dilluns, 12 de desembre de 2011

desembre

Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades
Paco Cerdà
El desembre és un vell que fa arrugar la pell. Mor l´any ja gastat mentre el dia va acurtant-se i el fred penetra als ossos. El refranyer ja ho avisa: el fred de desembre es fica dins per sempre, i el seu vent fa tremolar al més valent. Per això, i per la letargia que adorm els solcs dels bancals, el llaurador no ha d´alçar-se del llit massa matí: Per desembre i gener, no cal ser matiner. A la gent fredolina no li convé innovar a la cuina: Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades. I a la jovenalla, més li val fer cas dels més vells i seguir el seu consell: Del desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit, però amb una condició: qui en desembre ha de festejar, vora el foc s´ha de posar.
La llar (o l´estufa o la calefacció, no forcem ni el costumari ni el romanticisme) s´erigeix en protagonista l´últim mes de l´any. I entorn a ella, la família. Amb el Nadal a l´horitzó, s´acosten dates de dinars, sopars i encontres familiars. Diuen que la sang, sense foc bull. Per al bo i per al roín. I l´humor de la tradició en dóna fe: la sogra, ni de sucre és bona; dos cunyats en pau i junts, no hi poden estar més que difunts; apanya´t sogre, per a qui t´herete, dol a la roba i el cor alegre; oncles i ties, el dol quinze dies, i si no et deixen res, huit i no més; amor de gendre, sol de desembre; sogra i nora, quan una riu l´atra plora.
Així, amb la família reunida, arriba el mes de les celebracions més grans de l´any. Diuen que sant Nicolau, obri les festes amb clau (6 de desembre). Per què? Es creu que despús demà —celebració de la mort d´aquell sant orfe i molt caritatiu que visqué a Anatòlia al segle IV— comença el viatge del barbut Santa Claus per a repartir els regals als xiquets de tot el món. Santa Claus deriva de Sant Nicolau, i de cecs és no vore que li està guanyant la partida a la tradició dels Reis.
No obstant això, encara és possible viure un Nadal valencià. I ací proposem —amb més vocació etnogràfica que essencialista— tres exemples. D´entrada, la visita al Betlem de Tirisiti (del 23 de desembre al 8 de gener). És una joia valenciana de la cultura tradicional, declarada Bé Immaterial d´Interés Cultural, que es representa a Alcoi des de mitjan segle XIX recollint l´herència mediterrània dels teatres de titelles de peu i vareta. L´entranyable venter Tirisiti, la seua muller Tereseta, el sereno, el simpàtic agüelo o el bou, així com els personatges de la part més oficial (els Reis, la Sagrada Família, els pastorets…) connecten els xiquets amb un passat atàvic ben diferent al dels centres comercials i els Jingle Bells que aprenen a l´escola.
Precisament per ací va la segona recomanació: recuperar les velles nadales valencianes. Eclipsats pel Noche de paz o el Belén, campanas de Belén i altres villancicos forasters, van deixant-se de sentir —més enllà del Fum, fum, fum— les melodies i lletres nadalenques del poble, aquelles que Sanchis Guarner recollí al Cançoneret valencià de Nadal. «La nit de Nadal / és nit d´alegria, / el fill de Maria / és nat al portal». I tantes altres que es moren…
Així va morir al seu dia el Cant de la Sibil·la, el drama litúrgic de melodia gregoriana que es representava als temples valencianes en la missa del Gall fins que l´Església —sempre temerosa— el prohibí al segle XVI. Amb feu ininterromput a Mallorca i l´Alguer, alguns pobles valencians l´han anat recuperant. Els Menestrils d´Ontinyent representaran el Cant de la Sibil·la el 22 de desembre a l´església de Santa Maria, amb 80 participants disposats a recrear aquesta profecia de la fi del món i el judici final, dia en què «lo sol perdrà sa claredat / mostrant-se fosc i entelat, / la lluna no darà claror / i tot lo món serà tristor».
«Per Nadal, un pas de pardal…»
Pero abans que arribe tot això, entrarà l´hivern el dia 22 (00.38 hores) per a omplir de fred cada racó durant quasi 89 dies. Diuen que les sopes i el sol a l´hivern donen consol, però l´experiència ho contradiu: del sol de l´hivern i dels núvols de l´estiu, enganyats eixiu. Si no el calor, sí que ens queda l´esperança de vore créixer la llum solar, a partir del solstici, amb la vella cantinela: Per santa Llúcia, un pas de puça (dia 13); per Nadal, un pas de pardal (25); per sant Esteve, un pas de llebre (26); per Any nou, un pas de bou (1 de gener); per Reis, mitja hora creix (6); per sant Antoni, un pas de dimoni (17); per sant Sebastià, un pas de marrà (20 de gener); i per la Candelera, una hora entera (2 de febrer). Però encara ens queda bona cosa de foscor (i no parlàvem ara de política, mercats o religió) per suportar: perquè dies de desembre, dies de malura: tot just es fa de dia que ja és nit obscura.
levante-emv