Un tast de català: toms, bitxos i calor

ARA dimarts 31 de juliol del 2012

UN TAST DE CATALÀ

El tom i el volum 

Albert Pla Nualart 

 En la llengua oral que vaig aprendre de petit a casa, tom era només un sinònim de volta (sona igual que tomb). Sí que hi havia la paraula tomo, que el meu pare, aficionat a les enciclopèdies per fascicles, feia servir força sovint: "Ja només ens falta un tomo". Quan vaig començar a estudiar català vaig descobrir que els tomos eren toms, cosa que sempre m'ha sonat bastant malament. Però vivia convençut que tom i volum eren del tot sinònims i que, per tant, no tenia cap necessitat de fer servir aquella paraula tan postissa. Tenia raó només en part. En el sentit més bàsic i col·loquial, tom i volum són sinònims, però en el més tècnic presenten unes diferències prou substancials perquè un volum pugui contenir diferents toms i un tom diferents volums. La divisió en toms és temàtica, va lligada al sentit intel·lectual de l'obra i és, doncs, responsabilitat de l'autor. La divisió en volums, en canvi, només és física i depèn de l'editor. Podem fer més volums per raons ben alienes al contingut, com ara el pes. En la mesura que es pot s'intenta que el tom i el volum coincideixin. Si, per exemple, algú escriu una gramàtica, la pot dividir en quatre toms: fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic. Però això no vol dir que necessàriament tingui quatre volums. Per tot plegat, dir tom a un volum que no té una unitat temàtica, que no és cap divisió de l'obra des del punt de vista del contingut, és -si no incorrecte- inapropiat, i el fet que ho sigui ja és un motiu per dir-ne sempre volum.

ARA dimecres 1 d'agost del 2012
UN TAST DE CATALÀ

Bestioles estranyes 

Albert Pla Nualart 

Rebem, de tant en tant, dins un sobret escrit a mà amb lletra pulcra i una mica tremolosa, un munt de retalls de diari amb mots encerclats i una fletxa que els connecta amb l'alternativa genuïna que l'autor o autora escriu en un marge. Un "ARA" a l'angle superior dret evidencia que només som un més entre els múltiples objectius del zel laboriós de l'anònim corresponsal, que és prou gran per mantenir la fe d'iniciat d'aquelles classes de català semiclandestines dels anys 60. Hi marca, sobretot, opcions del nostre llibre d'estil que desborden l'estricte marc normatiu, i tot plegat té aquell punt de noble ingenuïtat que inspira tendresa. "Que mono!", no es pot estar d'exclamar una jove correctora. De fet, si el català encara està viu és per gent així. En un -un fragment d'entrevista- la Laia Marull afirma que "si no et cases i tens fills ets un bitxo raro". Bitxo raro està encerclat i al final de la fletxeta hi diu bestiola estranya . L'únic bitxo del DIEC2 és el pebrotet picant. En l'altre sentit tenim bestiola, animaló o cuca. Deixeu-me reivindicar les cuques, uns insectes petits i graciosos -almenys a les tires del ninotaire Daniel Boada- que fan la viu-viu al pic de l'estiu. Però el diàleg informal, per ser expressiu, demana una altra mena de bitxos, com el bitxo raro, el mal bitxo o el bitxet : "El nen està fet un bitxet". Tan adequat pot ser un bitxo raro en un registre col·loquial com una rara avis en un de culte. Obrint-nos a entendre-ho ens serà més fàcil deixar-nos de sentir bestioles tan estranyes.
(foto: edgardthays.blogspot.com.es)

 ARA dijous 2 d'agost del 2012
 http://www.ara.cat/premium/opinio/Maneres-dir-calor_0_748125254.html
UN TAST DE CATALÀ

Maneres de dir 'calor' 

Albert Pla Nualart 

La calor, com a sensació que patim tots, la determina una combinació de temperatura, humitat i circulació de l'aire, i això fa que puguem parlar de diverses menes de calor. La calda, que és també l'acció de posar roent un ferro, és una ardència de la terra i l'ambient causada pel sol. La xafogor té un vincle etimològic amb ofegar i és la calor típica de dia encalmat en què no passa un bri d'aire. Una variant semàntica, que fa un mix amb ardor, és la xardor. Si fa aire, però calent i sufocant, podem parlar de botorn, que com el bochorno ve del llatí vulturnus, el vent del sud-est o xaloc. A València, d'aquesta mena de calor també en diuen blamor o basca i per sentir-la no cal que bufi xaloc, n'hi ha prou que t'arribi el baf d'una cuina amb els fogons encesos. Derivada de baf tenim l'estuba , que ve del verb estubar: aplicar un bany de vapor. I en un sentit molt semblant la bogor o bavor. Però se sent dir més "Això és una sauna!", tot i que -a les zones spa - la sauna, un mot finès, és calor ben seca. I si avui parlo de calor és perquè estem en plena canícula -en llatí gosseta -, que és un dels noms que rep Sírius -l'estrella més brillant- perquè pertany al Ca Major. La seva reaparició per l'est, en el crepuscle matutí, després de mig any sent invisible, coincidia a l'Antiguitat amb l'inici de la calorada. Els romans creien que n'era la responsable i sacrificaven un gos marró per calmar-la. Però la desviació de l'eix de la Terra fa que ara surti al setembre i en marqui el final.

(foto: albherto.wordpress.com)