven a dubtar de la seua saviesa en medicina. Però si tenies la desgràcia de ser d’un poble on el parlar no era apitxat o es conservaven paraules que a la ciutat feia temps que s’havien castellanitzat (i que en són, clar està, moltes), ja l’havies feta bona. Ràpidament, l’altre reculava, serrava els llavis i tornava a la seua dignitat: fins i tot lingüística. El dubte corria ràpid: no serà aquest un catalanista? 
 Això és el que pot passar-te ara. Jo no sé per què la qüestió lingüística ha de ser una qüestió política, perquè totes les coses s’han de posar juntes i en un munt. És que ja no hi ha matisos? Pel fet de parlar d’una determinada manera, he de pensar de tota la manera que, en el cap de l’altre, és com un clixé? I si ja no és que parles com els del teu poble, sinó que intentes parlar correctament, la cosa agafa colors de tragèdia grega. En qualsevol altra llengua, qui parla correctament, pot passar per cursi, per coent, però poca cosa més. Ací és tota una altra cosa, per desgràcia, sol ser vist com un acte de militància estricta i, en conseqüència, com una provocació en tota regla. Així les coses, la intimitat és fa ben difícil i tot va en detriment de la llengua pròpia. No és bò ni convenient anar definint-se políticament cada vegada que s’obri la boca. Com que ara ja no ens poden acusar d’incults, ans tot el contrari —són molts professionals, sobretot ensenyants, els que parlen valencià, persones més o menys cultes i capaces de parlar, a més, altres llengües—, el desdeny ve per un altre costat.
 Si on cal parlar és en una reunió on no es coneix els assitents, pots jugar-te-la. És un risc que requereix valor i no sempre saps si paga la pena. Parlar valencià es converteix en —es interpretat com— parlar (conscientment i a propòsit) contra el castellà (persona i llengua) i això és, per aberrant, molt enutjós. És molt probable que algú, excusant-se en que no t’entén, et demane que parles castellà, i ja tens el problema: amb la teua consciència (i els que tenen la mateixa que tu) si cedeixes, amb tota la resta, si no. Això de poder parlar valencià a ta casa si ningú no s’oposa, no sé molt bé quin dret és. És el mateix que teníem abans que algú ho escrivira com una llei: un de ben minso. 
 Fins i tot amb qui saps que parla valencià has d’anar en compte, cal evitar certes paraules i, fins que no vas descobrint l’altre, la seua manera de pensar, no convé esplaiar-se massa. L’altre desconfia igualment, si és que no és del bàndol que es creu completament posseïdor de la raó. La tasca és una mica aclaparadora, per desconfiada, o per haver-se d’aguantar, en el parlar i en l’escoltar les possibles impertinències (tot i que siguen fonètiques) de l’altre. És un parlar desconfiat i temptatiu; vist des de fora, ridícul.
 El perill, que acaba per fer-se realitat, ve quan aquests condicionants esdevenen bandera, per un costat i per l’altre. El militant d’un costat, utilitza la llengua com un retret autista. Se’n parapeta darrere i, per reacció, eleva un mur absolutament impenetrable. El de l’altre costat, també molt motivat políticament, juga el paper invers i la incomunicació es fa completa: no cap més que el rebuig total i recíproc.
 Són moltes les circumstàncies socials i d’educació que envolten aquest fenomen i les manifestacions són ben diverses. Jo recorde la “gràcia” que feien els meus fills perquè “tan pequeñitos y ya hablan valenciano”. Si hagueren parlat anglés, alemany o xinés, potser no haguera resultat tan exòtic. Alhora, jo notava una mirada de condescendència per part de qui feia el comentari: Ha d’haver-hi gent per a totes les coses. Però no es veia el trellat ni el profit de sotmetre els propis fills a tal sacrifici: després tindrien problemes perquè no parlarien mai bé el castellà. Com explicar-los que, als tres anys, la meua filla parlava, a més a més, anglés i castellà, perquè quan tenia aqueixa edat vivíem a Angalterra? Ara l’anglés se li ha oblidat: una llàstima, per no usar-lo. Jo tinc el problema de creure que sempre és millor saber més que menys i que una cosa no suposa la renúncia de l’altra. La meua filla s’aclaria, sabia quina llengua era cadascuna i amb qui les havia d’emprar (a Angalterra també hi ha persones d’altres llocs). És una llàstima que les persones no siguen, de vegades, com els xiquets.
 Si haguera decidit parlar-los castellà als meus fills, el problema l’haguera tingut al meu poble; però n’haguera estat un de ben curiós i també molt il·luminador. He de dir primer, que al meu poble, valencià és qui parla valencià i castellà qui parla castellà. No importa si la persona en qüestió és andalusa, castellana o basca, tots els que parlen castellà són castellans. Així els de València capital són castellans. Per viure a València (on tots, des de la mentalitat del meu poble, són rics) i per la meua professió-estatus, hagueren entés que parlaren castellà. De fet quasi que es sorprén el fet que no ho facen. Però si ho feren em criticaren per “nuevo rico”, “Jo he anat amb ell a collir taronges, i ara ja veus! Què es deu haver cregut!”. I aquest fet, no és debades, expressa tot un llast del passat.
 Per tot això, al final, parlar valencià esdevé una pràctica només apta per al grups d’amics. És com pertànyer a un club, com tenir una afició comuna. Uneix en el mateix sentit i en el mateix sentit pot separar dels altres. De vegades pense que és com parlar de filosofia, que no pots fer-ho amb tots ni en totes les circumstàncies: els auditoris habituals no estan per la feina, són ganes de pegar-li voltes a les coses, de fer-ho difícil. El fet que s’estudie valencià a l’escola no és prou per si mateix. Perquè pot passar-li com a la filosofia o, pitjor, com al llatí , que valguen només per a dintre de l’acadèmia, però que continuen morts de portes a fora. Això passa, no m’ho negareu, amb molts xiquets que van a la línia en valencià.
 I ja que he parlat del meu poble, he de dir que els que hi som fills, ho tenim encara prou pitjor. No sols per parlar et defineixes. Si tens la desgràcia que algú et pregunta d’on ets, ja no tens escapatòria: o has de dir que ets de Villanueva de Castellón, o has de dir que eres de Castelló de la Ribera, o que de Vilanova de Castelló i ací si que et mulles clarament.
 Potser he carregat una miqueta les tintes, he exagerat, però em reconeixereu que tinc bona part de raó. Sé que les coses van variant. Fa uns anys dir “Adéu” era tot una mostra de les senyes d’identitat, ara ja, com és lògic, a ningú no li costa. Però no varien tant ni tant de pressa com seria de desitjar. La normalització lingüística ha de consistir en el fet que parlar siga normal, per a qui parla i per a qui escolta, sense violències. Mentre parlar no deixe der un acte tan polític serà un fàstic per a tots: uns i altres. En qualsevol cas, vull reivindicar ací el meu dret a parlar sense que aqueix sol fet supose una declaració ideològica (i de pas poder dir d’on sóc sense haver de considerar primer amb qui parle). Els anglesos tenen el refugi neutral de l’estàndard, per a nosaltres aquest és justament punt de conflicte. M’agradaria ser optimista i pensar que les noves generacions que han aprés la llengua (també) a l’escola suposen l’acabament d’aquesta ingrata situació. Tant de bò fóra així. Jo espere amb ansietat els temps en els quals parlar valencià, fins i tot si parles correctament, només signifique que ets valencià o que l’has aprés.



Res a fer / Res que fer

No tindre res que fer
J. Leonardo Giménez


(Imatge: dir.cat)
 En un curs de valencià superior per a empleats públics torne a un dels assistents una redacció corregida. Una frase esmenada és “Com que no tenia res que fer, em vaig gitar”, substituïda, al meu pesar, per “Com que no tenia res a fer, em vaig gitar”. L’autor de l’escrit, de vora la cinquantena, valencianoparlant i valencianooient des del claustre matern, roda el cap en vore la correcció i diu que al seu paréixer no és igual “no tindre res a fer” que “no tindre res que fer”. La majoria de la classe li dóna la raó, però una jove diu que en l’institut i en la universitat (ha fet Magisteri) sempre li han ensenyat que “tindre/no tindre res que fer” és incorrecte. Jo confirme que els treballs de normativa exclouen “res que fer”, però els observe que no informen dels dos valors de “res a fer” i “res que fer” ni, en conseqüència, fonamenten l’exclusió de “res que fer”. Notem que eixa construcció podria estar relacionada amb el nom “quefer”, que en té al costat uns altres en valencià com “queviure” (= 'menjar'), “quevore” (= 'relació'). Inclús en Fuster (2000) Correspondència 4 veig dos contruccions d’eixa índole “No hi ha coses que reprotxar”, “No tinc noves raons que adduir”.

En la parla natural i espontània valenciana “no tindre res a fer” significa ‘no tindre possibilitat/probabilitat d’obtindre o de continuar tenint alguna cosa’, com ara, “Com que no has estudiat gens, no tens res a fer en l’examen”, “No tinc res a fer amb Víctor, diu que vol a Estefania”, “Amb el 5-0 en contra no tenim res a fer en l’eliminatòria”. Sentit molt diferent donem a “no tindre res que fer”, que significa que ‘no tindre quefers, faena, ocupació o obligacions en un temps determinat’, “Demà no tinc res que fer, podem vore’ns”. En castellà, tant si és per al sentit de no tindre faena o obligacions com per al de no tindre probabilitats, usen només “que”, i els nostres treballs de normativa els imiten, però canviant “que” per “a”. Sense argumentar-ho, condemnen el matís enriquidor del valencià popular. Davant d’eixe panorama, nosaltres, amants de la nostra expressivitat i matisos, seguirem distingint “no tindre res que fer” (estar desocupat) de “no tindre res a fer” (estar perdut), ja que entenem que eixa dualitat enriquix el valencià.

Gens i res

Gens i res
 J. Leonardo Giménez

 La sèrie televisiva “L’Alqueria Blanca”, ja ho he comentat alguna vegada, usa un model lingüístic, en general, natural, creïble i versemblant, però en quasi tots els capítols s’hi cola algun vocable, alguna frase feta o locució artificiosa estranys a la parla valenciana genuïna. En una de les últimes entregues de l’esmentada sèrie, un dels personatges diu a un altre: “No m’apetix res parlar amb ella”. D’apetit, de la classe que siga, se’n pot tindre molt, poc, gens i altres gradacions, però mai “res”. Ningun valencianoparlant de transmissió familiar, de mitjana edat en avant, ni cap jove ni xiquet/a de poble o ciutat on la llengua és dominant oralment, de manera espontània, haguera pronunciat la frase esmentada, sinó “No m’apetix gens parlar amb ella”. És una interferència empobridora i reduccionista del castellà “nada”. Ocorre com en tantes altres parelles de mots nostres, ja comentats en esta columna, com “tastar/provar”, “secar/eixugar”, “fregar/escurar”, que per l’acaçament de la llengua veïna i un defectuós aprenentatge de la nostra es tendix a unificar, amb la lògica del castellà, parelles lingüístiques de diferents significats o matisos. En la llengua de ponent “nada” servix per a frases com “No me apetece nada”, ‘no tindre apetit, estar desganat’, com “No me apetece nada hablar con ella”, ‘no tindre ganes de parlar amb ella’, mentres que en el valencià de sempre, i no interferit, diríem “No m’apetix (o abellix) res”, en el primer cas, i “No m’apetix gens parlar amb ella”, com ja he comentat, en el segon.
 “Res”, en frases negatives, significa ‘cap cosa’. “Vols alguna cosa? No vullc res”. “No hi ha res més important que la salut”. “No hi havia res que m’interessara”. “Gens”, en negacions, significa ‘cap quantitat ni mesura d’allò que podia haver-ne’, ‘ni una miqueta’. “No queda gens de salmorra, porta cinc pimentons i tres alficosos”. “No tinc gens de ganes de vore l’amo de la casa on visc”. Una frase ben aclaridora podria ser: “El meu xicon major no estudia res, però té un bon ofici, i el menut, que fa Econòmiques, no estudia gens” (el major no és estudiant, el menut sí que ho és, però no dedica temps a estudiar). El significat diferent dels dos mots el veiem també en una frase com “No menge res perquè no tinc gens de fam”.

