dissabte, 24 de novembre del 2012

Un país de llibre

Heu vist el nou programa de llibre de Canal 9? La protagonista és Esperança Camps.

"Casualment", també parla del tòpic literari i cinematrogràfic de les estacions i els trens (com allà a La meitat de l'ànima)


dijous, 22 de novembre del 2012

los-*lis

 (Dedicat amb els col·legues de Torrent, amb estima)

Article publicat en el Levante-EMV divendres 9 de novembre del 2012
Dis-los i dis-lis 
J. Leonardo Giménez 
imatge: herbadolça.blogspot
El dia d’abans de Tots Sants em trobí una veïna en el caminal del cementeri del meu poble, ella de tornada i jo d’anada. Faig la clàssica i retòrica pregunta apropiada al cas: “D’on véns’?”. La contestació, previsible, va ser que venia de posar flors a familiars difuntes, però no tant predicible va ser la substitució pronominal respecte de les destinatàries de tan tradicional visita. Exactament em contestà: “Vinc de posar-lis flors, a ma mare i a ma tia·. Eixe “lis”, que ja li l’havia sentit altres vegades, sembla com un empelt estrany en el cos de la nostra llengua. Pareix més propi de persones castellanoparlants que no dominen del tot el nostre idioma, però no és el cas de la meua veïna, que si en domina oralment algun és este. Però ocorre que eixe “lis”, com a plural de “li”, està colant-se més del compte en alguns casos i per determinades persones que fugint del foc cauen en les brases (o viceversa). La frase natural, en l’oralitat general, hauria d’haver sigut: “Vinc de portar-los flors, a ma mare i a ma tia”, perquè, com és ben notori, “los” i “els” són també, plurals de “li”, encara que l’antecedent siga únicament femení.
Resulta curiós que eixes formes tan morfològicament masculines siguen també plurals femenins, però són les usuals i generals i les que, com no pot ser de cap altra manera, preceptua la normativa. Quan fem classe de valencià, això cal explicar-ho bé, perquè la tendència, sobretot, de qui no és originàriament valencianoparlant és dir i escriure “lis” en compte de “los” o “els”, en frases com “Dis-lis a les dues companyes que entren” o “Lis vaig dir, tant a Pepi com a Sandra, que aniríem de passeig”.
Hem de dir i escriure “Dis-los a les dues companyes que entren” o “Els vaig dir, tant a Pepi com a Sandra, que aniríem de passeig”. No obstant això, el Diccionari català-valencià-balear inclou la forma “lis” com a datiu plural, però assenyala que “no s’usa en el llenguatge literari modern; és purament dialectal”. Enric Valor, en Temes de correccció recomanava evitar-lo per estrany a l’idioma i innecessari. Com que no hi ha cap necessitat, no usarem “lis” com a pronom. Si que l’usarem com a nom de planta, i la seua flor: “flor de lis”.

dimecres, 21 de novembre del 2012

25N

25 DE NOVEMBRE. DIA MUNDIAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE


- En aquest ENLLAÇ podeu llegir una anàlisi interessant sobre allò que vam comentar a classe després de llegir La plaça del Diamant (Perfil psicològig de la dona maltractada / de l'home maltractador").


- Us agraden les piulades que han guanyat al concurs de la Universitat d'Alacant?
"Que les parelles només és maten a besos" (María Jiménez Santonja)
"Cuando el enemigo duerme en tu cama no basta con hablar con la almohada" (Xavi Marset Gimeno)
"¡Que la oscuridad de tu pasado sirva para iluminar tu presente! Tienes la llave del futuro" (Rosa Pastor Peña)

twitter 

M’agradaria que estiguéreu totes ací… 
M'agradaria que la teua boca fóra d'argila color canyella per poder-la modelar amb fruïció i dibuixar-hi el somriure que el dolor va esborrar fa tant de temps.
M'agradaria que els teus ulls foren d'aigua de mar per passar-hi lentament els dits i dibuixar-hi les il·lusions que s'ofegaren un dia.
M'agradaria que les teues pupil·les foren prunes maragdes per posar-los la dolçor que les llàgrimes s'emportaren en silenci.
M’agradaria que les teues mans foren branques d'olivera per abraçar-les amb desesper i impedir que el vent turmentat ens les arrabasse.
M'agradaria que el teu pit fóra roca de penya-segat per construir-hi una cova on arreceraria el teu cor mutilat.
M’agradaria que el teu nom fóra un clam i un murmuri, un udol i un somriure per dir al món que la teua vida perduda batega ara més que mai en la molsa, humida de llàgrimes, dels nostres cors adolorits.
Maria Jesús Bolta


NO somos propiedad de nadie.
NO somos tetas y vagina.
No hemos nacido programadas para saber barrer.
La casa NO es nuestra sola, y el marido y los hijos NO son invitados que "ayudan".
NO somos guarras si queremos acostarnos con un hombre cada noche, o con dos.
NO somos la madre de nuestro compañero.
NO tenemos que aguantar insultos, ni humillaciones por los hijos, ni en aras de nada.
El amor NO lo es todo.
El amor NO duele, NO pega, NO exige, NO coarta. NO te dice que no hables con alguien, ni que no uses tal ropa, ni que no salgas con tus amigas.
El amor NO te mata.
NO a la violencia.
NO a la violencia contra las mujeres hoy, 25 de noviembre, y el resto de días del año.
 María José Membrado


dimarts, 20 de novembre del 2012

Lletres Valencianes




20 de novembre, Dia de les Lletres Valencianes 
El 20 de novembre de 1490, eixia d’una impremta valenciana la primera edició del Tirant lo Blanc, la novel·la cavalleresca de Joanot Martorell considerada una de les obres cabdals de la literat ura universal.
La coneixeu?

dimarts, 13 de novembre del 2012

Un tast de català

ARA dilluns 8 d'octubre del 2012
 'Vaja' i 'vaya' 
Les interjeccions vaja i vaya coincideixen en molts aspectes. Totes dues provenen d'una forma verbal -d' anar i ir - i totes dues poden expressar disgust, decepció o contrarietat. La semblança arriba al punt que l'Alcover-Moll especula sobre la possibilitat que vaja sigui, en origen, un castellanisme, cosa que Coromines desmenteix amb la seva vehemència habitual.
En tot cas, el que convé saber avui és que la seva sinonímia és només parcial i que certs usos de vaja són un d'aquells castellanismes d'invasió subtil que tant costen d'evitar.
Trobo, per exemple, en un poeta i novel·lista premiat una frase d'aquest estil: "Vaja quines coses, ara va en X i se'ns declara partidari de Y". Deixant de banda el dubtós "va... i" -ja en parlarem un altre dia-, aquest vaja hauria de ser clarament un caram o, potser encara millor, tota l'expressió s'hauria d'haver substituït per un "Ves per on".
 El barbarisme és molt més detonant en expressions emfàtiques del tipus "Vaja dona!" o "Vaja un, aquell!", que, clarament, haurien de ser "Quina dona!" o "Quin un, aquell!" I tampoc dringa bé el vaja, vaja que tradueix un vaya, vaya castellà de ponderació entre admirativa i burleta: "O sigui que ara tens nòvia. Vaja, vaja!" Jo aquí diria "Caram, caram!"
 També és clara interferència el vaja d'irritació del tipus "Vaja amb el nen!" o "Vaja amb la musiqueta!", en què podríem dir, per exemple, "Quin nen més pesat!" o "Quina llauna de música!"
 L'ús correcte i genuí, doncs, l'hem de restringir a casos en què vaja lamenti alguna cosa amb matisos de simpatia, concessió, contrarietat, desil·lusió, etc.: "Vaja, ara no funciona!", "Vaja, em sap greu", "Aquest peix no m'entusiasma, però vaja... me'l menjaré".

ARA dimarts 9 d'octubre del 2012
Llocs on anar / llocs que visitar 
Si em trobo escrit "Tenim molts llocs on anar" o "Tenim molts llocs que visitar" tendeixo a convertir-ho en "Tenim molts llocs per anar" i "Tenim molts llocs per visitar". Però són dues correccions diferents: la primera és estilística i opinable, mentre que la segona és del tot imprescindible. I ho és perquè en català una oració de relatiu introduïda per que no pot ser d'infinitiu. Podem tenir, doncs, temes de què (o dels quals) parlar però no pas temes que estudiar. Alguns autors, com Joan Solà, veuen poc genuïnes totes les relatives d'infinitiu, però com explica Àlex Alsina a la Gramàtica del català contemporani (pp. 2414-2415) hem de distingir entre les que són només adequades a certs registres i les que són sempre incorrectes. Per exemple, la que em trobo a la cinquena ratlla del Jo confesso de Cabré ("De sobte havia entès [...] que mai no havia pogut [...] comptar amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions") la considero adequada al registre literari a què pertany. En canvi, no hi ha cap dubte que escriure "Tinc moltes coses que fer" en comptes de "per fer" o "a fer" és un flagrant castellanisme en qualsevol context, tot i que frases així cada dia es diuen i s'escriuen més a causa de la pressió del castellà però també del paral·lelisme amb les interrogatives indirectes, en què tan correcte és "No sé on anar" com "No sé què fer" o "No sé què visitar". Però resistir aquesta pressió no ens hauria de portar a l'altre extrem: afirmar -com feia jo mateix, massa alegrement, l'agost del 2009- que el català, a diferència del castellà, no permet els relatius amb un infinitiu. Ara bé, crec que sovint val més prescindir-ne.

 ARA dimecres 10 d'octubre del 2012
Lloc per aparcar o per aparcar-hi?  
 Ahir vèiem que és inviable una frase com "Hi ha molts llocs que visitar", que no seria rar trobar en fullets turístics. Però, a l'hora de corregir-la, algú pot dubtar entre "per visitar" i "per visitar-los", com també dubtaria entre "Hi ha lloc per aparcar" i "per aparcar-hi". El fet que hi vagi o no el pronom feble depèn de si el per + infinitiu completa el sentit del substantiu precedent, igual que ho faria una oració de relatiu, o el de tota l'oració, com pertoca a una subordinada final. Sona millor "He reservat dos llocs per aparcar-hi" que "Hi ha dos llocs per aparcar-hi", perquè a la primera frase el verb expressa una acció voluntària i això justifica que es digui quina és la seva finalitat, però també seria bo "He reservat dos lloc per aparcar". El per aparcar ens diu com són els llocs; i el per aparcar-hi, per a què els reservo. Igualment, a "Busco un pis per llogar" dic com ha de ser el pis; i a "Busco un pis per llogar-lo", per a què el busco. Però aquest contrast no es dóna si, en lloc d'un locatiu o un OD de l'infinitiu (aparcar en un lloc , llogar un pis ) tenim un OI o un complement preposicional (donar una cosa a algú), (parlar d'una cosa). Tant hem de dir "Busco algú per donar-li el condol" com "No hi havia ningú per donar-li el condol", i "Tria dos temes per parlar-ne demà" com "No tenim temes per parlar-ne demà". Aquí l'el·lipsi del pronom feble no sembla possible en cap cas. Cal dir que el cas del locatiu no tothom el veu igual. Al Plantem cara (p. 224) Joan Solà diu que es pot fer un prestatge per posar els esquís o per posar-hi els esquís. En canvi, a la GCC (p. 2417) Àlex Alsina sembla que només admeti un bagul per posar-hi els records.

 ARA dijous 11 d'octubre del 2012
 Preguntes per fer o a fer? 
La diferència entre "Tenim preguntes per fer" i "Tenim preguntes a fer" és que la segona només vol dir que les vull fer o les he de fer, mentre que la primera també vol dir que encara no les he fet, que les tinc pendents de fer. Però així com el per + infinitiu que complementa un nom com ho faria una oració de relatiu tothom l'admet, la forma similar a + infinitiu s'ha qüestionat com a gal·licisme. Hi deu haver influït el fet que la RAE i els llibres d'estil del castellà -que té els seus temas a tratar, problemas a resolver, ejemplos a seguir , etc.- la desaconsellen i recomanen canviar a per por o fer una relativa: temas por tratar o temas que tratar . Però en català que + infintiu és un evident castellanisme i per + infintiu (igual que en castellà) genera unes ambigüitats indesitjables: no vol dir el mateix una quantitat per pagar que una quantitat a pagar . Només la primera connota retard. El català té, a més, unes formes molt semblants que són indiscutiblement genuïnes, com ara "Tinc poca cosa a dir" o "No hi ha res a fer", i que el castellà fa amb que . Per tot plegat, la nostra norma es mostra més oberta que la castellana a acceptar aquest a + infinitiu , que no considera incorrecte però també veu amb recel. En tot cas, vull deixar clar que "equip a batre" o "espai a emplenar" no són, en cap cas, formes genuïnes com "res a fer" sinó que s'han reintroduït modernament per la pressió d'un ús castellà que ve del francès. Un cop més, és clau l'adequació al registre. És lògic que certs llenguatges especialitzats hi recorrin: són més àgils. "Quantitat a deduir" és més adequat en un imprès d'IRPF que no pas en el diàleg informal d'una novel·la.

