Després del foc

I mai no aprenem.

 Després del foc, la cendra encara crema, i al seu pas, no ha quedat viu ningú. Han mort de nou les serres d'Agullent la font Masiana i l'ermita de Sant Vicent, la Penya Alta i l'Alt del Torrater, el Bancal Redó, el Pla de les Vinyes i Viverets. El barranc de Bocairent, el dels Tarongers i Masarra, el Pla de Llobregat, el del Quincaller i la Penya Roja, el barranc de l'Àguila, el barranc de Palacios, l'alt dels Carlistes, la Soterranya, Galindo, l'Escalerola, el corral de l'Aracila, Riello, Ponce. Tants puntals, llomes, alts, plans i barrancs, han quedat orfes, que els ulls, quan passes pels trasquilons que ara són les sendes i camins, no saben on mirar per no cegar-se de tanta pena. Hem perdut molt, hem perdut tant, que el nom del nostre poble, en part, s'ha cremat. Maleïts per sempre, allà on vagen, allà on parlen, allà on visquen, aquells que ens han cremat. Ara són cendra, i sobre la cendra creixerà tot nou. Reixirà l'espígol, la pebrella i el timó, el cepell, el romer i l'argilaga, la coscolla i el fenoll, després creixerà la carrasca i el pi, el roure i l'auró, el fleix i el llidoner, l'om i el garrofer. No penseu que ens han vençut, un poble, que és poble i es sent poble, mai es deixa véncer. Perquè des del barranc Aspre fins a Pospelat, passant per la Vall Seca, el Pla de Simes i Gamellons, els Cabeços del Navarro i Tirirant, el barranc Gran, el de Morera, Gorgorròbio i Bencenill, l'alt de Figueroles i Sant Esteve, el barranc de la Puríssima i el Cabeço Gran, som poble, i tenim com a sang l'aigua del Pou Clar, que es transforma en artèria quan rega tota la Vall. Hem nascut de l'horta i el secà, vivim sobre aquesta terra i els camps i els bancals ens han donat la seua vida. No mirem cap endarrere, només mirem cap endavant, però si volem seguir sent poble, no podem deixar enrere les nostres muntanyes, barrancs i plans, ni tots els tresors que amaguen ni els que mostren a cada pas, Si aquesta terra tot ens ho ha donat, si és la que ens ha vist nàixer, tenim un deute com societat en ella. Ara toca unir forces, treballar tots junts, les muntanyes que ara són òrfenes, demà seran l'ombra dels nostres fills, l'herència dels que som ací.




 Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta.
Rellisca com un barb mort sota un pam d'escuma blanca.
Pare, que el riu ja no és el riu.
Pare, abans que torni l'estiu, amagui tot el que és viu.
Pare, digueu-me què li han fet al bosc que no hi ha arbres.
A l'hivern no tindrem foc ni a l'estiu lloc per aturar-se.
Pare, que el bosc ja no és el bosc.
Pare, abans de que no es faci fosc, ompliu de vida el rebost.
Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa i deia vostè...
Pare, si no hi ha pins no es fan pinyons ni cucs, ni ocells.
Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, cera, ni mel.
Pare, que el camp ja no és el camp.
Pare, demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.
Pare, ja són aquí... Monstres de carn amb cucs de ferro.
Pare, no, no tingueu por, i digueu que no, que jo us espero.
Pare, que estan matant la terra.
Pare, deixeu de plorar que ens han declarat la guerra.