dijous, 18 d’octubre de 2012

Quin article!

 Que i quin 
 J. Leonardo Giménez 
Fa uns pocs dies vaig anar a un servei públic a retirar una notificació, de la qual ja tenia l’avís, i l’empleada, valencianoparlant i valencianooient des d’abans d’aguaitar a este món, com que no trobava el document, em preguntà: “¿Què dia va rebre l’avís?”. El verb el digué perfectament, però eixe “què” davant d’un substantiu, normal i corrent, em va danyar colpir. Hauria d’haver dit, com és ben natural i notori: “Quin dia va rebre l’avís?”. La interferència (la substitució de “quin” per “què”) m’alarmà, perquè la xica que m’atenia, a més de ser una bona lectora en esta llengua, és d’un poble mitjà on en castellà només parlen, habitualment, el capità de la Guàrdia Civil, algun agent més de la Benemèrita i pocs més.També hi ha un polític (i docent) que ara i adés cau en eixe error quan discursa. “Hem de tindre clar *què coses diem i *què projecte proposem”, li vaig sentir dir no fa moltes setmanes, reincidint en unes errades que ja són clàssiques en ell. En canvi, quan parla col·loquialment diu els “que/què” i els “quin/a i “quins/quines” com toca. Enric Valor, en Millorem el llenguatge va dedicar una molt bona aclaridora lliçó a eixa interferència, però al final deia que això “generalment no ho diuen més que aquelles persones que no han aprés l’idioma en la seua infància”. El mestre Valor potser tenia raó quan va escriure les mencionades lliçons, però ara, 33 anys després, eixa interferència del castellà afecta alguns/unes valencianoparlants que ho són des que començaren a xarrotejar, com els esmentats.
 Davant de substantiu direm “quin, quina, quins, quines”, “quin cotxe tens?”: “Quina por que em fan els maleïts mercats”, “No sabem quins temes l’interessen”, “Quines xiques més templades!”. En castellà totes eixes frases comencen únicament amb “que”. Però davant d’adjectiu o d’adverbi sí que hem de dir “que”: “Que valentes eren les sufraguistes!”, “Que bona era la meua iaia Maria!, “Que bé que escriu la meua xica!”, “Que malament hem quedat! Cal, per tant, no cedir a eixe reduccionisme que empobrix la nostra parla i expressivitat. No obstant això, hi ha el cas d’algunes expressions exclamatives en què sí que diem, sense que represente cap interferència, “que” davant de substantiu, com en “No sé què dimonis vol”, “Li he dit que no, ¡que collons!, estic fart!
 Levante-EMV divendres 5 d'octubre del 2012
vectorizados.com