Concordança HAVER-HI

ARA dijous 22-23-26-27 de novembre del 2012 

UN TAST DE CATALÀ 

La concordança d''haver-hi'

Albert Pla Nualart
Dedicaré a aquest tema alguns tastos perquè considero que exemplifica molt bé què pot passar quan, en criteris de correcció lingüística, posem els prejudicis per sobre de la intuïció.
Si ara us pregunto "Què és més correcte: hi ha moltes raons o hi han moltes raons ?", la majoria triareu la primera opció. Alguns perquè tot i que dieu hi han sabeu que la norma prescriu hi ha; d'altres, els més joves, perquè l'estàndard que diu sempre hi ha és el medi on heu crescut; i uns tercers, ben pocs, perquè el vostre dialecte no fa aquesta concordança.
En efecte, aquesta és la norma que ha triomfat i la que seguim la gran majoria de mitjans. I ara no us faré ballar el cap propugnant que la canvieu, però (com en altres casos) sí que crec que, si la poguéssim establir de nou situant-nos a principis del XX, seria més assenyat preferir la concordança, com va acabar mig reconeixent el mateix Fabra.
Perquè, per ironies del destí, la norma es va crear -com ens explica molt bé Joan Solà- per reprimir la catalanada consistent a escriure i dir "Allí habían dos " o "Siguen habiendo problemas" en lloc de "Allí había dos " o "Sigue habiendo problemas ".
Tant insistien les gramàtiques castellanes del XIX publicades aquí a reprovar aquest vici que l'estigma va arrelar en el nostre inconscient i els gramàtics catalans van repetir, per pura inèrcia, que fer concordar haver-hi era incorrecte.
No es paraven a pensar que si la majoria de catalans cometien aquell error en castellà era precisament perquè es tractava d'un tret genuí i diferencial de la seva llengua. Demà veurem com al principi Fabra també va caure en el mateix parany i com va anar canviant d'opinió amb el pas del temps.

nightdeposits

 Fabra, en una conversa filològica del 1923, denuncia dos defectes en l'ús d'haver-hi: la concordança que trobem a "Hi han quatre homes" i l'absència d'hi a "No pot haver res que l'interessi tant".
Diu que aquest segon defecte es deu a la imitació de l'espanyol, però que, en canvi, el primer és "d'origen popular". I enlloc explica per què aquesta concordança, que a principis del XX la gent feia parlant i sovint escrivint, l'hem de considerar un defecte que cal corregir.
La curiosa paradoxa és que de les dues correccions que proposa la segona impedeix que imitem el castellà i la primera ens força a imitar-lo. En aquest últim cas, com vam veure ahir, hi pesava l'estigma social que associava concordança a incultura, però -el detall és crucial- no pas en l'ús del català sinó del castellà.
Fabra no en torna a parlar fins a un curset del 1934, quan la qualifica de "no acceptada literàriament", però en els tres cursets posteriors la defensa cada cop més decididament, tal com explica Solà al volum 6 de Pompeu Fabra. Obres completes .
Finalment, a la seva gramàtica pòstuma -publicada per Teide el 1956, vuit anys després de la seva mort-, diu que "no hi ha cap raó prou forta per què no puguin ésser admeses" construccions com "Hi han dos homes", fins aleshores considerades incorrectes.
Això últim, però, no ho deia la gramàtica de Teide. Una nota a peu de plana ja advertia que algú, en nom de l'IEC, havia deixat el text "essencialment intacte". Aquest algú era Joan Coromines, que ho va convertir en "potser algun dia s'hauran d'admetre".
I és que en ple franquisme, ningú tenia dret a qüestionar Fabra, ni tan sols ell mateix.

Divendres vèiem que la posició de Fabra sobre la concordança d' haver-hi havia evolucionat des de veure-hi un defecte -en la línia de la tradició gramatical de l'època- fins a defensar-la, contradient un IEC poc disposat a deixar-li revisar la seva pròpia doctrina.
Rere aquesta evolució, hi havia una millor comprensió de la llengua i -més concretament- una genial i avançada distinció entre dos tipus de verbs intransitius que fins aleshores es confonien: "El nen plora" i "Ha sortit el tren".
Plora -com corre, neda o crida - expressa una activitat del subjecte. Surt -igual que arriba , ve o creix - expressa un canvi d'estat del subjecte.Si crido estic fent alguna cosa. Si creixo , en canvi, més que fer alguna cosa, em passa alguna cosa, sóc més pacient que agent.
La distinció pot semblar subtil però té importants conseqüències sintàctiques que permeten afirmar que el subjecte de verbs del tipus arribar, venir, sortir o créixer té una naturalesa híbrida, a mig camí entre el subjecte i l'objecte directe.
Com l'objecte directe, sol ocupar una posició postverbal i pot ser pronominalitzat amb en. Igual que dic "D'amics teus en veig molts", puc dir "D'amics teus en vénen molts". En canvi, no ens sona igual de bé "D'amics teus en corren molts".
Però, com el subjecte, concorda en nombre i gènere amb el verb. En estàndard, frases com "Ha arribat turistes" o "Ha sortit tres trens" són agramaticals. Demà veurem que això no és així en tots els dialectes.
I el que Fabra va entendre al cap dels anys és que haver-hi tenia prou en comú amb arribar, sortir o venir perquè fer-lo concordar pogués ser considerat un fenomen plenament genuí.

