dimecres, 6 d’abril de 2011

Fer veure

Fer veure
AVUI, 05/03/11 02:00 - Josep M. Fonalleras

He llegit fa poc en una entrevista que sota la gran proliferació de plataformes que permeten la comunicació entre les persones (es citaven, és clar, el Facebook i el Twitter) es dóna la paradoxa que no hi ha res a dir. Res d'importància, s'entén. Com en qualsevol afirmació rotunda, ens oblidem dels matisos. No és en absolut certa i no és una mentida radical. És a dir, que hi ha gent que es veu que té la sort de fer servir aquests mecanismes per poder transmetre notícies importants o sentiments molt nobles. I també hi ha gent, molta, que exhibeix en públic la històrica tendència de l'ésser humà cap a l'avorriment. N'hi ha que hi diuen moltes coses i que fan un retrat molt detallat i a la menuda de tota la seva vida, n'hi ha que hi deixen anar sentències que no són seves però que les assumeixen com a pròpies, n'hi ha que simplement s'exposen per tal de ser vistos i n'hi ha que s'hi connecten amb l'esperança de comprovar que aquest no és un món de solitaris sinó de solitaris més o menys connectats.

No penso fer ni un panegíric (que seria tan barroer i reduccionista com la crítica) ni tampoc m'apunto a les recents diatribes eclesials contra el món 2.0, en el sentit que és un mitjà fred que no transmet calidesa humana. Però sí que sóc capaç d'estar d'acord amb el personatge del començament, de qui no recordo el nom. Tot i l'exageració, és cert que no hi ha res a dir. Res que tingui una importància cabdal, res que pugui fer canviar el rumb del món, res que ens permeti una nova percepció de la realitat. No nego que les xarxes socials han tingut (i tenen) el seu paper en determinades revoltes, però ser un altaveu no implica que es cridi res que vagi més enllà d'una consigna o una cita. Quan dic que no hi ha res a dir, em refereixo a res de transcendent més enllà de l'epidermis. No m'esquinço cap vestidura. Potser el secret és que estem molt més interessats a saber on esmorzen els altres i amb qui ho fan que no pas a endevinar què pensen quan no escriuen missatges. L'horror al buit, al no-res, a la mort, ens aboca irremissiblement a fer veure que estem vius i en línia.