Cucarella-Mira

Els escriptors valencians parlen els uns dels altres
Llegiu el "diàleg" que mantenen Toni Cucarella i Joan Francesc Mira sobre els escriptors valencians en llengua catalana.

“Satanàs, ajuda’ns”
Va dir que se n’anava, que deixava estar el paper, però ha tornat. Toni Cucarella (Xàtiva,1959) acaba de publicar Hòmens i falagueres i altres relats (3i4), prepara novel·la i enllesteix per a la reedició alguns dels seus títols. El contador d’històries torna a la palestra carregat d’escepticisme, mala llet i bona literatura.
entrevista eltemps

"Llegir ensenya", Joan Frances Mira. El Temps, 26 abril 2001, nº 1.402



"Joan Francesc Mira fa conyeta des de la seua torre d'ivori"
blog cucarella

Enric Valor, la passió pel valencià

Enric Valor, la passió pel valencià
Josep Daniel Climent (Autor del llibre Enric Valor. Estudi i compromís per la llengua. AVL, 2011
Levante, Postdata, 8-04-11

La llengua, un dret dels pobles
David Vila i Ros
Dinamitzador lingüístic. Membre fundador i secretari de l’entitat Tallers per la Llengua
Publicat a la Revista Papers, hivern 11

MIRA

30 Entrevistes
Robert Ortín (València, l'Horta, 1968), reporter gràfic
Julià Álvaro (Llavaneres, El Maresme, 1962), periodista.
Ambdós treballen en Canal 9 i han estat membres del seu Comité de Redacció.
eltunelvalencià

entrevista amb Joan Francesc Mira
JOAN FRANCESC MIRA: "Hi ha una responsabilitat gran dels intel·lectuals progresistes que s'han desentès de la política"
Parlar ràpid, molt ràpid i molt concret. No sabria dir si és així perquè ja ha reflexionat sobre quasi tot i només li queda abocar-ne les conclusions o perquè el món li passa lent i el veu vindre. Reclama el que ofereix, intel·ligència al servei del compromís, i no assimila que moltes insignificances juntes pugan més que una bona anàlisi. Joan Francesc Mira (València, l’Horta, 1939) està en política des de sempre, des de la transició en les assemblees del socialisme nacionalista i últimament en les llistes electorals del Bloc. No es pot dir que siga profeta en la seva terra i la seva terra s’ho perd. Mentre parlem, asseguts en la cafeteria del Centre Octubre, em demana parar uns instants per alçar-se a saludar al centenari professor Josep Lluís Bausset, que acaba d’entrar i amb qui, quan jo el deixe en pau, farà tertúlia.

Sant Jordi el Verd

Rosa Regàs. Ara.com, 27-04-2011

En un viatge que vaig fer a Síria, vaig quedar molt sorpresa quan a la porta dels Dos Lleons de la fortalesa d'Alep vaig descobrir un sarcòfag cobert de draps verds on s'endevinaven encara les lletres del nom Al Jdor i a sota San Jorg. Va ser el guia qui em va explicar què significaven les dues inscripcions, desvelant-me una de les tradicions o llegendes en què es fonamenta aquest misteriós personatge que anomenen Sant Jordi.
Sortíem d'Ugarit, els vestigis d'un poble desaparegut fa més de quatre mil anys, i em va fer mirar cap al nord, on es veia la ciutat d'Alacra construïda sobre un gran turó a l'altra banda de la frontera amb Turquia. El guia em va dir que Alacra -que en àrab vol dir muntanya calba - és on en temps molt llunyans hi havia sobre un yebel -turó- un temple dedicat al déu Baal, el déu de la fertilitat i dels trons. Amb els segles Baal es va convertir en el déu Jdor, que els cristians de l'Anatòlia assimilaren a Georg o Jordi, un sant que només existia en la mitologia d'aquells pobles però que es va anar estenent per les costes del Mediterrani confós amb Al Jdor, anomenat l'immortal, el sant verd, perquè Jdor significa verd. Un nom i una tradició de les cultures mesopotàmiques que entronca amb les del nord de Rússia, on també hi ha una mena de príncep que arriba del més enllà per fertilitzar les estepes blanques de les terres de Sibèria. Al Jdor, pensen els vells encara, existeix i mor i ressuscita cada any i camina com un gegant d'una muntanya a l'altra sembrant fertilitat.
Més endavant, en el llibre de J.G. Frazer The Golden Bough, em vaig topar amb el Jdor o Jord o Jordi el Verd, que veneren els eslaus de Corintia, al sud d'Àustria, on a principis d'abril un jove tot cobert de branques i fulles de bedoll és portat en processó per la ciutat. És la representació de Jdor el Verd al qual atribueixen també la facultat de fer ploure i de reproduir-se el bestiar. També els gitanos de Transsilvània i Romania celebren la festa de Jdor el Verd, curiosament el 23 d'abril, com la més important de la primavera. En totes les celebracions de Jdor el Verd, que després serà Jordi o sant Jordi, el que es demana sempre és fertilitat d'arbres i fulles, és a dir, del camp i de l'agricultura.
Sembla difícil saber què té a veure el nostre sant Jordi que mata el drac amb la llegenda del Jdor el Verd, que des de les estepes nòrdiques és recollida per la tradició àrab, que ens l'ha transmès. Però en les tabletes dels segles XIV a XII aC descobertes a Ugarit, Baal s'enfronta a Mot, déu de la mort, que el derrota a la tardor i el mata a l'hivern, però amb la primavera apareix l'estimada Anad, que lluita per rescatar-lo de les tenebres. És així com Baal reneix cada any i amb ell plantes i arbres, i la terra esdevé verda en un clar antitip de la Pasqua de jueus i cristians. Baal es converteix en Al Jdor, el sant verd de la verda fertilitat a qui imploren els pagesos encalçats pels vents i les sequeres. Però a l'estimada li han esborrat el nom i tergiversat la història com passa sovint amb els fets gloriosos de les dones: ja no és la lluitadora que venç la mort com les deesses de la mitologia pagana, sinó que l'han convertit en una princesa dèbil i bella però tan inferior que necessita la protecció del seu antic protegit, Baal o Jdor, que és qui ara la salva de la gola de Mot, el déu de la mort rebaixat a la categoria de drac. (Més rebaixat encara pel costumari català: "Sant Jordi mata l'aranya".)
A l'enciclopèdia d'internet Viquipèdia, la font d'informació i cultura del nostre temps, la llegenda mil·lenària de sant Jordi es redueix al següent: "Va ser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'islam, i va esdevenir un dels sants més populars, especialment durant l'Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari".

Potser és per això que un dels nostres últims papes, tan poc amants que els ritus, cultes, llegendes i tradicions entronquin amb les cultures que ens han precedit -si no és la seva versió de la Bíblia-, va esborrar sant Jordi del santoral com si volgués dir-nos que no tenim més passat que el que aprova l'Església romana, oblidant que Jesús era palestí, i per tant asiàtic. i que en la part de memòria col·lectiva que ella mateixa va heretar per crear la doctrina cristiana, d'alguna manera també hi sorgeix la figura amatent d'Al Jdor, el benefactor del verd i de la terra, en la coneguda metàfora emprada per arribar tothom, "el gra que no mor en la terra no fructificarà".
Avui hem oblidat el camp, csi no és per passar-hi les vacances, i amb ell Al Jdor el Verd. Però potser la tradició del llibre i de la rosa entronqui amb aquella fertilitat dels nostres avantpassats i ens digui que ja no hi ha més progrés que el coneixement per més que nosaltres el confonguem amb el rostre de l'èxit tan important en la nostra festa de Sant Jordi com ho és o ho hauria de ser el llibre.

Sensibilitat lingüística

On imagineu que està aquesta bústia?
Digueu, digueu!
(aprendrellengües)

Dia del drac lector

L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura.
—Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)
[Rodamots, 22-4-2011]

Els enganys i els oblits de Sant Jordi

Què enteneu per literatura digital? Divendres a a la Fira del Llibre de València la professora Oreto Doménech ens en va fer un tast amb una narració,  RETORN A LA COMALLEGA, Ton Ferret -relat sobre un lloc (imaginari?) i una gent molt particulars-, i un poema, SENZILLAMENT DIC, Deena Larsen -Paraules que amaguen secrets, que es despleguen en significats, que dansen al so de la melodia en un diàleg amb nosaltres. (Versió original: I'm Simply Saying)-.
Com m'hauria agradat que haguéreu estat allà escoltant-la! A mi em va deixar amb la boca oberta. Tot un món de possibilitats de "lectura"!

En aquest enllaç teniu altres obres digitals en català:

llegim i piulem, una tertúlia literària en català a twiter
firallibre.com

Ignorància arran de nas
ALBERT PLA NUALART
ARA.CAT 13/04/2011

La realitat més propera sovint ens passa per ull. Coses que tenim a tocar del nas no sabem ni com es diuen. I tocar, en aquest cas, no és metafòric: parlo de les ulleres. En diem ulleres, sí, però com en diem de les dues peces que les agafen a les orelles? Jo en diria patilles, diu un; què us sembla varetes; crec que són barnilles. Algú em dirà que no en parlem mai però algun dia se li trencaran i tindrà feina per explicar què se li ha trencat.
És en castellà que en diuen patilles: les nostres només són de pèl. Per ser varetes, són massa primes i poc màgiques. I les barnilles fan la funció d'esquelet del teixit. En trobem als paraigües, als ventalls i també a les cotilles. La barnilla és una barreja de balena i varilla, i el seu parentiu amb el cetaci és ben curiós: les barbes palatals de l'immens mamífer eren fle xibles i ideals per armar unes cotilles que, antigament, eren autèntiques baluernes.
Doncs en diem branques ( branches en diu el francès). I és que són com dues tiges que surten d'un tronc. Encara us diré més: de la punta del final del colze, la que fa que no ens ballin les ulleres, se'n diu gafa. I d'aquesta gafa tant en ve el nostre verb agafar com, per sinècdoque, les gafas del castellà. Es tracta d'una arrel comuna que a Espanya ben pocs deuen conèixer. I és que hi ha miopies que no les corregeix cap mena d'ulleres. La realitat més propera, ja ho he dit, sol passar per ull. I m'aturo aquí que ara m'embranco.

Levante-EMV.com

´Els gais no posen ous´ i ´ol tol´

J. Leonardo Giménez
llegiu l'article

Infomigjorn 11/04/2011

esmorzar

Sempre m'ha fet molta quimera escoltar allò del "almuerzo de trabajo" referint-se a l'hora de dinar. Que li ho diguen a mon pare, quan esmorzen tots al bar (ara ja sols els dissabtes) en una taula llarga parada amb tramussos, cacaus, olives, vi, llimonada... i cadascú amb el seu entrepà de casa. Però llengües diferents impliquen diferents maneres d'entendre el món, no? Ací us deixe dos articles que em semblen interessants.

Els àpats d'aquí i del nostre entorn
ALBERT PLA NUALART
ARA.cat   07/04/2011
El nom dels àpats diu molt d'una cultura i és un bon embolic. Tot just llevar-nos tocaria desdejunar-se , trencar el dejuni de la nit -ho fan els espanyols i els anglesos (això vol dir breakfast )-, però la majoria esmorzem , que vol dir fer un mos . A França prenen le petit déjeuner al matí i le déjeuner al migdia, però al nord del país, Bèlgica i el Quebec no estan per brocs: esmorzar és déjeuner i dinar és dîner .

El cas de dinar és ben curiós. Ve de disjejunare , en llatí desdejunar-se . En català va passar del matí al migdia però el dîner francès i el dinner anglès -més troneres- se solen prendre que ja és fosc. Això sí, bastant més d'hora que el nostre sopar. El dinner és, de fet, l'àpat fort del dia i es pot prendre al migdia, però a aquella hora és més habitual fer un lunch , força més lleuger. I l' almuerzo , també ambigu, tant pot ser un segon esmorzar com el dinar.

El berenar , com la merienda , era l'àpat del final del jornal, a mitja tarda. És l'hora del tea anglès, que tant pot ser lleuger i aristocràtic com copiós i rural. El sopar , que ve de sopa , en francès és souper i en anglès supper . Però souper -tret d'on dîner vol dir dinar - és ressopó , i supper tant és ressopó com sopar . El castellà en diu cena , un mot directe del llatí que nosaltres reservem per a l'últim sopar de Jesucrist: la famosa Santa Cena (o Sant Sopar) que encara presideix tantes taules.

-----------
dubtesdellengua.blogspot.com
dimarts 15 de febrer de 2011
Esmorzar
El valencià disposa de la llista d'àpats següent: desdejuni (quan hom s'alça, de bon matí), esmorzar (quan hom fa un descans en la faena, a mitjan matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia). El català fa la llista aquesta: esmorzar (quan hom es lleva, a primera hora), esmorzar (quan hom fa un descans en la feina, a mig matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia).
En els dies de faena, normalment, hom respecta aquesta regla; però, quan és dissabte, diumenge o dia de festa i un valencià s'alça no massa matí, sinó a mitjan matí, i vol quedar per menjar diu, xe, quedem per a esmorzar? Habitualment, aquesta xarrada es fa als pobles, i típicament en les classes mitjanes i baixes: van al bar, es fan un entrepà amb salmorra i vi, cacaues i tramussos, café (el cigarret ara ja no, per llei) i apanyen el món. El català si ha de fer el mateix ensopegarà amb un problema, si queda per a esmorzar, què vol dir? El de bon matí o el de mitjan matí?
Per a salvar-los del dilema (acostar-se al model valencià o no) i del problema (seguir en el propi, però de quina manera desfer l'equívoc) ha aparegut un mot: brunch. Aquest mot ve de l'anglés i és una composició dels mots breakfast i lunch i, roda i volta, és l'àpat que fan els britànics quan després d'una nit de festa s'alcen tard per a desdejunar, però aviat per a dinar (és a dir, l'esmorzar valencià). El brunch és una paraula que fa fi, és a dir, molt d'urbà (com deia Fuster, amagueu els patos), fa més modern, s'empra en hotels de categoria (l'hotel Marriott de la Marina Alta l'oferia), i com he dit soluciona el problema del català: esmorzar (de bon matí), brunch (a mitjan matí) i dinar (el migdia). Els de ciutat i els de poble de classe mitjana alta fan servir el mot brunch ara i adés, i el meu dubte és: què fem? Acceptem el mot brunch o fem que caiga una maledicció als fins que fan servir brunch?

Les menjades en valencià, Eugeni S. Reig

En valencià disposem dels vocables almorzar (o esmorzar), dinar, berenar i sopar que poden ser substantius o verbs així com del substantiu desdejuni i del verb desdejunar-se. Les definicions són les següents:
desdejuni (substantiu) Aliment lleuger que s’acostuma a prendre de matí a l’alçar-se.
desdejunar-se (verb pronominal) Prendre el desdejuni.
almorzar (o esmorzar) (substantiu) Menjada o àpat que es fa de matí.
almorzar (o esmorzar) (verb intransitiu) Prendre l’almorzar (o l’esmorzar).
dinar (substantiu) Menjada o àpat principal del dia que es fa a migjorn o en les primeres hores de la vesprada.
dinar (verb intransitiu) Prendre el dinar.
sopar (substantiu) Menjada o àpat que es fa a primeres hores de la nit.
sopar(verb intransitiu) Prendre el sopar.
En la nostra llengua, els verbs almorzar (o esmorzar), dinar, berenar i sopar són, com he especificat, intransitius, és a dir, són verbs que no admeten cap complement directe, mentres que els seus equivalents castellans poden actuar bé com a intransitius, bé com a transitius. Per tant, en valencià és correcte dir “la meua dona no almorza mai, però jo sí”, “demà dinarem promptet i, en acabant, baixarem al poble”, “no vingues tard que soparem a les nou en punt”, però, en canvi, és un castellanisme dir “¿què soparem esta nit?” o “demà dinarem paella”. Per a expressar les darreres idees hem de dir, respectivament, “¿què hi ha esta nit per a sopar?” i “demà tenim paella per a dinar”. És a dir, en valencià els verbs almorzar (o esmorzar), dinar i sopar devem usar-los únicament per a expressar la idea de prendre els àpats corresponents, però no per a especificar quins aliments es prenen en eixos àpats.
Si cerquem el mot esmorzar en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines llegirem com ens diu que aquest vocable és una variant formal del més antic almorzar i com aquesta variant antiga és actualment ben viva entre els valencians i apareix ja documentada en l’Espill de Jaume Roig i en els Sermons de sant Vicent Ferrer (DECat III, 601b60). Així doncs, farem ben fet els valencians si tenim la valentia i la congruència d’emprar en la llengua culta el mot almorzar de la mateixa manera que l’usem en la llengua col·loquial. Espere que en el futur Diccionari Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua les paraules almorzar (substantiu) i almorzar (verb) apareixeran com a entrades principals.
El substantiu berena equival a berenar, però té també el significat de «menjar que es porta en anar de camí o a treballar fora de casa». Amb aquest darrer significat l’usa a bondó en la seua obra literària escriptors com ara Enric Valor, Jordi Valor o Joan Olivares.
L’expressió berena-sopa s’usa per a denominar la menjada que es fa cap a les set o les huit de la vesprada i aprofita de berenar i de sopar alhora.
Els substantius dina, berena i sopa són propis de diverses poblacions de la Vall de Novelda (el Pinós, l’Alguenya, etc.), a on són d’us habitual en lloc dels seus equivalents dinar, berenar i sopar.
article
EL PUNT dilluns 18 d'abril del 2011

el punt  diumenge, 7 d'agost de 2011 
De 7 a 9 h, esmorzar
Exercici alimentari fonamental. El lema és fàcil: arrencar bé el dia per continuar-lo encara millor.
De 10a 12 h,
esmorzar de forquilla
Llegums, platillos o carns a la brasa per afrontar la jornada amb garanties. Vi o cervesa, indispensables.
De 10 a 17 h, ‘brunch'
El dolç de l'esmorzar i el salat del dinar en un sol àpat; curiós i suculent equilibri d'origen anglosaxó.
De 12h a 14 h, vermut
Si es pren en la justa mesura, obre la gana. Però si se n'abusa, el dinar que segueix acostuma a sobrar.
De 13 a 15 h, dinar
Un àpat de substància o just per tenir-se? Heus aquí el dilema.
De les 17 i les 18 h, berenar
Indispensable per als nens, molt recomanable la fruita i descartable l'abús de la pastisseria industrial.
De les 19 a les 21 h,
berenar sopar
El brunch a la catalana, en versió tarda. Preparat, servit i menjat a casa. Pa amb tomàquet i pernil, obligat.
De 20 a 22 h, sopar
Molt recomanable el que se serveix a les fondes en risc extinció: sopa lleugera, un plat de verdura, tall o peix i un flam de postres.
De 2 a 3 h, ressopó

llegir-lectors-lectura

Heu estat mai protagonistes d'un article d'opinió?
Llegiu què en diu el Fonalleras sobre el vostre Diàleg amb ell dimecres:

Dues mirades
L'òptic de Combray
elperiódico.cat (divendres, 8 de abril del 2011)
Dimecres, mentre llegia el reportatge d'Anna Abella sobre els clubs de lectura, vaig recordar els treballs de Joan Ferraté (i també de Dolors Oller, entre d'altres) sobre l'operació de llegir. Hi diuen que el procés de creació d'un llibre no és complet fins que no hi ha un lector que hi aporta la seva vivència, el llegat individual que transmet al llibre i que el configura d'una manera diferent de com havia pensat l'autor. El lector posa el punt final, conclou la història, el poema, el relat, tanca el cercle. És l'assumpció de la literatura com un camí de coneixement. Qualsevol que hagi participat en una lectura compartida sap de què parlo. I també qualsevol lector per al qual un llibre hagi estat una fita, potser modesta, potser decisiva, en un camí que no se sap mai on et durà. El club parteix del concepte de lectura que va dir Proust: «Els lectors no són els meus lectors sinó els lectors d'ells mateixos; el meu llibre és com un d'aquells vidres d'augment de l'òptic de Combray: a través del llibre, els lectors hi veuen millor». Aquesta mateixa setmana he estat a Gandia i a València convidat per la universitat a dialogar amb uns 500 estudiants de batxillerat. És la desena vegada que organitzen un acte així, a l'entorn d'una novel·la que nois i noies han treballat durant tot el curs. He vist als seus ulls el delit de la lectura i m'han fet dubtar i m'han fet trontollar i m'han emocionat. Han estat, també, uns vidres d'augment.

42 Fira del llibre de València

42 Fira del Llibre de València
Jardins de Vivers: del 7 al 17 d’abril

Racistes

DE L'HORTA ESTANT, Ferran Suay
EL PUNT 30/03/11
Racistes
Què passaria si les persones castellanoparlants que viuen al País Valencià es quedaren sense poder sintonitzar cap emissora de TV en la seua llengua?
[llegir article]

Plataforma per la llengua

La Plataforma per la Llengua ha participat a les 16es Jornades de Sociolingüística d'Alcoi, i més en concret amb la presentació d'experiències de la societat civil per a la normalització del valencià al món socioeconòmic.
[+ inf]

La Plataforma per la Llengua País Valencià ha presentat un document amb tot un seguit de propostes de compromís sobre temes lingüístics als diferents partits polítics que concorren a les eleccions del pròxim 22 de maig del 2011 al Govern de la Generalitat valenciana. L'organització pretén que els diferents partits es comprometen públicament a treballar per normalitzar l'ús de la llengua al País Valencià a partir del 22 de maig, tant si després dels comicis tenen responsabilitats de govern com si estan a l'oposició. Les 32 propostes inclouen tot un seguit d'iniciatives per potenciar la llengua en àmbits com el socioeconòmic, l'acollida lingüística, el cinema, els mitjans de comunicació o la toponímia.

Trobada literària del Pont.

MORELLA, 9 d'abril

La I Trobada literària del Pont convertirà Morella en la capital de les lletres castellonenques
Els actes començaran a les 12.30h. amb la inauguració del plafó d’homenatge a Carles Salvador al Jardí dels Poetes de la capital dels Ports.
[+ inf]

Fer veure

Fer veure
AVUI, 05/03/11 02:00 - Josep M. Fonalleras

He llegit fa poc en una entrevista que sota la gran proliferació de plataformes que permeten la comunicació entre les persones (es citaven, és clar, el Facebook i el Twitter) es dóna la paradoxa que no hi ha res a dir. Res d'importància, s'entén. Com en qualsevol afirmació rotunda, ens oblidem dels matisos. No és en absolut certa i no és una mentida radical. És a dir, que hi ha gent que es veu que té la sort de fer servir aquests mecanismes per poder transmetre notícies importants o sentiments molt nobles. I també hi ha gent, molta, que exhibeix en públic la històrica tendència de l'ésser humà cap a l'avorriment. N'hi ha que hi diuen moltes coses i que fan un retrat molt detallat i a la menuda de tota la seva vida, n'hi ha que hi deixen anar sentències que no són seves però que les assumeixen com a pròpies, n'hi ha que simplement s'exposen per tal de ser vistos i n'hi ha que s'hi connecten amb l'esperança de comprovar que aquest no és un món de solitaris sinó de solitaris més o menys connectats.

No penso fer ni un panegíric (que seria tan barroer i reduccionista com la crítica) ni tampoc m'apunto a les recents diatribes eclesials contra el món 2.0, en el sentit que és un mitjà fred que no transmet calidesa humana. Però sí que sóc capaç d'estar d'acord amb el personatge del començament, de qui no recordo el nom. Tot i l'exageració, és cert que no hi ha res a dir. Res que tingui una importància cabdal, res que pugui fer canviar el rumb del món, res que ens permeti una nova percepció de la realitat. No nego que les xarxes socials han tingut (i tenen) el seu paper en determinades revoltes, però ser un altaveu no implica que es cridi res que vagi més enllà d'una consigna o una cita. Quan dic que no hi ha res a dir, em refereixo a res de transcendent més enllà de l'epidermis. No m'esquinço cap vestidura. Potser el secret és que estem molt més interessats a saber on esmorzen els altres i amb qui ho fan que no pas a endevinar què pensen quan no escriuen missatges. L'horror al buit, al no-res, a la mort, ens aboca irremissiblement a fer veure que estem vius i en línia.

Parlar sense vergonya

Parlar sense vergonya

Sebastià Alzamora

foto: espaciodeportes.com
Sens dubte, Andrés Iniesta és un home que posseeix el do dels gestos bells. Serà recordat durant molt de temps el seu homenatge al jugador de l'Espanyol -i amic seu- Dani Jarque, que va aconseguir posar-nos a tots la pell de gallina, i és fàcil veure'l donant suport a causes humanitàries o iniciatives en favor de col·lectius més o menys desvalguts. Són detalls que honoren el migcampista del Barça, especialment valuosos ara que -per sort o per desgràcia, no ho sé- els jugadors de futbol han esdevingut referents de comportament per a la majoria de la societat, en especial per als nens.
Iniesta ha tingut ara un gest amb la llengua catalana en oferir una roda de premsa en què ha fet servir per primera vegada en públic la llengua de Cristian Segura. Fa temps que el futbolista estudia i practica el català, i ha anunciat que pensa usar-lo cada vegada més en les seves rodes de premsa i també que a partir d'ara escriurà els seus missatges i tuits en català, castellà i anglès. Pels mateixos motius mencionats abans, evidentment es tracta d'una bona notícia, més que més perquè el català -per desgràcia, ara sí- necessita encara aquesta mena d'actituds favorables per reforçar el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya. O sigui que endavant, enhorabona i puix parla català, Déu li'n do glòria.
Com era d'esperar, les reaccions a la xarxa han estat multitudinàries i multicolor. La majoria d'internautes aplaudeixen la decisió d'Iniesta i li diuen que és un crac (tractament obligatori quan es tracta d'un futbolista). No hi falten, com no podia ser d'altra manera, els dinàmics patriotes espanyols que deploren el fet i el consideren fruit de la tenebrosa dictadura catalanista que oprimeix els ciutadans del nord-est d'Espanya. I, per allò que d'ases n'hi ha a totes les cases, també hi trobem els que retreuen a Iniesta que el seu català sigui encara vacil·lant i li vénen a dir que, per parlar-lo malament, gairebé millor que s'asbtingui de fer-ho. Si la curtor fos música, internet seria un concert simfònic.
Aquests últims m'han fet pensar, per associació, en l'estol de mamífers que es van esqueixar les vestidures per com de malament, segons ells, va parlar el castellà Francesc Colomer, el nen de Pa negre , a la gala dels Goya. És mentida que el parlés malament: senzillament va parlar amb accent català i es va entrebancar un segon, però ell mateix es va corregir de seguida. Tenint en compte el moment i la circumstància, se'n va sortir més que bé. Però hi va haver tota una col·lecció de mamelucs -incloent-hi algun il·lustre compatriota que no té empatx a sortir a la ràdio i la televisió públiques perpetrant un català lamentable- que van trobar que el nen destrossava el castellà i que això era senyal de la terrible persecució que, segons ells, pateix el castellà al nostre sistema educatiu. Permetin-me una altra analogia festiva: si la demagògia i la mala llet fossin ronya, aquí n'hi ha molts que anirien plens de crostes.
ara.cat  22/03/2011
infomigjorn 6/04/2011

foto: goyas2011.panoramaaudiovisual.com/es/ocmx_gallery/premiados/

Sis homes

(foto: Gonçal López-Pampló)

Avui, gràcies al Diàleg entre l'escriptor i els lectors joves organitzat, entre d'altres, pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, hem pogut conéixer "personalment" Josep Maria Fonalleras, del qual heu llegit Sis homes. Jo he disfrutat moltíssim amb les seues paraules, les seues anècdotes, les seues reflexions sobre la literatura, sobre el fet d'escriure, sobre la condició humana...
Crec que hi ha una cosa que no us ha agradat: esperàveu respostes molt concretes sobre algunes qüestions. Quan li heu preguntat què vol transmetre amb el llibre, ell us ha contestat que l'autor pot dir què pretenia, però que no està segur que el lector ho haja de saber. La creació artística és un objecte que té un espai, un marc, com un quadre; ell vol que la literatura siga un impacte -la impressió de la paraula-, no un argument contat per un emissari, i cada lector en farà una lectura diferent.
M'agradaria que féreu alguna ressenya de l'acte o que reflexionàreu sobre algun aspecte que s'haja comentat al Diàleg.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 545 | 03/03/2011
Relacions personals

Enganxada a pantalles i pantalletes –la gran revolució del nostre temps–, la humanitat prospera, es revolta, s’entreté, estableix lligams abans impensables, i pot rebre oferiments íntims insòlits, sovint en un llenguatge que sembla produït per màquines amb un altíssim sentit de l’humor. De tant en tant, entre els missatges que s’infiltren al correu electrònic, entre els projectes d’estafa, la publicitat de coses tèrboles, i altres proves de l’estupidesa universal que superen els filtres protectors, m’arriben cartes molt tendres de senyoretes eslaves. Les quals, a més dels eventuals contactes epistolars, solen buscar altres contactes més directes, amb finalitats migratòries o d’assegurar-se una relació profitosa. És un fenomen ben revelador de la condició humana moderna, tècnica i europea, i de les noves relacions entre l’est i l’oest. En un missatge que vaig rebre no fa molt de temps, la senyoreta començava així: "El saludo Me llamo Elena, mi de Rusia de la ciudad Kazan. A mi de 25 anos. Mi amiga me ha dado tu información y tuyo e-mail la direccion. Ha dicho que buscas las relaciones a traves del Internet y quieres conocera la muchacha. Y he decidido escribirte para conocerte mas vale". Jo no buscava res, i no sé qui deu ser l’amiga, però val més, en efecte, que comence l’intent sense dissimular. Després, exposa les seues qualitats corporals i sentimentals i la disposició a establir una relació seriosa, amb viatge i garantia. Ja se sap, però, que la vida moderna és fatigosa i plena de tensions que poden ser obstacle per a unes relacions determinades. Un petit anunci, arribat fa poc, proporciona el remei infal·lible: "El ritmo rápido de la vida o el cansancio crónico ahora no es obstáculo. Su vida sexual puede ser considerablemente mejorada. Nuestra nueva fórmula permite conseguir el efecto asombroso… (estalviem detalls fisiològics). Tales da el efecto hermoso, y ninguno la quimica. Ha llegado el tiempo de hacer esto sobre lo que sueñan unicamente muchos". El món, per tant, pot ser un lloc feliç, amb senyoretes de Kazan, i fent allò que somniaven únicament molts. Deixem constància, doncs, de tanta novetat, i que no diguen després que no vam saber detectar els signes del gran canvi.
joanfmira.com