El dubte que assalta al lector (1)
ALBERT PLA NUALART
A la contratapa i el pròleg del llibre Un tast de català hi apareix la frase del títol, i un eminent filòleg que l'ha llegit amb molta cura me la marca com a falta. De faltes se me n'escapen, com a tothom, però no en llocs tan destacats. La vaig escriure ben conscient que m'hauria de sentir dir que el dubte ha d'assaltar el lector.
La qüestió de fons és quan podem posar una a davant un nom o grup nominal que fa d'objecte directe (OD) i és un ésser animat. Sabem que és OD perquè es pronominalitzaamb el i no amb li : diem que el dubte l'assalta , no pas que li assalta .
A finals del XIX aquesta a era habitual en la llengua escrita i parlada. Arreu del domini lingüístic hi havia qui deia "He vist a (o ana ) la Maria". Però Fabra, emmirallant-se en el català antic i el francès, hi va veure un castellanisme sintàctic a combatre.
No falten estudiosos que, havent trobat la a en autors medievals, defensen que no respon a influència forana sinó a un procés intern del català. Però el més probable és que totes dues coses siguin certes i resulti d'un procés intern del català influït, com calia esperar, pel seu estret contacte amb el castellà.
En tot cas, és crucial entendre que es tracta d'un procés en què la llengua evoluciona com una estructura solidària, de manera que la norma que n'altera un element -la que diu "elimina la a "- pot fer-la inestable i, per aquest motiu, topar amb una resistència tan forta del sistema que incomplir-la passi a ser, com és el cas, un error sistemàtic. Dilluns continuarem.
El dubte que assalta al lector (2)
Les excepcions a la prohibició normativa de posar a davant OD han augmentat com més s'ha investigat la qüestió. Deixarem ara de banda -ja en parlarem a fons un altre dia- els casos en què la a ja és generalment admesa: davant certs pronoms forts -"No he trobat a ningú ", " A qui has saludat?- i quan hi ha duplicació pronominal -" A l'Anna l' he estimat molt", " L' he renyat a ell ", "Aquest tema només ens fascina als correctors ". (En les últimes dues frases la a és obligatòria.)
I ens centrarem en les a que tradicionalment s'han acceptat per desfer l'ambigüitat de frases en què era impossible saber qui feia de subjecte i qui feia d'OD.
Però ambigüitat ja és un concepte ambigu. En l'exemple clàssic "Perseguia el gat a la rata", l'ambigüitat és relativa. El que sabem del món ens diu que les rates no empaiten els gats. ¿És doncs suficient, per posar-hi a , l'ambigüitat sintàctica?
Si canvio a l'exemple "Estimava el Joan la Maria?", l'ambigüitat és indiscutible, però jo diria que només és agramatical -per raons d'estructura- si el Joan és subjecte.
Ho prova aquesta altra frase: "He obligat a endreçar l'habitació la nena". El que la fa inviable sense a no és l'ambigüitat sinó la interposició d'un complement complex entre el verb i el seu OD animat. És com si el verb, quan té l'OD lluny, no li pogués assignar el cas acusatiu i ho hagués de fer la preposició.
Però en la frase del títol l'OD està enganxat al verb. Què hi pot justificar la presència de la a ? Demà ho veurem.
----------------
El dubte que assalta al lector (i 3)
Albert Pla Nualart
Evitar l'ambigüitat justifica posar a davant OD fins i tot quan va just després del verb. Posem-ne un exemple: "El Barça es classificarà si guanya a l'Arsenal". Sense aquesta a és impossible saber si l'Arsenal és subjecte o OD. Cap mitjà que vulgui comunicar l'elidirà.
També són una font d'ambigüitat els pronoms interrogatius i relatius. A "Qui critica el mestre?" o "El noi que saluda l'avi" no sabem qui és criticat i saludat.
En casos així posem a davant el pronom si el subjecte és el mestre o l'avi: "A qui critica el mestre?", "El noi a qui saluda l'avi". I la a també s'hi acaba posant en casos en què no hi ha ambigüitat perquè la concordança del verb la desfà: "A qui critiques?", "El noi a qui sempre trobem".
El fet que en certes frases calgui la a per desambiguar pot portar la llengua a fer-ne un ús sistemàtic. És el que ha passat en castellà i el que passa en català en un procés menys complet i acabat, però que va més enllà del que admet la norma.
Al francès no li cal perquè té altres maneres d'evitar l'ambigüitat. La frase del títol, per exemple, seria "Le doute qui assaille le lecteur", on aquest qui oposat a que -un qui que existeix en català antic i dialectal però no en estàndard- fa inútil la a . Enterrant el qui , de retruc, hem fet més viva la a .
I és cert que la frase, en català, es pot entendre sense la a , però costa una mica més. Com a escriptor, la vull clara com l'aigua, i no crec que ningú pugui venir amb un ambiguòmetre i dictaminar que és incorrecta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada