dilluns, 9 de juliol de 2012

Ser de poble i parlar valencià

Publicat en el llibre Idees i paraules: Una filosofia de la vida quotidiana (Publicacions de la Universitat de València, València, 2008, pàg. 67)

 Ser de poble i parlar valencià 
 Tobies Grimaltos 
 Ser de poble i parlar valencià ha estat sempre un problema a València ciutat. I no tant per ser de poble com per parlar valencià. Al cap i a la fi, parlar valencià ha significat a València ser de poble i, en conseqüència, ser pobre i incult. Els de pobles castellanoparlants han estat en aqueix aspecte estalvis: no se’ls ha notat (no a tots se’ls ha notat). A més, tenien una possessió que els de la ciutat respectaven i anhelaven: la llengua castellana. Els valencianoparlants eren doblement de poble, o eren els únics de poble. Bé això era abans, ara potser encara és pitjor. Però anem a pams. 
 Una vegada vaig veure una pintada que deia: Abans ens deien “pueblerinos”, ara, catalanistes. El resum era perfecte. Parlar valencià a la ciutat ha suposat sempre un esforç considerable que ha requerit de militància. Això és un problema gros. Quan el mer fet de parlar està definint-te molt més enllà del que és just i tolerable, la situació és angoixosa. Si hom parla castellà, podràs saber —tot i que justament en castellà això no sempre es fàcil— podràs saber, dic, el seu lloc d’origen geogràfic i la seua extracció social. Dic que en castellà, de tota manera, la cosa no és tan fàcil com en altres llengües. Els britànics, per exemple, fa uns anys, quan assolien cert nivell en els estudis (sobretot quan entraven a la universitat) feien tot el possible per perdre l’accent que pogueren tenir i adoptar la parla estàndar (el BBC English que en diuen). Era una manera d’evitar ser reconeguts en característiques que no sempre són rellevants. Era com poder no dir certes coses si no es volia fer expressament. Ara sembla que la moda consisteix a reivindicar aquells accents, en parlar com han parlat sempre a casa i mostrar-se orgullós dels seus orígens. Molts professors universitaris britànics han adoptat aquesta posició front als seus col·legues de la generació anterior.
 El problema amb el valencià, dic, és tot un altre i més gros. Si la llengua és l’instrument de la comunicació per excel·lència, resulta que parlar valencià, d’una banda, ho dificulta i, de l’altra, comunica més del que seria de desitjar: és tot un testimoni de la posició ideològica de qui parla. D’aquesta manera, en nombroses ocasions, parlar valencià sembla que és oposar-se, fer-se notar. És com fer-li veure a l’altre que no estàs amb ell, que vols enfastijar. Esdevé un “parlar contra” més que un “parlar amb”. Hom té la sensació d’estar, des del començament, enfrontant-se a l’oient i aquest té la sensació que el parlant se li enfronta. Una de les raons d’això té a veure amb un pensament molt estès, injustificat, però estès. Si saps parlar castellà, perquè no el parles? Moltes persones no entenen per què fas això. Si saps els dos idiomes i l’altre només en parla un, (encara que t’entenga perfectament), perquè no parles el de l’altre? A què ve això d’entestar-te a parlar en vernacle? La cosa potser més o menys innocent (és a dir, inconscient) però reflexa tot un statu quo. El dret és de l’altre, teua la obligació. No hi ha igualtat ni simetria entre les dues llengües. L’altre et fa creure que ets un mal educat: estàs demanant-li un esforç, cosa a la qual no tens dret. Com que allò que és propi, és —se sol pensar— l’únic o el millor, es tendeix a menystenir l’alié. Si a més es té el certificat de correcció o supremacia, la cosa no admet més que una considerable dosi de bona voluntat que, és clar, no sempre es té. D’altra banda, també et resulta molest a tu mateix, et suposa més esforç del compte, i és alhora (o per això) com plantar una bandera davant del nas de l’altre, qui sovint ho veu com una provocació.
 Aleshores, caure en el parany, evitar parlar la teua llengua és ben fàcil, còmode i temptador. Al cap i a la fi, hom no pot estar sempre amb la guàrdia alta. Jo mateix he de reconéixer ací que, sense voler, moltes vegades quan vaig al supermercat (ja no dic altres llocs més solemnes) acabe parlant castellà, per tranquilitat emocional i també per economia. I és que m’han passat coses com demanar un quart de formatge blau i tenir que aturar la dependenta abans que començara a tallar el pernil dolç que hem volia donar a canvi. Sé que l’exemple sembla inversemblant, literàriament incorrecte, però és que es tracta d’un exemple real i la realitat supera, en vulgaritat i tot, la ficció.
