"Contra les Falles" Joan F. MIRA
Contra les Falles de València, contra la Magdalena de Castelló, contra les Fogueres d’Alacant, contra la Tomatina de Bunyol, contra les vaques i els bous de carrer, no sé si contra els Moros i Cristians, i en general contra la major part de les festes que els pobles, viles i ciutats del País Valencià celebren amb tanta abundància i ex és, amb tant de soroll i tumult, amb tan universal ocupació de places i carrers, amb tants dies de dedicació i amb un volum general tan enorme. Estic, amb gran desolació espiritual, en contra de la desmesura de les festes. De menut, vaig ser promotor, president i quasi autor d’una falla infantil. De més gran, i fins ara, he participat activament en romeries i falles, he corregut bous, he dedicat molt de temps i d’esforç observant i estudiant el fenomen fester valencià, que és especial i ben interessant. He escrit papers l1args sobre el tema, he inaugurat o tancat congressos sobre festes, he donat conferències, i he arribat a concloure que ho hem fet tot malbé, com tantes coses. Per excés de promoció pública, per excés de diners, per massa gent, per massa dies i hores, per massa quantitat de tot. Una ofrena de flors és bonica, una desfilada de tres dies seguits és una rutina insuportable. Llançar-se tomates pot ser divertit, inundar una plaça de pasta de tomata és repugnant. Una batalla de flors, amb fiors, pot ser elegant i atractiva, cobrir el carrer amb un pam de confeti, bolcar-se pel cap sacs sencers de paper picat, és fastigós i enemic de l’estética. Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids apegalosos, restes de menjar, plàstics, papers i un solatge fastigós és, simplement, repulsiu. I així va quasi tot: una escampada universal de brutícia, d’excés, de sorolls estridents, de bullanga i xaranga, de desfilades reiterades, de rutina massiva. De tot allò que no tenien les festes quan érem més antics i més pobres, més moderats, més civils i, en el fons, més alegres. No és una evolució fatal o inevitable: això no passa a París ni a Bohèmia ni a Roma, ni a Lisboa ni a Holanda, ni a Galícia ni a Suïssa, que jo sàpiga. Deu ser que ací som més moderns i més rics.
El País, 10 de març de 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada