divendres, 21 de setembre de 2012

No tireu el barret al foc!

Pèrdues irreparables 
Pere Ortís 
En detalls amagats, en joies d’expressió desaparegudes, la llengua catalana ha cedit un terreny bellíssim a la castellana, ha perdut un tresor inestimable. Hi ha persones grans que se n’adonen, pel simple fet que es recorden del català col·loquial que hom parlava abans de la grossa esbatussada que fou, i que és, la persecució del franquisme, i coneixen bé i apamen bé el català que parlem ara. I aquestes persones poca cosa més poden fer que patir-hi, puix que piquen sobre ferro fred o són veu que clama en un desert. És injust. Si tenim amor a la llengua, tots hi hauríem de fer un esforç.
El castellà ha imposat les seves expressions, que en alguns casos també sonen correctes en català, però les genuïnes, les ancestrals, han estat dràsticament eliminades.
En paraules i expressions, vegem-ne alguns casos, pocs, perquè n’hi ha massa i tots avui no hi caben: “Broma”, en sentit de folga, de plagasitat, de xanxa, d’estar d’ullera, d’acudit, diu el Fabra que és castellanisme. Així diríem: Estàs d’ullera, tu. No m’agraden aquests jocs. Ves quins acudits, també. Això ho dic de folga. Tu i la teva plagasitat. No t’enfadis, home, que ho deia de riure.
Broma, en català, vol dir núvol. El cel és ple de bromes. El ponent la mou, el llevant la plou. Aquesta aigua la porta aquesta bromada.
“De nada”, i el seu servil “de res”. Quan et diuen gràcies, el bon català respon: No es mereixen. No s’ho val. ─Gràcies pel teu cop de mà. ─No s’ho val.
“Déjalo correr”, ‘deixa-ho córrer’. Deixa-ho estar. No t’hi amoïnis; els mallorquins diuen: Deixa-ho fer. ─M’empipa la grolleria del tararot. ─Deixa-ho fer.
 “¿Está Arnau?”, i el seu servil: “Està Arnau?”. Que hi ha l’Arnau? Que hi és l’Arnau? ─Què hi és el Joan? Que hi ha la Marta?
“Felicidades”, felicitats, sí, però ha bandejat l’ancestral Per molts anys!, clàssic, que ja el deien els llatins: Ad multos annos!. Per felicitar algú pel seu sant dèiem: Per molts anys!, i l’interessat responia: Gràcies, en vida vostra. Ho hem perdut. I tan bonic i noble. Hem perdut les bones formes, les bones maneres. Que trist! Pel sant patró d’algú, doncs, i pel seu natalici: Per molts anys! A Mallorca: Molts d’anys!
“Igual no vienen”, “igual no están”, “igual no llueve”, i el seu servil: “igual no vénen”, “igual no hi són”, “igual no plou”. El millor de tot és construir l’expressió amb el verb deure: No deuran venir; no hi deuen ser; no deurà ploure. I veure d’aplicar-hi, segons el cas, la forma alternativa o les formes alternatives: Vés a saber si vindran. Qui sap si no hi són, és possible que no hi siguin Potser no plourà.
“¿Y eso qué es?”, i el seu servil: “I això què és?”. En català correcte i castís: Què és això? Pronunciat: Quès això?
“No se preocupe”, no es preocupi. Per, no s’amoïni, si es qüestió abstracta d’estar tranquil, davant l’univers idiota. I no s’hi amoïni, si es tracta d’un cas concret: –Pateixo per dir al teu noi que no s’allunyi tant de l’escullera. –No us hi amoïneu, que és un gran nedador.
“No te importa”, no t’importa. Per, No n’has de fer res. –Què li has dit, a la Roser? –No n’has de fer res! “¡Para!”, para! Abans sempre dèiem Atura’t. Ara nens i jovent només saben dir: Para! –Atura’t, que tens una roda punxada.
“¿Qué tal”, i el servil: “Què tal?” Com va? Com va això? Què hi ha de nou? Què diu aquest senyor –aquesta noia? –aquest xicot?, saludant. –Com va això, noi? –Mira, anem tirant.
“¿Qué te pasa?”, i el seu servil: Què et passa? Què tens? Què t’agafa? Què hi ha? Què hi ha de nou? Amb què surts, ara, què t’agafa de sobte?
“¡Qué va!”, i el servil “què va!” I ara! Ca! I ca! Ca, barret! Cal veure el cas, i aplicar-hi el més indicat. –Creus que et pagarà el que et deu? – I ara! I ca! –Els deixaran entrar al Liceu? –Ca, barret!
 “¡Qué ocurrencias!”, i el servil: “Quines ocurrències!” Per: Quins acudits! Quines sortides! Quins acudits, aquest paio! –Comte, amb les sortides d’aquest irresponsable!
“Sin más consecuencias”, i el seu servil: ‘sense més conseqüències’. Sense res de més avant. El cel serà ple de bromes, demà, però sense res de més avant; o ...però no hi haurà res de més avant.
“Tirar la toalla”, ‘tirar la tovallola’. Per: Tirar el barret al foc. El barret sol, fóra: Llençar el barret. –Amb la irresponsabilitat d’aquest paio, n’hi ha per tirar el barret al foc! –No t’hi amoïnis tant, home.
(Imatge: laopinionsevillista)