UN TAST DE CATALÀ

Articles d'Albert Pla Nualart, diari ARA

  No es tracta tant de... sinó de...

dilluns 7 de maig del 2012
http://www.ara.cat/premium/opinio/No-tracta-tant-sino_0_695930402.html

La coordinació pot ser copulativa, disjuntiva o adversativa. Amb la còpula i, que és la que crea menys maldecaps, unim una frase a l'altra fent que se sumin, sense que la segona mani menys que la primera ni la qüestioni en cap sentit. L'excés de copulatives dóna com a resultat una sintaxi telegràfica, d'encefalograma pla, perquè el pensament complex sorgeix del solapament i la contraposició: el joc de llums i ombres que creen les idees quan juguen i es barallen entre elles. Els nexes disjuntius plantegen tria, tot i que la o és també sovint una i despistada i tolerant. "Els dies que feia bo sortien a passejar o anaven a la platja", i feien altres coses o totes dues, perquè la o dóna un cert marge de llibertat. Els adversatius oposen una frase a l'altra, com si la segona retopés a la primera. Són dues veus que se sobreposen i creen una polifonia. El però és un desacord parcial, que només matisa: "M'agrada, però es pot millorar". El sinó , en canvi, desqualifica: "No es tracta d'això sinó d'allò". I com que sona ofensiu sovint l'atenuem escrivint :"No es tracta tant d'això com d'allò". El tant... com... , situat a la cruïlla de les tres coordinacions, és un nexe que fa els arguments subtils i sinuosos. Últimament, però, trobo sovint "No es tracta tant d'això sinó d'allò", com si el redactor s'acabés de convèncer del que diu a mig escriure la frase. És un híbrid indesitjable que deixa el text descosit, perquè el lector no sap què fer amb aquest tant orfe de com .

 Com un 'abre' nu

dimarts dimarts 8 de maig del 2012
http://www.ara.cat/premium/opinio/abre-nu_0_696530408.html

Tornant ahir a Barcelona en cotxe, sentia la presentadora d'un informatiu donant pas als corresponsals amb un "Bora nit":"Bora nit, Jordi", "Bora nit, Anna", i així set o vuit vegades en menys de mitja hora. Bora nit és una forma col·loquial molt estesa que neix d'un procés de dissimilació, com el que fa que alguns diguin vegília en lloc de vigília , o el que origina pelegrí a partir de peregrí . El parlant se sent incòmode dient dos sons iguals tan seguits i en canvia un o se'l carrega. Això últim passa sovint quan una paraula té dues erres bategants molt a prop. Escrivim arbre però, amb poques excepcions dialectals, diem abre , i el fenomen és prou antic i general perquè l'IEC consideri abre la pronúncia estàndard. Ara bé: com que el català té, en general, una ortografia transparent, i la norma oral s'ha divulgat molt poc, alguns es pensen que és més correcte dir arbre . I fins i tot arriben a inculcar-ho als seus fills. Això explica l' arbre nu de Llach i els arbres del Benvolgut de Manel, i potser obligarà a replantejar-ho. Mentrestant, convé tenir clar que bora nit no és incorrecte però sí inadequat en un informatiu. I que, així com pograma o fustració són detonants en registre formal, abre és adequat en el discurs més solemne. La norma oral, com l'ortogràfica, veu més estàndard una forma com més extensió, arrelament i prestigi tingui, però és, al final, una convenció que ens toca aprendre. Calen més diccionaris i manuals que la difonguin.

  L'empremta de l'ortografisme

dimecres 9 de maig del 2012
 http://www.ara.cat/premium/opinio/Lempremta-lortografisme_0_697130326.html

Ahir vèiem com l'ortografia pesa tant en la consciència dels parlants que molts, començant per cantants de moda, pronuncien les dues r d'arbre tot i que, per dissimilació, la majoria de dialectes (amb excepcions balears) diuen abre i la norma ho recomana. I avui veurem que el mateix fenomen afecta algunes assimilacions típiques de la llengua oral que, malgrat ser abonades per la norma, estan en retrocés. No tothom sap, per exemple, que la manera més correcta de dir setmana és semmana i no pas, com cada dia sento més, sedmana. També percebo que atleta es pronuncia cada cop més adleta i no pas al·leta , que és la pronunciació recomanada i la que, per exemple, fixa l'ÉsAdir per als locutors de TV3. Ni sedmana ni adleta són pronúncies inadmissibles però sí ortografistes (interferides per l'escriptura) i tot fa pensar que no era com ho deien els nostres rebesavis analfabets. És l'ortografisme el que explica, per exemple, que el poll au i el poll insecte avui es tendeixin a pronunciar igual en certs parlars orientals que sempre havien dit poll i poi . I si ahir lamentava la falta d'eines que orientin en ortologia, avui rectifico per dir-vos que sí que n'hi ha una de molt útil en línia, el Diccionari de dubtes del català oral . No només ens explica com hem de pronunciar cada paraula sinó que ens permet sentir-la en els cinc gran dialectes. Els responsables d'aquesta valuosa iniciativa són els professors universitaris David Paloma, Josep À. Mas i Mònica Montserrat.

  Patades i potades

---------------- Publicat en el diari ARA dijous 10 de maig del 2012 http://www.ara.cat/premium/opinio/Patades-potades_0_697730268.html UN TAST DE CATALÀ Albert Pla Nualart Un lector de Sabadell, reaccionant al meu ús de patada com a versió col·loquial de puntada, recordava que la seva mare de petit li deia: "Acabo de fregar i tu ja m'ho has omplert tot de potades. No sé què et faria!" Ho he canviat una mica perquè coincideixi amb el que deia la meva mare, que té 87 anys i és de Cassà de la Selva. Però no hi coincideix del tot perquè la meva deia i diu patades. No me la imagino dient potades . L'homofonia potada/putada en parlars orientals fa difícil desarrelar aquest antic castellanisme. El DCVB ja entra patada, al costat de potada, amb el triple sentit de cop de peu, el soroll que fa i el senyal que deixa. Però el DIEC li tanca la porta amb pany i forrellat tot i admetre patilla. I l'ÉsAdir també la ignora, tot i que ens permet, en converses informals, patejar-nos una fortuna o una ciutat. I al final, a les retransmissions, els futbolistes ja semblen puntaires de tantes puntades que donen. Alguns apunten que coça i guitza farien el fet, però no són del mateix registre i, normativament, només en tiren les mules o els cavalls. Diria que patada, com apretar, és una paraula fortament integrada al col·loquial. Pocs catalans la senten estranya fins que un saberut els diu que és un barbarisme. I jo no la veig inadequada en diàlegs espontanis. Ara bé, vull deixar-ho clar al lector: és del tot incorrecta normativament. Dubto molt, però, que cap disciplina normativa porti mai una embarassada, de dialecte oriental, a dir plena d'emoció: "Ai, la primera potada del nen!"

  Fons i fondo

divendres 11 de maig del 2012
 http://www.ara.cat/premium/opinio/Fons-fondo_0_698330222.html

 La pressió del castellà arrossega fons a fondo; i la por instintiva al castellanisme, fondo a fons . Per poc o massa, amb fons i fondo hem perdut la carta de navegar. D'entrada, la distinció ens pot semblar trivial. Fons, un substantiu que s'escriu igual en singular que en plural, designa la part més inferior o interna d'una cosa. Parlem del fons del mar, el fons d'una caixa, el fons d'una persona, el fons d'un llibre (oposat a la forma)... Fons també pot fer referència als diners disponibles. I així, si ens quedem sense fons, fem un fons comú i, quan ens en sobren, els posem en un fons d'inversió que, si cau en picat, ens pot fer tocar fons. Un bon truc per no equivocar-se és tenir clar que amb preposició al davant sempre serà fons i no pas fondo. Posem música de fons, tenim el lavabo al fons a la dreta i podem conèixer algú a fons. Fondo és un adjectiu sinònim de profund que sol traduir el castellà hondo. Un plat o un pou poden ser fondos i podem sentir un malestar fondo. Però també és, i aquí és on ve el maldecap, un adverbi que vol dir de manera profunda . Contra fondo hi conspira el tabú que pesa sobre els mots acabats en o àtona. I això fa que molts trobin que és més correcte respirar a fons que respirar fondo . Però així com hem d'analitzar un tema a fons (en profunditat, d'una manera gens superficial), hem de respirar, llaurar o cavar fondo (amb profunditat, anant cap avall d'una manera més física que no pas figurada).