Ahir vèiem que haver-hi forma part d'un grup de verbs en què el subjecte té algunes característiques d'OD, com ara que sol anar darrere el verb ("Ha sortit el tren", "Hi ha el teu amic") o que es pot pronominalitzar amb en ("De trens en surten sovint", "D'amics teus n'hi ha(n) uns quants").
Això també passa amb el subjecte de l'anomenada passiva pronominal ("S'ha(n) d'elegir dos delegats", "Se n'ha(n) d'elegir dos") o amb verbs com caldre ("Calen dos delegats", "En calen dos").
En tots aquests casos el caràcter híbrid, entre subjecte i OD, del nom que va amb el verb fa que la concordança vacil·li o variï dialectalment. Segons afirma Solà, els dialectes nord-occidentals que no fan concordar haver-hi ni la passiva pronominal, tampoc fan concordar sempre verbs com arribar o caldre. I, així, diuen: "Aquest any arriba molts turistes" o "Cal uns quants hòmens". Això fa pensar que en el dialecte central i el valencià -en què la concordança és la norma general- convertir haver-hi en una excepció contradient l'ús espontani suposa, a la pràctica, reprimir un fenomen genuí i esperable des d'un punt de vista lingüístic.
Com ja vam comentar, la rigidesa normativa en aquest punt sembla que respon a un estigma heretat de les gramàtiques castellanes i, de fet, ens obliga a imitar el castellà. Es tracta, però, d'un d'aquells casos en què la norma ha penetrat tant que una marxa enrere unilateral fa més mal que ve. Hauria de ser el mateix IEC qui, en la futura i esperem que pròxima gramàtica, la flexibilitzés, de manera que aquell dia en què "potser s'hauran d'admetre" apuntat per Coromines no acabi sent el del Judici Final.

La concordança del verb haver locatiu amb el subjecte Aquesta concordança ha estat estudiada en profunditat pel professor Abelard Saragossà en el capítol 5é del seu llibre Reivindicació del valencià. Una contribució titulat “La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució”.
Editorial Tabarca (València, 2007).
einesdellengua1
einesdellengua2

Res a fer / Res que fer

No tindre res que fer
J. Leonardo Giménez


(Imatge: dir.cat)

 En un curs de valencià superior per a empleats públics torne a un dels assistents una redacció corregida. Una frase esmenada és “Com que no tenia res que fer, em vaig gitar”, substituïda, al meu pesar, per “Com que no tenia res a fer, em vaig gitar”. L’autor de l’escrit, de vora la cinquantena, valencianoparlant i valencianooient des del claustre matern, roda el cap en vore la correcció i diu que al seu paréixer no és igual “no tindre res a fer” que “no tindre res que fer”. La majoria de la classe li dóna la raó, però una jove diu que en l’institut i en la universitat (ha fet Magisteri) sempre li han ensenyat que “tindre/no tindre res que fer” és incorrecte. Jo confirme que els treballs de normativa exclouen “res que fer”, però els observe que no informen dels dos valors de “res a fer” i “res que fer” ni, en conseqüència, fonamenten l’exclusió de “res que fer”. Notem que eixa construcció podria estar relacionada amb el nom “quefer”, que en té al costat uns altres en valencià com “queviure” (= 'menjar'), “quevore” (= 'relació'). Inclús en Fuster (2000) Correspondència 4 veig dos contruccions d’eixa índole “No hi ha coses que reprotxar”, “No tinc noves raons que adduir”.

En la parla natural i espontània valenciana “no tindre res a fer” significa ‘no tindre possibilitat/probabilitat d’obtindre o de continuar tenint alguna cosa’, com ara, “Com que no has estudiat gens, no tens res a fer en l’examen”, “No tinc res a fer amb Víctor, diu que vol a Estefania”, “Amb el 5-0 en contra no tenim res a fer en l’eliminatòria”. Sentit molt diferent donem a “no tindre res que fer”, que significa que ‘no tindre quefers, faena, ocupació o obligacions en un temps determinat’, “Demà no tinc res que fer, podem vore’ns”. En castellà, tant si és per al sentit de no tindre faena o obligacions com per al de no tindre probabilitats, usen només “que”, i els nostres treballs de normativa els imiten, però canviant “que” per “a”. Sense argumentar-ho, condemnen el matís enriquidor del valencià popular. Davant d’eixe panorama, nosaltres, amants de la nostra expressivitat i matisos, seguirem distingint “no tindre res que fer” (estar desocupat) de “no tindre res a fer” (estar perdut), ja que entenem que eixa dualitat enriquix el valencià.

Gens i res

Gens i res
 J. Leonardo Giménez

 La sèrie televisiva “L’Alqueria Blanca”, ja ho he comentat alguna vegada, usa un model lingüístic, en general, natural, creïble i versemblant, però en quasi tots els capítols s’hi cola algun vocable, alguna frase feta o locució artificiosa estranys a la parla valenciana genuïna. En una de les últimes entregues de l’esmentada sèrie, un dels personatges diu a un altre: “No m’apetix res parlar amb ella”. D’apetit, de la classe que siga, se’n pot tindre molt, poc, gens i altres gradacions, però mai “res”. Ningun valencianoparlant de transmissió familiar, de mitjana edat en avant, ni cap jove ni xiquet/a de poble o ciutat on la llengua és dominant oralment, de manera espontània, haguera pronunciat la frase esmentada, sinó “No m’apetix gens parlar amb ella”. És una interferència empobridora i reduccionista del castellà “nada”. Ocorre com en tantes altres parelles de mots nostres, ja comentats en esta columna, com “tastar/provar”, “secar/eixugar”, “fregar/escurar”, que per l’acaçament de la llengua veïna i un defectuós aprenentatge de la nostra es tendix a unificar, amb la lògica del castellà, parelles lingüístiques de diferents significats o matisos. En la llengua de ponent “nada” servix per a frases com “No me apetece nada”, ‘no tindre apetit, estar desganat’, com “No me apetece nada hablar con ella”, ‘no tindre ganes de parlar amb ella’, mentres que en el valencià de sempre, i no interferit, diríem “No m’apetix (o abellix) res”, en el primer cas, i “No m’apetix gens parlar amb ella”, com ja he comentat, en el segon.
 “Res”, en frases negatives, significa ‘cap cosa’. “Vols alguna cosa? No vullc res”. “No hi ha res més important que la salut”. “No hi havia res que m’interessara”. “Gens”, en negacions, significa ‘cap quantitat ni mesura d’allò que podia haver-ne’, ‘ni una miqueta’. “No queda gens de salmorra, porta cinc pimentons i tres alficosos”. “No tinc gens de ganes de vore l’amo de la casa on visc”. Una frase ben aclaridora podria ser: “El meu xicon major no estudia res, però té un bon ofici, i el menut, que fa Econòmiques, no estudia gens” (el major no és estudiant, el menut sí que ho és, però no dedica temps a estudiar). El significat diferent dels dos mots el veiem també en una frase com “No menge res perquè no tinc gens de fam”.

Sobre "rist" i "rigut"

–«En ma vida m’he rist més
que una nit collint tomaques:
em vaig girar i vaig vore
una gallina amb sabates.»



Article publicat en el CIUMENGE, suplement dominical del periòdic CIUDAD DE ALCOY, diumenge 21 de febrer del 2010 (pàgina 19)

Sobre rist i rigut 

Eugeni S. Reig 

La forma tradicional valenciana del participi del verb riure és rist i així ho hem dit sempre tots els valencians i així continuem dient-ho la immensa majoria de nosaltres amb molt poques excepcions. El participi dèbil rigut, que és el que s’usa majoritàriament a Catalunya –el participi fort rist només sobreviu al Montsià i al Baix Ebre–, és una forma més recent que pràcticament no ha penetrat en els parlars valencians. (El mapa número 065 del llibre Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó de Carles Segura ens informa que en la comarca del Baix Vinalopó es diu rist en tota la comarca execepte a Crevillent, Guardamar del Segura i la Marina de Pinet a on diuen rigut). Rigut és una forma més regular però, per a la majoria de valencians, és una forma estranya. De riure fer rigut ens sona tan estrambòtic i inversemblant com si d’escriure férem 'escrigut', de descriure 'descrigut' o d’inscriure 'inscrigut', que també són formes regulars però inexistents. En la nostra llengua hi han diversos verbs que tenen participi fort i no dèbil, malgrat que aquest darrer és més regular i, per tant, més lògic. Així de cloure fem clos i no clogut, d’encendre fem encés i no encenut o encengut, de fondre fem fos i no fondut o fongut, de moldre fem mòlt i no molgut –forma aquesta darrera que s’usa en alguns llocs però que la llengua normativa no admet–, de pondre fem post i no pongut, de prometre fem promés i no prometut, de veure fem vist i no vegut, etc. La normativa admet per al verb coure dos participis: cuit (fort) i cogut (dèbil), però tenen significats diferents. La llengua clàssica usava la forma ris, procedent del llatí risu, que és l’etimològica. La forma moderna rist és l’hereua de la forma clàssica, que porta una t no etimològica afegida al final, és a dir, una t epitètica, per analogia amb altres participis que la duen. Rigut és una forma regular creada per analogia amb els participis acabats en -ut d’altres verbs, com ara begut, viscut, corregut, vençut, conegut, etc.
[...]

 UN TAST DE CATALÀ

Articles d'Albert Pla Nualart, diari ARA

  No es tracta tant de... sinó de...

dilluns 7 de maig del 2012
http://www.ara.cat/premium/opinio/No-tracta-tant-sino_0_695930402.html

La coordinació pot ser copulativa, disjuntiva o adversativa. Amb la còpula i, que és la que crea menys maldecaps, unim una frase a l'altra fent que se sumin, sense que la segona mani menys que la primera ni la qüestioni en cap sentit. L'excés de copulatives dóna com a resultat una sintaxi telegràfica, d'encefalograma pla, perquè el pensament complex sorgeix del solapament i la contraposició: el joc de llums i ombres que creen les idees quan juguen i es barallen entre elles. Els nexes disjuntius plantegen tria, tot i que la o és també sovint una i despistada i tolerant. "Els dies que feia bo sortien a passejar o anaven a la platja", i feien altres coses o totes dues, perquè la o dóna un cert marge de llibertat. Els adversatius oposen una frase a l'altra, com si la segona retopés a la primera. Són dues veus que se sobreposen i creen una polifonia. El però és un desacord parcial, que només matisa: "M'agrada, però es pot millorar". El sinó , en canvi, desqualifica: "No es tracta d'això sinó d'allò". I com que sona ofensiu sovint l'atenuem escrivint :"No es tracta tant d'això com d'allò". El tant... com... , situat a la cruïlla de les tres coordinacions, és un nexe que fa els arguments subtils i sinuosos. Últimament, però, trobo sovint "No es tracta tant d'això sinó d'allò", com si el redactor s'acabés de convèncer del que diu a mig escriure la frase. És un híbrid indesitjable que deixa el text descosit, perquè el lector no sap què fer amb aquest tant orfe de com .

 Com un 'abre' nu

dimarts dimarts 8 de maig del 2012
http://www.ara.cat/premium/opinio/abre-nu_0_696530408.html

Tornant ahir a Barcelona en cotxe, sentia la presentadora d'un informatiu donant pas als corresponsals amb un "Bora nit":"Bora nit, Jordi", "Bora nit, Anna", i així set o vuit vegades en menys de mitja hora. Bora nit és una forma col·loquial molt estesa que neix d'un procés de dissimilació, com el que fa que alguns diguin vegília en lloc de vigília , o el que origina pelegrí a partir de peregrí . El parlant se sent incòmode dient dos sons iguals tan seguits i en canvia un o se'l carrega. Això últim passa sovint quan una paraula té dues erres bategants molt a prop. Escrivim arbre però, amb poques excepcions dialectals, diem abre , i el fenomen és prou antic i general perquè l'IEC consideri abre la pronúncia estàndard. Ara bé: com que el català té, en general, una ortografia transparent, i la norma oral s'ha divulgat molt poc, alguns es pensen que és més correcte dir arbre . I fins i tot arriben a inculcar-ho als seus fills. Això explica l' arbre nu de Llach i els arbres del Benvolgut de Manel, i potser obligarà a replantejar-ho. Mentrestant, convé tenir clar que bora nit no és incorrecte però sí inadequat en un informatiu. I que, així com pograma o fustració són detonants en registre formal, abre és adequat en el discurs més solemne. La norma oral, com l'ortogràfica, veu més estàndard una forma com més extensió, arrelament i prestigi tingui, però és, al final, una convenció que ens toca aprendre. Calen més diccionaris i manuals que la difonguin.

  L'empremta de l'ortografisme

dimecres 9 de maig del 2012
 http://www.ara.cat/premium/opinio/Lempremta-lortografisme_0_697130326.html

Ahir vèiem com l'ortografia pesa tant en la consciència dels parlants que molts, començant per cantants de moda, pronuncien les dues r d'arbre tot i que, per dissimilació, la majoria de dialectes (amb excepcions balears) diuen abre i la norma ho recomana. I avui veurem que el mateix fenomen afecta algunes assimilacions típiques de la llengua oral que, malgrat ser abonades per la norma, estan en retrocés. No tothom sap, per exemple, que la manera més correcta de dir setmana és semmana i no pas, com cada dia sento més, sedmana. També percebo que atleta es pronuncia cada cop més adleta i no pas al·leta , que és la pronunciació recomanada i la que, per exemple, fixa l'ÉsAdir per als locutors de TV3. Ni sedmana ni adleta són pronúncies inadmissibles però sí ortografistes (interferides per l'escriptura) i tot fa pensar que no era com ho deien els nostres rebesavis analfabets. És l'ortografisme el que explica, per exemple, que el poll au i el poll insecte avui es tendeixin a pronunciar igual en certs parlars orientals que sempre havien dit poll i poi . I si ahir lamentava la falta d'eines que orientin en ortologia, avui rectifico per dir-vos que sí que n'hi ha una de molt útil en línia, el Diccionari de dubtes del català oral . No només ens explica com hem de pronunciar cada paraula sinó que ens permet sentir-la en els cinc gran dialectes. Els responsables d'aquesta valuosa iniciativa són els professors universitaris David Paloma, Josep À. Mas i Mònica Montserrat.

  Patades i potades

---------------- Publicat en el diari ARA dijous 10 de maig del 2012 http://www.ara.cat/premium/opinio/Patades-potades_0_697730268.html UN TAST DE CATALÀ Albert Pla Nualart Un lector de Sabadell, reaccionant al meu ús de patada com a versió col·loquial de puntada, recordava que la seva mare de petit li deia: "Acabo de fregar i tu ja m'ho has omplert tot de potades. No sé què et faria!" Ho he canviat una mica perquè coincideixi amb el que deia la meva mare, que té 87 anys i és de Cassà de la Selva. Però no hi coincideix del tot perquè la meva deia i diu patades. No me la imagino dient potades . L'homofonia potada/putada en parlars orientals fa difícil desarrelar aquest antic castellanisme. El DCVB ja entra patada, al costat de potada, amb el triple sentit de cop de peu, el soroll que fa i el senyal que deixa. Però el DIEC li tanca la porta amb pany i forrellat tot i admetre patilla. I l'ÉsAdir també la ignora, tot i que ens permet, en converses informals, patejar-nos una fortuna o una ciutat. I al final, a les retransmissions, els futbolistes ja semblen puntaires de tantes puntades que donen. Alguns apunten que coça i guitza farien el fet, però no són del mateix registre i, normativament, només en tiren les mules o els cavalls. Diria que patada, com apretar, és una paraula fortament integrada al col·loquial. Pocs catalans la senten estranya fins que un saberut els diu que és un barbarisme. I jo no la veig inadequada en diàlegs espontanis. Ara bé, vull deixar-ho clar al lector: és del tot incorrecta normativament. Dubto molt, però, que cap disciplina normativa porti mai una embarassada, de dialecte oriental, a dir plena d'emoció: "Ai, la primera potada del nen!"

  Fons i fondo

divendres 11 de maig del 2012
 http://www.ara.cat/premium/opinio/Fons-fondo_0_698330222.html

 La pressió del castellà arrossega fons a fondo; i la por instintiva al castellanisme, fondo a fons . Per poc o massa, amb fons i fondo hem perdut la carta de navegar. D'entrada, la distinció ens pot semblar trivial. Fons, un substantiu que s'escriu igual en singular que en plural, designa la part més inferior o interna d'una cosa. Parlem del fons del mar, el fons d'una caixa, el fons d'una persona, el fons d'un llibre (oposat a la forma)... Fons també pot fer referència als diners disponibles. I així, si ens quedem sense fons, fem un fons comú i, quan ens en sobren, els posem en un fons d'inversió que, si cau en picat, ens pot fer tocar fons. Un bon truc per no equivocar-se és tenir clar que amb preposició al davant sempre serà fons i no pas fondo. Posem música de fons, tenim el lavabo al fons a la dreta i podem conèixer algú a fons. Fondo és un adjectiu sinònim de profund que sol traduir el castellà hondo. Un plat o un pou poden ser fondos i podem sentir un malestar fondo. Però també és, i aquí és on ve el maldecap, un adverbi que vol dir de manera profunda . Contra fondo hi conspira el tabú que pesa sobre els mots acabats en o àtona. I això fa que molts trobin que és més correcte respirar a fons que respirar fondo . Però així com hem d'analitzar un tema a fons (en profunditat, d'una manera gens superficial), hem de respirar, llaurar o cavar fondo (amb profunditat, anant cap avall d'una manera més física que no pas figurada).

Concordança participi

"Ara sí que l'he feta bona” o “ara sí que l'he fet bona”? 
CLAR I EN VALENCIÀ, Eugeni S. Reig, 23/04/12 

elpuntavui

"Qui no te l'ha feta, te la farà"

Com i com a

Alguns problemes amb com
Marc Guarro

Com o com a? Entre altres usos, fem servir com en el sentit d’igual que, de la manera que i de la mateixa manera que. Exemples: 'Canta com els àngels' (...igual que els àngels), 'Cadascú vesteix com vol' (...de la manera que vol), 'L’ordinador nou no funciona com el vell' (de la mateixa manera que el vell).

En canvi, usem com a quan volem dir en qualitat de. Exemples: “La catalana Carme Chacón va assistir com a ministra de Defensa espanyola a la desfilada militar del Día de la Hispanidad” (...en qualitat de ministra de Defensa). Una dificultat afegida –ho sento: la a de com a s’omet davant d’un nom precedit d’un article determinat o indeterminat, un demostratiu, els indefinits quelcom i algun i el possessiu llur. 'Pep Guardiola té molts números per ser recordat com el millor entrenador de la història del Barça' (en qualitat de millor entrenador...).

En contextos ambigus, és recomanable usar la a per evitar malentesos: “El Jordi t’estima com el seu fill” (sense a vol dir de la mateixa manera que el seu fill t’estima a tu). “El Jordi t’estima com al seu fill” (en aquest cas, amb a vol dir de la mateixa manera que ell estima el seu fill). Perquè la frase expressi en qualitat de, cal fer-la així: “El Jordi t’estima com a fill seu que ets”, per exemple. S’entén? Ai!

Més coses. De locucions problemàtiques formades amb com n’hi ha unes quantes. Algunes, sens dubte d’influència castellana, són aquestes:

*Tal i com. L’opció correcta és tal com, sense la i: “Tal com em temia, el nou govern tindrà majoria absoluta”.
*Com a molt. Dues solucions bones: “A tot estirar / pel cap alt érem quinze”.
*Com abans / *quan abans. Cal dir com més: “Com més aviat facis els deures, abans podràs entrar al Facebook”.
*Com no. Farem les oracions correctes amb naturalment, esclar, no cal dir...: “A l’estrena hi assistiren els protagonistes de la pel·lícula, i, naturalment / esclar, el director i el productor”.
*Com per. Malament: “Em va mirar d’una manera *com per marxar corrent”. Bé: “Em va mirar d’una manera que n’hi havia per marxar corrent”.

Per acabar, també són incorrectes aquests dos usos de com, que tenen força èxit: l’aproximatiu (“A la concentració davant de l’ajuntament per defensar l’escola en català hi havia *com dues-centes persones”. Opció correcta: “...unes dues-centes persones”) i el condicional (*Com no ens espavilem, ens quedarem sense entrades per al concert de Roger Mas”. El que cal és dir “Si no ens espavilem...”).

¡Això podíem fer!

CLAR I EN VALENCIÀ
09/04/12 - Eugeni S. Reig -

¡Això podíem fer! és una exclamació de sentit denegatori que s'usa per a posar de manifest que no estem disposats a fer una cosa determinada.
(...)
Actualment, l’exclamació ¡això podíem fer! s’usa cada volta més poc, però en canvi es diuen cada volta més altres exclamacions equivalents com ara: ¡això faltava!, ¡això sí que no!, ¡de cap de manera!, ¡ni pensar-ho! Totes aquestes expressions són correctes en valencià, però són idèntiques a les expressions equivalents que habitualment s’usen en castellà.

¡Això podíem fer! és una exclamació que ha creat l’enginy del nostre poble, una exclamació valenciana que dóna força i personalitat a la nostra llengua. No la deixem morir.

Llegiu l'article

intermedi

Punyetera llengua!
Diari de bord d'una correctora en un mar de dubtes  Maria R. Mariné           10/02/2012

Per què fem parades intermèdies?

En el camí cap a qualsevol objectiu, podem fer més o menys parades, però mai seran intermitges, sinó intermèdies. Igual que entre l’estat i el ciutadà hi ha administracions intermèdies, i que entre una generació gran i una de jove n’hi pot haver d’intermèdies.
El problema d’intermedi és que s’assembla molt al castellà intermedio i sovint ens pensem que és un castellanisme, però intermig, si existís, estaria mal format, seria un híbrid.Estacion-de-tren-S-Bahn.JPG
Tant mig com medi són dues paraules catalanes que vénen del llatí medius, però ja es veu que la segona s’hi assembla més que la primera. Mig és el resultat de l’evolució al llarg de la història de medius i, en canvi, medi s’ha agafat modernament del llatí medium (al seu torn, derivat de medius). Parlant tècnicament, mig és un mot patrimonial o d’evolució popular i medi un cultisme.
Aquests doblets, habituals en les llengües romàniques, de vegades provoquen maldecaps ortogràfics. Per exemple, boca/bucal (bucca), cervell/cerebel (cerebellum), calb/calvície (calvus), corba/curvatura (curvus), etc. En molts casos el cultisme no és literalment la paraula llatina sinó una forma que en deriva directament. És a dir, té una arrel llatina i no catalana: calvície deriva de calvus, no de calb.
Doncs bé, sembla que passa una cosa semblant amb els prefixos entre- i inter-, tots dos derivats del llatí inter-. L’un és patrimonial i l’altre un cultisme. És lògic, doncs, que per coherència no barregem mots patrimonials amb cultismes, i formem entremig i intermedi. Però és que, a més, intermedium ja es va formar en llatí, i per tant intermedi està agafat directament de la llengua mare.
Tot plegat no impedirà que alguns continuïn fent parades intermitges, però pot fer que d’altres, que ara ja les fan intermèdies per disciplina, se sentin millor dient-ne així.

Calc

Calquem amb criteri   (Termcat, 23/01/12)

El calc, que és la traducció literal d’un mot o d’un sintagma en una altra llengua, és un recurs per a la creació de neologia que s’utilitza habitualment en terminologia, especialment quan una denominació catalana formada amb els recursos de la pròpia llengua no es considera viable. Són exemples molt coneguts de calcs les formes ratolí i xarxa en informàtica (de l’anglès mouse i net, respectivament), coixinet en telefonia (del castellà almohadilla), correu electrònic (de l’anglès e-mail) o alta costura (del francès haute couture). Totes aquestes denominacions, si bé s’han creat a partir de la traducció literal d’un mot o d’un sintagma d’una altra llengua, es poden considerar semànticament adequades en català, ja sigui com a designacions metafòriques o com a designacions descriptives del concepte.
El calc pot ser desaconsellable, però, quan en la llengua d’arribada la traducció no té una motivació semàntica. Sovint aquest tipus de calcs corresponen al que en didàctica de llengües estrangeres i en la pràctica de la traducció rep el nom de falsos amics: mots formalment similars en dues llengües, sovint perquè tenen el mateix origen etimològic, però amb significats totalment o parcialment diferents. És el cas, per exemple, dels mots anglesos battery, casual, library i sympathetic, dels mots francesos bonbon, constipé i truite, i dels mots castellans espalda, oído i tráfico, que en totes o algunes de les accepcions no corresponen al mot català formalment paral·lel.

article

Comunicació escrita: la coherència interna del text

Joan Tudela

Una de les formes més evidents i més lamentables de la deixadesa a l’hora d’escriure és la incoherència interna del text. Quan revisem el primer redactat, hem d’estar atents a la qüestió de la coherència interna. No pot ser que, en una carta, l’encapçalament s’adreci als lectors tractant-los de benvolguts companys, a la quarta ratlla es tracti el lector –reduït a un de sol– de vostè i, al final de la carta, se’l tracti de tu. No pot ser que, en la mateixa carta, a la segona ratlla parlem de la SEAT en majúscules, a la tercera parlem de la Seat només amb majúscula inicial i a la cinquena parlem ja de la seat tota ella minúscula. Més enllà de la correcció o incorrecció, més enllà de l’adequació a inadequació, existeix la necessitat de la coherència interna d’un escrit. Quan hem triat una fórmula, l’hem de mantenir al llarg de tot el text. Les incoherències internes no ens han de preocupar gaire mentre redactem l’esborrany, però sí que hem d’obrir bé els ulls per detectar-les i esmenar-les en la fase de la reescriptura, quan revisem el primer redactat.

Del llibre Llengua i comunicació.
joantudela@periodistes.org

uep!

Pataplim, pataplam, ric-rac, pluf

22/11/11 Núria Puyuelo
Sabíeu que en català esternudem fent atxim, atxem o atxum, mentre que els castellans quan estan constipats se'ls escapen achís? És apassionant el món de les onomatopeies. Reprodueixen amb més o menys encert els sorolls de la nostra vida quotidiana, però paradoxalment difereixen molt segons on es diuen. Dins mateix dels Països Catalans trobem diversitat dialectal: la interjecció ep! que fem servir per cridar algú té la seva variant mallorquina –uep!–. Però les diferències més interessants les trobem si comparem les onomatopeies entre diferents idiomes. Per exemple, la veu del gos. En català, els gossos fan bub-bub; en castellà, guau; en francès, ouah ouah; en italià, bau bau; en portuguès, au-au; en anglès, bow-wow, i en alemany, wau wau. Trobem la mateixa diversitat amb els galls: mentre que en català criden quiquiriquic; els galls castellans fan quiquiriquí; els francesos, cocorico; els italians, chicchirichì; els portuguesos, cocoricó; els anglesos, cock-a-doodle-doo, i els alemanys, kickeriki.
Ara bé, tot i la genuïnitat i la riquesa expressiva i lingüística de les onomatopeies, en català tenim un buit bibliogràfic en aquesta matèria. Només disposem d'un diccionari, el de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume, que, juntament amb el Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll, constitueix un recull de referència d'aquest llenguatge, tan propi del món infantil i dels còmics.

elpunt avui

pronoms EN, HI

Correccions lingüístiques

Pere Ortís

[...]
Heus ací, doncs, que en un exemplar de recent aparició, hi trobem la pàgina que conté una agenda adreçada a la dona, que dalt diu: “Dona informa’t”. Si això es referís a la colla de coneixements que brinda l’univers a la dona, estaria ben dit; però referint-se a què la dona s’informi concretament de l’agenda que li despleguen a la vista, cal que hi digui: Dona, informa-te’N.
En un escrit sobre una residència assistida, hom diu referent a un torneig de bitllets que hi organitzaren: “Han participat onze residents..” i cal que hi digui: HI han participat onze residents...
Ai, aquests pobres adverbis pronominals, EN i Hi, que els tenim en perill d’extinció!
En aquell editorial surt tres vegades l’expressió més o menys, la qual evidentment porta l’empenta del castellà “más o menos”. Hem relegat a l’oblit l’ancestral, i tan bonica, si fa no fa. On diu, per exemple, ...de tractors n’hi havia “més o menys” com l’any passat, podria dir-hi: ... de tractors, n’hi havia si fa no fa com l’any passat.
El “menos” castellà ha fet destrosses, en el català actual.
I com que alguns lectors m’han comentat escrits com aquest sobre correcció lingüística en positiu, transcric, un poc escurçada, aquesta carta que he enviat a la senyora Mònica Sorribes, Directora dels nostres mitjans de comunicació:
Després de la parafernàlia de salut i d’expressar satisfacció pels nostres mitjans, li dic:
El dia 24 d’octubre, a dos quarts de nou del matí, un noi que parla a una velocitat que fa que se li perdin conceptes, en el programa El matí, de Manuel Fuentes, a “Catalunya Ràdio”, va dir: “... farem la tertúlia, en Tal, en Tal i en Tal, i tots els oients que vulguin participar...” I calia que digués: I tots els oients (jo hi diria oïdors) que vulguin participar-HI. D’això en vaig avisar l’emissora, trucant al 012, de la Generalitat, i em va respondre una noia molt bonica, sí, molt amable, però en demanar-li jo el telèfon dels responsables de la llengua ben parlada a “Catalunya Ràdio”, em digué: “Ells, telèfon no tenen”, (“ellos teléfono no tienen”), i calia que em digués: Ells, DE telèfon, no EN tenen.
A la mateixa emissora, sentim de tant en tant la veu d’una noia que diu: “Catalunya Ràdio... ningú et donarà més”, (nadie te dará más”), i cal que digui: Ningú no te’N donarà més. On EN fa referència a tot allò que dóna una emissora.
Perdoneu si us dic amablement que molts dels vostres locutors suprimeixen aquests adverbis pronominals, EN i Hi, i que així mutilen lletjament la llengua catalana. I només ens faltava això, puix que tot el jovent català els ha perdut o va pel camí de perdre’ls. Com també els grans els han perdut, en especial a l’àrea de Barcelona. I una llengua catalana sense aquests pronoms ja no val la pena, més val parlar d’una vegada en castellà.
També us vull dir que el senyor Tomàs Molina, a Espai Terra, a dos quarts de nou del vespre, tot sovint diu “anem a veure” (“vamos a ver”), i no es mou de lloc. Si no hi ha trasllat físic, no pot ser dit així, en català. Cal dir: A veure. Vegem. Mirem a veure què hi ha, etc. També diu “empañar” i en català és enllorar,o entelar.
[...]
Infomigjorn

ficar i posar

(foto flickriver.com)
levante-emv     14 d'octubre del 2011

Ficar i posar

J. Leonardo Giménez
(...)
És possible que eixa mescla i/o reducció es dega a la influència del castellà "poner", que no sols pot contindre el significat dels dos verbs valencians esmentats, sinó també el de "pondre". El nostre "ficar", a més d'altres matisos, significa "fer entrar (una cosa) dins d'una altra o dins d'algun lloc", "fica les claus en el calaix (o en el pany)", "fica el menjar (o la coca) en el forn", "no para de ficar-se les mans en les butxaques", etc., mentre que "posar", entre altres accepcions, és "fer que una cosa estiga en un lloc determinat on no estava", "fer que una cosa estiga en una nova posició", "posar un llibre a l'armari", "posar dreta la granera", "posar bé les cadires", etc.
"Posar" pot ser sinònim de "col•locar", "situar", "ubicar", "afegir", "aplicar", "instal•lar", etc. "Ficar" també és "posar una cosa dins d'una altra", com en "fica-ho (o posa-ho) ben a dins", "no has ficat (o posat) bé la clau en el forat del pany"; també en sentit figurat, "no hi ha manera de ficar-li-ho (o de posar-li-ho) en el cap", etc. És a dir, "ficar" és quasi sempre canviable per "posar" en el significat de "introduir", "clavar" i sentits semblants, però "posar", en la majoria de les seues accepcions, no és sinònim de "ficar", perquè no devem dir "fica dreta la granera", "fica bé les cadires", ni "s'ha ficat a treballar de manobre" o "es ficaran a viure arrendats". En estos últims casos el verb és "posar". I com a prevenció de certes malalties i per al control de la natalitat, "fica-te'l, fica-li'l", millor que posa-te'l, posa-li'l.

No es diu...Cal dir...

No es diu... cal dir... deia Toni Mestre en el programa De dalt a baix de Ràdio Peninsular (emissora de Ràdio Nacional d'Espanya) que va nàixer el 1974 i, desprès de diverses interrupcions va desaparèixer definitivament a començament dels noranta. A InfoMigjorn apareix enllaçat aquest vídeo amb incorreccions que apareixen sovint als mitjans de comunicació. Feu-hi una ullada.



"Amb el poder que tenen els mitjans no es tarda ni una setmana a escampar una paraula. Al segon dia de dir-la ja no estranya a ningú i al tercer ja tothom es pensa que hi és de sempre" El periódico, 28/09/2007

Fem "una xicoteta pausa"?

La fem o no?

un tio bo / un bon tio
una tia bona / una bona tia
una trista funcionària / una funcionària trista

Eugeni Reig (llegir+)