Un aforisme no cal que sigui cert, però sí que ha de sobrevolar la veritat.

Karl Kraus, escriptor austríac (1874-1936) / Minimàlia

globedia

20 novembre, Dia del Llibre Valencià

El 20 de novembre, celebrem el Dia del Llibre Valencià, coincidint amb l'aniversari de la primera edició del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell al 1490.
Per això des de l'ACV Tirant lo Blanc, que també celebra el seu aniversari en eixa data, et proposem una serie d'accions per tal de recordar els nostres llibres i autors a les xarxes socials el pròxim 20 de novembre. PARTICIPA!!!
A) Envia una piulada a Twitter amb l'etiqueta #TirantDeLLibres recomanant la lectura d'algun dels teus llibres valencians preferits.
B) Comenta a Facebook algun llibre valencià que t'agrade especialment.
C) Puja un vídeo a Youtube llegint un fragment d'algun llibre valencià i posa en el títol del vídeo l'etiqueta #TirantDe Llibres
D) Fes una foto a la coberta d'algun llibre valencià i puja-la a Instagram amb l'etiqueta #TirantdeLlibres
E) Fes chekin a Foursquare en algun lloc especial on estigues llegint un llibre valencià.
I per descomptat LLIG!! ;)

Comencem amb VALOR

llibresvalencians.com

«Ègloga, pura ègloga! ¡Allà hi havia la veritat rude i primigènia de la vida de la humanitat: la veritat del camp, de l’antiquíssima agricultura, mare nostra!Ell ho veia així amb una emoció profunda. Llamps de record l’il·luminaven malenconiosament. Es veia petit i patidor. Mirà la til·lera, la capella de l’aljub, la llavadora de fusta. Cada estiu ho veia. Ara, ja batxiller, ho mirava amb uns altres ulls. (…) Tot allò era passat per sempre. “Ara sóc un xicot que té el batxiller, no un ignorant dins la tenebra”. (…) S’havia desconnectat de la fonda poesia de la muntanya com un element més i havia passat a ser-ne interessat espectador. O no del tot encara. La muntanya havia penetrat tan pregonament en la seva ànima d’infant, que ell encara li pertanyia, potser més que no s’imaginava.»

La idea de l’emigrant, Enric Valor, pàg, 138 i 139

(Xavier Serrahima, Racó de la paraula)

En autobús, taxi i vaixell. Sempre la mateixa història.