 No s’entén que pel fet de parlar valencià no vols fotre. Abans, quan erem “pueblerinos” se’ns burlaven, però ens ho toleraven. Què havíem de fer, pobrets, si no sabíem parlar castellà! Prou desgràcia teníem! Ara ja no, ara ho fem —pensen molts— per collons. No entenen, potser, que ho fem perquè ens estimem allò propi sense menystenir l’alié. Perquè ens trobem bé i còmodes (fent les salvetats que he dit), simplement perquè volem i tenim el dret. A l’època dels “pueblerinos” alguns ciutadans de València dels que parlaven sempre castellà, podien fer l’esforç de parlar-te valencià, descendien a aqueix exotisme per fer-se els francs, els senzills, els “campechanos”. Consentien, com en un joc que per un instant els feia sentir condescendents, gairebé caritatius, com qui dona una almoina o un cigarret a un pobre o dedica cinc minuts a parlar amb ell, sense arribar mai a embrutar-se (a involucrar-se realment volia dir, perdoneu). Alguns metges ho feien amb els seus pacients de poble. Els pacients, sorpresos, adoraven el metge com a persona per aqueix fet: que planer era don Tal!. I per aqueixa mateixa raó començaven a dubtar de la seua saviesa en medicina. Però si tenies la desgràcia de ser d’un poble on el parlar no era apitxat o es conservaven paraules que a la ciutat feia temps que s’havien castellanitzat (i que en són, clar està, moltes), ja l’havies feta bona. Ràpidament, l’altre reculava, serrava els llavis i tornava a la seua dignitat: fins i tot lingüística. El dubte corria ràpid: no serà aquest un catalanista? 
 Això és el que pot passar-te ara. Jo no sé per què la qüestió lingüística ha de ser una qüestió política, perquè totes les coses s’han de posar juntes i en un munt. És que ja no hi ha matisos? Pel fet de parlar d’una determinada manera, he de pensar de tota la manera que, en el cap de l’altre, és com un clixé? I si ja no és que parles com els del teu poble, sinó que intentes parlar correctament, la cosa agafa colors de tragèdia grega. En qualsevol altra llengua, qui parla correctament, pot passar per cursi, per coent, però poca cosa més. Ací és tota una altra cosa, per desgràcia, sol ser vist com un acte de militància estricta i, en conseqüència, com una provocació en tota regla. Així les coses, la intimitat és fa ben difícil i tot va en detriment de la llengua pròpia. No és bò ni convenient anar definint-se políticament cada vegada que s’obri la boca. Com que ara ja no ens poden acusar d’incults, ans tot el contrari —són molts professionals, sobretot ensenyants, els que parlen valencià, persones més o menys cultes i capaces de parlar, a més, altres llengües—, el desdeny ve per un altre costat.
 Si on cal parlar és en una reunió on no es coneix els assitents, pots jugar-te-la. És un risc que requereix valor i no sempre saps si paga la pena. Parlar valencià es converteix en —es interpretat com— parlar (conscientment i a propòsit) contra el castellà (persona i llengua) i això és, per aberrant, molt enutjós. És molt probable que algú, excusant-se en que no t’entén, et demane que parles castellà, i ja tens el problema: amb la teua consciència (i els que tenen la mateixa que tu) si cedeixes, amb tota la resta, si no. Això de poder parlar valencià a ta casa si ningú no s’oposa, no sé molt bé quin dret és. És el mateix que teníem abans que algú ho escrivira com una llei: un de ben minso. 
 Fins i tot amb qui saps que parla valencià has d’anar en compte, cal evitar certes paraules i, fins que no vas descobrint l’altre, la seua manera de pensar, no convé esplaiar-se massa. L’altre desconfia igualment, si és que no és del bàndol que es creu completament posseïdor de la raó. La tasca és una mica aclaparadora, per desconfiada, o per haver-se d’aguantar, en el parlar i en l’escoltar les possibles impertinències (tot i que siguen fonètiques) de l’altre. És un parlar desconfiat i temptatiu; vist des de fora, ridícul.
 El perill, que acaba per fer-se realitat, ve quan aquests condicionants esdevenen bandera, per un costat i per l’altre. El militant d’un costat, utilitza la llengua com un retret autista. Se’n parapeta darrere i, per reacció, eleva un mur absolutament impenetrable. El de l’altre costat, també molt motivat políticament, juga el paper invers i la incomunicació es fa completa: no cap més que el rebuig total i recíproc.
 Són moltes les circumstàncies socials i d’educació que envolten aquest fenomen i les manifestacions són ben diverses. Jo recorde la “gràcia” que feien els meus fills perquè “tan pequeñitos y ya hablan valenciano”. Si hagueren parlat anglés, alemany o xinés, potser no haguera resultat tan exòtic. Alhora, jo notava una mirada de condescendència per part de qui feia el comentari: Ha d’haver-hi gent per a totes les coses. Però no es veia el trellat ni el profit de sotmetre els propis fills a tal sacrifici: després tindrien problemes perquè no parlarien mai bé el castellà. Com explicar-los que, als tres anys, la meua filla parlava, a més a més, anglés i castellà, perquè quan tenia aqueixa edat vivíem a Angalterra? Ara l’anglés se li ha oblidat: una llàstima, per no usar-lo. Jo tinc el problema de creure que sempre és millor saber més que menys i que una cosa no suposa la renúncia de l’altra. La meua filla s’aclaria, sabia quina llengua era cadascuna i amb qui les havia d’emprar (a Angalterra també hi ha persones d’altres llocs). És una llàstima que les persones no siguen, de vegades, com els xiquets.
 Si haguera decidit parlar-los castellà als meus fills, el problema l’haguera tingut al meu poble; però n’haguera estat un de ben curiós i també molt il·luminador. He de dir primer, que al meu poble, valencià és qui parla valencià i castellà qui parla castellà. No importa si la persona en qüestió és andalusa, castellana o basca, tots els que parlen castellà són castellans. Així els de València capital són castellans. Per viure a València (on tots, des de la mentalitat del meu poble, són rics) i per la meua professió-estatus, hagueren entés que parlaren castellà. De fet quasi que es sorprén el fet que no ho facen. Però si ho feren em criticaren per “nuevo rico”, “Jo he anat amb ell a collir taronges, i ara ja veus! Què es deu haver cregut!”. I aquest fet, no és debades, expressa tot un llast del passat.
 Per tot això, al final, parlar valencià esdevé una pràctica només apta per al grups d’amics. És com pertànyer a un club, com tenir una afició comuna. Uneix en el mateix sentit i en el mateix sentit pot separar dels altres. De vegades pense que és com parlar de filosofia, que no pots fer-ho amb tots ni en totes les circumstàncies: els auditoris habituals no estan per la feina, són ganes de pegar-li voltes a les coses, de fer-ho difícil. El fet que s’estudie valencià a l’escola no és prou per si mateix. Perquè pot passar-li com a la filosofia o, pitjor, com al llatí , que valguen només per a dintre de l’acadèmia, però que continuen morts de portes a fora. Això passa, no m’ho negareu, amb molts xiquets que van a la línia en valencià.
 I ja que he parlat del meu poble, he de dir que els que hi som fills, ho tenim encara prou pitjor. No sols per parlar et defineixes. Si tens la desgràcia que algú et pregunta d’on ets, ja no tens escapatòria: o has de dir que ets de Villanueva de Castellón, o has de dir que eres de Castelló de la Ribera, o que de Vilanova de Castelló i ací si que et mulles clarament.
 Potser he carregat una miqueta les tintes, he exagerat, però em reconeixereu que tinc bona part de raó. Sé que les coses van variant. Fa uns anys dir “Adéu” era tot una mostra de les senyes d’identitat, ara ja, com és lògic, a ningú no li costa. Però no varien tant ni tant de pressa com seria de desitjar. La normalització lingüística ha de consistir en el fet que parlar siga normal, per a qui parla i per a qui escolta, sense violències. Mentre parlar no deixe der un acte tan polític serà un fàstic per a tots: uns i altres. En qualsevol cas, vull reivindicar ací el meu dret a parlar sense que aqueix sol fet supose una declaració ideològica (i de pas poder dir d’on sóc sense haver de considerar primer amb qui parle). Els anglesos tenen el refugi neutral de l’estàndard, per a nosaltres aquest és justament punt de conflicte. M’agradaria ser optimista i pensar que les noves generacions que han aprés la llengua (també) a l’escola suposen l’acabament d’aquesta ingrata situació. Tant de bò fóra així. Jo espere amb ansietat els temps en els quals parlar valencià, fins i tot si parles correctament, només signifique que ets valencià o que l’has aprés.



2 comentaris:

Francesc J. López ha dit...

Gràcies al conjunt d'articles i apunts que ens has mostrat al llarg del curs en el teu racó de Faustinet hui som un poc més conscients lingüísticament parlant. Compartir la tasca ha estat una generositat que agraïm els que n'hem fet bon ús d'una selecció tan acurada perquè els alumnes de segon de batxillerat puguen fer comentaris i reflexionar al voltant de la llengua.
Que passes un bon estiu!

Almàssera ha dit...

Res comparat amb tota la teua tasca. Gràcies, Paco, i que, a pesar de tot l'horror, també passes un bon estiu.