“[Sant Francisco] (...) al Trieste (...) Una senyora amb xapa d’Obama a la pitrera que seia en una taula veïna ens ha interrogat sobre l’estrany idioma en què ens comuniquem. Escarmentats per altres converses sociolingüístiques del mateix nivell de profunditat, contestem ubicant amb precisió la nostra petita comunitat lingüística allà al South Europe. L’aspecte se li il•lumina:
―«És a dir, que sou iugoslaus?», ens etziba amb tota la naturalitat del món.
Havíem llegit a la premsa que el candidat republicà a la presidència dels Estat Units, John McCain, interrogat sobre les relacions amb Espanya, havia confòs José luis Rodríguez Zapatero amb algun governant llatinoamericà. Amb la paciència del mestre d’escola que vaig ser, he intentat explicar a l’amable senyora de la xapa d’Obama una lliçó bàsica de geolingüística regional.
―«El català és una llengua? em torna a preguntar impermeable a les meues pacients i documentades explicacions.
―«El català és una llengua parlada a Barcelona, Mallorca i València», afegeix Marisa amb militància pedagògica.
―«A Barcelona?», contesta estranyada la senyora.«No hi parlen espanyol? Per què no?»
El sociolingüista no sabria què contestar que no fóra perquè no ens passa pels collons, però el ciutadà s’ha de reprimir la saviesa acumulada en milers d’hores d’estudi. Segurament tampoc no m’hauria entès la dona. (...)”
Toni MOLLÀ, Més enllà de San Francisco. Bromera, pàg. 47-48
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada