diumenge, 21 d’octubre de 2012

... una llengua d'aigua i terra

Papallona. Pa-pa-llo-na. I al cor li creixen unes aletes minúscules que l'eleven i el transporten. Vermell: esclat de magranes en la boca. Xiuxiuejar: es confessa el vent. Mandonguilla: boleta de riures saltarins. Llesca: carrer acabat d'arruixar. Aquesta és la meua llengua. Cada paraula és un corrent d'aigua on s'hi mullen, barrejats, tots els sentiments: el toll menudet que conserva una bella grafia que ja no és; el torrent que afaiçona formes noves; la mar que arrecera antics mots perlats... Vinc d'una llengua d'aigua i de terra, alhora mullada i seca, alhora viatgera i arrelada. I ella és la que m'atrapa i em gira de l'inrevés, la que m'exposa al món, la que ha esdevingut el cordó umbilical que m'unix, indefugiblement, amb tot allò que vull ser i que vull que siga. I em sent immensament rica per posseir-la. No em cal res més per ser. Ni per estar. No em cal res més, ministre Wert.
Maria Jesús Bolta