La ironia del bilingüisme
És curiós com ha evolucionat el concepte de bilingüisme. Des de mitjan segle XX, es va convertir en un terme habitual en la sociolingüística catalana, a partir de les aportacions pioneres d'estudiosos com Uriel Weinreich. Lluís Aracil, per exemple, hi és taxatiu: per a l'autor de Dir la realitat , el bilingüisme no és sinó una manifestació d'un conflicte lingüístic. Quan dues llengües entren en contacte -assegura- només hi ha dos camins: o la normalització de l'idioma més feble o la seua completa substitució (i consegüent extinció) a mans de la llengua forta. Aquesta ha estat, a grans trets, la postura oficial de la nostra sociolingüística des dels anys 60. I cite el cas d'Aracil perquè el sociòleg valencià ha sigut el summe sacerdot d'aquesta disciplina durant, almenys, un quart de segle (abans de perdre's, en tot cas, en episodis reiterats de dispersió intel·lectual i excentricitat militant).
Els nostres científics del llenguatge van notar de seguida que un rètol com el de "bilingüisme" es feia servir, en la circumstància catalana sota el franquisme, com a emblema d'una estratègia tendent a salvaguardar la primacia de l'espanyol. Era l'excusa perfecta perquè els seus defensors no hagueren d'usar per a res el català: " Como somos bilingües… ". En paraules d'Aracil: "Sembla, doncs, que els qui realcen i exalcen el bilingüisme (dels uns) encobreixen i salvaguarden l' unilingüisme (dels altres). Aquest interessantíssim exemple de dialèctica i de duplicitat esdevé perillosament patent quan sorgeix la idea igualitària de generalitzar el bilingüisme per garantir el fair play ".
Òbviament, els qui eren encoratjats a ser bilingües eren només els parlants de l'idioma "inferior". El cas valencià és de manual. La burgesia urbana, en ciutats com València o Alacant, havia interromput la transmissió de la llengua tot educant en castellà els seus fills. Un procés letal que podríem anomenar castració lingüística unilateral . Comesa la malifeta, aquells burgesos panxacontents, àvids de promoció social, es desfeien en elogis al bilingüisme… quan el que havien fabricat eren criatures perfectament monolingües (en castellà).
I tanmateix, és obvi que, tants anys després, ens podem trobar amb una nova circumstància, ja en democràcia, on el concepte de bilingüisme s'ha desprès d'aquella etiqueta pejorativa i ha conquistat noves i sorprenents dimensions semàntiques. Ara resulta que ser bilingüe, en un territori on només ho som els catalanoparlants, esdevé una condició positiva. No sé què en pensaran els sociòlegs ara mateix, però és significatiu que al que aspiren els defensors del castellà als Països Catalans siga a mantenir-se invictament monolingües.
De sobte, ser bilingüe implica saber parlar català. I el dret a ser monolingüe (és a dir, a expressar-se només en espanyol) passa a ser, sense subterfugis, la màxima aspiració dels sectors irredempts que volen viure al nostre territori com a colons privilegiats sense cap obligació vernacla.
¡Qui ens ho havia de dir, que acabaríem vindicant la necessitat del bilingüisme! Però no cal alarmar-se més del compte. L'estratègia dels altres -que no es xuclen el dit- també s'ha desplaçat. Ara, per exemple, la Generalitat Valenciana -en mans del Partit Popular-, ja no està interessada en el dualisme valencià-castellà, amb què solien omplir-se la boca. Ara el nou mot d'ordre -importat, sembla ser, de la Galícia de Núñez Feijóo- és plurilingüisme.
El plurilingüisme està de moda. Els nous centres han de ser plurilingües. Els nous currículums de l'ensenyament secundari cerquen la plurilingüització. Tot és plural, perquè s'ha de donar cabuda a les terceres llengües (és a dir, a l'anglès). De colp i volta, el bilingüisme -l'únic que assegura el domini del català- ja no interessa les brillants ments de la conselleria d'Educació. I com fa lleig vindicar el monolingüisme des de les institucions, we'll speak in English!
Tot molt instructiu, però encara ens faran enyorar el " bilingüismo bien entendido ".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada