Suïssa, la llengua, el tren 

Joan F. Mira 

El Punt Avui, divendres 14 de setembre del 2012

No sé quin serà el resultat final, o si hi haurà resultat final, o quan n'hi haurà, de tots aquests debats, tensions, i manifestacions, al voltant de la matèria nacional dels catalans, de la llarga i agra qüestió disputada de la relació Catalunya-Espanya: si finalment Catalunya trobarà un lloc propi confortable dins d'Espanya (cosa altament improbable), o si definitivament l'haurà de buscar fora, idea que pareix que s'imposa amb una potència inesperada i mai no vista, i que és també la meua. Sé que la tensió, l'esquinçament i l'agror no haurien arribat al punt on són si aquesta construcció nacional i estatal que en diem Espanya no s'hagués imposat i crescut com un concepte quasi unívocament castellà: “España es una cosa hecha por Castilla”, tal com escrivia Ortega amb contundència, i per tant “Ser español es estar acastellanado”, en paraules igualment contundents de Laín Entralgo. En realitat, no han enganyat mai ningú, abans ni ara. I abans com ara, la llengua és l'expressió més clara d'aquesta unitat nacional espanyola, que és una unitat nacional castellana. Podia haver estat d'una altra manera, però han triat aquesta. I estic segur que la petita història ferroviària que contaré, als espanyols de convicció o d'ofici els ha de resultar incomprensible. La primera vegada que vaig travessar Suïssa jo venia d'Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d'indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren. El revisor, a l'eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, “Signore e signori, biglietti, prego”. La segona vegada que passà deia “Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte”, i la tercera vegada deia “Mesdames et messieurs, vos billets s'il vous plaît”. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l'alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, panini, després Bier i al final bière. D'això, crec, se'n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de la cafeteria del tren. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, i tot funciona suau i amb perfecta naturalitat.
Com que tenien un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, el 1996 van introduir una novetat constitucional que reconeixia al romanx caràcter d'oficialitat no sols al seu cantó --evidentment-- sinó a nivell federal, i un nou text que afavoria i subvencionava el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. Des del 1996, doncs, el romanx és llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la confederació. Fins aleshores, “únicament” era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat en una part dels Grisons, i només per poques desenes de milers de persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les quatre llengües nacionals de Suïssa, i llengua oficial de la confederació.
Deu ser com una broma sense efectes reals, poden pensar alguns. Doncs no senyor: és un principi constitucional, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport directe a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en ajuts del govern espanyol representa que de Madrid haurien d'arribar uns cinquanta milions d'euros a Catalunya, uns trenta al País Valencià i sis a les Illes. De suport “federal” a la llengua. Sense comptar el que gasta l'administració cantonal, és a dir, autònoma. Per cert, qui es va oposar, a Suïssa, al canvi constitucional i a la llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia “dels automobilistes”, o siga els extremistes liberals. No volien que es mantinguera el principi territorial, sinó que s'imposara la “llibertat individual”: volien, sobretot, que la gent poguera triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no haguessen d'enviar els seus fills, com diu la llei, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d'expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això?
Pel mateix temps, a Friburg, que és prop de Berna, tenien un greu conflicte: si creaven una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, seria difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de pobles francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d'estat, o siga, ministre, insistia, llavors: “Una llengua, un territori. La idea d'un municipi bilingüe és aberrant.” I més encara: “Nosaltres fixem i delimitem el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d'instal·lar-se allà on vol, i d'assimilar-s'hi”. O siga: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure a aquesta banda, ja sap que l'escola, el correu, els rebuts, l'administració, la policia i la justícia funcionen en francès i només en francès, i a l'altra banda en alemany i només en alemany.
Són coses, ja se sap, de països primitius i antiquats com Suïssa, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica --ací francès, allà neerlandès, i que no maregen–, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l'espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?), en plural, d'Espanya. Ni llengües oficials de l'estat, o d'una irreal federació. Ni solidaritat confederal: Suïssa es diu Confederatio Helvetica (CH), en llatí, ¿però qui vol una Confederatio Hispanica? Quins espanyols volen drets iguals d'unes llengües i altres, ni revisors multilingües a la Renfe? Els espanyols no són suïssos, i són “moderns” de l'única manera que van aprendre del Cid Campeador i dels Borbons. Potser caldria que un milió de catalans es manifestaren pels carrers de Madrid. Amb les pancartes en castellà, per si de cas.

MIRA

30 Entrevistes
Robert Ortín (València, l'Horta, 1968), reporter gràfic
Julià Álvaro (Llavaneres, El Maresme, 1962), periodista.
Ambdós treballen en Canal 9 i han estat membres del seu Comité de Redacció.
eltunelvalencià

entrevista amb Joan Francesc Mira
JOAN FRANCESC MIRA: "Hi ha una responsabilitat gran dels intel·lectuals progresistes que s'han desentès de la política"
Parlar ràpid, molt ràpid i molt concret. No sabria dir si és així perquè ja ha reflexionat sobre quasi tot i només li queda abocar-ne les conclusions o perquè el món li passa lent i el veu vindre. Reclama el que ofereix, intel·ligència al servei del compromís, i no assimila que moltes insignificances juntes pugan més que una bona anàlisi. Joan Francesc Mira (València, l’Horta, 1939) està en política des de sempre, des de la transició en les assemblees del socialisme nacionalista i últimament en les llistes electorals del Bloc. No es pot dir que siga profeta en la seva terra i la seva terra s’ho perd. Mentre parlem, asseguts en la cafeteria del Centre Octubre, em demana parar uns instants per alçar-se a saludar al centenari professor Josep Lluís Bausset, que acaba d’entrar i amb qui, quan jo el deixe en pau, farà tertúlia.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 545 | 03/03/2011
Relacions personals

Enganxada a pantalles i pantalletes –la gran revolució del nostre temps–, la humanitat prospera, es revolta, s’entreté, estableix lligams abans impensables, i pot rebre oferiments íntims insòlits, sovint en un llenguatge que sembla produït per màquines amb un altíssim sentit de l’humor. De tant en tant, entre els missatges que s’infiltren al correu electrònic, entre els projectes d’estafa, la publicitat de coses tèrboles, i altres proves de l’estupidesa universal que superen els filtres protectors, m’arriben cartes molt tendres de senyoretes eslaves. Les quals, a més dels eventuals contactes epistolars, solen buscar altres contactes més directes, amb finalitats migratòries o d’assegurar-se una relació profitosa. És un fenomen ben revelador de la condició humana moderna, tècnica i europea, i de les noves relacions entre l’est i l’oest. En un missatge que vaig rebre no fa molt de temps, la senyoreta començava així: "El saludo Me llamo Elena, mi de Rusia de la ciudad Kazan. A mi de 25 anos. Mi amiga me ha dado tu información y tuyo e-mail la direccion. Ha dicho que buscas las relaciones a traves del Internet y quieres conocera la muchacha. Y he decidido escribirte para conocerte mas vale". Jo no buscava res, i no sé qui deu ser l’amiga, però val més, en efecte, que comence l’intent sense dissimular. Després, exposa les seues qualitats corporals i sentimentals i la disposició a establir una relació seriosa, amb viatge i garantia. Ja se sap, però, que la vida moderna és fatigosa i plena de tensions que poden ser obstacle per a unes relacions determinades. Un petit anunci, arribat fa poc, proporciona el remei infal·lible: "El ritmo rápido de la vida o el cansancio crónico ahora no es obstáculo. Su vida sexual puede ser considerablemente mejorada. Nuestra nueva fórmula permite conseguir el efecto asombroso… (estalviem detalls fisiològics). Tales da el efecto hermoso, y ninguno la quimica. Ha llegado el tiempo de hacer esto sobre lo que sueñan unicamente muchos". El món, per tant, pot ser un lloc feliç, amb senyoretes de Kazan, i fent allò que somniaven únicament molts. Deixem constància, doncs, de tanta novetat, i que no diguen després que no vam saber detectar els signes del gran canvi.
joanfmira.com

