dilluns, 21 de maig de 2012

Verbs no reflexius

Alteració d'alguns verbs 
Aquests darrers temps s’ha imposat molt, en el català col·loquial i també en el de tertúlia, fer passius, o reflexius, verbs que en català són transitius, i viceversa, per l’influx del castellà. Heus-en ací alguns:
Caure molts el fan reflexiu, en català, i no ho és. El nen ha caigut, i no “el nen s’ha caigut”, “el niño se cayó”. Ha caigut al clot, i no “s’ha caigut al clot”. M’ha caigut el llibre a terra, i no “se m’ha caigut el llibre a terra”. Ara li cauran els cabells i no “ara se li caurà el pèl”, “se le va a caer el pelo”.
Escapar (-se), en català generalment és reflexiu, Escapar-se d’un mastegot, s’ha escapat de la feina, s’escapà pel barranc, i no “escapà pel barranc”. Però sentireu que diuen ‘Ha escapat el perill’, per S’ha escapat del perill, ‘escapà la mort’, per S’escapà de la mort, ‘escapà amb les mans al cap’, per S’escapà amb les mans al cap. Està bé: Les ulleres li escaparen de la mà ─o se li escaparen de la mà. Això escapa a les meves possibilitats o ...s’escapa de les meves possibilitats.
Esperar en català és utilitzat en activa i en reflexiu, però ara alguns l’utilitzen sempre només en activa, copiant el cas del castellà: ‘Espera, que ja vinc’, “espera que ya voy”. En català és: Espera’t, que ja vinc. Qui s’espera es desespera. Espera’t, que sabràs com em dic! Però: L’esperava i no ha fet cap.
Llegir. És verb actiu i molts el fan reflexiu. “El pare ja s’ha llegit el diari, per El pare ja ha llegit el diari. “M’he llegit tota la carta de la mare”, per He llegit tota la carta de la mare.
Pujar. El fan reflexiu i no ho és. “Puja’t al carro”, “súbete al carro”, per Puja al carro. “Puja’t més a dalt”, “súbete más arriba”, per Puja més amunt.
(foto: pitxaunlio)

Trobar. De si és verb actiu, però molts el fan sempre reflexiu: “M’he trobat un bitlleter”, “me hallé una cartera”, per He trobat un bitlleter. “He perdut els dos sabatots i només me n’he trobat un”, per ...només n’he trobat un. Però: Venia a cercar-lo, i em trobo que no hi és.
I ja que hi som, volia cridar l’atenció sobre el verb donar, utilitzat en el sentit de ‘pegar’, com li dóna el castellà. Així diuen: “Li donava amb un pal”, “le daba con un palo”, per Li pegava amb un bastó. Sí, bastó, o garrot, que encara és més solemne. Que pal, en català és una perxa alta i més aviat grossa; i per a l’escombra i el fregall és més bo el mànec de l’escombra, el mànec del fregall. Per tant cal dir: Ja ho veuràs, porta’m el bastó! El tracta a bastonades. Estem tips de garrotades de part dels poderosos. Alça, noi, quina garrotada que li ha clavat! Per tant, no es pertany de dir: “Posar pals a les rodes”, ans cal dir: Ser un esguerracries, que és frase feta, molt elegant. En tot cas hauria de ser ‘posar bastons a les rodes’, però no siguem servils, vatua el món, que la nostra llengua és molt rica i no necessita manllevar res de cap altra. O també fóra bo: Ets un aigualidor de festes! Si us plau, no aigualim, no descafeïnem la nostra llengua, que és prou capacitada i formosa.
Pere Ortís
(Infomigjorn)