Potser sorprendrà trobar entre la bibliografia de Fuster, un iconoclasta hostil als tòpics, un llibre sobre les falles, l'espectacle que més tòpics concentra de tot el folklore oficial valencià. Combustible per a falles, però, no és ni un pamflet ni un libel irreverent i despietat contra les falles, sinó un recull d'escrits amables, a manera de breus apunts sociològics, que tracten d'explorar, a través del motiu faller, el caràcter i la mentalitat dels valencians.
L'autor, amb el seu estil àgil i incisiu, ens parla dels ingredients i de la significació de les falles, una manifestació festiva que pot ser tant una mostra innocent de la ufania i el barroquisme valencians com també un poderós instrument de control social i de reprovació moral. Un aspecte intolerant i inquisitiu que el mateix Fuster va patir directament en ser cremat en efígie, el 1963, en una cerimònia que rememorava les antigues pràctiques inquisitorials.
No ho oblidem: la falla, en definitiva, és una foguera. En un principi –uns orígens no massa remots, per cert– era només una foguera. Més endavant, el combustible bàsic va sofrir una metamorfosi genial: el munt de trastos inútils, l' «estoreta velleta i totes les altres coses que donaven pàbul a les flames d'un simple goig gremial o de veïnat es van convertir en una bastida de fusta i cartons, amb ninots intencionats. La falla passà a ser un espectacle de carrer, propici a l'animació ciutadana i a l’atracció de forasters: la mala bava satírica es ficà pel mig, i a mesura que la festa prenia vol, el «monument» adoptava proporcions sumptuoses i balafiadores. En una paraula: l'interessant, en la falla, no era ja tant la foguera, el foc, com el material destinat a ser cremat. Certament, es tractava d'un material curiosament feliç, divertit, ric, bigarrat. La gent acudia -acudeix- de totes bandes a admirar-lo. L'enginy dels valencians, aquella tendència innata a la mordacitat que ens caracteritza, tenia ocasió d'aplicar-se en aquest cas. El foc, sense voler-ho, quedava en un segon terme.
És clar que ningú no pretengué mai eliminar-lo. A tot estirar, s'ha fet la tímida excepció d'indultar un ninot cada any, i un pensa, no sense tristesa, que el pobre ninot de tela i cartó salvat de les flames hauria preferit cent vegades la incineració a aqueixa cadena perpètua a què el condemnen en Déu sap quins polsosos sostremorts municipals. Tothom està d'acord que la falla es planta per a ser cremada. Ens horroritza la hipòtesi contrària. I feriria el nostre millor amor propi local. Precisament, en l'íntima satisfacció que els valencians senten davant les falles, intervé un indiscutible element d'orgull: ens agrada que es veja que cremen les falles, és a dir, que «cremem» els diners que ens costaren. Sembla que, amb aquesta festa, manifestem la nostra condició de poble pròsper, capaç de tan enorme i repetit dispendi. I, a més, hi ha el fet mateix de ser la foguera, en si, un espectacle agradable: una forma de pirotècnia elemental i massiva.
Les falles valencianes se situen a la vora de la primavera. Si van unides a la celebració de Sant Josep, aquest lleu desplaçament de dies ha de ser entés com una concessió per a cristianitzar la festa.
Quan els valencians s'apiloten als carrers de la ciutat, la mitjanit del 19 de març, per veure cremar les seues falles, un batec anacrònic i esfereïdor els uneix a les més fosques forces del passat.
Joan FUSTER. Combustible per a falles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada