dijous, 24 de maig de 2012

Qui ens entenga...

Els nebots de l’enginyer 
Magí Camps 
Fa cent anys, la llengua catalana va viure diversos moments fundacionals transcendents
Fa cent anys, Joan Maragall va escriure l’emblemàtic Elogi de la paraula. Eren temps en què els catalanoparlants –pràcticament tothom aleshores a Catalunya–, que vivien en la diglòssia d’haver de fer els estudis només en castellà, prenien consciència de l’anormalitat d’aquesta situació. Calia dotar el català de les eines necessàries perquè fos una llengua d’ús en tots els àmbits. Això no es fa en dos dies, però algun dia s’hi havien de posar. La Renaixença literària del segle XIX havia adobat el terreny perquè es plantegés la necessitat de normalitzar la llengua, amb una ortografia i una gramàtica que fossin reconegudes de manera oficial i popular.
Els terrenys adobats faciliten la germinació de les llavors. En aquest cas, a banda de la literària, que gaudia d’una bona embranzida, va brotar la llavor política i la científica. El 1911, Enric Prat de la Riba, llavors president de la Diputació de Barcelona (la Mancomunitat arribaria el 1913), va impulsar la Secció Filològica dins l’institut d’estudis Catalans, creat quatre anys abans. L’acadèmia de la llengua catalana va tenir una peculiaritat: el principal referent no va ser un lingüista, sinó un enginyer. Per imperatiu familiar, Pompeu Fabra no va fer la carrera de Lletres, que era el que li hauria plagut.
Aquesta formació tècnica és potser la que el va ajudar a mesurar la distància entre la llengua parlada i la llengua escrita. El 1912, fa cent anys, va publicar en castellà la Gramática de la lengua catalana. La paradoxa l’explica Fabra a la introducció, amb una contradicció: “No existe actualmente ninguna gramática catalana para uso de los castellanos; y, en realidad, apenas hace falta, pues contados serán los españoles de lengua castellana que sientan deseos de conocer un idioma que es hablado por más de tres millones y medio de españoles y cuenta con autores como Llull y Auzias March entre los antiguos, y como Maragall y Verdaguer entre los modernos”. Fabra, als 14 anys, va escriure una carta als seus nebots, que eren de vacances. Hi va posar: “Queridos sobrinos”. Tot seguit, i després de rumiar-hi una mica, va estripar el paper i va tornar-hi: “Benvolguts nebots”. Així va néixer el lingüista. Ahir, a la Fira Modernista de Terrassa, Fabra s’hi va passejar explicant aquestes anècdotes. No m’hi havia fixat mai, però el mestre tenia una retirada a David Paloma, el professor de la UAB. Des d’aleshores, durant aquests cent anys, la història de la normativa i de l’oficialitat del català ha anat a batzegades. Sort que un enginyer hi va posar els fonaments.
Publicat en el diari La Vanguardia dilluns 14 de maig del 2012 ( pàg. 26)