Mira: Pàtria i literatura

"A primers dels anys 70, jo em trobava a Noruega, en una reunió
internacional d'antropòlegs, i algú dels presents, en un sopar d'aquells que
allà tenen com a plat fort el peix cru i es fan a les sis de la tarda, em va
preguntar si jo era espanyol. 'No ho tinc molt clar', que vaig dir: 'Diguem que
sóc d'aquell país on mana Franco.' 'Ah', va interpretar ràpidament un d'ells,
'vol dir que és català"
(article) El Temps, 23 de març del 2010

MIRA les falles

"Contra les Falles" Joan F. MIRA

Contra les Falles de València, contra la Magdalena de Castelló, contra les Fogueres d’Alacant, contra la Tomatina de Bunyol, contra les vaques i els bous de carrer, no sé si contra els Moros i Cristians, i en general contra la major part de les festes que els pobles, viles i ciutats del País Valencià celebren amb tanta abundància i ex és, amb tant de soroll i tumult, amb tan universal ocupació de places i carrers, amb tants dies de dedicació i amb un volum general tan enorme. Estic, amb gran desolació espiritual, en contra de la desmesura de les festes. De menut, vaig ser promotor, president i quasi autor d’una falla infantil. De més gran, i fins ara, he participat activament en romeries i falles, he corregut bous, he dedicat molt de temps i d’esforç observant i estudiant el fenomen fester valencià, que és especial i ben interessant. He escrit papers l1args sobre el tema, he inaugurat o tancat congressos sobre festes, he donat conferències, i he arribat a concloure que ho hem fet tot malbé, com tantes coses. Per excés de promoció pública, per excés de diners, per massa gent, per massa dies i hores, per massa quantitat de tot. Una ofrena de flors és bonica, una desfilada de tres dies seguits és una rutina insuportable. Llançar-se tomates pot ser divertit, inundar una plaça de pasta de tomata és repugnant. Una batalla de flors, amb fiors, pot ser elegant i atractiva, cobrir el carrer amb un pam de confeti, bolcar-se pel cap sacs sencers de paper picat, és fastigós i enemic de l’estética. Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids apegalosos, restes de menjar, plàstics, papers i un solatge fastigós és, simplement, repulsiu. I així va quasi tot: una escampada universal de brutícia, d’excés, de sorolls estridents, de bullanga i xaranga, de desfilades reiterades, de rutina massiva. De tot allò que no tenien les festes quan érem més antics i més pobres, més moderats, més civils i, en el fons, més alegres. No és una evolució fatal o inevitable: això no passa a París ni a Bohèmia ni a Roma, ni a Lisboa ni a Holanda, ni a Galícia ni a Suïssa, que jo sàpiga. Deu ser que ací som més moderns i més rics.

El País, 10 de març de 2005

Joan F. MIRA

Pàgina personal.

Ara o mai

Llegiu el text de Fuster i contesteu les preguntes:

Els valencians estem en perill immediat de perdre l'idioma. La crisi actual no és comparable amb qualsevol altra que la nostra llengua ha sofert al llarg de la història. Si almenys n'arribem a tenir una consciència plena, ja començarà a haver-hi lloc per a l'esperança. després encara vindrà molta feina a fer: un gran esforç, lent i complicat, enèrgic. L'alternativa no serà sinó la desaparició com a poble. Crec que no resultaria lícit limitar-nos a atribuir-ho a "genocidi": seria, així mateix, una mena de "suïcidi" col·lectiu. De nosaltres depén.

Joan FUSTER, Ara o mai. 1981

Podríem dir que Fuster era un "visionari"?

Quina tesi defensa Fuster?
Quins termes sociolingüístics dels que coneixeu podríeu comentar a partir del text?