diumenge, 21 de febrer de 2010

PLA-FUSTER-PLA



"L'única manera de lluitar contra la terrible invasió de l'oblit, de crear una memòria col•lectiva és recordar, infatigablement, el que alguns homes —és a dir, el poble— han fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits."

(Del llibre Homenots. Segona sèrie. Barcelona: Destino, 1970, p. 6)
* * *
"Havent trucat, em vingueren a obrir. Em vaig trobar davant d'un home jove, més aviat flac, vestit sumàriament de gris, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrere d'uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar quan parlem d'una cara de pomes agres.

— El senyor Fuster —que jo vaig dir.

— Per servir-lo... vós sembleu...

— Sí, el mateix. Deixeu-me entrar, si us plau. Us he vingut a veure, però no sé pas si aquest és el dia més ben trobat per a anar per les cases. Perdoneu-me! Tinc fred, i aquesta pluja em té aclaparat.

D'entrada, em semblà que la cara contreta i estirada de Fuster, l'escassa hospitalitat d'aquelles faccions, era una conseqüència normal de la situació meteorològica —d'aquella pluja que anava caient feia tants dies sense parar, i que a ell, com a mi, l'empipava. Em féu l'efecte que tenia a la cara la molèstia habitual del meridional davant de l'excés d'aigua.

Ho vaig trobar natural.

Entràrem en els típics baixos d'una casa valenciana: una sola nau, i sobre la paret de la dreta dos envans que no arribaven al sostre, formant un reduït compartiment on tenia el seu diguem-ne públic despatx: una taula plena de papers, unes prestatgeries amb llibres de totes mides, desordenats, diaris, revistes, unes cadires i un tocadiscos que en aquell moment, i sota la mirada d'un jove molt ben vestit i de faccions pacífiques, plenes i correctes, reproduïa una música de Vivaldi. Fuster interrompé el disc i em presentà el seu company.

— Josep Palacios, estudiant, autor d'un llibre de poesies, "Les quatre estacions", molt notable.

Josep Palacios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d'un entregent molt agradable.

Parlàrem llargament, i, com que entre aquells dos envans es tenia una idea molt vaga del món exterior i Fuster creà de seguida un ambient directe i amical, em vaig sentir molt recollit i comfortable, De seguida vaig fer un descobriment: vaig veure que la cara d'escàs humor que feia Fuster en el moment d'obrir-me la porta no era pas produïda per l'excés d'aigua constatable en el rodal, sinó que era la seva cara habitual —natural. La cara de Joan Fuster semblava tenir un vèrtex: el vèrtex dels seus ulls sortits, que mantenen tibants i estirats tots els teixits de les seves faccions i fins i tot els lligams del coll, que té notòriament crispats. Aquesta crispació general li dóna un estat de presència molt visible —una presència caracteritzada per una agudesa inquieta, nerviosa i apassionada. És la mateixa cara que de jove tenia Trotski —penso. La mala cara que presenta Fuster sembla tenir per origen la seva activitat interna. No és pas això, és clar, però ho sembla."
I aquest fou el primer contacte amb Fuster, l’inici d’una relació que des del meu punt de vista s’ha mantingut en una creixent curiositat.

(Del llibre Homenots. Quarta sèrie. Barcelona: Destino, 2004, p. 362-364)
 Identifica algunes de les característiques de l’estil de pla en aquest text sobre Joan Fuster.