Ara que ja coneixeu Quim Monzó, què vos sembla una versió teatral dels seus contes? Les funcions són a les 19h i a les 20,30, però n'hi ha una especial dijous 2 de desembre a les 17 h; si en som més de 20, sols ens costaria 10 €. Animeu-vos-hi i dimarts en parlem.
Al teatre El Micalet es representa L'illa dels Monzons, a partir de Vuitanta-sis contes de Quim Monzó. Jordi Faura, n'ha fet la dramatúrgia i n'ha dirigit l'espectacle. Ha situat les accions en una illa deserta on un nàufrag (interpretat per Jacob Torres) fa parlar una pedra. Arriben a l'illa tres naturistes (interpretats per Mònica Glaenzel, Pau Roca i Beth Rodergas) que escapen de la civilització i pretenen fundar a l'illa un món nou. A partir d'aquí, l'adopció dels contes monzonians són la base d'accions surrealistes. El resultat és un conte llarg de situacions encadenades. Per a adults.
Triomfar a la vida és arribar al punt en què tot plegat se te'n foti tant que no anhelis cap somni inabastable. QUIM MONZÓ
Us heu preguntat per què als pobles valencians (si més no als de l'Horta que jo conec) trobem gent amb noms com Vicente, Francisco, José, Juan, Carmen... anant a processons en honor dels sants Vicent, Francesc, Josep, Joan o la Mare de Déu del Carme? Jo no ho he entés mai. Mireu que en diu Ferran Suay: Colonitzacions reeixides
dilluns, 15 de novembre del 2010
He llegit al blog de Francesc López que dimecres, al Centre Octubre, entrevisten Joan Francesc Mira, autor del llibre que llegirem al tercer trimestre, Una biblioteca en el desert. Us interessa?
Dia: dimecres, 17 de novembre
Hora: 19:30 h.
Lloc: Octubre Centre de Cultura Contemporània.
Acte: Entrevista a Joan Francesc Mira.
Pere Antoni Pons és autor del llibre La vida, el temps, el món: Sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira (Publicacions de la Universitat de València).
diumenge, 14 de novembre del 2010
Encara que aquest article no és recent, llegiu, llegiu:
Història certa i tràgica (Gabriel Bibiloni, juliol 2006) Empar estudia per a enfermera. Acaba de fer els exàmens i ha hagut d’apretar molt per a intentar conseguir un aprovat que al final no ha pogut ser. El mes de juny s’ha passat hores i hores empollant i empollant, pensant sols a alcançar la meta proposada. Ha deixat de fer el poc de deport que feia dos vegades per setmana, ha abandonat l’ensaig del divendres (cantava a una coral) i ni tan sols s’ha permés el capritxo de passar per la peluqueria per a posar-se guapa, com li agradava fer. Menjava de qualsevol manera, un poc de fiambre i un trago de vi per a almorzar i per a dinar, i pa del dia si havia tingut temps de passar per la panaderia. Només pensava en el puto examen. El dia que havia de fer l’últim, en què es jugava el curs, caminava disparada cap a la facultat (arribà a patir un flato) i pensava amb obsessió que aquell examen l’havia d’aprovar. Era una assignatura que arrastrava feia no se sap quin temps. Però en el moment decisiu la ment se li va borrar i va tornar a casa amb el rabo entre les cames. Per si no bastaven els apretons que els estudis li donaven, aquest mes li van caure un muntó de gastos, com un xorro cruel, sobretot un inesperat i elevat impost d’una herència que acabava de rebre. Pensava que allò era un robo, i va intentar un aplaçament del pago, però no va ser possible. A la vida has de menjar molts de sapos, meditava desolada i amb cara d’enterro.
Empar tenia un nóvio a qui estimava amb amor cego. El tio, però, no va tenir escrúpols a apanyar-se amb una amiga mentre la nóvia estava enclaustrada amb els llibres. Pensava que no s’enteraria però un conegut se li va xivar. El molt mentirós ho negava i encara en feia broma, però allò no era cap xiste i la relació se’n va anar a fer la mà. Sense curs, sense nóvio i sense un duro, així ha acabat la pobra Empar. La història no té desperdici.