ARA divendres 12 d'octubre del 2012
 'Tractar' i 'tractar de' 
Quan fem servir el verb tractar en el sentit de prendre una cosa com a objecte d'estudi, debat, etc., se'ns planteja el dubte de si hem de tractar un tema o bé tractar d'un tema . En versió pronominal: si l'hem de tractar o n'hem de tractar . Potser perquè, amb aquest sentit, el tractar de és sempre possible i el tractar transitiu no, la majoria de diccionaris (incloent-hi el DIEC2) només admeten el primer, cosa que exclouria en teoria de la llengua normativa una frase com ara "Aquesta qüestió no l'hem tractada". A la pràctica això és inviable, com ho demostra que el mateix DIEC2 defineix judici sumari com a procediment per "tractar qüestions urgents". Convé, per tant, filar més prim per precisar en quins casos seria lícit aquest ús transitiu en lloc de limitar-se a condemnar-lo. I això és precisament el que fa el Diccionari d'ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat. Concretament, diu "que la preposició és obligatòria si el complement no porta determinant". I dóna com a exemple incorrecte "Aquest llibre tracta matemàtiques". Tot seguit, però, remarca que hi ha una excepció: les formes en plural de termes genèrics com ara temes , qüestions , aspectes , problemes , punts , matèries , etc. Així doncs, tan bo és "Avui hem tractat el règim verbal" com "Avui hem tractat del règim verbal", però a "Quan tractareu d'aquest tema?" jo respondria "Avui l'hem tractat" més que no pas "Avui n'hem tractat". I acabo alertant contra l'abús de tractar de en el sentit dramàtic del "Tracta d'arrencar-lo!" que li va costar un títol a Carlos Sainz. Per a un registre neutre potser és millor intentar; i per al més col·loquial, mirar de<

Paraules que porten confusió

Al blog "Treballem la Llengua i Literatura catalanes" he trobat aquestos exercicis del lèxic que estem treballant a 2n i 4t d'ESO.

Ortografia. Paraules que porten confusió. (1)

HOMÒNIMS. HOMÒGRAFS I HOMÒFONS.







dimecres, 7 de novembre del 2012

la Rodoreda

Feu una ullada a aquesta entrada interessant del bloc Cruïlla sobre Mercé Rodoreda.

bibliopoemes


divendres, 2 de novembre del 2012

parar faves

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 273)

elsfogonsdecasaialtresdesastres
 Esbajocar, esbessonar, esclovellar, pelar 
  De vegades es fa un ús abusiu del verb pelar, utilitzant-lo en lloc d’esclovellar en coses en les quals seria més apropiat usar aquest darrer, per la senzilla raó que no es tracta de llevar la pell, sinó una clovella, o, com diuen al continent, clofolla. Un d’aquests casos és pelar faves per esclovellar faves. Les faves, per a utilitzar-les a la cuina, una vegada collides caldrà esbajocar-les, o esbessonar-les, i, si ja són velles, esclovellar-les, com quan en volem fer fava parada, aquest cuinat tan bo i tan nutritiu, sobretot si a més de la col i/o altres verdures s’hi afegeix carn de porc, un poc de sobrassada, i tallades de botifarró. Molta gent li diu, per ultracorrecció, «fava pelada», en lloc de fava parada. Una de les accepcions del verb parar és ‘posar a punt’, ‘preparar’, com és veu a les locucions parar casa, parar taula, parar botiga, parar una arma, parar una trampa, etc. En el cas de les faves, per fer-ne el guisat al qual m’he referit, cal esclovellar-les (o, si ho voleu així, pelar-les), però això no és tot, perquè després cal xapar el bessó de dalt a baix en el sentit de l’amplària, perquè siguin més bones de coure. Parades d’aquesta manera, acaben de parar-se posant-les dins l’olla amb tots els ingredients apropiats i deixar que coguin a bastament fins a tenir a punt la fava parada, deliciosa per a aquells a qui els agrada aquest llegum, però que hi ha persones que no en volen ni sentir l’olor.
Les faves es cultiven des de temps prehistòrics, i han estat un aliment bàsic per a molts de pobles de l’antiguitat. Els egipcis les detestaven, però eren molt preuades pels romans. Un cas notable d’aversió a les faves és el del famós savi grec Pitàgores, que malgrat esser vegetarià, no en menjava mai, ni parades ni sense parar, i en tenia prohibit el consum als seus deixebles.
 Esclovellar, a Mallorca escloveiar, és també usat a l’illa, i a alguns llocs de Catalunya, amb el sentit de ‘xerrar d’una cosa que convé tenir reservada’, que no és per esser divulgada, com per exemple: li vaig parlar clarament, li vaig esclovellar bé l’assumpte, però li vaig dir que no en parlàs a ningú. I també hi ha la dita esclovellar sa magrana, per ‘dir coses que convendria més no divulgar-les’.

Ranaixença

4t ESO

En aquest enllaç trobareu alguns PDF interessant sobre la Literatura de la Renaixença.


dijous, 1 de novembre del 2012

Tots Sants

TOTS SANTS
cementeri de Carcassona

culte a la mort
diuen que avui toca
ritual ancestral

no aniré a veure cap mort
si tampoc hi anava en vida
potser hi ha una mica massa
d'oficial hipocresia

a qui estimava de veres
sempre el tinc en el record
de cor i de pensament
 no em caldrà d'anar-hi un dia

quins costums mana l'església
que ningú gosa canviar
doncs així fem pont i festa
i els diners que van rodant

i per rematar-ho tot
importem costums? aliens
diuen halloween els joves
i la por alimentem

 no sé el mestre Umberto Eco
què pot pensar del ritual
però a El nom de la rosa
deixà un missatge molt clar

 Miquel Català 



Per Tots Sants, abrics i guants 
Núria Puyuelo 
Ja ho diu el refranyer, de Tots Sants enllà, agafa la manta i no la deixis anar. Tots Sants es considera popularment el primer dia de l’hivern, per això, tradicionalment, la gent es posava l’abric tant si feia fred com si no, i el no se’l treia fins que arribava el dijous sant. Altres refranys alerten de l’arribada del fred, com ara de Tots Sants a Nadal, l’hivern formal; per Tots Sants, capes i mocadors grans; entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat; per Tots Sants, la neu pels alts, i per sant Andreu, la neu al peu; per Tots Sants, abrics i guants, i per Tots Sants, pluges i vents.
Ahir tot just celebràvem Tots Sants, la festa dels morts, i avui, el Dia dels Morts. Totes dues festivitats conserven creences que són anteriors al cristianisme, de la cultura celta. Segons la tradició, l’1 de novembre els vius visiten els morts i el 2 de novembre són els morts els que visiten els vius. 
A banda del fred, Tots Sants també arriba acompanyat del costum de menjar castanyes i panellets. Tradicionalment, la castanyada –una festa molt generalitzada a finals del segle XVIII– se celebrava en família, després de sopar, i s’acompanyava de panellets i vi dolç, mentre es passava el rosari per recordar els familiars difunts. Pel que fa als panellets, era costum que els padrins en regalessin als seus fillols, igual que per Pasqua els donaven la mona. En algunes comarques de Ponent, com la Segarra i l’Urgell, els panellets reben el nom de mitgetes. Les castanyes també són protagonistes en diverses frases fetes. Per exemple, quan solucionem una situació compromesa a algú, li traiem les castanyes del foc; quan una persona és molt tancada, és més closa que una castanya; quan dues coses són molt diferents, s’assemblen com un ou a una castanya, i si algú té un mal despertar, s’alça amb la castanya torta. I també trobem castanyes en uns quants refranys, com castanya bullida, castanya ensopida, i castanya sencera al foc peta. Sabíeu que… De la paella plena de forats on es torren les castanyes, en diem castanyera, igual com la dona que torra castanyes al carrer i les ven.
 Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 2 de novembre del 2012