dimecres, 4 de juliol de 2012

Després del foc

I mai no aprenem.

 Després del foc, la cendra encara crema, i al seu pas, no ha quedat viu ningú. Han mort de nou les serres d'Agullent la font Masiana i l'ermita de Sant Vicent, la Penya Alta i l'Alt del Torrater, el Bancal Redó, el Pla de les Vinyes i Viverets. El barranc de Bocairent, el dels Tarongers i Masarra, el Pla de Llobregat, el del Quincaller i la Penya Roja, el barranc de l'Àguila, el barranc de Palacios, l'alt dels Carlistes, la Soterranya, Galindo, l'Escalerola, el corral de l'Aracila, Riello, Ponce. Tants puntals, llomes, alts, plans i barrancs, han quedat orfes, que els ulls, quan passes pels trasquilons que ara són les sendes i camins, no saben on mirar per no cegar-se de tanta pena. Hem perdut molt, hem perdut tant, que el nom del nostre poble, en part, s'ha cremat. Maleïts per sempre, allà on vagen, allà on parlen, allà on visquen, aquells que ens han cremat. Ara són cendra, i sobre la cendra creixerà tot nou. Reixirà l'espígol, la pebrella i el timó, el cepell, el romer i l'argilaga, la coscolla i el fenoll, després creixerà la carrasca i el pi, el roure i l'auró, el fleix i el llidoner, l'om i el garrofer. No penseu que ens han vençut, un poble, que és poble i es sent poble, mai es deixa véncer. Perquè des del barranc Aspre fins a Pospelat, passant per la Vall Seca, el Pla de Simes i Gamellons, els Cabeços del Navarro i Tirirant, el barranc Gran, el de Morera, Gorgorròbio i Bencenill, l'alt de Figueroles i Sant Esteve, el barranc de la Puríssima i el Cabeço Gran, som poble, i tenim com a sang l'aigua del Pou Clar, que es transforma en artèria quan rega tota la Vall. Hem nascut de l'horta i el secà, vivim sobre aquesta terra i els camps i els bancals ens han donat la seua vida. No mirem cap endarrere, només mirem cap endavant, però si volem seguir sent poble, no podem deixar enrere les nostres muntanyes, barrancs i plans, ni tots els tresors que amaguen ni els que mostren a cada pas, Si aquesta terra tot ens ho ha donat, si és la que ens ha vist nàixer, tenim un deute com societat en ella. Ara toca unir forces, treballar tots junts, les muntanyes que ara són òrfenes, demà seran l'ombra dels nostres fills, l'herència dels que som ací.




 Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta.
Rellisca com un barb mort sota un pam d'escuma blanca.
Pare, que el riu ja no és el riu.
Pare, abans que torni l'estiu, amagui tot el que és viu.
Pare, digueu-me què li han fet al bosc que no hi ha arbres.
A l'hivern no tindrem foc ni a l'estiu lloc per aturar-se.
Pare, que el bosc ja no és el bosc.
Pare, abans de que no es faci fosc, ompliu de vida el rebost.
Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa i deia vostè...
Pare, si no hi ha pins no es fan pinyons ni cucs, ni ocells.
Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, cera, ni mel.
Pare, que el camp ja no és el camp.
Pare, demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.
Pare, ja són aquí... Monstres de carn amb cucs de ferro.
Pare, no, no tingueu por, i digueu que no, que jo us espero.
Pare, que estan matant la terra.
Pare, deixeu de plorar que ens han declarat la guerra.