La història tràgica (i certa), però, no és exactament el que succeix en aquest petit relat, sinó el fet que totes les paraules que hi surten figuren en el nou Diccionari ortogràfic i de pronúncia del valencià, obra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta és, doncs, una mostra de “valencià” normatiu, segons una normativa sembla que estratègicament encarregada i desenvolupada per a fer trossos la llengua catalana.
(...) A les paraules demano camins que ens assenderin les noves petjades. Uns altres llavis que deixin carmí en els vidres extrems de vells miratges. Noves mans, llengua nova, nous sentits. Uns nous camins excavats sang a sang. (...)
DIVISA (Sal oberta) Sal oberta a la nafra: que no es tanqui! Que no em venci cap àncora, vençuda pels anys, i per l’oratge, i per la ruda. Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui! Heura al velam! Sal viva a les parpelles per albirar l’enllà, com un desert obert de sobte en un deliri verd! Que l’escandall encalci les estrelles! Sal oberta i, en reble, cel obert! Dixar senyal de sal on l’ona manqui que m’assaoni llengua, nas i orelles! Sal oberta a la nafra: que no es tanqui! Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda, pel gorg lunar on tota cosa muda!
IIIJornades Marçalianes
"Covava l'ou de la morta blanca" // Maria-Mercè Marçal // Sílvia Pérez Cruz
Divendres 10 de juny de 2011 eixirà un dia esplèndid, i s'alinearan tots els planetes de manera que us seran favorables i fareu el millors dels exàmens.
dimecres, 10 de novembre del 2010
On diries que està aquest edicifi? I de quin estil diries que és?
poema visual: composició que utilitza elements de la tipografia, del dibuix, de la fotografia o dels codis no lingüístics de la vida quotidiana. A partir d'una motivació temàtica concreta, la màgia del poema ha d'estar present en la poesia visual. És un gènere que permet múltiples tipus, intencions, llenguatges i tractaments. Actualment s'ha generalitzat entre els autors la utilització de mitjans digitals en la creació de la seva obra, i ja es parla del Net Art o Net Poesia. (Viquipèdia)
Poema sobre partitura, G.Vega
Es tracta d'una creació poètica basada en recursos visuals (Gustavo Vega)
cal·ligrama: composició poètica que combina les paraules del poema de tal manera que fa una composició o dibuix del missatge del poema. La base de l'estructura del poema no és el vers, sinó que cada paraula o frase està disposada segons la resta d'elements que la formen. El poeta pot fer servir tot tipus i mides de lletres, colors, disposició física de les lletres en la pàgina, etc. poema objecte: un objecte d'ús quotidià (un barret, una cadira, una cullera...) esdevé un objecte poètic quan suggereix una doble interpretació. El poema sorgeix després d'aïllar o relacionar l'objecte amb altres objectes, és a dir, després d'entrar en el camp de la imaginació.
El Manifest Groc és un manifest signat el març del 1928 per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, i considerat el document literari més conegut de l'avantguardisme català dels anys vint i trenta. Va rebre aquest nom perquè fou reproduït sobre paper de color groc. És escrit en un to agressiu i sarcàstic i es caracteritza per denunciar el noucentisme com a corrent mixtificador de l'hel·lenisme i l'afirmació dels nous corrents avantguardistes lligats al progrés de la tècnica. Es burla de la Fundació Bernat Metge, les obres d'Àngel Guimerà i l'Orfeó Català, tot defensant l'esport, el cinema i les obres de Tristan Tzara, André Breton, Giorgio de Chirico, Le Corbusier, Hans Arp o Constantin Brancusi.
Per quin motiu escriuríeu vosaltres un manifest? Triaríeu un color? Us hi animeu? Ací teniu el que us dedica, als joves del segle XXI, el profe i poeta Xavier Piris.
dilluns, 1 de novembre del 2010
Els francesos ‘intercomprenen' el català Avui, 23/10/10 02:00 - Vicent Partal
"Em pregunte com és que a París es posen tan contents quan ens entenen però a Perpinyà no? I a Madrid?" llegir article