En autobús, taxi i vaixell 

Ponç Feliu

flipaencolores

Sevilla. Una amiga meva visitava amb una companya la ciutat en un autobús, en la part davantera i prop del conductor. Parlaven en català i al cap d'una estona tal conductor els va preguntar: “Señoras, hablan vds. en catalán porque es su costumbre o para joderme?” Jo sabia de l'agilitat mental de l'amiga, que va permetre contestar-li: “Evidentemente, sólo para joderle, cosa mucho más importante que hablar en lengua tan rara de su bonita ciudad.”
Madrid. Un altre conegut meu, advocat, agafa un taxi. Durant el recorregut, el telefonen del seu despatx de Girona, i s'inicia una conversa. Al cap d'una estona, el taxista, molt molest, li diu: “Lo siento, en mi taxi no se habla catalán. Haga el favor de bajar; no le cobro nada.”
Mar Bàltic. En un creuer, quatre parelles catalanes sopen. Si bé parlen en català, a l'hora de la comanda s'adrecen al cambrer, sud-americà, en castellà. De la taula del costat s'aixequen uns altres passatgers que ja han sopat. En sortir, els comenten: “Para poder comer sí que habláis en español.”
Tots tres comportaments tenen com a denominador comú:
a) Que cap dels catalanoparlants dialogava amb cap dels tan profundament agreujats, que, en conseqüència, no podien invocar allò de la mala educación.
b) Que la seva reacció no fou immediata (gairebé al final del trajecte tant en autobús com en taxi i havent ja sopat en el creuer), cosa que suggereix una tolerància inicial que va minvant en anar escoltant l'altra parla, fins a esdevenir irritació acumulativa i, finalment, fet mortificant.
Estat de mortificació que no s'hauria generat mai si els mateixos actors haguessin parlat, per exemple, en xinès, ja que s'hauria considerat natural aquesta llengua en un ciutadà de tal nació, concepte aquest darrer tremendament important per als devots del “nacionalisme d'estat” (que, per cert, mai és presentat com a tal, sinó negat i substituït pel terme “patriotisme constitucional”, ja que queda reservat el “nacionalisme” com a substantiu i “l'excloent” com a adjectiu als de caire “perifèric”, sempre aberrants), un nacionalisme d'estat que disposa de mecanismes formidables per penetrar profundament en el moll de l'os dels seus súbdits (sovint, imperceptiblement). Per això, Anne Marie Thiesse assenyala: “El sentiment nacional només és espontani quan ha estat fortament interioritzat; és necessari que abans hagi estat ensenyat.” Aquells creueristes, el conductor d'autobús i el taxista creuen que Espanya és una única nació del tot consolidada, de pedra picada, i que a una única nació li correspon, en conseqüència, una única llengua, i per tant no hi ha pitjor espanyol que aquell que no parla la “llengua comuna”.
I si el nacionalisme d'Estat és consubstancial a qualsevol país en possessió de l'esmentat estat, en el cas d'Espanya la cosa s'ha exasperat per allò de “la España invertebrada”, que tants esquinçaments d'ànima ha produït, al redós de l'“España me duele”. Com va assenyalar Harold Laswell, “nació feliç és sens dubte aquella que mai té cap pensament sobre si mateixa”, als antípodes, doncs, del pensament recurrent de Madariaga, Américo Castro, Ortega y Gasset, Sánchez Albornoz, Unamuno i molts altres d'actuals de menor volada, que, amb l'esperit “doliente”, escriuen tan agònicament sobre la nación española, sabent en el racó més analític del seu cervell que tal “única nació” té molt més de ficció que de realitat.

elpuntavui, 3 de setembre del 2013

El primer estel

I per últim, què us sembla si seguim el suggeriment de la professora Oreto Doménech i fem un inici ben poètic?

naufragiobrer

EL PRIMER ESTEL

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli

Són bojos aquests catalans?

I podem continuar amb el primer d'una sèrie de vídeos

"Alina Moser, una noia alemanya que fa poc que viu a Catalunya, que parla català i no entén el castellà, va decidir voltar al febrer amb furgoneta per conèixer de primera mà el país on havia decidit de viure i la situació de la seva llengua. Aquest és el punt de partida del documental Són bojos, aquests catalans!?, una 'roadmovie' realitzada per Zeba Produccions que ha viatjat amb l'Alina per Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent i Catalunya Nord.
vilaweb



 El segon, Què ens passa valencians? serà un documental que s'enregistrarà al País Valencià el primer trimestre de 2014 i a través del qual s'analitzarà quina és la realitat lingüística del territori. La protagonista serà la mateixa Alina, que recorrerà el territori posant a prova l'ús de la llengua, tant pel que fa a la societat, les administracions o a l'ensenyament. La protagonista no coneix les diferències reals entre el Principat i el País Valencià; ella l'única cosa que ha fet és estudiar el català en els llibres, on s'explica que la llengua es parla al Principat, País Valencià, Catalunya Nord, Franja de Ponent i a les Illes, ben bé igual que passa amb l'alemany a Alemanya, Àustria o Suïssa o amb el francés a França, Bèlgica, el Quebec o Suïssa també.
elpuntavui

El tercer serà a les Illes i l'Alguer

Qüestionari de Sociolingüistica

fortpius

Comencem el curs. Esteu preparats?
No m'agrada iniciar-lo demanant-vos faena, però és per a una bona causa...
Uns companys estan investigant sobre algunes qüestions de sociolingüística (La diglòssia entre el jovent al País Valencià) i necessiten la vostra col·laboració. Es tracta que empleneu el qüestionari a través d'aquest enllaç. No us costarà més de cinc minuts i la vostra col·laboració serà de gran ajuda. El qüestionari romandrà obert fins el 31 d'octubre. Moltes gràcies per la vostra col·laboració.