dissabte, 9 d’abril de 2011

esmorzar

Sempre m'ha fet molta quimera escoltar allò del "almuerzo de trabajo" referint-se a l'hora de dinar. Que li ho diguen a mon pare, quan esmorzen tots al bar (ara ja sols els dissabtes) en una taula llarga parada amb tramussos, cacaus, olives, vi, llimonada... i cadascú amb el seu entrepà de casa. Però llengües diferents impliquen diferents maneres d'entendre el món, no? Ací us deixe dos articles que em semblen interessants.


Els àpats d'aquí i del nostre entorn
ALBERT PLA NUALART
ARA.cat   07/04/2011
El nom dels àpats diu molt d'una cultura i és un bon embolic. Tot just llevar-nos tocaria desdejunar-se , trencar el dejuni de la nit -ho fan els espanyols i els anglesos (això vol dir breakfast )-, però la majoria esmorzem , que vol dir fer un mos . A França prenen le petit déjeuner al matí i le déjeuner al migdia, però al nord del país, Bèlgica i el Quebec no estan per brocs: esmorzar és déjeuner i dinar és dîner .

El cas de dinar és ben curiós. Ve de disjejunare , en llatí desdejunar-se . En català va passar del matí al migdia però el dîner francès i el dinner anglès -més troneres- se solen prendre que ja és fosc. Això sí, bastant més d'hora que el nostre sopar. El dinner és, de fet, l'àpat fort del dia i es pot prendre al migdia, però a aquella hora és més habitual fer un lunch , força més lleuger. I l' almuerzo , també ambigu, tant pot ser un segon esmorzar com el dinar.

El berenar , com la merienda , era l'àpat del final del jornal, a mitja tarda. És l'hora del tea anglès, que tant pot ser lleuger i aristocràtic com copiós i rural. El sopar , que ve de sopa , en francès és souper i en anglès supper . Però souper -tret d'on dîner vol dir dinar - és ressopó , i supper tant és ressopó com sopar . El castellà en diu cena , un mot directe del llatí que nosaltres reservem per a l'últim sopar de Jesucrist: la famosa Santa Cena (o Sant Sopar) que encara presideix tantes taules.

-----------
dubtesdellengua.blogspot.com
dimarts 15 de febrer de 2011
Esmorzar
El valencià disposa de la llista d'àpats següent: desdejuni (quan hom s'alça, de bon matí), esmorzar (quan hom fa un descans en la faena, a mitjan matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia). El català fa la llista aquesta: esmorzar (quan hom es lleva, a primera hora), esmorzar (quan hom fa un descans en la feina, a mig matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia).
En els dies de faena, normalment, hom respecta aquesta regla; però, quan és dissabte, diumenge o dia de festa i un valencià s'alça no massa matí, sinó a mitjan matí, i vol quedar per menjar diu, xe, quedem per a esmorzar? Habitualment, aquesta xarrada es fa als pobles, i típicament en les classes mitjanes i baixes: van al bar, es fan un entrepà amb salmorra i vi, cacaues i tramussos, café (el cigarret ara ja no, per llei) i apanyen el món. El català si ha de fer el mateix ensopegarà amb un problema, si queda per a esmorzar, què vol dir? El de bon matí o el de mitjan matí?
Per a salvar-los del dilema (acostar-se al model valencià o no) i del problema (seguir en el propi, però de quina manera desfer l'equívoc) ha aparegut un mot: brunch. Aquest mot ve de l'anglés i és una composició dels mots breakfast i lunch i, roda i volta, és l'àpat que fan els britànics quan després d'una nit de festa s'alcen tard per a desdejunar, però aviat per a dinar (és a dir, l'esmorzar valencià). El brunch és una paraula que fa fi, és a dir, molt d'urbà (com deia Fuster, amagueu els patos), fa més modern, s'empra en hotels de categoria (l'hotel Marriott de la Marina Alta l'oferia), i com he dit soluciona el problema del català: esmorzar (de bon matí), brunch (a mitjan matí) i dinar (el migdia). Els de ciutat i els de poble de classe mitjana alta fan servir el mot brunch ara i adés, i el meu dubte és: què fem? Acceptem el mot brunch o fem que caiga una maledicció als fins que fan servir brunch?


Les menjades en valencià, Eugeni S. Reig
En valencià disposem dels vocables almorzar (o esmorzar), dinar, berenar i sopar que poden ser substantius o verbs així com del substantiu desdejuni i del verb desdejunar-se. Les definicions són les següents:
desdejuni (substantiu) Aliment lleuger que s’acostuma a prendre de matí a l’alçar-se.
desdejunar-se (verb pronominal) Prendre el desdejuni.
almorzar (o esmorzar) (substantiu) Menjada o àpat que es fa de matí.
almorzar (o esmorzar) (verb intransitiu) Prendre l’almorzar (o l’esmorzar).
dinar (substantiu) Menjada o àpat principal del dia que es fa a migjorn o en les primeres hores de la vesprada.
dinar (verb intransitiu) Prendre el dinar.
sopar (substantiu) Menjada o àpat que es fa a primeres hores de la nit.
sopar(verb intransitiu) Prendre el sopar.
En la nostra llengua, els verbs almorzar (o esmorzar), dinar, berenar i sopar són, com he especificat, intransitius, és a dir, són verbs que no admeten cap complement directe, mentres que els seus equivalents castellans poden actuar bé com a intransitius, bé com a transitius. Per tant, en valencià és correcte dir “la meua dona no almorza mai, però jo sí”, “demà dinarem promptet i, en acabant, baixarem al poble”, “no vingues tard que soparem a les nou en punt”, però, en canvi, és un castellanisme dir “¿què soparem esta nit?” o “demà dinarem paella”. Per a expressar les darreres idees hem de dir, respectivament, “¿què hi ha esta nit per a sopar?” i “demà tenim paella per a dinar”. És a dir, en valencià els verbs almorzar (o esmorzar), dinar i sopar devem usar-los únicament per a expressar la idea de prendre els àpats corresponents, però no per a especificar quins aliments es prenen en eixos àpats.
Si cerquem el mot esmorzar en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines llegirem com ens diu que aquest vocable és una variant formal del més antic almorzar i com aquesta variant antiga és actualment ben viva entre els valencians i apareix ja documentada en l’Espill de Jaume Roig i en els Sermons de sant Vicent Ferrer (DECat III, 601b60). Així doncs, farem ben fet els valencians si tenim la valentia i la congruència d’emprar en la llengua culta el mot almorzar de la mateixa manera que l’usem en la llengua col·loquial. Espere que en el futur Diccionari Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua les paraules almorzar (substantiu) i almorzar (verb) apareixeran com a entrades principals.
El substantiu berena equival a berenar, però té també el significat de «menjar que es porta en anar de camí o a treballar fora de casa». Amb aquest darrer significat l’usa a bondó en la seua obra literària escriptors com ara Enric Valor, Jordi Valor o Joan Olivares.
L’expressió berena-sopa s’usa per a denominar la menjada que es fa cap a les set o les huit de la vesprada i aprofita de berenar i de sopar alhora.
Els substantius dina, berena i sopa són propis de diverses poblacions de la Vall de Novelda (el Pinós, l’Alguenya, etc.), a on són d’us habitual en lloc dels seus equivalents dinar, berenar i sopar.
article
EL PUNT dilluns 18 d'abril del 2011

el punt  diumenge, 7 d'agost de 2011 
De 7 a 9 h, esmorzar
Exercici alimentari fonamental. El lema és fàcil: arrencar bé el dia per continuar-lo encara millor.
De 10a 12 h,
esmorzar de forquilla
Llegums, platillos o carns a la brasa per afrontar la jornada amb garanties. Vi o cervesa, indispensables.
De 10 a 17 h, ‘brunch'
El dolç de l'esmorzar i el salat del dinar en un sol àpat; curiós i suculent equilibri d'origen anglosaxó.
De 12h a 14 h, vermut
Si es pren en la justa mesura, obre la gana. Però si se n'abusa, el dinar que segueix acostuma a sobrar.
De 13 a 15 h, dinar
Un àpat de substància o just per tenir-se? Heus aquí el dilema.
De les 17 i les 18 h, berenar
Indispensable per als nens, molt recomanable la fruita i descartable l'abús de la pastisseria industrial.
De les 19 a les 21 h,
berenar sopar
El brunch a la catalana, en versió tarda. Preparat, servit i menjat a casa. Pa amb tomàquet i pernil, obligat.
De 20 a 22 h, sopar
Molt recomanable el que se serveix a les fondes en risc extinció: sopa lleugera, un plat de verdura, tall o peix i un flam de postres.
De 2 a 3 h, ressopó

1 comentari:

dospoals ha dit...

Sense cap problema, reina. Agraït.