divendres, 2 de novembre de 2012

parar faves

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 273)

elsfogonsdecasaialtresdesastres
 Esbajocar, esbessonar, esclovellar, pelar 
  De vegades es fa un ús abusiu del verb pelar, utilitzant-lo en lloc d’esclovellar en coses en les quals seria més apropiat usar aquest darrer, per la senzilla raó que no es tracta de llevar la pell, sinó una clovella, o, com diuen al continent, clofolla. Un d’aquests casos és pelar faves per esclovellar faves. Les faves, per a utilitzar-les a la cuina, una vegada collides caldrà esbajocar-les, o esbessonar-les, i, si ja són velles, esclovellar-les, com quan en volem fer fava parada, aquest cuinat tan bo i tan nutritiu, sobretot si a més de la col i/o altres verdures s’hi afegeix carn de porc, un poc de sobrassada, i tallades de botifarró. Molta gent li diu, per ultracorrecció, «fava pelada», en lloc de fava parada. Una de les accepcions del verb parar és ‘posar a punt’, ‘preparar’, com és veu a les locucions parar casa, parar taula, parar botiga, parar una arma, parar una trampa, etc. En el cas de les faves, per fer-ne el guisat al qual m’he referit, cal esclovellar-les (o, si ho voleu així, pelar-les), però això no és tot, perquè després cal xapar el bessó de dalt a baix en el sentit de l’amplària, perquè siguin més bones de coure. Parades d’aquesta manera, acaben de parar-se posant-les dins l’olla amb tots els ingredients apropiats i deixar que coguin a bastament fins a tenir a punt la fava parada, deliciosa per a aquells a qui els agrada aquest llegum, però que hi ha persones que no en volen ni sentir l’olor.
Les faves es cultiven des de temps prehistòrics, i han estat un aliment bàsic per a molts de pobles de l’antiguitat. Els egipcis les detestaven, però eren molt preuades pels romans. Un cas notable d’aversió a les faves és el del famós savi grec Pitàgores, que malgrat esser vegetarià, no en menjava mai, ni parades ni sense parar, i en tenia prohibit el consum als seus deixebles.
 Esclovellar, a Mallorca escloveiar, és també usat a l’illa, i a alguns llocs de Catalunya, amb el sentit de ‘xerrar d’una cosa que convé tenir reservada’, que no és per esser divulgada, com per exemple: li vaig parlar clarament, li vaig esclovellar bé l’assumpte, però li vaig dir que no en parlàs a ningú. I també hi ha la dita esclovellar sa magrana, per ‘dir coses que convendria més no divulgar-les’.