Llegim Fuster i sabem què és assaig. No falla. I no pot fallar, perquè cap altre gran escriptor de la nostra literatura -o de les veïnes- no s’ha proposat amb tanta clarividència, que jo sàpiga, i amb tan determinada vocació, produir estrictament assaig com a gruix i part substancial de la pròpia obra. [ ... ]
La pretensió d'assajar permanentment, sense saber si l’assaig té un final, i sobretot sense proposar-se un final, no implica només un punt de partida relativista i escèptic, sinó també un punt de mirada -un punt des d’on mirar- tan immutable com fràgil: l'individu que mira. Fuster, com Montaigne, pensava que ell mateix era l'únic possible objecte de coneixement. Quan escriu l'aforisme famós, «Joan Fuster és la mesura de totes les coses», està dient la mateixa cosa que Montaigne quan afirma que «chaque homme porte la forme entière de l 'humaine condition» [cada home porta la forma sencera de la condició humana]. Segurament per això, per aquest principi més que compartit conviscut, l’òliba de Sueca visitava tan sovint, i amb tant de gust, la torre els senyor de la Muntanya.
J.F. MIRA. «Joan Fuster: l’assaig, o la literatura d’idees», dins Homenatge a Joan Fuster. Gen. Valenciana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada