dilluns, 23 de juliol de 2012

El llenguatge és la casa del ser

Publicat en el llibre Idees i paraules: Una filosofia de la vida quotidiana (Publicacions de la Universitat de València, València, 2008, pàg. 82)
 Hablar en cristiano 
 Tobies Grimaltos 
 No em digues “háblame en cristiano” i no trencarem palletes. Sobretot no m’ho digues a ma casa. Crec que en això és resumeix el meu nacionalisme o no nacionalisme: que entengues que si vols que formem part de la mateixa cosa, has de respectar la meua idiosincàsia com jo respecte la teua. Et dic jo a ta casa, “parla’m en valencià”? Veritat que no ho entendries? Què ridícul resultaria que un valencià li demanara a un madrileny a Madrid (o a Sevilla, o a un burgalés a Burgos o a Santander) que li parlara en la seua llengua, veritat? Et resultaria més sorprenent que si et demanara que em parlares en extraterrestre i em prendries igualment per boig. En quina situació de superioritat et col·loques, doncs, quan m’exigeixes a ma casa que et parle castellà? D’on t’has tret aqueix dret i per què ho veus tan obvi i ho tens tan assumit? La llei t’empara, jo tinc l’obligació de conèixer la teua llengua, tu no tens l’obligació d’entendre la meua. L’asimetria lingüística és tan aclaparadora que per si mateixa ja és una mica asfixiant. Però tu no en tens prou. 
 “Aquí estamos en España” dius. Si en “España se habla español”, vol dir això que no ho són el basc, el català i el gallec? Si la resposta és no, ets tu qui ens exclous. Si dius que sí, aleshores ens hauràs de respectar, no et sembla? No barreges drets amb educació i deferència. Perquè sé que no m’entens, et parlaré en la teua llengua. Però no abuses i no em demanes sempre aqueix esforç. A les visites se les atén amb tota la cortesia i no se’ls deixa llevar taula. Però si es queden, aleshores ja han d’acostumar-se a la quotidanitat i col·laborar-hi. No voldràs que continue llevant taula sempre jo! 
 Sé que saps anglès, que l’has aprés al col·legi, com jo vaig aprendre el castellà. Posem que el parles perfectament, tanmateix: t’imagines que se t’obligara a dir les paraules amoroses i íntimes en anglès?, que hagueres de maleir sempre en anglès? Imagina’t per un segon que no pogueres dir-los als teus fills que els estimes en la teua llengua, sinó que ho hagueres de fer sempre en aqueixa llengua forastera. Quina follia!
 Fa uns dies, vaig assistir a la presentació del poemari de Manuel Moreno, La saliva del sol. Un llibre esplèndit, bellíssim i ple d’imatges que et fan sentir. El presentava Luis García Montero. Manolo, tot i que parla valencià, és de Tomelloso i, per tant, castellanoparlant de naixement. Reconeixia en la presentació que mai no podria escriure poemes en català, perquè no es podia expressar tan íntimament en una llengua que no fóra la seua materna. García Montero coincidia a dir que la llengua determina el paisatge, el món i les coses de l’escriptor. L’home, venia a dir, és la seua llengua i la seua llengua fixa el seu món. Reblant el clau, s’arribà a citar el pensament de Heidegger “El llenguatge és la casa del ser”, cosa que jo, en el torn de preguntes, els vaig objectar. 
 I, mira, jo ni tan sols et retrac que em feres aprendre la teua llengua. Ans al contrari, el coneixement és riquesa i la diversitat també. Tant de bó m’hagueres ensenyat tan bé l’anglés o el francés. Allò que et recrimine és que no em deixares aprendre la meua, que me l’ocultares, me la rebaixares i volgueres fer-me-la odiar o menysprear. Que volgueres que la trobara inferior, ridícula, baixa i a mi mateix amb ella. 
 Jo sempre he volgut escriure i m’he trobat perdut per culpa teua. Domine perfectament la teua llengua, l’escric millor que molts dels seus fills. M’agrada, admire la seua literatura que també sent com a meua, com un tresor que m’han donat en herència i que puc gaudir. Però no és la meua llengua i en ella no sóc jo; no puc expressar-me, expressar-me jo, a banda de les coses que expresse. I així em vaig trobar fins ben tard, impotent. Podent escriure en una llengua que no era la meua (per molt que fóra la llengua en la qual m’havien transmés tots els coneixements acadèmics) i amb la qual no podia sinó expressar coses que no tingueren res a veure amb mi, amb el meu pensament més pregon i els meus sentiments; una llengua en la qual no podia sinó fingir. D’altra banda, la llengua en què m’hauria pogut expressar, m’era desconeguda en la seua escriptura, el meu vocabulari era ben magre i els meus recursos expressius limitadíssims. Haver de recórrer contínuament al diccionari fa que pugues dir “reial” per “real” i coses d’aqueix estil. Les connotacions, que ho són tot en l’escriptura literària, et són desconegudes i aleshores et trobes inerme. Si jo puc comprendre Manolo, si ho veig tan clar que mai no li demanaria una altra cosa, per què no m’has de comprendre tu a mi?
 M’has privat durant anys i anys de la possibilitat d’expressar-me, de ser jo; de dir-me jo amb les coses que dic i no estar condemnat a amagar-me darrere de les paraules en una llengua i en una altra, l’una per aliena, l’altra per desconeguda. M’has condemnat durant molts anys al silenci funcional i això no t’ho perdone. No goses de tornar-me a dir “Háblame en cristiano”! Sobretot no m’ho digues si tú també ets valencià, o català o balear.