Ignorància arran de nas
ALBERT PLA NUALART
ARA.CAT 13/04/2011

La realitat més propera sovint ens passa per ull. Coses que tenim a tocar del nas no sabem ni com es diuen. I tocar, en aquest cas, no és metafòric: parlo de les ulleres. En diem ulleres, sí, però com en diem de les dues peces que les agafen a les orelles? Jo en diria patilles, diu un; què us sembla varetes; crec que són barnilles. Algú em dirà que no en parlem mai però algun dia se li trencaran i tindrà feina per explicar què se li ha trencat.
És en castellà que en diuen patilles: les nostres només són de pèl. Per ser varetes, són massa primes i poc màgiques. I les barnilles fan la funció d'esquelet del teixit. En trobem als paraigües, als ventalls i també a les cotilles. La barnilla és una barreja de balena i varilla, i el seu parentiu amb el cetaci és ben curiós: les barbes palatals de l'immens mamífer eren fle xibles i ideals per armar unes cotilles que, antigament, eren autèntiques baluernes.
Doncs en diem branques ( branches en diu el francès). I és que són com dues tiges que surten d'un tronc. Encara us diré més: de la punta del final del colze, la que fa que no ens ballin les ulleres, se'n diu gafa. I d'aquesta gafa tant en ve el nostre verb agafar com, per sinècdoque, les gafas del castellà. Es tracta d'una arrel comuna que a Espanya ben pocs deuen conèixer. I és que hi ha miopies que no les corregeix cap mena d'ulleres. La realitat més propera, ja ho he dit, sol passar per ull. I m'aturo aquí que ara m'embranco.