diumenge, 24 de juny de 2012

Sobre "rist" i "rigut"

–«En ma vida m’he rist més
que una nit collint tomaques:
em vaig girar i vaig vore
una gallina amb sabates.»



Article publicat en el CIUMENGE, suplement dominical del periòdic CIUDAD DE ALCOY, diumenge 21 de febrer del 2010 (pàgina 19)
Sobre rist i rigut 
Eugeni S. Reig 
La forma tradicional valenciana del participi del verb riure és rist i així ho hem dit sempre tots els valencians i així continuem dient-ho la immensa majoria de nosaltres amb molt poques excepcions. El participi dèbil rigut, que és el que s’usa majoritàriament a Catalunya –el participi fort rist només sobreviu al Montsià i al Baix Ebre–, és una forma més recent que pràcticament no ha penetrat en els parlars valencians. (El mapa número 065 del llibre Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó de Carles Segura ens informa que en la comarca del Baix Vinalopó es diu rist en tota la comarca execepte a Crevillent, Guardamar del Segura i la Marina de Pinet a on diuen rigut). Rigut és una forma més regular però, per a la majoria de valencians, és una forma estranya. De riure fer rigut ens sona tan estrambòtic i inversemblant com si d’escriure férem 'escrigut', de descriure 'descrigut' o d’inscriure 'inscrigut', que també són formes regulars però inexistents. En la nostra llengua hi han diversos verbs que tenen participi fort i no dèbil, malgrat que aquest darrer és més regular i, per tant, més lògic. Així de cloure fem clos i no clogut, d’encendre fem encés i no encenut o encengut, de fondre fem fos i no fondut o fongut, de moldre fem mòlt i no molgut –forma aquesta darrera que s’usa en alguns llocs però que la llengua normativa no admet–, de pondre fem post i no pongut, de prometre fem promés i no prometut, de veure fem vist i no vegut, etc. La normativa admet per al verb coure dos participis: cuit (fort) i cogut (dèbil), però tenen significats diferents. La llengua clàssica usava la forma ris, procedent del llatí risu, que és l’etimològica. La forma moderna rist és l’hereua de la forma clàssica, que porta una t no etimològica afegida al final, és a dir, una t epitètica, per analogia amb altres participis que la duen. Rigut és una forma regular creada per analogia amb els participis acabats en -ut d’altres verbs, com ara begut, viscut, corregut, vençut, conegut, etc.
[...]