dimecres, 10 de març del 2010

MIRA les falles


"Contra les Falles" Joan F. MIRA

Contra les Falles de València, contra la Magdalena de Castelló, contra les Fogueres d’Alacant, contra la Tomatina de Bunyol, contra les vaques i els bous de carrer, no sé si contra els Moros i Cristians, i en general contra la major part de les festes que els pobles, viles i ciutats del País Valencià celebren amb tanta abundància i ex és, amb tant de soroll i tumult, amb tan universal ocupació de places i carrers, amb tants dies de dedicació i amb un volum general tan enorme. Estic, amb gran desolació espiritual, en contra de la desmesura de les festes. De menut, vaig ser promotor, president i quasi autor d’una falla infantil. De més gran, i fins ara, he participat activament en romeries i falles, he corregut bous, he dedicat molt de temps i d’esforç observant i estudiant el fenomen fester valencià, que és especial i ben interessant. He escrit papers l1args sobre el tema, he inaugurat o tancat congressos sobre festes, he donat conferències, i he arribat a concloure que ho hem fet tot malbé, com tantes coses. Per excés de promoció pública, per excés de diners, per massa gent, per massa dies i hores, per massa quantitat de tot. Una ofrena de flors és bonica, una desfilada de tres dies seguits és una rutina insuportable. Llançar-se tomates pot ser divertit, inundar una plaça de pasta de tomata és repugnant. Una batalla de flors, amb fiors, pot ser elegant i atractiva, cobrir el carrer amb un pam de confeti, bolcar-se pel cap sacs sencers de paper picat, és fastigós i enemic de l’estética. Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids apegalosos, restes de menjar, plàstics, papers i un solatge fastigós és, simplement, repulsiu. I així va quasi tot: una escampada universal de brutícia, d’excés, de sorolls estridents, de bullanga i xaranga, de desfilades reiterades, de rutina massiva. De tot allò que no tenien les festes quan érem més antics i més pobres, més moderats, més civils i, en el fons, més alegres. No és una evolució fatal o inevitable: això no passa a París ni a Bohèmia ni a Roma, ni a Lisboa ni a Holanda, ni a Galícia ni a Suïssa, que jo sàpiga. Deu ser que ací som més moderns i més rics.

El País, 10 de març de 2005